BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Les aberracions de la traducció automàtica

Aquesta és la proposta de l’Assossiació professional de traductors i intèrprets de Catalunya:

Què passaria si, a tall d’experiment,
introduíssim un fragment del Quixot o d’alguna obra de Josep Pla, per
exemple, en un programa de traducció automàtica? Què passaria si, un cop
traslladat aquest fragment a unes sis llengües diferents, tornéssim a
traduir-lo a l’idioma original? Doncs que el resultat obtingut seria
entre peculiar i pintoresc, per no dir grotesc; que seria una manera
molt gràfica de demostrar que darrere de tot acte de creació i de
comunicació hi ha un ésser humà, i que els professionals encarregats de
la creació i la comunicació entre els diferents idiomes són precisament
els traductors, tot i que de vegades la seva tasca passa inadvertida i
es confon amb el producte més o menys reeixit d’un procés automàtic de
transvasament entre dues llengües.


http://www.aptic.cat/noticia/els-traductors-celebren-el-dia-internacional-del-traductor-amb-un-acte-ludic

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

The Cove (“La calera”)

El somriure del dofí és l’engany més gran de la natura
Richard O’Barry s’encarregava d’entrenar els dofins per a una sèrie americana anomenada Flipper. D’aquí li ve el seu amor pels dofins. De les nefastes conseqüències que va tenir el posar de moda els espectacles aquàtics amb aquests cetacis va néixer el seu activisme que l’ha dut a lluitar per l’alliberament i la causa dels dofins arreu del món. Però a The Cove, va un pas més enllà.

Ell i els seus col·laboradors arrisquen la seva integritat per mostrar al món una de les atrocitats més bèsties que té lloc cada any en un petit poble japonès, en secret, dins un parc nacional, i sota l’esguard protector del govern japonès i la seva indústria pesquera balenera. Ja no es tracta de pescar i matar dofins, és una cosa molt més bèstia i d’implicacions molt greus per a la població.

 

No està denunciant simplement la cacera de balenes sinó la corrupció d’una CBI (Comissió balenera internacional) on Japó es dedica a comprar el vot dels països més pobres per poder seguir perpetuant aquesta bestiesa any rere any, l’enverinament de la població amb mercuri i la crueltat humana en el seu màxim esplendor.

Heu de veure The Cove.

Oscar a millor documental l’any passat aconsegueix posar la pell de gallina, regirar l’estómac i provocar un estat mental que va passant de la indignació a la ira.

Per què el somriure del dofí és l’engany més gran de la natura?

Perquè crea la i·lusió de que sempre està content.

Tots els parcs aquàtics tenen un magatzem ple de Maalox i Tagamet, medicaments per combatre l’úlcera d’estómac. Tots els dofins pateixen úlceres perquè estan estressats. I deprimits. Fins i tot arriben a suïcidar-se. Aquesta indústria multimilionària, que és la venda de dofins per a espectacles s’acabarà quan la gent deixi d’anar a veure aquests espectacles – que jo, personalment, sempre he trobat penosos.
No hi aneu; no cometeu l’error de portar-hi els nens. Defensar-los és com defensar les curses de braus o qualsevol altre tipus de tortura animal.

És una gran bestiesa.

La nena del pou

La balança i la ploma

Hem entrat en el temps de la balança i, com no podia ser d’altra manera, els autors d’aquest bloc estem de celebració.
Aquest any he buscat en llistes de famosos balances tots els escriptors i me n’han sortit força. Entre ells aquests:

Arthur Miller, dramaturg nord-americà, nascut precisament el 17 d’octubre de 1915 (ho sento Sergi, però no n’hi havia cap del 6. Però hi tens, per exemple Le Corbusier, arquitecte de meravelles com aquesta: http://www.culturageneral.net/arquitectura/htm/notre_dame_du_haut.htm)
Tornant a l’Arthur, probablement la seva obra més coneguda és Mort d’un viatjant (Death of a Salesman) i com a anècdota vital, va estar casat amb Marilyn Monroe.
F. Scott Fitzgerald, americà també i autor d’El Gran Gatsby.
Frank Herbert, també nord-americà. És el pare de la saga Dune, el primer volum de la qual considero una obra imprescindible de la ciència ficció.
John Le Carre, pseudònim de David John Moore Cornwell, escriptor prolífic. Moltes de les seves novel·les s’han adaptat al cinema, com per exemple El jardiner constant.
T S Elliot, poeta americà, autor de The Waste Land i d’això:

Mario Puzo, l’autor de El padrí déu probablement la seva fama a Francis
Ford Coppola. Qui no ha vist la pel·lícula i qui s’ha llegit el llibre?
Michael Crichton, fàbrica de best-sellers, molts d’ells coneguts per les
seves adaptacions cinematogràfiques: Parc Juràssic, n’és l’exemple.
Miguel de Cervantes: “En un lugar de la mancha de cuyo nombre no quiero acordarme”.
John Perry Barlow, poeta i assagista americà.
Miguel De Unamuno, filòsof, escriptor i poeta.
Oscar Wilde, l’irlandès que va fer una contribució inestimable a
l’enriquiment de la llengua anglesa i va ser jutjat per homosexual. El
retrat de Dorian Gray i algunes magnífiques comèdies teatrals com La
importància de ser franc (The importance of being Ernest)
http://www.youtube.com/watch?v=c7pLvAltQFI
P G Wodehouse, escriptor anglès conegut, entre altres per la sèrie de novel·les protagonitzades pel majordom Jeeves.
Samuel Taylor Coleridge, el poeta que ens va ensenyar que no hem de
matar mai un albatros que s’acosti al nostre vaixell a The Rime of the
ancient mariner
Thomas Love Peacock, va ser un autor satíric anglès de novel·la, poesia i teatre.

Thomas Wolfe
, un dels principals novel·listes nord-americans de principis del segle XX, amb obres com Look Homeward, Angel.
Truman Capote, va reinventar la narrativa americana amb la impressionant
A sang freda (In Cold Blood) i el seu best-seller Esmorzar a Tiffany’s
és molt famós gràcies a la pel·lícula.
Wallace Stevens era un poeta modernista americà.
William Faulkner, la seva extensa obra que inclou El So i la fúria o Mentre agonitzo, li va valer el Nobel.
Gore Vidal, assagista, novel·lista i dramaturg americà, demòcrata i activista polític.
Arthur Schlesinger, historiador nord-americà que ha rebut un parell de Pulitzers.
Eugene O’Neill, Més enllà de l’horitzó o El llarg viatge dins la nit són
dues de les seves obres de teatre per les quals va obtenir un Nobel el
1936.
Arthur Rimbaud, poeta francès.

Segur que ens en sortirien molts més si continuéssim buscant.

La nena del pou

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Trenta-un mesos sense Josep Palau i Fabre

Teoria dels colors és un conjunt de set poemes, com el seu nom indica, basats en colors diferents. Però el primer d’aquests poemes, que es titula El danubi blau, és basat sobre un quadre de Picasso, el punt de partida va ser un quadre de Picasso.

De tota la meva producció d’aquests Poemes de l’Alquimista, segurament la Teoria dels colors són els que s’acosten més al que es podria anomenar surrealisme, és a dir, són poemes en els que l’inconscient, l’intent de que l’escriptura gairebé s’avanci al pensament, és més visible“.

Aquest fragment que acabeu de llegir és un comentari de caire oral que Josep Palau i Fabre va fer durant el transcurs d’una lectura de poemes que va ser enregistrada sota el títol de Josep Palau i Fabre x Josep Palau i Fabre en el programa Sonen les paraules, dirigit per Dolors Martínez, de la ja desapareguda Catalunya Cultura.

Considero que aquests enregistraments són una de les joies més preuades que en aquest àmbit es conserven de Palau i Fabre, perquè a part de recitar-los, molt sovint fa petites explicacions que són al·legats de la gènesi dels seus poemes. I a més a més la seva recitació és fresca, pura, gens forçada; en definitiva, marca de la casa. Per a mi representen el súmmum de les recitacions de Josep Palau i Fabre.

Aquests enregistraments es poden escoltar a la Fundació Palau a Caldes d’Estrac

En aquest apunt, vull que descobriu la Teoria dels Colors. En els Poemes de L’Alquimista aquests set poemes els trobem a Laberint i venen precedits d’una dedicatòria unívoca: “Al boig dels colors, Picasso“.

Són set poemes on trobem alguns dels versos més antològics i desconeguts de Palau. Alguns d’aquests versos són els meus versos de capçalera i sempre els tinc a mà per quan s’escau utilitzar-los. Alguns exemples:

De Capítol en blanc (pag. 18 pdf):

– ¿A qui es dirigeix principalment el blanc? ¿A la nostra ploma, al nostre enteniment, al nostre pinzell? A cap d’ells: el blanc es dirigeix sempre al nostre sexe. Cal violar el blanc.

– Cal combatre la inhumanitat del blanc fins a fer-lo plorar, fer-lo gemegar, fer-li confessar tots els secrets, obligar-lo a despullar-se.

– No hi ha cap marbre de Grècia darrere el blanc.

De El primer amor (pàg 32 pdf):

– El vermell és l’únic color que ens mira de cara: no de biaix, com el groc, ni amb els ulls baixos, com el lila.

– Potser mirem el blau, però abracem sempre el vermell.

La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diem que és verda!
(Aquest sens dubte és el vers de Josep Palau i Fabre. Un dels meus preferits i un dels grans versos de L’Alquimista).

– Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.

De El danubi blau:

– Els ulls blaus ho veuen tot blau. […] Només els ulls blaus tenen aquesta propietat de permanència.

– Hi ha malalties blaves, hores blaves, músiques blaves.

– La cinta blava en el cabell de les noies i ja no goseu tocar-les.

De Cul d’ampolla (pàg 24 pdf):

– Els crims són verds, les conspiracions són verdes, l’enveja és verda.

– Hi ha els grans ulls verds de Lady Macbeth, sempre oberts.

– El verd procedeix sempre a passos alambinats. Quan us n’adoneu ja us ha pres l’amiga, l’amant, la muller…

-[…]i tots, quan odiem, tenim els ulls verdíssims.

sergi borges

pd: Uns dies després d’escriure aquest apunt me n’assabento d’una pàgina web que conté uns enregistraments extraordinaris de Josep Palau i Fabre que em fa trontollar la teoria que explicava més amunt sobre la recitació de Palau a Sonen les paraules.

Però ja és tota una altra història que ja us donaré a conèixer…

Entrant a Rio de Janeiro

Tothom que hagi anat a Brasil i vulgui entrar a Rio de Janeiro des del nord del país i per carretera, es trobarà amb una sorpresa majúscula en el cas que no hagi llegit cap guia ni s’hagi informat prèviament sobre les característiques de la capital carioca.

Doncs bé, es trobarà creuant el setè pont més llarg del món que travessa el mar. Es tracta del pont President Costa e Silva, més conegut popularment com a pont Rio-Nitéroi, el qual travessa la bahia de Guanabara amb una extensió total de 13 quilòmetres de llargada. Forma part de la carretera brasilera BR-101 (del quilòmetre 321 al 334) i uneix el municipi de Nitéroi amb la ciutat de Rio de Janeiro. És el pont que creua el mar més gran de tot Llatinoamèrica.

Vaig gravar aquest vídeo tot entrant a Rio. Està gravat des del seient d’un autocar amb un ipod nano, d’una manera precària, però recomano que el mireu amb pantalla completa i, si us aclapareu, treieu el so d’ambient. Us informo que és el primer vídeo que pujo a la xarxa. Desitjo que el gaudiu i sapigueu disculpar les deficiències tècniques.

entrant a Rio from sergi borges on Vimeo.

sergi borges

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Breus reflexions enceses sobre la fi de la distribuïdora Arc de Berà i el tancament de la llibreria Ona

És una pèssima notícia. I tot un escàndol. Tot això, a més a més, davant la impassibilitat de la societat civil catalana.

Mireu, tots ens omplim la boca últimament amb la desitjada i futura independència de Catalunya –i jo el primer–, però resulta que d’aquí ben poc no hi haurà cap distribuïdora exclusiva de llibres i revistes en llengua catalana. Em sembla un fet realment greu i molt preocupant que cap empresari de Catalunya tingui el valor de muntar una distribuïdora de llibres en català. Per no parlar de la nul·la reacció de les institucions culturals catalanes, ja siguin públiques o privades.

Afirma Jaume Ensesa, director general de la distribuïdora L’Arc de Berà SA, Centre Difusor d’Edicions Catalanes, que “el llibre en català ja s’ha normalitzat“. Miri, perdoni, això és una mentida cruel. Aixequi’s un bon dia, pensi en un llibre qualsevol en català i vagi a comprar-lo a la primera llibreria que trobi. Només en el cas que el llibre sigui una novetat tindrà sort de trobar-lo a la primera, i no sempre. Però…i què passa amb els llibres en català que no són novetat? Ja li dic jo: és impossible trobar-los. Avui dia, al setembre de 2010, vostè no pot trobar a cap llibreria el llibre Jo he servit el rei d’Anglaterra de Bohumil Hrabal, editat per Destino l’any 1989. Ni tant sols a Ona. En canvi, en llengua castellana, potser a la primera no, però l’acaba trobant. Això és la normalització del llibre en català?

Hi ha casos flagrants com és el cas del llibre Pares i fills de Turguenev, editat per Proa…l’any 1929!!! Evidentment a les biblioteques públiques està exclòs de préstec. Això és la normalització del llibre en català?

Si a sobre ara plega aquesta distribuïdora, plegaran un munt d’editorials única i exclusivament catalanes. Hi ha una revista en català, Paper de vidre,  que l’editen en línia perquè no van trobar cap distribuïdora que els permetés distribuir-la en format paper. Això és la normalització de les revistes en català?

Diu Ensesa que sempre ha estat deficitària, la distribuïdora i la llibreria. Un altre cas flagrant és el del diari Avui, que sempre ha estat una llosa per a tot aquell que l’ha agafat. Això és un escàndol.

Què malament s’han fet les coses per arribar a aquesta situació!

Com pot ser que només hi hagi un grup editorial català fort com Grup 62? Fins i tot ha hagut de “xuclar” l’Enciclopèdia Catalana i Proa.

On són els empresaris? On són les institucions públiques? On són els grans grups en l’àmbit cultural que hauran de vetllar per les lletres catalanes en la futura independència?

Jo no vull exèrcits, com deia Carod, jo vull distribuïdores en català. I no una, ni dues, ni tres. En vull moltes. Perquè sinó, no hi ha independència ni osties amb vinagre.

Recordeu aquell lema que va fer Joan Brossa per a Plataforma per la Llengua que deia Volem viure plenament en català? Doncs, això, cada cop més lluny: per haver fet molt malament les coses i… I altres coses que em callo perquè com diria el gran Jaume Creixell “tinc els collons que m’exploten ja“.

sergi borges

Xerrameca (2)

Pasqual Maragall diu que Mas guanyarà les eleccions “perquè toca” i espera que ho faci bé.

Home, Pasqual, tu no creus amb aquella campanya que diu “Segueixo creient“? Potser només hi creuen un 3% dels votants socialistes…

José Montilla, president de la Generalitat, critica la manca d’escrúpols de CDC per haver entrevistat Maragall i aposta que practicaran molt joc brut.

Però vostè no estava per la llibertat? Com a mínim això deia abans de l’estiu quan justificava la no-prohibició de les curses de braus. Però, és clar, una entrevista de no res ja és joc brut. Fer la presentació de la convocatòria en bilingüe no és joc brut, no,…

José Antonio Camacho, entrenador del CA Osasuna, afirma que “deberíamos dar las gracias a Mourinho por venir a España“.

Mira, Camacho, les gràcies les hi donaràs tu. No sé si volies agrair-li que vingués a Espanya o al Real Madrid, el teu equip de l’ànima. I el que no val és agrair-li de venir i després del partit de dissabte, acusar-lo de fer el ploricó amb els àrbitres. Jo et donaré les gràcies quan et piris de l’Osasuna…


Jesus Neira
, expresident del Consejo asesor del Observatorio Regional contra la violencia de genero, afirma que “si no puedes pegarte un revolcon con una señora y, encima, no puedes tomarte un vino, no quiero vivir“.

Senyor Neira, no en fa un gra massa? Pot llegir un llibre, anar a collir bolets, donar de menjar els coloms, anar al Festival de Benicassim, jugar a pales a la platja, anar al teatre a veure una bona obra… El que no ha de fer és deixar-se ensarronar partidistament per un partit polític populista i per la seva horrible presidenta…

Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid, afirma que no li agrada el fariseisme del cas Neira “como si nadie hubiera contravenido nunca una norma de tráfico“.

Senyora, que triplicar la tasa d’alcoholemia i anar fent batzegades a banda i banda de l’autopista no és només contravenir una norma de trànsit. El que passa que vostè ja deu estar acostumada si va amb el cotxe amb l’Aznar…


Xosé Mourinho
, entrenador del Real Madrid, expressa la seva preocupació sobre el seu jugador CR7 i afirma que “seguro que le van a dar una hostia“.

Ai, Xosé, Xosé, allà on no arribin les teves tàctiques misèrrimes, que arribin els àrbitres. Carai, portes poc temps al Real Madrid, però aprens ràpid. Doncs que sàpigues que a CR7 ningú li va fer res i en canvi el teu jugador Marcelo va lesionar Camuñas, jugador de l’Osasuna. Camuñas? Qui és Camuñas, oi?


Cristiano Ronaldo
, CR7 pels amics, està segur que guanyaran un títol aquesta temporada.

Ja l’has guanyat, el títol! Es diu Trofeo Santiago Bernabéu i es va jugar a l’agost. No t’en recordes? Ara bé, com no juguis millor del que ho estàs fent, les hòsties que t’han de donar els altres te les foterà el Mourinho mateix.


Jaume Sobrequés
afirma que la independència arribarà “abans del que la gent no es pensa”.

Tant de bo, Sobrequés, tant de bo, però vostè que és un historiador prestigiós sap que fer volar coloms amb aquesta lleugeresa no ens anat gaire bé, històricament parlant. I menys si els partits independentistes no formen una candidatura única, sòlida i creïble…

Margot Wallstrom, enviada especial de l’ONU en contra de la violència sexual, afirma que l’ONU va badar al Congo (on hi va haver una violació massiva de dones i nens).

És a dir, senyora, que va badar vostè. No serveix de gaire que ara digui que van badar; les violacions malauradament ja s’han produït. L’ONU va badar a Ruanda, l’ONU va badar a Bòsnia, l’ONU va badar a Afganistan, l’ONU va badar a Geòrgia, l’ONU va badar…Vol dir que només baden? O ja hi ha alguna cosa més? Avui dia dius “perdó” i a córrer…Quin món!

Gerard Piqué va exclamar, aterrit, No!!! quan uns nens li van preguntar si tornaria a escriure un llibre, afegint que ho va passar fatal havent d’estar concentrat tant de temps amb alguna feina que no és la seva, i havent de patir les mofes i befes dels seus companys.

Mira, Geri –és així, oi, com t’anomenen els teus companys? Mare meva!–, com a futbolista defensa central ets un crack, el mariscal de l’equip, fins i tot s’acceptaria el motiu tan impactant de Piquenbauer, però no crec que sigui una feina tan terrorífica escriure un llibre. A més a més, l’has escrit tot tu solet? Ho dubto. O la gran feinada ha sigut llegir-lo i donar el vist-i-plau de com quedava? Ja ho deia la meva professora de literatura, els jugadors de futbol sou uns milionaris analfabets, incapaços de llegir cinc minuts seguits. Un bon exemple per als nens i nenes.

Publicat dins de Xerrameca | Deixa un comentari

18 de gener de 1973

El dijous 18 de gener de 1973 no va ser un dia especialment remarcable per passar a la història.

Algunes notícies d’aquell dia ens recorden que durant aquell 1973 la crisi també era cruenta i deixava gent al carrer per la cara. Això passava a Sevilla on 30 dones d’un taller de modisteria eren suspeses de feina per un període de 30 dies, notícia que ens apropa als fets que estan passant darrerament.

La direcció empresarial del taller, el qual estava ubicat a la plaça de la Falange Española (uf!), s’acollia a un article de la vigent Ordenanza Laboral (sic) i en comptes d’acollir-se a un pla ERE, sol·licitava un expedient de crisi. Com el que està passant ara, l’empresa els suggeria canviar-se de ram de feina, a la qual cosa es van oposar perquè perdien l’antiguitat a la feina. Com podeu comprovar, 37 anys després les coses no han canviat massa.

Però hi ha altres notícies ben curioses, com per exemple l’arribada a l’aeroport de Londres, emmanillat i aïllat de qualsevol contacte humà, de Timothy Leary, el pare de LSD. Havia fugit d’una presó de Califòrnia, havia tocat el dos a l’Afganistan i allà era detingut novament. Quin mal viatge!

Una altra notícia molt comuna amb els nostres temps és la que va succeir a Brusel·les (Bèlgica), on un home matava la seva dona –i a tres persones més — i després se suïcidava. La maleïda lacra de la violència de gènere.

Al Berlín Occidental, la policia desallotjava violentament una manifestació dels estudiants de la facultat de…pedagogia!!! Quin contrasentit! Els estudiants protestaven contra el degà perquè havia decidit tancar la universitat i la policia va decidir, segons la seva pròpia “pedagogia”, tirar pel dret. Ai las, hi ha coses que mai canviaran.

En aquest dia tan insuls, van néixer Rolando Schiavi, jugador de futbol internacional argentí, i Crispian Mills, cantant anglès, i deixaven aquest món Al Horowitz, jugador internacional d’escacs i periodista nord-americà, i Stanley Smith Stevens, psicòleg nord-americà.

sergi borges

Luca not dead

Luca no és mort. Parlo de Luca Prodan, cantant i líder del grup de rock argentí Sumo (1982-1987).

La història de Luca Prodan és una història del tot coneguda: jove rebel amb una infància i adolescència torturades, que es refugia en les drogues, que després en vol fugir i acaba dins de l’alcohol, i que es converteix, mitjançant el rock, en el símbol espiritual de tota una generació i en un mite vivent.

La particularitat del cas és que no és el mite d’una generació (nord-)americana com en els cèlebres casos d’Elvis Presley, Jim Morrison, Janis Joplin, Jimi Hendrix, Bob Marley, i fins i tot Kurt Cobain, sinó que la història de Luca Prodan comença a Itàlia, passa pel Regne Unit (Escòcia i Anglaterra) i acaba a l’Argentina, país que capgira de dalt a baix amb la introducció d’estils com el punk, post-punk, el new wave i el reagge, i on Joy Division, els Sex Pistols i el ritme dub jamaicà –tan influents en l’escena musical anglesa de la dècada dels 70– són els referents de capçalera. És un tòpic, però el rock argentí viu un abans i un després de Luca Prodan i Sumo.

Us convido a llegir la seva història. És força llarga, però crec que val la pena fer l’esforç. 

El rock nacional argentí és tot un fenomen de masses que aquí a Europa desconeixem força. I Sumo és un dels grups de referència. La trajectòria vital d’aquesta banda va intrínsecament lligada a la del seu líder espiritual, Luca Prodan, un jove de vint-i-molts que arriba a l’Argentina després d’una dura adolescència marcada pel rigor disciplinari del seu pare i per l’adicció a les drogues, especialment a l’heroïna.

El nucli familiar dels Prodan se les porta: el pare era turc de naixement, però de descendència –i de caràcter– austríaca i resident a Itàlia. La mare era xinesa de naixement, de descendència escocesa i italiana d’adopció. Com van viure a la Xina durant la II Guerra Mundial, van ser reclosos en un camp de concentració de l’Exèrcit Imperial Japonès fins que van ser alliberats. Aleshores es van establir a Itàlia i allà van néixer tres dels seus 4 fills (dos homes, Luca i Andrea, i dues dones, Michela, que va néixer a la Xina, i Claudia).

El pare, Mario Prodan, era un home perfeccionista i feia de la disciplina el seu leitmotiv. Com en molts casos, Luca no va saber encaixar aquest rigor disciplinari. Però el pare va reblar el clau: el va enviar a estudiar a Escòcia en una de les institucions privades més exclusives i prestigioses, l’escola Gordonstoun, i va ser company de classe del mateix príncep Carles d’Anglaterra. En aquells temps, i en aquest tipus de centres, era habitual castigar físicament els alumnes indisciplinats. Però a la Gordonstoun, no. S’intentava evitar el càstig físic al màxim. Hi va haver una excepció: Luca Prodan. En un trimestre, el van castigar físicament fins a tres cops. I aleshores Luca es va escapar.

No se sap ben bé que va fer aleshores, però tot indica que es va estar a Londres on va descobrir la música i les drogues. Imagineu-vos als 70 a Londres en aquell esclat de revolució musical. Fins i tot va arribar a formar un grup de música que va ser efímer, The New Clear Heads, i sembla ser que mantenia contactes amb molts dels components de grups com Joy Division o Sex Pistols. A Londres va conèixer a Sthepanie Nuttal, bateria del grup Manicured Noise i que després seria la primera bateria de Sumo. Les llegendes urbanes se succeixen: parlen de Luca Prodan com a corista del grup New Musik a la cançó Living By Numbers.

Quan va tornar a Itàlia, a finals dels 70, Luca Prodan era un home atrapat per les drogues, especialment els àcids, i perillosament per l’heroïna. És una etapa molt dura: quasi mor per sobredosi, és detingut i empresonat per tinença i consum d’haixix, i a sobre rep un cop psicològic duríssim quan sap que la seva germana Claudia se suïcida amb una sobredosi d’heroïna. Només pot fer una cosa. Truca el seu amic Timmy MacKern, excompany a la institució escocesa, que viu a Traslasierra, Cordoba (Argentina) i li diu: Che, ¿puedo venir? El to deu ser tan desesperant que MacKern accepta.

Traslasierra és un poble de muntanya a la regió de Cordoba. Imagineu-vos una espècie de paratge suís. Allà no hi ha heroïna. Luca Prodan fuig a l’Argentina per desintoxicar-se. I ho aconsegueix. Gràcies al bucolisme i la pau espiritual de la natura, i més endavant, a la música. Una de les seves frases de capçalera era: “Morí en Inglaterra en el 78, resucité en Argentina en el 81“.

Sumo neix d’un mode improvisat. Com acostuma a passar, Sumo es va formant a poc a poc, inconscientment, d’una manera que creix sense adonar-se, una banda d’amics que toquen per divertir-se fins que un dia se n’adonen que el fan és material exportable. Luca Prodan fa una cosa única fins aleshores a l’Argentina: els “ensenya” tot el que es movia, se sentia i es plasmava en el “seu” Londres dels 70. Imagineu quina cara devien fer els amics i companys del grup quan descobrien, a més a més de Joy Division o Sex Pistols, gent com Lou Reed o David Bowie, grups com Peter Hammill & Van der Graaf Generator o els mateixos Pink Floyd, i les bandes punk que acabaven d’esclatar com XTC, The Fall, o Wire. Insisteixo: aquells sons mai abans havien arribat a l’Argentina i Sumo, clarament influenciats, se’n beneficiarien i en farien bandera, fet que acabaria per influenciar tot el rock argentí posterior.

A més a més Luca Prodan fa una cosa encara més inèdita per a un grup de rock argentí: canta en anglès. Més endavant el castellà també hi serà present, però els primer disc del grup és tot en anglès i el segon, mescla les dues llengües. Els seus companys, lluny de mostrar-se incòmodes, semblen encantats de la vida. Una altra característica molt important que va introduir Prodan va ser la de ser cantant solista sense cap instrument. Era de les primeres vegades que això passava a l’Argentina, i els altres dos que també van instaurar aquesta innovació van ser Federico Moura, del grup Virus, i Miguel Abuelo, de Los Abuelos de La Nada, banda d’on va sorgir un joveníssim Andrés Calamaro, avui dia una ombra del que va ser.

El primer disc de Sumo, Corpiños en la madrugada, neix primer en format cassette (1983) i es reeditat, canviant-ne la seva configuració, el 1992. Ja podem trobar grans cançons com Night & Day, Debede, Mejor no hablar, Fuck you (un autèntic cant als Sex Pistols) i d’altres que seran més mediàtiques com el hit La rubia tarada. En la demo de 1983 hi ha una cançó extraordinària, Heroin, que trobarem editada al seu àlbum Llegando los monos i que es convertirà en un autèntic himne per a Sumo i els seus seguidors. Luca Prodan la fa per dir-nos que la seva nova vida a l’Argentina segueix el seu curs, però hi ha una cosa que no pot oblidar, “que està dins el seu cap”, l’heroïna. És curiós com tots els artistes que han patit els seus efectes li reten grans homenatges en forma de cançons sublims com és el cas de la Velvet Underground.

Divididos por la felicidad (1985) és el segon disc del grup, però en realitat és el primer perquè l’anterior va ser en cassette i d’una tirada limitada. Se’n repetien cançons, però hi havia de noves, i el to del disc és clarament reagge i dub, amb algunes sensacionals com Regtest o Kaya.

Llegando los monos (1986) i After Chabon (1987) són, sens dubte, els dos millors discos de Sumo. En ells trobem les millors cançons i els himnes llegendaris que canviaran les vides d’una generació d’argentins que sortien d’una dictadura, s’enduien un ensurt de mort amb la Guerra de les Malvines i començaven a entrar en la tendra democràcia d’Alfonsín. Un italià mig anglès els estava revolucionant. Cançons com Estallando desde el oceano, Next Week, la mediàtica Los viejos vinagres o un altre reagge excel·lent com Que me pisen, acompanyen Heroina i també la cançó més bona per a mi que és TV Caliente a.k.a. Virna Lisi(veure vídeo); després de molt rumiar aquesta és la cançó que crec que reuneix tots els ingredients amb els quals es forma Sumo.

After Chabon és, segurament, i segons la crítica, el disc més madur i més ben elaborat de Sumo. Hi ha una cançó impressionant que es diu “Hola Frank“i que us recordarà el millor Lou Reed. Però d’entre totes les cançons destaca “Mañana en el abasto“. Es tracta d’un cant melòdic i nostàlgic on descobrim que Luca Prodan s’ha argentinitzat, o per ser més exactes, s’ha fet porteño.

“Mañana en el Abasto” és una cançó deliciosa, fins i tot trista, on aquell noi que havia arribat a les serralades de Cordoba, que estava fent amb Sumo un fenomen del qual encara no era conscient, que s’havia instal·lat primer a Hurlingham, Gran Buenos Aires, i a la pròpia Capital Federal després — concretament a la frontera dels barris de San Telmo i Montserrat–, ara passejava per l’Abasto com un porteño més, com un argentí més.

Luca Prodan i Sumo van ser una espècie de fúria plena d’energia i ràbia que va sacsejar el rock argentí. La quantitat d’energia despresa va passar factura a Luca Prodan. És cert que va oblidar les drogues i moltíssims testimonis afirmen que Luca no va tastar drogues dures a l’Argentina. Ara bé, va caure en un mal pitjor, l’alcohol. El 22 de desembre de 1987 va ser trobat mort a casa seva al carrer Alsina 451. Una aturada cardíaca, provocada per greus hemorragies internes, li va provocar la mort. Tenia només 34 anys.

Us deixo amb un fragment significatiu que he trobat al wikipedia sobre la mort de Luca Prodan
 “Lo encontraron en la cama, en posición casi fetal y con una sonrisa de
felicidad y tranquilidad que se marcaban en la expresión de su rostro.
La muerte de Luca inició el fin del rock hecho en Buenos Aires
post-Malvinas de la década de los 80, ya que un año después habrían desaparecido otras dos importantes luminarias: Miguel Abuelo (26 de marzo de 1988) y Federico Moura (21 de diciembre de 1988), líderes de Los Abuelos de la Nada y Virus, respectivamente”.

Gaudiu el vídeo.

sergi borges

Xerrameca (1)

Nova secció dins Balances Oktoberfest en la qual passarem pel sedàs frases de personatges públics amanint-les amb comentaris àcids i corrosius.

Ni cal dir que comptem amb la vostra col·laboració, estimats lectors. Si trobeu alguna frase enginyosa, ens la podeu fer arribar via comentari.

I la primera frase, la d’honor, no podia ser d’un altre:

Obama ha puesto en marcha ciertas fuerzas que pueden modificar el papel de EE UU y causar graves problemas“. Jose María Aznar, expresident del govern espanyol.

Ai, José Maria, estigues tranquil que et deixarem beure tantes copes de vi com vulguis, aviam si així se’t passa la paranoia que et corrou. Per cert, tu sí que vas causar “greus problemes”, per l’exemple, 11-M.

Raúl y yo merecíamos una despedida mejor por parte del Madrid“. Guti, exjugador del Real Madrid.

Sí,
és clar, si per tu fos, don Gutierrez, faries una macrofesta fins a
tancar totes les discoteques de Madrid. Pim-pam-pim-pim-pim-pam…

Feliz dia de la independencia Brasil libre“(sic). Alejandro Sanz, cantant. (via twitter).

Carai, Alejandrito, tu felicitant la independència? Quan arribi la independència de Catalunya, també ens felicitaràs? Em jugo un cafè a que no…

El ultimo libro que lei…se llama poderosa mente…lo recomiendo…(sic)”. Sergio Ramos, jugador del Real Madrid. (via twitter)

Ah!?! Pero tu, Ramos, saps llegir? Ha ha ha ha ha ha ein?! ha ha ha ha ha ein? ha ha ha ha ha ein?

Convocar una huelga general es una gran putada“. Ignacio Fernández Toxo, secretari general de CC.OO. 

Home, Toxo, això de gran putada, no sé que dir-li, una gran putada és el 5% del sou que ens han retallat i no heu fet res per impedir-ho, o quedar-se sense feina, o no arribar a final de mes… Seguim? Massa gracietes li heu estat rient al govern tota la legislatura.

“[Sobre La Sexta] Si yo mandara, no sería tan madridista. Sería más equilibrada“. Jaume Roures, director general de Mediapro, grup propietari de La Sexta.

Ah, sí? Doncs fot un un cop de puny sobre la taula i equilibra les coses d’una vegada, que amb el madridisme ranci i caspós de TVE, Tele 5 i Antena 3 ja en tenim prou. A no ser que a tu només t’equilibrin els milions d’euros que guanyes cada dia…

Me he resbalado y todos sabemos la responsabilidad que tiene un portero“. Pepe Reina, porter del Liverpool i de la selecció espanyola.

Però, tu ets porter? Jo pensava que eres la mascota de la selecció, donada la teva condició d’animador i bufó. Em sembla que tots sabem les responsabilitats d’un porter menys tu. O no te’n recordes del gol en pròpia porta que et vas fer fa 15 dies?

Seria més còmode que les eleccions no coincidissin amb el Barça – Madrid“. Joan Boada, secretari general d’Interior.

Oh, més còmode, més còmode… Per a qui? Per a tu? Per a en Saura? Per als mossos? Per als ciutadans? Per als membres de la mesa electoral? El que hauries de fer és resar per a què no hi hagi una setmana de fred polar i et caigui la nevada del quinze. Estem arreglats…

Camps es una persona honradísima“. Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid.

Toma, així, en superlatiu! Està bé que ho diguis, EspeRRanCia,  perquè així quan el trinquin, podrem demostrar el que en deies. I veurem que “l’honradíssim” serà inversament proporcional al número de delictes. Per a tu també deu ser honradíssim Fraga, o Aznar, o Rajoy…Nooooo!!! Aquest últim, em sembla que no.

Decir ‘España negra’ es una redundancia“. Alex de la Iglesia, director de cine.

Suposo que et deus referir a l’Espanya franquista o millor encara a l’època franquista, però no creus, De la Iglesia, que aquesta frase és plenament actual en el context en què vivim?

Publicat dins de Xerrameca | Deixa un comentari

Els comptes de la lletera

Fa uns quants anys vaig tenir l’ocasió de treballar per una empresa de serveis lingüístics com a traductora i col·laboradora. Una de les meves tasques era la de transcriure els discursos, presentacions, entrevistes i altres parlaments del conseller Castells, a qui vaig acabar anomenant, en broma, el Senyor de les Infraestructures.
He de dir que la majoria d’aquestes xerrades –ja fos una ponència o una intervenció en un debat o en algun programa de ràdio- giraven al voltant d’un tema: tot el que faria el tripartit un cop cobrats els diners que li tocaven a Catalunya en virtut del nou Estatut.  El senyor Castells s’omplia la boca parlant de xifres astronòmiques i de totes les grans inversions en infraestructures (la seva paraula preferida) que es podrien fer amb aquells diners que ens devia l’Estat. El primer any, es veu que no s’havia cobrat tot el que tocava perquè a l’hora de fer les negociacions havien badat però que ara que ja havien après la lliçó, el curs següent anirien preparats i Espanya hauria de compensar-nos. Farem això i construirem això amb els milions i milions d’euros que ens pagarà l’Estat… Aquest era, semblava, el gran assoliment polític de Montilla i companyia: la promesa d’uns diners i unes inversions que ens tocaven amb el nou estatut i que cap govern anterior havia aconseguit del Govern Central. A base d’escoltar el senyor Castells repetir-ho un cop i un altre, al final gairebé te l’arribaves a creure.
Però malauradament, mentre presumien de tot el que farien, la gerra va caure a terra, es va trencar i la llet es va escolar per la claveguera.
No sé jo, però a mi em sembla que no es pot construir el govern d’un país sobre “castells en l’aire”. Moltes promeses i toquem fusta perquè les coses surtin bé. Així no es fan les coses, senyors.

Oda al sucre i la cafeïna?

Acabo de veure un anuci, d’aquests de tipus publi reportage, en que et recomanen com millorar la teva conducció. Començava dient de beure líquids per no deshidratar-se. Fins aquí, encara. Llavors es convertia en publicitat “encoberta” de coca-cola d’una manera aberrant. L’anunci insta l’espectador a beure “antes de tener sed” (ja directament per cagar-s’hi), i sobretot, important, begudes amb cafeïna perquè “està demostrat científicament que milloren l’atenció del conductor” (a les imatges sortien llaunes de coca-cola ara aquí i allà “dissimuladament”). I finalment acabaven recomanant “refrescos amb sucre” com la gran solució per a una conducció efectiva.
O sigui, que amagant-se darrera la careta d’un inocent consell per als conductors, t’estan induïnt (pel teu bé, per més INRI) a beure cafeïna i sucre!!!! Bàsicament Coca-cola.
Si aquest anunci no és altament denunciable, jo plego. 
Cal dir que era Antena 3, amb lo qual no és tan sorprenent…