BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Homenatge a Joan Maragall (Bones vacances, veïns blocaires!!!)

Publicat el 30 de juliol de 2010 per aniol

Benvolguts i benvolgudes blocaires de la comunitat vilaweb, lectors de la catosfera i públic en general,

Amb el record i la visió ben guardada a la retina de la passada manifestació del 10-J —Som una nació. Nosaltres decidim–, me’n vaig de vacances carregat de bones sensacions.

Com a comiat reto un homenatge a Joan Maragall deixant-vos amb un poema, l’últim vers del qual representa l’esperit de la citada manifestació i actua com a frontissa entre un passat  de submissió i un futur de llibertat.

Bones vacances a tothom!

sergi borges

Foto: xena’s pic

 

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

Joan Maragall (1898) dins Visions i Cants (1900)

Vint-i-nou mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de juliol de 2010 per aniol

L’any 2010 és prolífic en celebració dels centenaris de poetes i intel·lectuals catalans. L’u d’abril de 1910 naixia a la ciutat de Barcelona, Rosa Leveroni i Valls, poeta catalana. Per tant, enguany se celebra el centenari del seu naixement.

I el proper 4 d’agost es commemoraran els 25 anys de la seva mort, que es va produir a Cadaqués el 1985.

I avui ja fa vint-i-nou mesos que vam perdre Josep Palau i Fabre. En aquest apunt recordem en Palau i de retruc la Rosa Leveroni; veurem què pensava, què sentia i que ens deia d’ella el nostre Alquimista.

Començarem pel final.

Josep Palau i Fabre té un escrit intitulat Record de Rosa Leveroni al seus Quaderns de l’Alquimista. En ell ens fa saber que ha sabut de la mort de Rosa Leveroni. Diu Palau:

El seu nom no dirà res a molta gent. Però durant els anys 40 era un dels pocs que em deia alguna cosa“.

Per Palau, Rosa Leveroni era “una de les nostres”. Diu:

Era una de les rares persones amb qui podíem comptar per a establir lligams, per a donar consignes, car no es resignava a veure el país espoliat i alienat“.

Li atorga el màxim mèrit d’haver revaloritzat una figura com la d’Ausiàs March en la nota intitulada El meu Ausiàs March que Palau i Fabre va incloure a la seva revista Poesia l’any 1944. Palau i Fabre considerava que la seva generació havia estat cabdal en la transformació de la visió d’Ausiàs March. Per Palau, Ausiàs March abans de la guerra (in)civil era un poeta català medieval, i després de la guerra, Ausiàs March havia esdevingut un poeta modern. I la pionera en aquesta revalorització fou Rosa Leveroni. Així ho afirma Palau en una al·locució als Jocs Florals de Barcelona l’any 2002. Diu Palau:

Rosa Leveroni[…] qualificà Ausiàs March de poeta maleït i “germà gran” de Baudelaire“.

Palau ho tenia clar que Leveroni modernitza March. Fixeu-vos amb quina pregunta més bonica remata el tema:

¿Què o qui la dugué a llegir tan eficaçment el poeta de Gandia, si no és algun desconsol intern dels que ella canta o rumoreja en els seus versos?

Deixebla de Carles Riba, Palau revela que va ser ella qui li feu arribar les primeres còpies de Les elegies de Bierville, “que uns quants ens passàvem de mà en mà“. Explica Palau que fou ell que li suggerí retre un homenatge a Carles Riba quan retornà a Catalunya. Així reaccionà Leveroni en paraules del propi Palau:

Ella sabé transformar el meu projecte, purament llibresc i intel·lectual, en una iniciativa pràctica i de més envergadura, que era la d’oferir-li una casa a Cadaqués[…]”.

Palau i Fabre i Leveroni compartiren els terribles anys de buidor i extrema solitud de la immediata postguerra. En un article intitulat Temps congelat, Palau ens narra d’una manera angoixant quins intel·lectuals quedaven a Catalunya entre el període 1939-1943 aproximadament. Quan Ferran Soldevila  va tornar el setembre de 1943, Rosa Leveroni escriví una carta a Palau on hi apareixia una frase que l’impressionà: “ja som un més“. Diu Palau:

Si això m’ho podia escriure encara el setembre de 1943, imagineu el que devia ser la soledat el 1939…“.

Palau i Fabre i Leveroni anaven  junts, amb un grapat més d’intel·lectuals i literats catalans, en la recuperació de la llengua i de la cultura catalanes quan celebraven reunions poètiques clandestines, els únics llocs on el català podia conservar-se i no caure en la anihilació. Fixeu-vos quina declaració més contundent fa Palau:

Però sense la generació del 39, sense la generació dels qui, davant l’ocupació franquista i la interdicció de la llengua, vàrem reaccionar decididament en contra –Triadú, Romeu, Perucho, Tarradell, Verrié, Panyella i Rosa Leveroni, que constituïa l’excepció a la generació anterior–, res no hauria estat possible del que de positiu es pogué fer durant els anys 40“.

Rosa Leveroni no hi va faltar pas al sopar d’homenatge que s’organitzà en honor de Josep Palau i Fabre quan retornà a Catalunya el febrer de 1961 després de la seva estada a París.

I acabem per on hem començat. Mireu quines paraules més boniques li escriu Palau per tancar el seu escrit Record de Rosa Leveroni:

Ella es deia Rosa, i el seu nom, en forma de nom comú —rosa, rosae–, apareix sovint en els seus versos, no pas convertit en facilitat o en un recurs banal, sinó cultivant-lo expressament, amorosament, adobant la terra d’aquesta rosa única que ella duia dintre seu i que fou tota la seva vida“.

sergi borges

Robertson Davies: un autèntic descobriment

Publicat el 21 de juliol de 2010 per aniol

Acabo de descobrir l’escriptor canadenc Robertson Davies gràcies a la seva Trilogia de Deptford, composta per El cinquè en joc, La mantícora i El món dels prodigis. Me n’he llegit les dues primeres i em falta la darrera.

Robertson Davies ha estat un autèntic descobriment. He de reconèixer que les primeres pàgines del Cinquè en joc em van agafar ben desprevingut i tot plegat se’m va tornar ben feixuc: en un poblet del Canadà profund una anècdota sense importància aparent desencadena un seguit d’esdeveniments. Època: principis del segle XX. Ambient: el control absolut de les diferents variants religioses del cristianisme en la vida de la gent. Temàtica: un personatge principal, Dunstable Ramsay, que escriu una llarga carta justificativa a causa de l’anècdota ja referida.

El cinquè en joc és com he dit una llarga carta justificativa que recorre la vida i miracles –mai millor dit– d’en Dunstable Ramsay, personatge al voltant del qual gira tot el punt de vista de la novel·la.
I si us deia que al principi tot és feixuc segurament provocat per la presència d’un ambient asfixiant causat pel fanatisme religiós en què vivia un temps i un continent (Amèrica als principis de segle), la novel·la s’engeganteix d’una manera colossal en un crescendo que el lector percep cada cop que gira full. No sé en quin moment del llibre vaig pensar: és molt bo aquest llibre.

De la feixuguesa inicial es passa a un interés creixent per la trama. Ramsay és el personatge central acompanyat per dues figures més, les quals componen un trio que plasmen a la perfecció aquella dita de “tan lluny, tan a prop”; un trio que anirà embolicant més personatges en un recorregut vital marcat per l’anècdota inicial. Dunstable Ramsay porta la veu cantant, però com la novel·la té tants registres el lector s’hi submergeix cada cop més, tot gaudint-ne més i més i més segons avança el llibre.

És un d’aquells llibres que sembla que no passa res, però permanentment hi ha acció acompanyat d’una fina anàlisi psicològica que abasta tots els personatges. Dunstable Ramsay ens traça retrats d’un modus vivendi sortosament ben llunyà, ens mostra la misèria, l’èxit, l’atzar, l’èxtasi, la desesperació, la revenja; es pot ben dir que ell hi camina enmig de tot plegat i ens ho reporta en un apunt magistral. Un apunt que dura ben bé una vida, la seva, i que enllaçarà amb d’altres vides.

Una de les vides amb les quals enllaça és de la de Davey (no us diré res més), personatge principal de La mantícora. La segona novel·la de La trilogia de Deptford encara impacta més que El cinquè en joc. El lector, havent superat la mandra inicial i havent acabat meravellat amb el final de la primera part, entra amb tota la força a La mantícora.

Aquí ni feixuguesa inicial ni res de res. Si dèiem que El cinquè en joc és una llarga carta, ara trobem una conversa entre en Davey y Von Haller. Ens narra la vida d’un home torturat a causa d’una vida plena en sentit material i buida en quant a afecte i sentiments.

La mantícora és un clam a la regeneració humana entesa com un mai és tard per a la possibilitat d’un canvi. Vomita-ho tot i regenera’t. El llibre et crida: has de sentir, el que sigui, però has d’obrir pas als teus sentiments sense voler –ni poder– esborrar el passat. El llibre et diu: pots ser el millor en un aspecte i sentir-te una merda en tota la resta. 

Si a tot això afegim que un cop s’acaba la conversa, el llibre empalma magistralment amb El cinquè en joc tenim un còctel exquisit que deixarà el lector bocabadat i meravellat. Dins el final i ha un subfinal, podríem dir-ne, on se’ns narra una acció angoixant i clautrofòbica que sintetitza la idea general de la conversa. Només us diré que et pots cagar literalment a sobre i ser la persona més feliç del món.

Ara em falta la darrera part, El món dels prodigis, que suposo que tancarà el cercle dels misteris que queden pendents, però que estic segur que amaga molts més factors que fins ara desconeixem. Quan l’acabi, us ho faré saber.

Com dèiem: Robertson Davies, un autèntic descobriment…

sergi borges

17 de gener de 1973

Publicat el 19 de juliol de 2010 per aniol

A Pamplona va ser segrestat l’industrial Felipe Huarte. Sembla ser que darrere el segrest hi havia la banda terrorista ETA.

El vaixell de càrrega espanyol Ensidesa va naufragar a quinze milles del Cap Sardao (Portugal). El succés va deixar 4 desapareguts. Les causes del naufragi van ser el fort temporal on es va veure immers, amb pluja i fortes ratxes de vent que arribaven als cent quilòmetres per hora.

A les Filipines, l’inefable Ferdinand Marcos era nomenat “president de per vida”. Només va durar fins al febrer de 1986 i moriria el 1989.

Per als qui creguin en reencarnacions i traspassos d’ànima, el 17 de gener de 1973 moria l’artista brasilera Tarsila do Amaral a Sao Paulo.  Aquell mateix dia va néixer a Mèxic DF el jugador de futbol Cuauthémoc Blanco, que va jugar l’últim mundial de Sud-àfrica. Va ser el jugador més veterà del Mundial. Els de la generació del 73 ens fem grans. Glups!

Faltaven exactament 9 mesos per a què nasqués la balança oktoberfest, Na Glòria Barrobés.

sergi borges

Els balances oktoberfest també hi vam ser

Publicat el 11 de juliol de 2010 per aniol
Feia molta calor a Barcelona el 10 de juliol de 2010. L’estiu havia arribat tard però amb contundència, com ja començava a ser habitual. Va venir acompanyat de l’esperada sentència d’un obsolet i caducat Tribunal Constitucional, aferrat a la tradició més rància i casposa, herència directa del franquisme –encara viu, per desgràcia, en la societat espanyola- sobre el nou Estatut. Una sentència que no va sorprendre ningú amb un mínim coneixement de causa. Una sentència que possiblement agrairem profundament la resta de les nostres vides. Perquè gràcies a això, els catalans hem dit prou.

Feia molta calor, el dissabte 10 al passeig de Gràcia però no va impedir que centenars d’autocars vinguts d’arreu dels països catalans –del sud i del nord- i desenes de trens arribessin a la ciutat Comtal. Centenars de milers de catalans – diuen diaris australians i americans que més d’un milió- van sortir a dir que ja en tenen prou d‘indignitats, d’insults, d’explotació, de menyspreu, de negació per part d’un Estat ancorat en una dinàmica centralista d’odi envers la riquesa cultural, nacional i lingüística que amb un altre tarannà podria haver convertit en bandera exemplar per al món. Però els castellans hi són al·lèrgics, a reconèixer una realitat que mai no he entès perquè els cou tant. Suposo que d’on no n’hi ha, no en pot rajar.
La nació catalana es mou i avança mentre Espanya es manté immòbil i d’esquena a la realitat, com sempre. I els catalans no volem continuar sent el motor d’aquesta Espanya en la que no tenim cabuda, com ens deixa ben clar i “castellà” el TC. Contra la Constitució, insubmissió. Si Espanya no ens estima, que ens concedeixi el divorci.
Polítics i polítiques que ens maneu, obriu bé les oïdes: el poble de Catalunya no demana refer els ponts trencats amb la sentència del TC, el poble de Catalunya demana la independència. Feu el favor de començar a posar-vos a treballar per aconseguir-la.

Adéu Espanya!

Els balances oktoberfest

Una petició per a Òmnium Cultural

Publicat el 6 de juliol de 2010 per aniol

Aquesta petició li he transmès a la Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, mitjançant un sms que he enviat al programa L’Oracle de Xavier Grasset de Catalunya Ràdio.

M’agradaria demanar als responsables d’Òmnium Cultural la creació de banderes amb aquesta imatge que presideix l’apunt i que podeu descarregar aquí per tal que tots els qui vulguin la pengin a llurs balcons, finestres, terrats…

No ho sé si ja estan fetes o són el que Òmnium anomena Materials per a la difusió, però seria bo que se’n fessin i es repartissin a tots els ciutadans i ciutadanes que en volguessin. Tant de bo poguessin repartir-se gratuïtament, i si això no fos possible, que les venguessin a un preu simbòlic.

Aquestes banderes no només són per lluir-les el dissabte dia 10; ans al contrari, han de restar i deuen restar als balcons, finestres i terrats fins que el tribunal constitucional sàpiga que els catalans i les catalanes –no els seus politics ni polítiques–ja n’estem farts i que s’ha acabat el bròquil.

Tant de bo aquesta petició es pugui dur a terme, si no ara pel dissabte dia 10, sí per més endavant i que onegin a totes les cases dels ciutadans que així ho desitgin.

sergi borges