BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Pep Bou, el poeta de les bombolles de sabó

Publicat el 27 de març de 2010 per aniol

Pep Bou ha rebut el Premi Max Noves Tendències 2010.

El meu primer record de Pep Bou es remunta als dissabtes pel matí dels anys 80 quan apareixia al Planeta Imaginari, el mític programa del segon canal, el de l’UHF. I recordo ja aleshores que em quedava hipnotitzat amb els seus jocs amb les pompes de sabó, o com ell les anomena, l’autèntica “la pell de l’aigua”.

En aquesta setmana de vídeos us deixem amb dos vídeos de l’espectacle “Clar de llunes” de Pep Bou.

Pep Bou, un autèntic crack en el món de les arts escèniques.

sergi borges

13 de gener de 1973

Publicat el 17 de març de 2010 per aniol

El dissabte 13 de gener de 1973 es van executar 11 sentències de mort. Concretament a Rabal (Marroc) eren afusellats 11 militars sentenciats per la seva participació en un complot contra el rei Hassan II, principal cap d’estat del reialme.

Els fets es remuntaven a l’agost del 72 quan l’avió que retornava el sobirà marroquí a casa, després d’uns dies a França, era atacat en ple vol per un F-5 de la base aèria de Kenitra. L’avió va poder aterrar a la capital del país amb certs problemes i mentre a corre-cuita evacuaven el rei d’allà, sis avions caces més bomberdajaven l’aeroport de Rabat i després atacaven el palau reial marroquí. En aquest últim atac van morir quinze persones i van resultar ferides més de dues-centes.

La sentència de mort contra les onze persones la va jutjar i prendre les Forces Armades Reials de Kenitra basant-se en el codi de Justícia Militar. Sens dubte una mala notícia.
La ciutat de París esdevenia aquell mes de gener del 73 la ciutat protagonista per antonomàsia, centre d’Europa i del món. Mentre continuaven les converses de pau per assolir un alto al foc a Vietnam, aquell 13 de gener es va produir una manifestació propalestina contra la primer ministre israeliana Golda Meir, la qual es trobava a París en una reunió de la Internacional Socialista. La manifestació va discòrrer pel boulevard Sant Michel i va ser ràpidament dissolta per la policia.

Pel que fa a les converses de pau, el “sinistre” Kissinger se n’anava a Key Biscaine (USA) per informar en primera persona el president Nixon sobre com es desenvolupaven. A París corria la brama d’un imminent acord entre les dues parts per assolir l’anhelat alto al foc.

Molt poqueta cosa per al segon dissabte de l’any…

sergi borges

Malgrat Jeff Bridges, “Crazy heart” és una bonyiga sobirana

Publicat el 14 de març de 2010 per aniol

Pot un sol actor esdevenir l’autèntic protagonista, erigir-se magistralment com una torre de vori i salvar ell sol una pel·lícula? La resposta és sí, absolutament. L’actor és Jeff Bridges i la pel·lícula “Crazy Heart” (Cor salvatge).

Una bonyiga és l’excrement del bestiar boví i popularment s’usa com a sinònim de merda. “Crazy heart” és una bonyiga sobirana.

Aquest apunt també podria anar a la categoria Els cracks perquè bàsicament és un elogi al fantàstic Jeff Bridges.

Si el cinema és la gran fàbrica dels somnis, aquesta pel·lícula és el factoria dels malsons. Avorrida, previsible, plana, Crazy heart és un producte anticinematogràfic.

Ni és nou l’argument, ni original
el desenvolupament, són conegudes les situacions, previsibles les
resolucions i american way of life el final: tots salvats, sans i
estalvis, i feliços de la vida.

Tracta la vida d’un looser, d’un perdedor, d’un cantant de country que s’arrossega pels escenaris, perd l’estrellat a mans del seu principal alumne (Tony Sweet) i lluita per la supervivència. Vet aquí que s’enamora d’una noia que té un fill (ui, sí, quina idea més original!), la caga i es rehabilita. Tot plegat amanit amb situacions típiques i tòpiques del cinema made in Hollywood que només et (us) condueix a perdre una hora i mitja (menys mal que no és més llarga!) i a llençar 7 euros a la paperera. Si voleu veure la caiguda als inferns d’un cantant country millor que vegeu la pel·lícula Honkytonk Man (1982) protagonitzada per Clint Eastwood, que sense ser una gran peli, és infinitament superior. Crazy Heart no li arriba ni a la sola de la sabata.

 Tot això se salva in extremis gràcies al nostre principal protagonista, Jeff Briges, a qui la setmana passada li van atorgar l’òscar a la categoria de millor actor. Coincidirem que no el necessitava per ser considerat un dels millors actors del moment. Un crack.

El seu paper a Crazy Heart amb el personatge de Bad Blake tancaria el triangle que fa amb l’antològic The Dude a The Big Lebowski (1998) i amb el paper de Noah,  curt però intens que interpreta a Tideland (2005) del geni inclassificable Terry Gilliam. Tres perdedors entranyables, amb la mateixa estètica i diferent gradació escalonada de personalitat: el babau més carismàtic The Dude; el salvatge irresponsable tutor Noah; el més ianqui dels rehabilitats Bad Blake.

La magistral interpretació que fa Bridges de Bad Blake salva la pel·lícula bàsicament perquè és l’única cosa creïble de tot el film. És impressionant com recrea les moltes cares que té el personatge al llarg de la peli, i és especialment colpidor com i quan accentua el caràcter d’alcohòlic que té el seu personatge. Sembla de debò que Bridges sigui un alcohòlic.

El paper de la noia de qui s’enamora (Maggie Gyllenhaal) ja l’hem vist mil vegades i per mil actrius igual de ben interpretat de sempre (no surt de la línia plana general). Ni el mític Robert Duvall (El padrí) se n’escapa, d’aquest encefalograma pla.

A Jeff Bridges també el podem veure a Starman (1984) de John Carpenter; als Fabulosos Baker Boys (1989) juntament amb Michelle Pfeiffer i el seu germà Beau Bridges; a The Fisher King (1991) de Terry Gilliam i coprotagonitzada per Robin Williams; The door in the floor (2004) de Tod Williams, pel·lícula basada en el llibre Una dona difícil de John Irving on Bridges interpreta l’inoblidable Ted Cole, juntament amb Kim Basinger; i compartint cartellera amb aquesta infecta Crazy Heart, podem trobar Bridges a The Men Who Stare At Goats (Els homes que miraven fixament a les cabres) compartint cartell amb tres monstres més de la interpretació com són George Clooney, Ewan Mc Gregor i Kevin Spacey. Diuen que provoca riallades i de les grosses…

Esteu avisats: ni se us passi pel cap anar a veure aquesta bonyiga de Corazon salvaje , a menys que us vulgueu delectar amb Jeff Bridges (tranquils, d’aquí dos dies sortirà en dvd o sinó mireu de trobar-la per la xarxa).

sergi borges

L’escut de Catalunya

Publicat el 13 de març de 2010 per aniol
Resulta que Catalunya no té escut oficial… Déu ser l’únic país del món, potser.( també és l’única comunitat autònoma que no en té). I tenint en compte que l’escut del casal de Barcelona (que després es convertiria en l’escut de la corona) és el segon més antic d’Europa -atenció!- això pot semblar estrany,oi?
Explica el senyor Armand de Fluvià – que amb aquest nom estava predestinat a fundar la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària-, que, com a Assessor d’Heràldica al Departament de Governació de la Generalitat des del 1980, quan es va redactar el nou estatut, va aprofitar l’avinentesa per a fer un informe sobre l’escut català, la història, com havia de ser i la importància d’incloure’l a l’estatut i va enviar aquest informe a TOTS els representants parlamentaris catalans implicats en el nou estatut. Doncs bé, NO li van fotre ni punyeter cas.

O sigui que la resposta a la pregunta “Per què Catalunya no té escut quan el seu és el segon més antic d’Europa?” és “perquè les polítics catalans són imbècils!!!!”. És una resposta bastant estàndard, darrerament. 

Si voleu conèixer l’explicació detallada pel mateix Armand:

http://www.scgenealogia.org/articles/escutcatalunya2.htm
http://www.armanddefluvia.com/cv.html

I tot això a què ve, nena del pou? Doncs bé, ahir a Ripoll, vaig tenir la sort d’assistir per casualitat a la xerrada d’inauguració d’una exposició sobre l’heràldica catalana i els escuts municipals que feia aquest bon home, que ens va fer cinc cèntims sobre aquest món, totalment desconegut per mi, i per la majoria de consistoris municipals que no entenen que l’heràldica té unes normatives internacionals molt estrictes; de fet és com un llenguatge. I la gent no ho sap i es dedica a inventar-se escuts sense tenir-ne ni idea. Va ser molt interessant, sobretot, veure aquest senyor parlar clar i català sobre la ignorància dels nostres representants polítics. Aquest senyor va haver de portar Barcelona als tribunals perquè van decidir canviar l’escut “antiquat” de la ciutat per un de disseny més modern. Va guanyar, és clar. És com si un municipi decideix canviar els colors i les formes dels senyals de trànsit! (millor no donem idees al senyor Hereu).
I és clar, que Catalunya hagi perdut l’escut pot semblar anecdòtic per a molta gent, però com a metàfora de cap a on va el nostre país i de quina mena de dirigents politics tenim, és molt greu.

A tot això, a Catalunya encara hi ha un munt de municipis que no tenen oficialitzat el seu escut (Gandesa, per exemple), perquè no s’han molestat a respondre al departament d’heràldica o perquè no estan d’acord amb les normes heràldiques i s’entesten a tenir un escut que no és vàlid o vés a saber per què.

Pot semblar una estupidesa, però no ho és. És l’equivalent a no tenir signatura i firmar els documents amb una X.

La nena del pou

Breus curiositats sorprenents sobre el Metro de Barcelona

Publicat el 8 de març de 2010 per aniol
He sigut usuari del metro de Barcelona des de sempre, encara que últimament hi vaig menys sobretot perquè treballo fora de la ciutat.

Ara l’agafo especialment els caps de setmana i sempre em trobo amb curiositats sorprenents, algunes de les quals són greus i fàcilment esmenables.

Faré unes quantes preguntes a l’aire, a veure si les llegeix algun responsable de TMB (Transports Metropolitans de Barcelona) i posen fil a l’agulla:

– Per què a dues parades de la línia blava, la 5, (Maragall i Virrei Amat) no s’avisa que la distància entre el vagó i l’andana és superior a la d’altres estacions i hi ha perill de caiguda? A Londres t’avisen constantment amb el famós Mind the gap (vigila la distància, en traducció lliure meva). Al metro de Madrid t’avisen quan arribes a alguna estació d’aquest estil. A París també està indicat correctament. Tant costa posar unes enganxines o avisar per altaveu quan arribes a aquestes estacions?

– Avui m’he quedat esmaperdut quan per l’altaveu que anuncia les parades s’ha sentit: “Propera parada…Alfons Deu”. M’he quedat garratibat. Des de quan anuncien Alfons X de la línia 4, la groga, amb el nom del número 10? Si és des de sempre que l’anomenen així, és encara més greu i us asseguro que mai m’havia fixat. Si us plau, canviïn-ho, això, pel de Alfons Desè o encara que sigui més lleig pel de Alfons Dècim. Penseu una mica: li diem a l’antic papa de Roma Juan Pau Dos? O al sinistre Felip V li diem Felip Cinc? Només faltaria que ara haguéssim de dir al Borbó Juan Carlos U o Un. Com a mínim li podrien dir a la parada Alfons el Savi.

-Per què no es netegen els vagons els diumenges al matí? Més tenint en compte que la nit de dissabte hi ha metro tota la nit. A partir de les 3 de la matinada o quarts de 4 allò no és el Metro de Barcelona, és l’antic Far-west americà. Corres el risc que algú et vomiti les sabates, que algú et fumi a la cara o, fins i tot, que intentin assetjar la teva parella. Fins aquí tot normal, és la llei de la selva i has de sobreviure, però…I diumenge al matí? No volem ni hem d’acceptar que encara puguis trepitjar la trallada de l’energumen, conviure amb les burilles dels fumadors i altres papers de dubtosa procedència que apareixen pels vagons o infectar-te amb alguna malaltia pels efluvis que s’hi respiren…

S’admeten més preguntes i curiositats sorprenents a veure si entre tots i totes podem millorar el transport metropolità de la ciutat (ja que les autoritats no ho fan).

sergi borges

L’últim gran repte d’Edurne Pasaban

Publicat el 4 de març de 2010 per aniol

Llegeixo a la premsa esportiva que avui dijous 4 de març de 2010 l’alpinista basca Edurne Pasaban se n’anat cap al Tibet i el Nepal, cap a la serralada de l’Himàlaia. L’objectiu és doble: pujar primer el Shisha Pangma, de 8.027 metres, i tot seguit l’Annapurna, de 8.091, les dues muntanyes que li resten per convertir-se en la primera dona del món que aconsegueix coronar catorze vuit mils. I tot això ho ha de fer en 4 mesos perquè el principal objectiu diu que és “tornar tots junts sans i estalvis a casa el mes de juny”. Comença avui mateix, doncs, el que ella anomena Desafio 14×8.000. A la foto, l’Annapurna.

La idea inicial de Pasaban i el seu equip era sortir cap al Tibet avui mateix dia 4 de març i començar l’aclimatació al camp 1 del Shisha Pangma. Les autoritats xineses, però, no els autoritzaran l’entrada al Tibet fins al dia 16. Per no endarrerir el viatge i “augmentar la tensió i la desconcentració“, han decidit sortir avui tal i com estava previst, però s’aclimataran en una vall del Nepal a 6.000 metres d’alçada i des d’allà aniran directament al camp 2 del Shisha Pangma.

Pasaban creu que el Shisha Pangma és més assequible malgrat que
se li ha resistit fins a quatre vegades: “Aquest cop
anem per la cara nord i hem dissenyat una ruta nova, diferent de la
plantejada inicialment. Vaig amb les coses molt clares i un molt bon
entrenament
“.

Les paraules de Pasaban són esfereïdores i emocionants quan parla de l’Annapurna (8.091 metres): “És una muntanya molt perillosa. Està trencada i les allaus són constants: aquí rau la gran diferència amb els altres vuit mils. Quan hi vas estàs intranquil, quan tornes estàs intranquil: sents el perill constantment. És per això que molta gent no hi va. Jo hi vaig perquè he de fer els catorze vuit mils, sinó no hi aniria“.

I què passarà si no aconsegueix l’ascens al Shisha Pangma? Doncs res. Anirà igualment a intentar coronar l’Annapurna. Pasaban s’ha posat una data límit: “Si el Shisha no surt anirem més desmotivats a l’altra, però hi anirem segur a les dues. Si el 15 d’abril no he pogut conquerir el Shisha, me’n vaig cap a l’Annapurna“.

Edurne Pasaban té 36 anys (és de la Generació 73)  i va néixer a Tolosa, Guipúscoa. En aquesta expedició es trobarà amb tota seguretat amb la dona coreana que li pot arrabassar el rècord de ser la primera en pujar els 14 vuit mils. Es tracta d’Oh Eun Sun a qui només li falta l’Annapurna. Des de Corea s’ha atiat el caràcter competitiu de veure quina arriba primer, fet que Pasaban refusa de totes totes: “Per descomptat que no sortiré abans del camp base ni res per l’estil. Em nego a fer una carrera d’aquest tipus. El millor que podria passar és que arribéssim les dues juntes al cim; a la muntanya, malgrat que cadascú va amb la seva expedició, tothom ha de treballar en conjunt per poder arribar a dalt“. L’austríaca Gerlinde Kaltenbrunnerr també ha coronat 12 vuit mils i per aquestes dates intentarà l’ascensió a l’Everest.

Des de Balances Oktoberfest seguirem amb atenció els progessos d’Edurne Pasaban davant el seu últim gran repte i li desitgem el més gran dels èxits i una gran dosi de bona sort. Ànims!

sergi borges

Per anar fent boca i adonar-nos de veres quin tipus de persones tenim al davant nostre i què són capaços de fer us deixo amb aquests enllaços: els 14 vuit mils de Juanito Oiarzabal (atenció al que diu de la seva ascensió al K2 o Chogori, i una entrevista amb el propi Oiarzabal.

Fotos: Tretes del blog El lince.