BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

40 anys sense sentir en Major Tom…

Publicat el 29 de juliol de 2009 per aniol

“Can you hear me, Major Team? Can you hear me, Major Tom? Can you hear…?

Aquest és un dels fragments cabdals de la cançó Space Oddity de David Bowie. El passat dia 11 de juliol es va celebrar el quarantè aniversari de la seva aparició en un EP senzill.

En efecte, l’11 de juliol de 1969, apareixia en format senzill Space Oddity, un tema que explica les sensacions i peripècies d’en Major Tom, un astronauta que és a punt de sortir a l’espai exterior, i on es produeix un diàleg entre l’intrèpid oficial i el “Ground Control”, una espècie de Control Central que li dóna ordres i recull informació. Al final, però, deixem de sentir-lo, en Major Tom…

Aquest vídeo és una de les primeres versions que Bowie va fer de la cançó. No és la versió que coneix la majoria de gent. Aquest vídeo sembla ser que formava part d’una sèrie de documents cinematogràfics que conformaven una espècie de pel·lícula promocional de Bowie intitulada Love You Till Tuesday, i va ser fet cap al febrer de 1969.

La versió definitiva no arribaria fins al juliol i que podeu veure aquí en una versió en directe interpretada per un joveníssim David Bowie caracteritzat pel seu alter ego del moment, Ziggy Stardust.

La composició de la cançó te clares influències espacials i lunars. Recordem que al maig del 68 es va estrenar a Londres la pel·lícula 2001: A Space Oddisey del cineasta Stanley Kubrik. La cançó rep clares influències del film. Per si això no fos poc, deu dies després que Bowie fes aparèixer Space Oddity en el format senzill, l’home arribava a la lluna de la mà de l’Apolo 11 i els seus famosos astronàutes.

Com és costum, i com sol passar en el món del rock, la crítica més retrògrade i conservadora del moment va interpretar l’Space Oddity com una metàfora que feia David Bowie de l’addicció a les drogues.

El fet que la cançó aparegués en un EP senzill va provocar que el gruix del gran públic no conegués Space Oddity fins al 1972 quan va sortir dins l’àlbum homònim.

Aprofitant l’efemèride el passat dia 20 de juliol va sortir publicat un EP digital amb 4 versions de la cançó:

– Space Oddity (original UK mono single edit)

– Space Oddity (US mono single edit)

– Space Oddity (US stereo single edit)

– Space Oddity (1979 re-record).

Space Oddity s’ha convertit en un clàssic del rock, precursora de l’estil únic ideat i creat per David Bowie, el glam-rock.

sergi borges

Disset mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de juliol de 2009 per aniol

L’esquer me’l va llençar el doctor Sam D. Abrams que podeu llegir aquí. El passat 12 de juliol de 2009 es va celebrar l’efemèride del 50è aniversari de la mort del poeta, narrador, crític, memorialista, traductor i professor Carles Riba.

En un moment del seu article. Abrams escriu: “I també cal recordar la gran bateria de textos magnífics sobre Riba escrits per figures de la literatura moderna de la talla de Josep Pla, Marià i Albert Manent, Josep Palau i Fabre, Joan Teixidor, Joan Triadú, Arthur Terry, Joan Fuster, Joan Ferraté, Gabriel Ferrater, Segimon Serrallonga, etc.

Ep! La negreta és meva perquè aquest mes matem dos ocells d’un tret: fem esment d’aquests textos tot comentant un d’una manera acurada, El tracte amb la paraula en la poesia de Carles Riba, aparegut a Quaderns de L’Alquimista, i homenatgem al Poeta Carles Riba en el cinquantenari de la seva mort.

Així, d’entrada, tal com raja, Josep Palau i Fabre considerava en Carles Riba com un Mestre.  I no només per a ell, sinó que el considerava un mestre des d’un punt de vista col·lectiu. Diu Palau: “Riba exercí un mestratge que es recolzava en valors permanents“. Sostenia Palau que els literats de la seva generació havien après de Carles Riba el fet de conquerir la llibertat. Palau i Fabre parla de la veu de Riba i la qualifica de “veu digna, més ètica que èpica, veu que prevalgué en la foscor intel·lectual del 1936“.

Palau i Fabres sentia devoció per la poesia catalana, i més concretament per aquella poesia que tant de prop li queia. Diu: […] tot aquell que s’aboqui a la consideració de la poesia catalana moderna, de Verdaguer ençà, se sentirà fascinat per la seva enorme riquesa i la seva enorme varietat, sols comparables a les grans èpoques d’or de les literatures“. Palau té molt clar els noms que formen el grup d’elit de la poesia catalana moderna i té molt clar l’excepcionalitat del moment: “Verdaguer, Maragall, Costa, Alcover, Carner, López-Picó, Riba, Sagarra, etc. són noms massa grans per a cabre en un període de temps tan limitat“. L’etcètera és molt significatiu; per a ell n’hi ha més, encara, de poetes catalans d’elit.

De Maragall i Riba, se sent atret per la diversitat de tons i veus que componen les seves poesies. Diu Palau: “El Riba de les Estances, entre les quals es poden ja descobrir diversos tons, és molt diferent del Riba de les Tres suites o del de les tankes japoneses”.

Palau i Fabre escriu un text a Quaderns de l’Alquimista intitulat El tracte amb la paraula en la poesia de Carles Riba on basteix un assaig de crítica literària rigorós, únic i original. El tema principal és resseguir les diferents veus que componen les poesies de Carles Riba segons el moment en què es trobava tant literàriament com vitalment.

Palau obre el foc de la següent manera: “M’ha sobtat sempre, en la producció poètica de Carles Riba, un moment durant el qual la seva veu varia, es diversifica amb molta més assiduïtat que de costum“. I de seguida marca l’etapa cronològica en què això succeeix: l’etapa 1936-1939 o, com diu Palau, “1935 i 1940, dilatant-ne les fronteres“. És en aquest moment que Riba incorpora a la poesia catalana la tanka japonesa, adaptant-la a la seva manera. La tanka japonesa és la fixació més plana possible de la paraula en el paper. I Palau sosté que Riba fa això perquè per primera vegada en la seva condició de poeta, Riba es proposa ser simple, ser entenedor.

Immediatament després de les tankes o, fins i tot, simultaniejant-les, Riba escriu els Poemes per a una sola veu. Per Palau i Fabre aquest és un moment cabdal en la trajectòria poètica de Riba: “Som en el moment, en tota la trajectòria lírica de Carles Riba, en el qual la seva poesia es conjumina, d’una manera més íntima, més entranyable, amb la música, durant el qual aquesta obté la prioritat i que sigui a través d’ella que ens són donats els altres elements que integren el poema: imatges, pensaments, sensacions…“.

Què és el que opera aquest canvi? Què és el que provoca aquesta musicalitat en la poesia de Riba? Segons Palau, Carles Riba s’ha apropat a la poesia francesa, i més concretament a poesia de Paul Éluard. Palau arriba a tenir a les mans un llibre d’Éluard que ha estat en un llarg període de temps a les mans de Carles Riba. Palau se n’adona d’un fet sorprenent: Riba s’ha dedicat a puntuar alguns poemes d’Éluard. Aquesta música de la paraula cristal·litza en Riba en els Poemes per a una sola veu, dels quals deixa dos sense puntuar, fet insòlit fins aleshores en la producció ribana.

Palau sosté i argumenta els diferents tipus de veu en Riba:

– la veu de la paraula parlada, on la paraula és música, apareix als Poemes per a una sola veu.

– la veu de la paraula pensada, on la paraula és pronunciada dins la ment, apareix a les Estances.

– la veu de la paraula escrita, amb un grau més d’exteriorització de la paraula, apareix a les tankes japoneses de Del joc i del foc

Ara bé, es produeix un canvi radical de to a les Elegies de Bierville. Aquí el to és un crit. Diu Palau: “El poeta vol cridar […], vol fer-se oir, malda per sobreposar-se al tumult que crea ell mateix o que sent al seu voltant[…] És la veu en exili, sorgida d’un món que li és estrany“. Així doncs, Les elegies de Bierville per a Josep Palau i Fabre representen la veu de la paraula exiliada.  Escriu en català a l’exili, un català “en estat de desterrat, mancat de terra o de terrer” i aquesta “inadequació espacial estripa constantment el seu accent, el seu registre, que oscil·la entre el crit, el cant, la paraula parlada, la paraula pensada, la paraula escrita, el silenci i el pur lament o l’esgarip“.

I encara un altre canvi de veu ben significatiu. Palau el troba a Esbós per a tres oratoris. Aquí la llengua de Riba torna a ser plana, usada d’acord amb la seva quotidianeitat, molt més encara que a Poemes per a una sola veu. Riba ademet o “readmet” una vena que per a ell havia estat eliminada i que fins i tot li semblava irreductible i irreconcialiable amb la seva poesia: la vena narrativa. Ja s’ha acabat el temps de la poesia lírica -la poesia pura. La diferència entre Esbós per a tres oratoris i Poemes per a una sola veu és que en aquella la música no hi és prioritària, deixa ser ser un element exquisit o d’excepció. La música en Esbós… la porten els mots que ara ja no són “ni alats ni feixucs“.

Palau acaba l’assaig intentant explicar perquè Carles Riba s’apropa a la paraula plana i a l’expressió quotidiana, “a la humilitat del descabdellament discursiu del poema” – és a dir al patró narratiu que inicialment Riba defugia-; Palau creu que ho fa com un acte instintiu de defensa “contra l’allau que ha vist dreçar-se al seu davant, i per tal de no ser-hi engolit“.

sergi borges

Palau i Fabre se sentia fascinat per Riba tant per la seva condició de poeta com per la seva condició de traductor, feina que el propi Palau conreà d’un mode apassionat.  Palau considera que una traducció d’una obra és una obra nova en si mateixa perquè la traducció és dins el traductor amb tots els dubtes i circumstàncies. En aquest sentit Palau fa una lloança des de diversos punts de vista de les dues traduccions que va fer Carles Riba de L’Odissea d’Homer, traduccions separades per vint anys de diferència. Aquest escrit, intitulat El triomf de l’Odissea, apareix en els seus Quaderns de L’Alquimista.

I per finalitzar un secret que ens aporta el mateix Palau. Carles Riba considerava el poema Le bateau ivre (El vaixell embriac) d’Arthur Rimbaud com el més bell poema que mai s’hagi escrit sobre el mar.

Ara que la meva terra crema…

Publicat el 23 de juliol de 2009 per aniol
Ara que la meva terra crema, és un bon moment per fer-ne una reivindicació. Si hagués tingut ganes de perdre el temps votant el “meu paisatge preferit de Catalunya”, el meu vot hagués estat per als Ports. Quedava clar que no hi tenien res a fer, i tenint en compte que alguns dels candidats eren coses com l’skyline de Barcelona (puaj!) o Núria -probablement el racó més horrorós dels Pirineus (convertit en una mena de parc temàtic)-, es podia veure clarament cap a on apuntava la tendència “pixapinera” (tampoc es pot esperar que TV3 perdi de cop la tendència centralista que la caracteritza. Sí, sí, ja sé que a l’àrea metropolitana de BCN es concentra la majoria de la població de Catalunya, em direu els defensors del centralisme. I què?).
Sóc aquí per parlar dels desconeguts Ports, que de fet, són el meu indret preferit de tot el món (i una servidora ha voltat bastant pel nostre planeta. I Angkor o el desert del Namib poden ser realment espectaculars, però no t’hi quedaries pas a viure, oi?). Repartits entre la Terra Alta, el Baix Ebre, el Montsià, el Matarranya i el Baix Maestrat, els Ports són una terra de frontera i de pas, d’ametllers i de vinyes, de congostos, barrancs i parets de conglomerat treballades pacientment per l’erosió; terra tranquil·la i de poca gent; poblets d’origen àrab, més avall de la marca; terra de repoblació, terres de l’Ebre…

Un lloc desconegut per la gran
majoria, i d’aquí el seu encant. Això no vol dir que en segons quines
èpoques el Estrets d’Arnes no semblin la Rambla, es facin cues a les
passeres del Parrissal, els tolls i les olles no facin la competència a
qualsevol piscina municipal o la via verda no necessiti guàrdies de
trànsit entre Alcanyís i Tortosa. Probablement, si no quedessin tan
lluny de tot, la gent hi acudiria en massa (els escaladors, per
començar). Per sort, queden molt lluny (probablement els establiments
de turisme rural no ho considerin tant afortunat, és clar). No es pot
tenir tot. L’aïllament és el que els converteix, per a mi –i per a les
cabres hispàniques -, en un lloc màgic. Tan sols hi falten els llops.
L’últim el van matar, precisament, a Horta de Sant Joan ara farà un
segle.
He parlat de barrancs, de parets i de tolls. També hi ha una travessa
de senderisme que fa la volta, els Estels del Sud (95 km en total i
4100 m de desnivell positiu acumulat).
Sí, molt bonic, direu. I a tots aquells que no els agrada caminar ni
fer barrancs ni escalar ni banyar-se en tolls ni anar en bicicleta, què?
Les comarques dels Ports tenen moltíssimes coses per oferir. Deixem de
banda la gastronomia (cocs, dolços, clotxes i d’altres delícies) i el
vi i donem un cop d’ull a pobles com Valderobres (Vall-de-roures) o
Cretas (Queretes) i les seves cases de pedra, els seus campanars
moriscos i les seves portalades dovellades. Preciosos.
No parlaré d’Horta de Sant Joan, ara en hores funestes, que Picasso ja
es va encarregar de fer famós. Però anomenaré Arnes i Batea (el poble
dels porxos i del meu avi patern), Gandesa (el poble de la meva família
materna des de la repoblació i el seu celler modernista) i el Santuari
de la Fontcalda (un dels indrets naturals més sorprenents de la zona).
Allunyant-nos ja, cap a la riba de l’Ebre, hi trobem Corbera (la
foradada) i tots els camps de batalla –per desgràcia abandonats i
condemnats a convertir-se en espantosos parcs eòlics. I si ens hi
posem, fins i tot, podem baixar lo riu fins a Tortosa i, amb una mica
de sort, arribarem per la festa del Renaixement. Però això ja són
figues d’un altre paner. 

No és un gran article, la veritat sigui dita. No sóc una agència de turisme.

La xiqueta de lo pou

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Vida i destí, de Vassili Grossman

Publicat el 21 de juliol de 2009 per aniol

(Un article de Carme Meix)

Vet ací un llibre que m’ha impressionat. Feia temps que una lectura no se’m feia tan interessant, tan impactant. Aquest autor rus, escriptor i periodista, va cobrir amb les seves cròniques la batalla de Stalingrad i va ser el primer autor que va donar a conèixer l’existència dels camps d’extermini nazi, un tema que en el nostre temps ha estat motiu de novel·les, pel·lícules i tot tipus de reportatges i documentals, però que quan ell va tractar-lo era desconegut per a la immensa majoria de la gent.

Vassili Grossman (1905-1964), no obstant, no es va limitar a descriure
els horrors del nazisme i de la guerra sinó que va incloure en la seva
crítica l’estalinisme, posant en evidència la similitud d’aquests dos
totalitarismes. I és que, els totalitarismes, siguin de dreta siguin
d’esquerra, acaben semblant-se entre ell com a dues gotes d’aigua. I
aixafen sota les seves botes tota noció de llibertat i
d’individualitat.
Aquesta crítica a l’estalinisme va ser causa que la publicació d’aquest
llibre fos prohibida a Rússia, tot i que aquell moment d’obertura del
règim soviètic, en l’època de Khrusxov, li va fer creure a l’autor que
aquell era el moment oportú. Però anava ben errat. No sols van prohibir
la publicació de la seva novel·la sinó que fins i tot li van requisar
els originals i fins i tot les cintes de la màquina d’escriure! Per
sort, algú n’havia fet una còpia fotogràfica, pàgina per pàgina, que va
ser treta de manera clandestina del país en format de microfilm.
Aquesta còpia va ser traduïda i publicada a França, però l’autor ja no
ho va poder veure.
Les primeres edicions en diferents llengües europees no van tenir gaire
ressò. La seva crítica del règim  soviètic no va agradar, en aquell
moment, a la progressia esquerrana que encara no s’havia desencantat
del miratge del comunisme. En canvi, la reedició actual, amb una
acurada traducció al català, ha estat lloada per la crítica, i molts
l’han comparada a Guerra i pau, la gran novel·la de Tolstoi.
N’he estret algunes frases, tot i que és impossible enquibir en uns
curts fragments un llibre que té 1085 pàgines, i encara se’t fa curt.

“És impossible que dos éssers humans, dos rosers silvestres siguin
idèntics… La vida s’extingeix allà on hi ha l’afany d’esborrar les
diferències i les particularitats mitjançant la violència”.

“El segle XX, un infaust règim nacionalista va encendre les fogueres
d’Auschwitz, els forns crematoris de Lublin i Treblinka. Aquestes
flames no només van il·luminar el breu triomf del feixisme, sinó que
també van indicar a la humanitat que el feixisme estava condemnat”.

“Vaig veure la força implacable de la idea del bé social que va néixer
al meu país. Vaig veure aquella força en el període de la
col·lectivització total, la vaig veure el 1937. Vaig veure com
s’anihilaven les persones en nom d’un ideal tan bell i humà com l’ideal
del cristianisme. Vaig veure pobles sencers morint-se de gana, vaig
veure els nens dels pagesos deportats perint en la neu siberiana. Vaig
veure trens amb destinació a Sibèria que transportaven centenars i
milers d’homes i dones de Moscou, de Leningrad, de totes les ciutats de
Rússia, acusats de ser enemics de la gran i lluminosa idea del bé
social.”

“Hi ha també la bondat quotidiana dels homes. És la bondat d’una
velleta que porta un rosegó de pa a un presoner, la bondat del soldat
que allarga la seva cantimplora a l’enemic ferit, la bondat del pagès
que amaga un vell jueu al paller. És la bondat dels guàrdies de la
presó que, bo i posant en perill la pròpia llibertat, lliuren les
cartes dels presoners amb les idees de les quals no combreguen,
adreçades a la seves mares i dones.”

“ Fos quin fos el futur que els esperava -la fama a través de la feina
o bé la solitud, la misèria i la desesperació-, ells viurien com a
éssers humans i moririen com a éssers humans, i el mateix havia passat
entre aquells que ja eren morts; i només en això rau la victòria amarga
i eterna de l’home sobre les forces grandioses i inhumanes que hi va
haver i que hi haurà al món”.

Ja ho he dit, són només unes breus mostres. Jo us animaria a llegir-la
sencera. Amb el llapis a la mà per anar-ne subratllant els fragments
més destacats. No us en penedireu!

                                                                                                        Carme Meix

Sextina, poema de i recitat per Enric Casasses + Manel Pugés (teclats) + Stella Hagemann (pintura)

Publicat el 16 de juliol de 2009 per aniol
Demolidor.

Put[u]s cracks!!!

Sextina

Dóna’m dóna’m
dóna’m aire
dóna’m cerca
dóna’m corda
dóna’m quasi
dóna’m mata’m

Mata’m mata’m
mata’m dóna’m
mata’m quasi
mata’m aire
mata’m corda
mata’m cerca

Cerca cerca
cerca mata’m
cerca corda
cerca dóna’m
cerca aire
cerca quasi

Quasi quasi
quasi cerca
quasi aire
quasi mata’m
quasi dóna’m
quasi corda

Corda corda
corda quasi
corda dóna’m
corda cerca
corca mata’m
corda aire

Aire aire
aire corda
aire mata’m
aire quasi
aire cerca
aire dóna’m

Dóna’m aire
cerca corda
quasi mata’m

8 de gener de 1973

Publicat el 10 de juliol de 2009 per aniol

Una matança a Nova Orleans permetia, a les ments retrògrades d’aquest nostre país, barrejar tragèdia i racisme. La notícia destacava que uns bombers havien anat a apagar un incendi a l’hotel Howard Johnson de Nova Orleans quan havien estat rebuts a trets des del terrat de l’hotel. Aquests trets eren disparats per tres homes de raça negra que van acabar matant 7 persones i ferint unes altres 11, entre bombers, policies i vianants.

Un altre personatge sinistre, Henry Kissinger, qui executaria la seva obra mestra només uns mesos després a Xile, era elogiat internacionalment pel seu paper de diplomàtic executiu en les converses de pau per a l’alto al foc de la guerra del Vietnam que prosseguien a París.

A Nova York, el primer ministre irlandès Jack Lynch era atacat amb ous i ampolles de vidre buides per pressumptes simpatitzants de l’IRA. Lynch havia dit que els diners que s’havien recolectat per tots els USA haurien anat a els mans de l’organització terrorista per a la compra d’armes.

Així de remogut seguia el nostre 1973…
El dilluns 8 de gener, com tots els dilluns del món, hi havia resultats de la primera divisió de futbol.

El Barça havia guanyat a Saragossa per 0 a 2, amb gols del defensa De la Cruz i de l’estimat Charly Rexach. Aquest resultat el proclamava campió d’hivern de la Lliga 72/73. El segon era l’Atlètic de Madrid i el tercer…l’Espanyol! Havia guanyat 1 a 0 a Sarrià en un partit bastant violent segons expliquen les cròniques. I el Madrid? Bé, el Madrid havia guanyat 1 a 0 al Celta de Vigo, els quals inexplicablement jugaven de vermell quan normalment ho fan de blau cel, i les cròniques deien això: Año nuevo, futbol viejo“. Els sona d’alguna cosa? Altres resultats destacats eren Athletic de Bilbao 2 – Reial Societat 1 i Oviedo 1 – Sporting de Gijón 0.

La notícia del dia esportivament parlant era la mort del jugador del Sevilla. Pedro Berruezo de 27 anys, que va morir d’un col·lapse (veure aquí). De savis és rectificar: vaig escriure que va morir a Santiago de Compostela contra el Compos. doncs res de res, va morir a Pontevedra a l’estadi El Pasaron. Les cròniques del dia 8 deien que ja havia patit un altre col·lapse feia uns mesos, però que semblava recuperat. La notícia curiosa de tot plegat era que aquest Pontevedra-Sevilla era de Segona divisió.

sergi borges

Catalunya. Som lo que sembrem.

Publicat el 7 de juliol de 2009 per aniol
Em prenc la llibertat de copiar aquesta carta:

Dijous passat el Parlament de Catalunya va tancar la porta a la iniciativa popular sobre transgènics i va tirar a les golfes més de 100.000 signatures. No ha tingut el valor suficient per debatre una proposta elaborada pel poble.
Altre cop ens hem hagut de mobilitzar en veure la inoperància del govern que continua quiet i sense fer res, per mirar de garantir el compliment de drets bàsics per la ciutadania: a protegir-nos de tot risc sobre la salut de les persones i el medi ambient.
El divorci que s’ha escenificat entre els polítics i la gent del carrer és evident. No sé quina cabriola s’inventaran alguns per explicar la seva negativa al debat democràtic. Ho tenen cru, perquè ni tant sols un possible desacord amb el nostre text justificaria que no es pugui treballar a partir d’ell, sobretot quan ha estat un encàrrec de la ciutadania. També fora absurd menystenir aquesta proporció de població tenint en compte que han estat ells qui l’han determinat.

Em compadeixo dels defensors dels
transgènics. No només perquè, “pobrets”, amb tots els recursos del món
no han pogut parar 100.000 signatures de preocupació conscient, sinó
perquè la gran por al debat expressada pel parlament els perjudica
enormement. Quina tragèdia! Si els seus arguments són tant
incontestables haurien d’estar esperant “amb candeletes” que es produís
el debat serè per acabar amb nosaltres d’un sol cop.
Tampoc el Parlament queda gaire ben parat. Una institució que
representa una Nació històricament agredida i silenciada a cop de
fusell, hauria de ser ara generosa amb un debat que han volgut els seus
ciutadans.
Perquè amb els transgènics Catalunya està en fals. Tenint en compte que
som la Nació d’Europa on més se’n cultiva el Parlament no pot fer veure
que no va amb ell quan aquest és un debat estratègic del nostre temps
que s’afronta amb valentia per tot el continent.
La puntada a la iniciativa popular ens fa mal però no es tant dolorosa
com la que haurien de sentir ara els pro-transgènics, el nostre
parlament i els tres partits porucs (PSC, CIU, PP). La gent es
pregunta: perquè no tenen el coratge de debatre?
A l’Europa ciutadana hi floreixen amb força moviments socials
favorables a una alimentació sana, pagesa i ecològica, que aquí fins
ara no havia trobat la forma d’expressar-se. Ens tenien soterrats. A
estones s’havia alçat el cap des del fons del corporativisme agrari,
l’ecologisme o el consum responsable. Però mai amb la força i
determinació que s’ha manifestat amb l’impuls de la iniciativa popular.
Ens han fet fora del Parlament. Tornem a estar al carrer. És on vivim i
on expressarem amb la valentia democràtica que es mereix Catalunya, que
SOM LO QUE SEMBREM.

Alexis Inglada i Romero

Portaveu al Parlament de la Comissió Promotora Catalunya lliure de transgènics.

http://www.somloquesembrem.org/

Per què l’spam es diu així?

Publicat el 2 de juliol de 2009 per aniol

Tots rebem spam, correus electrònics ronyosos que ens volen vendre allargaments de penis, medicaments, viagra o el que sigui.
Però el que molt poca gent sap és que el nom SPAM és una marca registrada d’un producte que no té res a veure amb Internet.  La paraula spam és una abreviatura de spiced ham (pernil adobat), un producte enllaunat comercialitzat per George Hormel & co el 1937. Ara i aquí, una pasterada de pernil enllaunada ens pot semblar una cosa fastigosa (i probablement ho sigui), però en temps de guerra es va convertir en un producte sol·licitat entre soldats i civils de molts països quan la carn fresca no era fàcil d’obtenir.
I això què hi té a veure amb el correu escombraries? Entren en escena els Monty Python i el seu esquetx de l’spam.
Una parella entra a un restaurant on tots els plats duen spam i al
final de tot un cor de vikings canta “spam, spam, lovely
spam”… Sí, eren els Monty Python. I com que la gent que va crear i fa
créixer l’univers d’Internet són tots una colla de frikis –gràcies als
déus pels frikis d’aquest món, què faríem sense ells?- algú va associar
el tsunami de correu escombraries que inundava els servidors de correus
amb aquest esquetx.

I evidentment, no podriem acabar sense l’esquetx, oi? Què genial és el youtube

And now for something completely different!

La nena del pou

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari