BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Dotze mesos (Primer aniversari) sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de febrer de 2009 per aniol

Avui fa un any d’aquella tarda de dissabte, pàl·lida, tènue, i que de sobte es va cobrir per una espessa boira que va embolcallar la ciutat de Barcelona, fet bastant inusual. Aquesta boira, no em queda cap dubte, era l’últim senyal alquímic d’en Josep Palau i Fabre. 

Des d’aleshores Balances Oktoberfest hem retut un homenatge al nostre insigne Alquimista. Mes rere mes. I ho seguirem fent perquè Josep Palau i Fabre és infinit.

Per commemorar el primer aniversari de la seva mort us proposo un exercici ben palauifabrià. Als seus Poemes de l’Alquimista hi ha una part on ell escull poemes dels seus poetes preferits i reescrivint-los, els modifica i se’ls fa seus. Faré el mateix. Prenent com a model l’entrada “Palau i Fabre, Josep” que hi apareix al recent Diccionari de la Literatura Catalana (Enciclopèdia Catalana), hi aniré afegint la meva part, el que jo considero més important, l’aniré refent. En llapis vermell, com no podia ser d’altra manera, apareixeran les meves aportacions.
12 mesos (un any) sense Josep Palau i Fabre

Palau i Fabre, Josep

Barcelona 1917 – 2008

Poeta, assagista, dramaturg i narrador. Màxim expert internacional en Pablo Picasso, crític d’art, crític literari, contista i gran recitador de poesia en llengües diverses.  Estudià filosofia i lletres (1939-1943) i fou un dels capdavanters de l’acció clandestina – “Amics de la Poesia” – i de la represa cultural de la postguerra. Aquestes activitats clandestines que encapçalà li causaren força problemes i degut a la seva rauxa, topà amb el conservadurisme de grans il·lustres del món intel·lectual català. Fundà i dirigí la primera revista en la clandestinitat, “Poesia” (1944-45), i fou cofundador i col·laborador d’“Ariel”. També fundà l’editorial La Sirena, on, entre d’altres, es publicaren obres de Salvador Espriu.  El 1945 marxà becat a París i hi restà fins el 1961. Aquesta etapa a París és una de les etapes vitals més transcendents de Josep Palau i Fabre. La seva cerca incansable, laberíntica, per tal d’aturar el règim feixista espanyol va permetre Palau i Fabre conèixer moltíssims intel·lectuals europeus de primer nivell com el mateix Albert Camus, Octavio Paz, André Gide, els quals van ajudar-lo signant un manifest en contra de l’entrada d’Espanya a l’ONU. Aquesta batalla per les llibertats polítiques no l’impediren endinsar-se en el panorama literari europeu, prohibit a Catalunya, a més a més de penetrar en la bohemia parisenca amb tot el que això vol dir i comporta. Palau i Fabre va descobrir-se a París, va redescobrir-se i va renéixer; fou una etapa vital importantíssima, però alhora dura i difícil, tant des d’un punt de vista econòmic, com des d’un punt de pulsió vital. L’etapa de París de Josep Palau i Fabre marcarà la resta de la seva vida: a París coneix Pablo Picasso. Del 1962 al 1975 menà una vida solitària a Gifreu. Però de ben segur que una vida feliç, reposada i amb molta feina que no només l’absorbia, sinó que s’hi delia fent-la. La caseta de Grifeu, primer bé material que va poder adquirir segons ens explica a les seves memòries, fou el refugi necessari per a la seva ingent tasca intel·lectual i sobretot la feina relacionada amb Picasso. Als seus peus un Mediterrani  transparent i salvatge alhora l’esbargien i li renovaven les forces. Personalment, crec que és a Gifreu on la figura de L’Alquimista pren la màxima esplendor. La seva poesia – Balades Amargues (1942), L’aprenent de poeta (1943), Imitació de Rosselló-Porcel (1945), Càncer (1946) – es recollí a l’antologia Poemes de l’Alquimista (1952) i donà lloc a un dels llibres més singulars i polèmics de l’època. I de tota la literatura catalana contemporània. El concepte de l’alquímia com l’explicació d’un procés d’autorecerca i autoconeixement interior es converteix en una clau d’interpretació de la seva obra. De l’experiència poètica en sorgí, també, l’atzucac i l’exhauriment -“He deixat al paper tota la sang” – i el canvi de registre literari i formal. Poemes de l’Alquimista és un llibre imprescindible, un llibre viu, un llibre que mai cansa redescobrir-lo. S’hi veuen molt bé les parts alquímiques que configuren la poesia, i el procés com a poeta, de Palau. Hi ha joc, hi ha experiment, hi ha donjoanisme, hi ha erotisme, hi ha plagi experimental, hi ha recreació lúdica. I hi ha La sabata, el poema que Josep Palau considera la pedra d’escàndol que el va aïllar del noucentisme conservador, un aïllament cruel i definitiu del panorama literari, però que ell va saber suportar amb l’estoicisme de l’alquimista.  Teatre i assaig foren els nous gèneres que dominaren en l’obra literària de les dècades següents. A la postguerra, peò, el seu erotisme intens i directe fou pedra d’escàndol i un ressó de Baudelaire, Rimbaud, Artaud, Sade, Freud o de l’avantguarda, bàsicament el surrealisme, que temptejà. La reedició de Poemes de l’Alquimista el 1977 descobrí el poeta a una nova generació i el convertí en un punt de referència obligat per a la nova poesia catalana. La seva obra en prosa assagística és recollida en els Quaderns de l’Alquimista (1976), que, fins a arribar a la darrera edició del 1997, anaren incorporant nous materials, sempre a l’entorn de la temàtica o l’estètica literària.

En el camp teatral féu estudis sobre temes escènics: La tràgedia o el llenguatge de la llibertat(1961) i El mirall embruixat (1962) i escriví una obra dramàtica que continuà la revolta i la critica als costums d’alguns dels seus poemes. El personatge de Don Joan centra un cicle de cinc obres – entre les quals La tragèdia de Don Joan (1951) o Esquelet de Don Joan (1954) – que foren definitivament recollides a Teatre de Don Joan (2003), interpretat per primer cop el 2008 amb el títol Don Juan, príncipe de las tinieblas a Madrid, en una versió lliure de Hermann Bonnín sota  la supervisió del mateix autor. Altres obres són Mots de ritual per Electra (1958),representada al Brossa Espai Escènic l’any 2003, on el mateix Josep Palau i Fabre recitava el monòleg inicial en una impressionant posada en escena, La caverna (1969), Homenatge a Picasso (1971), Avui, Romeu i Julieta (1986) i La confessió o l’esca del pecat (2000). L’any 2008, i també al Brossa Espai Escènic, es va representar l’obra Mots de Yorik (i altres peces), obre de teatre formada per les parts de l’obra esmentada i també per El porter i el penalty (1982) i L’Alfa Romeo i Julieta (1990).

També desenvolupà una obra narrativa que significa una intensificació de la temàtica eròtica i que té la dona com a personatge central: Contes despullats (1983), La tesi doctoral del diable (1984), Amb noms de dona (1988), Un saló que camina (1991), tots quatre recollits a Contes de capçalera (1993), el qual seguiren, finalment, Les metamorfosis d’Ovídia (1996).Traduí, entre d’altres, Il·luminacions. Una temporada a l’infern (1966) de Rimbaud. I també traduí Cartes d’amor de Marianna Alcoforado (La monja portuguesa), en una magnífica edició que publicà Edicions del Mall, i la qual conté un pròleg i un epíleg del propi Palau i Fabre.

Com a estudiós i assagista d’art excel·lí i assolí un gran reconeixement internacional amb l’estudi de la vida i l’obra picassiana, al qual dedicà nombrosos llibres: Vides de Picasso (1962), Picasso (1963), Doble assaig sobre Picasso (1964), Picasso a Catalunya (1966 i 1975), Picasso per Picasso (1970), recull i anàlisi de tots els autoretrats, Picasso i els seus amics catalans (1971), L’extraordinària vida de Picasso (1971), El Guernica de Picasso (1979), El secret de les Menines de Picasso (1981), Vides de Picasso. Assaig d’una biografia pura (1986), i Estimat Picasso (1998, Lletra d’Or 1997). Tota aquesta invetigació quedà recollida en els tres volums de la gran biografia – inacabada – i estudi de l’obra del pintor: Picasso vivent. 1881-1907 (1981), Picasso cubisme. 1907-1917 (1990) i Picasso. Dels ballets al drama (1999).

L’any 2001 es va realitzar al Centre d’Art Santa Mònica una magnífica exposició amb el títol “Josep Palau i Fabre. L’Alquimista“, de la qual es va fer un excel·lent catàleg. El comisari de l’exposició fou Julià Guillamon.
El 2007 hom li edità La Claredat d’Heràclit, un text filosòfic inèdit escrit als anys seixanta originalment en francès. Fou president de la secció catalana del PEN Club (1976-79). Rebé la Creu de Sant Jordi (1988), el Premi Nacional de cultura (1996), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1999), la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona (2000), i fou anomenat Oficial de l’Orde de les Arts i les Lletres pel Govern Francès (2000) i doctor honoris causa per la UIB (2005). Pòstumament (2008) rebé el premi Trajectòria de la Cambra del Llibre de Catalunya. L’any 2005 es publicà, en dos volums, tota la seva Obra literària completa, que li valgué el premi Serra d’Or 2006. L’any 2003 obrí a Caldes d’Estrac la Fundació Palau, un centre impulsat per ell mateix que ha esdevingut un centre modern d’art contemporàni.

sergi borges

Text base: Entrada “Palau i Fabre, Josep”, diccionari de la literatura catalana, Enciclopèdia Catalana
Foto: Vista de Caldes d’Estrac

Un conte català relacionat amb Benjamin Button

Publicat el 22 de febrer de 2009 per aniol

De seguida que va adonar-se que començava a rejovenir, es va comprar un bastó. Sabia que era estúpid, però tenia por que li ho notessin. El fill i la nora es van limitar a fer-li una pregunta discreta, a la qual ell contestà amb uns mots que treien importància a la cosa, si bé el to era volgudament preocupat:

– No és res: les cames que flaquegen una mica…”
Fragment inicial de El regressiu, extraordinari conte de Manuel de Pedrolo.

El podreu trobar dins el llibre Trajecte final.

Ara que tant es parla del curiós cas de Benjamin Button, Manuel de Pedrolo ja tenia un conte que en parlava, d’això.

Llegiu-lo.

sergi borges

5 de gener de 1973

Publicat el 18 de febrer de 2009 per aniol

El divendres 5 de gener de 1973 es van produir atacs a persones i a institucions. Una, molt curiosa, i una altra ja clàssica.

La foto de portada del diari La Vanguardia – que per raons òbvies i lògiques es deia La Vanguardia Española – era per a la reina d’Anglaterra, qui es trobava en plena festa, celebrant l’ingrés de Gran Bretanya a la Comunitat Econòmica Europea. I també hi surt una foto del Borbó Juan Carlos que aquell dia feia 35 anys.

A Sabadell, un incendi havia destruït del tot una indústria textil. Les pèrdues econòmiques pujaven a 5 milions de pessetes, uns 30.000 euros actuals.
Una senyora va atacar amb la bossa de mà el primer ministre britànic, el senyor Edward Heath, mentre cridava: “et detindré, et detindré!!!”. La bossa de mà no va arribar a impactar el senyor ministre gràcies a la mediació d’un…detectiu!!! Ben bé no sé que feia el primer ministre anglès amb un detectiu. Potser investigava algun assumpte de faldilles relacionat amb el seu gabinet. Però el marc de l’agressió no fa pensar que fos aquest el tema perquè l’intent d’agressió es va produir després que el senyor ministre acabés de pronunciar el discurs d’inauguració d’una exposició d’art. També se sap del cert que aquesta no va ser la primera agressió que rebia Heath; quan va accedir al poder, cap a mitjan del 70, el primer dia que arribava al 10 de Downing Street va ser rebut amb un pot de tomàquet. Sembla ser que el senyor Heath va aconseguir que Gran Bretanya entrés al Mercat Comunitari Europeu, fet que no va agradar gens els seus conciutadans que li recriminaven sempre que podien. A Brusel·les, també l’any 70, i també una senyora, li va llençar un pot de pintura vermella per damunt.

L’atac clàssic es va produir a la ciutat de Barcelona. I sabeu contra quina institució va ser? Jo crec que és la institució que any rere any rep alguna agressió. És la seu de l’Institut d’Estudis Nord-Americans de la Via augusta. Aquest cop, cap a la una del migdia, van ser llançat diverses botelles amb líquid inflamable (és a dir coctels molotov) les quals van provocar flames i una densa fumarada negra, però que es van apagar ràpidament perquè no es van propagar. L’atac es va produir com a protesta de la invasió americana al Vietnam. Una manifestació d’una setantena de joves es va aplegar davant l’IEN i mentre volaven les ampolles, a les parets de l’Institut s’hi podia llegir “Vietnam vencerà”. Un parell de polis de la Policía Armada van sortir de l’edifici i els joves es van dispersar. Tard i malament va arribar una patrulla de la poli i unitats de bombers.

Seguint amb el Vietnam, a Hong-Kong els diaris xinesos expressaven el seu escepticisme sobre les converses d’alto el foc que realitzaven els USA amb el Vietnam del Nord. Xina veia que molt xerrar i xerrar i la guerra a Vietnam no només no s’aturava, sinó que augmentava cruelment.

La notícia de caire xenòfob arribava d’Austràlia. Un dels requisits que el govern australià feia valer per a l’admissió de nous immigrants era el color de la pell. Lògicament eren acusats de racistes. Penseu que d’això només fa 35 anys. Increïble. Doncs bé, ara, el 1973, Austràlia posava fi a la seva “política blanca” a l’hora d’admetre immigrants, política que havia començat el 1901 quan una onada de buscadors d’or xinesos i treballadors orientals que cercaven feina a les plantacions de les illes del Pacífic havien entrat a l’aleshores nou estat federal d’Austràlia. La política blanca de 1901 prohibia l’entrada d’immigrants pel seu color de la pell. Després de la II guerra mundial es van anar suavitzant aquestes polítiques, que es basaven en percentatges númerics igual de vergonyosos: tants homes de color fins a un número concret. Aquell 5 de gener del 73 Austràlia abolia aquesta pràctica racista.

A la ciutat de Roma s’acabava de restaurar i posar de nou a l’exposició pública la Pietat de Miquel Àngel. Les notícies de l’època deien que al seu voltant es posaria un vidre resistent al cops i als trets de pistola.

En l’apartat esportiu, la revista francesa France Football acabava de nomenar la Pilota d’Or al millor jugador de l’any anterior. L’elegit no era un davanter per més estrany que ens sembli. L’elegit és un dels millors defenses centrals de la història del futbol: l’alemany Franz Beckenbauer.

El 5 de gener de 1973 era vigília de reis com tots els 5 de gener i els diaris anaven plens amb les ofertes dels grans magatzems. A la ciutat de Barcelona els horaris del Jorba Preciados, o del Sears, s’ampliaven fins més enllà de les 10 de la nit. Hi havia una caixa d’estalvis, avui desapareguda, que es deia Caixa d’Estalvis Sagrada Familia que feia un sorteig ben curiós. Sortejaven 70 tocadiscs estereòfonics. Com han canviat els temps!!! Ara amb prou feiens sortegen un parell d’ipods.

sergi borges

The Darwin Awards

Publicat el 17 de febrer de 2009 per aniol

The Darwin Awards – els premis Darwin – són uns premis molt especials. El guanya qui es mor en les circumstàncies més estúpides. No es premien les morts per accident o les desgràcies; es premia aquell que, a causa de ser responsable d’una acció com a mínim estúpida (per no dir una altra cosa), troba la mort de la manera més rídícula. Vegem-ne uns quants exemples.
D’entrada trobem morts per asfixia certament poc assenyades. Un noi de 32 anys va robar un típic hot dog d’un mercat de San Louis, Estats Units. Un dependent el va enganxar i va trucar la policia. Al cap d’una estona, van trobar el noi en un racó del mercat completament inconscient. Havia engolit de cop una salsitxa vienesa de 15 centímetres que se li havia quedat encaixada a la gola fins a provocar-li la mort. 

Un altre cas és el de dos amics que sopen a casa. L’un invita a l’altre a menjar-se un peix exòtic i tropical, també de 15 cm, i el convidat fent broma se l’entafora tot plegat a la gola. Una broma macabra perquè el peixet queda atrapat dins la gola. Mort per asfixia.

Una altra categoria serien les morts per comprovar coses. Caldria afegir que tals comprovacions són perillosísimes, encara que no tant per als afectats. Un nano de 17 anys es va pujar dalt d’un tren a l’estació suïssa de Siebnen-Wangen i es va agafar del cablejat elèctric. Va morir electrocutat immediatament. L’amic amb qui anava va explicar que el dissortat volia demostrar-li que durant la nit no hi ha corrent elèctrica a les vies del tren. No tenia res més a fer aquest xaval aquell vespre?

Una altra comprovació, aquesta més fatídica, va ser la d’un advocat de Toronto que ensenyava a un grup de joves estudiants de dret la seguretat dels vidres del seu despatx. L’home va picar amb l’espatlla un dels vidres mentre els explicava com eren de ferms i segurs els seus finestrals. El vidre va cedir i l’home va caure. El problema ve ara perquè l’home treballava en un gratacels i més precisament al pis 24. Mort instàntania.

Dues morts més per electrocutació. La causa, al·lucinant. Hi havia un senyor afeccionat al golf que està recorrent el camp per fer els 18 forats. El cel comença a ennuvolar-se, però ell segueix fent. Comença una tempesta de llamps i trons i a l’home no se li acut res més que protegir-se sota un arbre. Mal fet. No content amb això, l’home es treu la pilila i es fot a pixar tan tranquil just en el moment que un llamp cau a la vora. El pipi és conductor d’electricitat, fet que va provocar que un arc elèctric pugés pel pipi i l’electocutés via membre viril. Esgarrifós.

Semblant a aquesta és la d’un pobre caloi que s’acabava de barallar amb la xicota. Per no deprimir-se, el xaval es compra sis ampolles de cervesa i s’enfila dalt d’una torre d’alta tensió. A la que s’ha begut cinc, necessita un lavabo, però per raons òbvies i d’urgència no li dóna temps de baixar els 20 metres que ha pujat fa una estona. Es treu el penis i comença a pixar. La corba urinària pica un cable d’alta tensió que ràpidament es converteix en corrent elèctrica que l’electrocuta pel penis. De cop i volta ja és a baix, però dels ous li surt fum. Els bombers van trobar una trista i sola ampolla de cervesa dalt de la torre d’alta tensió.

Tres de molt ràpides i francament estúpides, basades en la ignorància més elemental.

Un ferrer de Rússia va trobar fa molts anys una bala de tanc. L’home va pensar que li seria útil per fer-la servir d’….enclusa!!! L’home es va passar deu anys colpejant els seus ferros sobre la bala de tanc fins que, és clar, va fotre un pet com una aglà. No va morir a l’instant, sinó a l’hospital on els metges van sentir, esmaperduts, la història. 

Imagineu-vos que sou a l’autobus d’un poble qualsevol. En un moment determinat puja un home borratxo, ensopega amb l’esglaó d’entrada, cau a terra i l’autobus salta pels aires. Resultat: tres morts i deu ferits. Entre els morts era el borratxo que portava a la butxaca…una granada!!!

A Dinamarca hi ha haver una època que hi havia disputes entre bandes rivals. Un dels membres d’una banda se’n va anar a una discoteca, però per protegir-se va endur-se’n amb ell una escopeta de canons retallats. Per tal que els porters no el veiessin armat se la va entaforar per sota els pantalons, tal i com feien els vaquers dels westerns. Just a l’entrada, pum!!!, se li dispara l’arma a l’entrecuix, volant-li la pilila. La policia el va detenir hores després a casa de la seva xicota, seguint fàcilment el rastre. L’home es va negar enèrgicament a ser atès a cap centre hospitalari. Aquests casos absurds de desmembrament absurd també són vàlids per als premis Darwin. 

La última: el guanyador del premi Darwin 1995 va ser un home que va morir aixafat per una màquina expenedora de Coca-cola quan intentava robar-ne una. Aquest senyor va guanyar el guardó perquè la policia li va trobar a les seves butxaques tres monedes d’un dolar i 25 dolars en bitllets. Fer el garrepa li va sortir massa car.

Podeu entrar a la seva pàgina web oficial http://www.darwinawards.com

sergi borges

Julio Cortázar 1984

Publicat el 13 de febrer de 2009 per aniol

Un conte molt apropiat per als temps que corren explicat pel mateix Julio Cortázar.

Homenatge dels Balances Oktoberfest a un dels escriptors més grans i espectaculars que han transitat per aquest món: Julio Cortázar.

Fa 25 anys (i unes hores) que Julio Cortázar va morir a París.

25 anys era el 1984, un any amb clares reminiscències literàries.

Jo afirmo que ningú es pot morir sense haver llegit Rayuela; des del meu punt de vista la millor novel·la en castellà del segle XX.

Tampoc podeu deixar de llegir els contes de Cortázar, un mestre del genère fantàstic.

Mort als pixapins a cops d’esquella!

Publicat el 5 de febrer de 2009 per aniol

Estic absolutament indignada, com molta gent, per les recents notícies sobre pixapins merdosos que es compren cases per a passar-hi els caps de setmana i que deixen buides el 90% de l?any, però no contents amb això, es dediquen a putejar la gent que ha viscut des de sempre als municipis de la seva segona residència. Resulta que aquesta gentussa garruloide, perquè no es pot descriure d?altra manera, se?n va a passar els caps de setmana al camp i descobreix- oh, sorpresa- que la merda fa pudor, les vaques porten esquelles i els xais no són silenciosos com indica el títol de certa pel?lícula. I què fan? S?indignen tant perquè la vida rural de sempre els trenca els esquemes mentals idealitzats de la tranquil?litat campestre quan es dignen a ocupar la casa que han comprat un parell de cops l?any que es dediquen a posar demandes contra ramaders i grangers. Però el pitjor de tot és que alguns jutges ? que al meu parer es mereixen el cessament del càrrec immediat- tan pixapins i garruloides com els demandants, es dediquen a donar-los la raó.
Estic parlant de dos casos en concret, però de ben segur que n?hi ha molts més.
El primer cas, uns subnormals que van exigir que els ramats de vaques no duguessin esquelles al creuar el poble de Llanars, ?perquè molesten?. I el pobre pastor es va veure obligat per una sentència judicial a silenciar els esquellots de les seves bèsties que han portat tota la vida. Per sort, els veïns del poble de sempre, han decidit que no pensen admetre tanta subnormalitat i van sortir ells mateixos al carrer a fer una ?esquellotada? popular. Visca!!!
El segon cas encara és pitjor perquè exemplifica molts dels problemes d?aquest país. Un constructor especulador construeix una urbanització al costat d?una granja de pollastres (i l?ajuntament li dóna els permisos per a fer-ho). Què passa? Que, com que, per llei, no pot haver-hi una indústria a menys de X metres d?una zona habitada, la granja, QUE HAVIA ESTAT ALLÀ TOTA LA VIDA ha de desaparèixer perquè uns pixapins de merda puguin pujar 2 dies l?any a la seva caseta rural. Us penseu que el constructor pagarà una nova granja als afores del poble? O que l?ajuntament els indemnitzarà com cal? No. Que es fotin, els pollastres. L?important és construir segones residències per a la penya de Barna.

Jo sóc de Barcelona i ara visc a Osona, el centre de cria de porcs de Catalunya. I dia sí, dia no, un meravellós perfum de purins inunda l?aire? És el que hi ha. A qui no li agradi que marxi! El que no pots pretendre és fer tancar les granges de porcs, no?

SENYORS PIXAPINS: Des de fa segles les campanes dels pobles toquen cada hora, les vaques, les ovelles i els cavalls porten esquelles al coll, els galls canten a la matinada i la merda fa pudor (com no pot ser d’altra manera). El camp no és un parc temàtic ni un spa fashion; és un lloc on la gent viu i treballa des de fa generacions de la ramaderia i l?agricultura.

Faig una crida a tota la població rural que veu el seu estil de vida amenaçat per aquesta gentussa de ciutat a seguir l?exemple del veïns de Llanars i fer la guitza a aquests urbanites idiotes i pijos. Allò de ?si no vols caldo, dues tasses?. Visca els esquellots!

La nena del pou

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Rèquiem per Hans Beck

Publicat el 2 de febrer de 2009 per aniol
Divendres va morir aquest alemany, el creador de la millor joguina mai inventada –al meu parer- els clicks de playmobil. I en memòria dels meus amics de plàstic de la infantesa i en agraïment per tantes hores d’entreteniment, imaginació, pirates, hospitals, vaixells, indis, vaquers, caballers, etc, etc, etc… li dedico aquest post.
 

Afegeixo una petita llista de links frikis de frikis i per a frikis dels clicks.