BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

BROSSAbalances oktoBROSSAfest

B…de Barrobés!!!

B…de Borges!!!

B …de BROSSA!!!

Els Balances Oktoberfest ens sumem a l’homenatge als deu anys de la mort de Joan Brossa promogut per abloccedari ablogcedari Joan Brossa.

Avui 30 de desembre de 2008 en commemoració dels deu anys de la mort de Joan Brossa ens convertim en  BROSSAbalances oktoBROSSAfest

Joan Brossa, un poeta irrepetible.

Foto: “El terrat de les banyes”, Poema visual de Joan Brossa.

Mercè Rodoreda (1908-2008)

Els Balances Oktoberfest no podíem deixar morir 2008 sense retre un gran homenatge a Mercè Rodoreda en l’any del centenari del seu naixement. En el món de l’art, i el de les lletres ho és, dir si una cosa és la millor o la pitjor és bastant difícil degut a la subjectivitat immanent amb que cadascú valora o li agrada el que veu, escolta o llegeix. Però sí que podem afirmar que Mercè Rodoreda és una de les millors prosistes en llengua catalana de tots els temps. I m’agradaria parlar-vos d’un dels llibres dels que menys es parla de Rodoreda: Jardí vora el mar, un llibre tranquil, suau i molt molt molt relaxant.

Podríem afirmar que La plaça del diamant és el llibre més mediàtic de Mercè Rodoreda, però des del meu punt de vista no és el millor.

També podríem sostenir que Mirall Trencat és un llibre absolutament increïble, un llibre de culte, un llibre underground, un llibre minimalista, un dels clàssics de la literatura del segle XX sense cap mena de dubte. Mirall trencat és el meu llibre favorit de Mercè Rodoreda.

Dels contes de la Mercè us en puc parlar poc perquè m’he llegit alguns esparsos fa molt de temps i la veritat és que no sé ni quin ni us el podria valorar. És una assignatura pendent.

Us voldria parlar de Jardí vora el mar. És un llibre suau, tranquil, relaxant, un llibre que aglutina tot el plaer que se sent a l’hora de llegir. Realça la lectura i realça la llengua catalana, la fa autèntica, l’engrandeix, la subliminitza. És d’aquells llibres que sembla que no passi res, però un cop l’acabes te n’adones del rerefons que amaga. És un bombargeig prosístic a base de flors, plantes, arbres i fulles. Tant de bo totes les bombes fossin llibres, i tant de bo tots fossin com Jardí vora el mar.

La normalització lingüística del català hauria de passar per llibres com Jardí vora el mar. I ens adonaríem que la nostra llengua és molt vàlida en tots els registres. També, evidentment, en el de la jardineria. 

El punt de vista de la novel·la el duu un jardiner que treballa per als Bohigues, una família burguesa de Barcelona que estiueja en una casa de camp amb un “jardí vora el mar”. Es tracta d’un retrat, un de nou, de la burgesia barcelonina vist des de les xafarderies inevitables i necessàries dels servents. Un esquadró de servents treballa per als Bohigues i tot el que els passa arriba a les oïdes del nostre jardiner, un home vidu, de caràcter afable, bon treballador i que no té mai un “no” per a ningú. O quasi mai.

Així, doncs, la relació aparentment inamovible entre senyors i servents és el fil conductor que mou la novel·la. Els senyors ja ho sabem com són: prepotents, tristos, superficials, desgraciats…Els servents: xafarders, humils, innocents, envejosos i…desgraciats, també. En aquesta relació apareix una història paral·lela que afecta tant a senyors com a servents: una ració d’Eugeni, una ració dels pares de l’Eugeni per a tothom. Ja tenim un triangle on, a l’horitzó, sempre apareix el drama rodoredià.

Un drama que s’assumeix amb una quotidianeïtat diferent a les dels altres drames rodoredians. La vida flueix, segueix, i tot queda xuclat i engolit pel meravellós “jardí vora el mar”.

El jardí, com es diu en aquests casos, és un personatge més. Així li ho diu el nostre jardiner al senyor Bellom en un moment determinat de l’obra: els til·lers parlen. El jardí acull la corrua ben diversa de personatges, entre senyors i servents, i se sotmeten als seus designis: tot el que els passa ho aboquen al jardí. Però el jardí ni s’immuta. El nostre jardiner s’encarrega que així sigui perquè el nostre jardiner encarna d’un mode humà el jardí.

Jardí vora el mar és una novel·la magnífica, gran exponent de l’anomenada novel·la psicològica, amb el segell inconsufible de Mercè Rodoreda, a part de ser un altre testimoni de la nostra societat i de l’estructura d’aquestes classes socials tan catalanes, tan barcelonines, tan nostres.

S’acaba l’any Rodoreda, però us convido a què comenci el vostre univers Rodoreda particular tot llegint Jardí vora el mar.

sergi borges

A mi me’n falten per llegir, a part dels contes com he dit abans, les novel·les El carrer de les Camèlies i Quanta, quanta guerra… 

També podeu començar el vostre univers Rodoreda llegint la brutal Mirall trencat

Foto Rodoreda: Engra59 de www.flickr.com

Des de la Vall de Neander

Recordeu el nostre cosí, l’home de Neanderthal, que fa poc menys de 30.000 anys va tenir el detall d’extingir-se i deixar-nos el planeta tot per a nosaltres? Doncs ara resulta que amb ell no tan sols compartíem territoris i ancestres, sinó un grup sanguini, el 0. I per aquest motiu, he decidit recuperar un vell homenatge d’un anterior i fracassat intent de bloc. Ara que és època de brindis, podem alçar la copa en honor d’aquest homínid que tant ha fet ballar el cap a paleontòlegs, antropòlegs i científics. Aquesta és la seva història (que sapiguem fins ara).

Fa molt i molt de temps, quan les gallines tenien dents… és clar que no eren exactament gallines, sinó phorusraros carnívors de tres metres d’alçada… [La natura fa el seu curs però es pren el seu temps, i cal molt de temps per a convertir un gran rèptil com els dinosaures -amos i senyors del planeta en algun punt de l’evolució- en una au domèstica incapaç de volar. Primer, calen ocells terrorífics de 3 metres d’alçada]. Tema fauna apart, fa un milió i mig d’anys, la terra era un pel diferent de com la coneixem ara. Si no, quina gràcia tindria, oi? Ja dúiem 300.000 anys dins el pleistocè- que en va durar 1.789.000-, una de les múltiples glaciacions que el va caracteritzar s’havia instal·lat còmodament i el gel acumulava la major part de l’aigua del planeta als pols, mentre les selves tropicals desapareixien donant pas a planures d’herba i tundra. Grans mamífers i ocells gegantins poblaven aquestes planures: Els mamuts i els seus cosins els mastodonts, els bisons de banyes llargues, els tigres amb dents de sabre i els peresosos terrestres gegants. Cavalls i camells galopaven les gran planures de Nord Amèrica, ocells gegantins de 9 metres d’envergadura d’ales piulaven alegres a l’ombra de coníferes mentre esbudellaven la presa del dia. Eren les bèsties del pleistocè, les hereves de la Terra després de l’extinció dels dinosaures, i que, seguint el seu exemple, un dia també deixarien el planeta als seus successors.
En aquest punt de la prehistòria i enmig d’aquest peculiar safari, l’Homo Erectus, el nostre simiesc i africà avantpassat directe, va decidir escampar-se per la Terra i migrar, via Àsia, fins Europa.
Atrapat en el duríssim clima glacial del continent, no va tenir més remei que adaptar-s’hi i en fer-ho, dissoldre’s en el curs evolutiu natural. Fa 300.000 anys, l’homo erectus ja no existia, i els seus hereus s’havien diversificat en diferents espècies d’homínids. Europa
havia vist nàixer una espècie forta i rabassuda, de crani ampli, óssos facials prominents i dents poderoses. Era l’Homo neanderthalensis, que poblaria la major part d’aquest continent i l’Àsia occidental, des de Gran Bretanya fins a Irak, durant 250.000 anys.

La vida dels neandertals, agrupats en petits clans, no era gens fàcil. Per començar, el clima no era gaire amistós. La major part de les zones temperades del planeta s’anaven cobrint i descobrint de gel a mesura que les glaciacions se succeïen. En el punt àlgid d’una fase freda, les màximes en un dia de juliol amb prou feines arribaven als 10ºC, i en ple gener no pujaven dels 15 sota zero. Per a suportar el fred, els neandertals consumien unes 7.000 calories diàries, bàsicament de la millor font de proteïnes i energia que podien trobar: El 85% de la seva dieta era carn- cosa que no difereix gaire de certes persones que conec,- carn que caçaven tots els membres útils del petit clan, tant homes com dones, dins els límits del seu territori utilitzant la poc olímpica tècnica de llençar els animals barranc avall.
Quan no caçaven, parlaven – a saber el que es deien en el seu llenguatge primitiu i limitat – mentre es treien els polls l’un a l’altre. L’enginyeria segur que no era el tema, tenint en compte que les seves eines no van evolucionar gens en 200.000 anys. Però l’homo ergaster, l’hominid altrament conegut com homo erectus, havia deixat un altre descendent a la seva nativa Àfrica: l’homo sapiens que, sense els rigors del clima gèlid va evolu cionar d’una manera molt diferent: menys robust, més estilitzat, més tècnic. I un dia va decidir viatjar.
Ara fa uns 40.000 anys, vam arribar a Europa. Físicament gens preparats per al clima, ens vam imposar sobre els neandertals a una velocitat vertiginosa. La supervivència del més fort, en aquest cas, no es referia a la força bruta, sinó a la tècnica. Els neandertals, aïllats en clans petits es van veure empesos cap a les costes rocalloses de Croàcia i la península ibèrica –com fan avui els anglesos!- mentre els cromanyons envaïen les fèrtils valls  d’Europa que durant 200.000 anys havien estat la seva llar. Segons alguns teòrics, si tan sols la seva natalitat hagués estat un 2% superior o la seva mortalitat un 2% inferior, segurament no s’haguessin extingit.
Però la cosa no va anar així. Encara no se sap ben bé per què, ara fa 30.000 els últims neandertals van desaparèixer sense fer gaires escarafalls. I no se’n van anar sols. Els van acompanyar en el camí de l’extinció tots els grans mamífers del pleistocè que, després de gairebé 1.800.000 anys, van pensar que era hora de retirar-se. Com diu el tòpic, era la fi d’una era; en aquest cas de dues: pleistocè i paleolític.
L’Holocè va veure com l’Homo Sapiens es quedava l’exclusiva del planeta, o això és el que pensàvem. Després de 40.000 anys de domini absolut, va i apareixen els hòbbits a l’illa de Flores. Els paleontòlegs ja n’estudien les restes extasiats entre debats i controvèrsies de si és o no és en realitat una espècie nova d’homínid i els criptozoòlegs i la resta de púrria pseudo-científica ja es frega les mans: qui sap si encara en queden de vius campant per aquelles selves remotes de l’Àsia? Anem i destruïm una cultura i un estil de vida que han sobreviscut… a la història, suposo.

Sigui com sigui, sempre ens quedarà la Vall de Neander.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Austràlia: un espectacle més aviat lamentable

Al senyor Baz Lurhmann li feia il·lusió fer una pel·lícula èpica sobre el seu país, on sortissin elements típics (aborígens, vaquers, els bombardeigs de la Segona Guerra  Mundial, cangurs…). Però així com la seva reinterpretació del musical a Moulin Rouge era original (un pastiche kitsch, sí, però diferent de la resta) o el seu Romeu i Julieta en un context modern era, si més no, curiós (un altre pastiche kitsch també), en aquest cas ha triat les fórmules més trillades dels gèneres cinematogràfics que hi barreja: el western, el bèl·lic i
el romàntic amb un toc de comèdia a l’inici que es volatilitza en breu. 

El resultat ha deixat de ser el pastiche kitsch però personal de les seves pel·lícules anteriors per a esdevenir un simple pastel despersonalitzat amb moments de vergonya aliena – d’aquells que et tapes la cara al cine per no mirar.

Una dama anglesa viatja fins a Austràlia i es troba el seu marit mort a la finca familiar (en un estat deplorable) i un traïdor que treballa pel ramader que vol monopolitzar tot el comerç boví d’aquella zona del país. Amb l’ajut del mosso dur i campestre de torn –un físicament imponent Hugh Jackman amb el que s’embolica quan tan sols fa tres dies que s’ha quedat vídua i amb el que, per variar, dues escenes enrere s’estava insultant- i els seus empleats aborígens, portarà les vaques a través del desert fins a Darwin tot i la persecució dels dolents que ho volen impedir. Fins aquí la part Western de la pel·lícula (amb aborígens enlloc d’apatxes).

Llavors ve el tros “yo tenía una granja en Australia” en que la parella i els aborígens se’n
van a viure feliços a la granja però ell és un home lliure que no es deixa lligar i necessita marxar a portar vaques amunt i avall de país cada dos per tres (li falta l’avioneta) i el nen mestís s’ha d’amagar de la policia que el vol portar a un centre d’internament per a instruir-lo com a servent dels blancs (l’element essencialment australià del film el compon aquest detall especialment vergonyós de la història del país).

La darrera part de la pel·lícula se centra en el bombardeig de Darwin per part dels japonesos durant la Segona Guerra Mundial, amb el nostre protagonista anant a rescatar el
nen del centre d’internament per a mestissos que es troba justament en una illa que bombardegen els nipons i conclou amb el retrobament feliç de la família enmig d’un panorama de desolació i la mort del dolent a mans d’un bruixot aborigen.  

Entre mig, alguns detalls especialment ridículs – com l’escena del ball en que fins l’orquestra deixa de tocar quan ell entra vestit d’smoking o el barman rus que en 2 segons passa d’odiar els aborígens i prohibir-los l’entrada al seu bar a ajudar el protagonista a treure els nens mestissos de l’illa, cosa que no té cap mena de sentit. Però la pitjor és una escena en que els protagonistes han quedat atrapats en una tempesta de sorra amb les vaques i tothom els dona per morts perquè fins i tot una avioneta ha vist els cossos
tirats al desert i de sobte apareixen tots a Darwin amb el ramat per art de màgia aborigen però sense que se sàpiga ben bé com. I l’ús de la cançó “Somewhere over the rainbow” ja ni el comento.

Tot plegat és un entreteniment totalment banal de gairebé tres hores de clixés i algun travelling aeri per a promoció turística (deuen tenir enveja de Nova Zelanda pel Senyor dels Anells). Qui no busqui res més en una sessió de cinema, és la seva pel·lícula per aquestes festes. Qui busqui una pel·lícula sobre el tema dels nens aborígens, que vegi
Rabbit-Proof Fence, que en castellà es deia “la generación robada”, que narra la història real de tres nenes que es van escapar d’un d’aquests camps d’internament i van aconseguir tornar a casa seguint la tanca per a conills que creuava el país.

I qui s’ho pugui permetre i vulgui conèixer Austràlia, que hi vagi… I de pas faci una visita als nostres amics els estromatòlits a Shark Bay.

Atentament,

La nena del pou


 

 

Felicitació de Nadal

Des d’aquí aprofitem per felicitar-vos el Nadal amb dos un vídeo ben diferents protagonitzats pels mateixos tres personatges…
El Sergi us dedica un clàssic del cinema i jo he optat pel tràiler d’una modesta producció independent catalana d’aquelles destinades a passar sense pena  ni glòria per les sales de cinema davant les grans produccions internacionals -la vella cançó de sempre, ara amb nom tradicional.

BON NADAL!

Sergi i Glòria

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Deu mesos sense Josep Palau i Fabre

Avui descobrirem la faceta de traductor d’en Josep Palau i Fabre. I parlarem de la traducció d’una obra que molt poca gent sap que hi és traduïda al català de la mà del geni Palau. Es tracta de Cartes d’amor de Marianna Alcoforado (La monja portuguesa), obra citada constantment a la pel·lícula La vida secreta de les paraules d’Isabel Coixet. L’obra en català és una petita joia editada per Edicions del Mall l’abril de 1986 i conté, a part de la traducció, un pròleg i un epíleg del mateix Palau i Fabre. Us en faig cinc cèntims del que diu el pròleg.
Per Palau i Fabre, Marianna Alcoforado era una dona dotada amb el do de la clarividència.

La primera frase del pròleg és tota una invitació a abocar-s’hi immediatament a la lectura de les cinc cartes de la monja portuguesa: “Les cartes de Marianna Alcoforado són el més extraordinari epistolari d’amor que he llegit mai, i gairebé diria que són les més belles que han estat mai escrites si no fos per la infatuació que això suposa de conèixer tots els altres epistolaris amorosos“.

Però son cartes reals o és una pura ficció literària?

Els qui defensen l’autenticitat de l’epistolari creuen que les cartes foren enviades per la monja portuguesa Marianna Alcoforado a Monsieur de Chamilly, comte de Saint-Léger, un cavaller que lluitava contra els espanyols en la guerra d’indepèndencia lusitana. Les epístoles daten de 1661.

Els qui creuen que és ficció literària afirmen que l’autor és Guillerargues, que foren escriten en francès i que el suposat autor apareixia a la primera edició del 1669 com a traductor.

Palau s’inclina per l’autencitat. Es  basa en la gran tradició del genère epistolar francès que conté una obra cabdal, Les amistats perilloses de Choderlos de Laclos, qualificada com un “monument de perversitat, refinament i estilística”. Palau afirma que les cartes de Marianna són escrites a “doll i plenes de repeticions”, fet impossible de planificar si es tractés d’una ficció literària. Destaca que són superromàntiques quan el Romanticisme encara trigaria molt de temps a arribar. També qualifica la dialèctica de la monja d’ “endiablada, per no dir endimoniada” i creu que són un exercici de masoquisme absolut. Palau troba especifícament femenines la dialèctica, la manera de contrastar els afectes i l’autocontraposar-se, terreny on els homes ens sentim incomòdes i mai hem acabat de penetrar-hi,  i ens diu que només un ho va fer i ho va assumir: Rimbaud.

Un altre dels valors que troba Palau i Fabre és la intel·ligència. Molt per sobre dels planys i adoloriments inicials atordidors. L’objectiu: reconquerir el seu amant amb el poder entortolligador dels seus arguments ja que no ha pogut fer-ho amb el seu cos. La darrera carta té, en aquest sentit, una importància cabdal i advoca a favor de l’autenticitat de les cartes.

A l’hora de traduir-les, a Palau li va ocòrrer això.
En un intent de veure com anaven les seves traduccions, va ser ensenyar la seva feina a una dona gran. La senyora les va bandejar tot dient que allò és el que havia escrit més o menys qualsevol dona en un moment de la seva joventut. Palau es va quedar desconcertat perquè la senyora no va copsar la magnificiència de les cartes, però se’n va adonar que formen part d’un tema universal. Diu Palau: ” Les cartes de Marianna diuen, en efecte, el que totes les dones enamorades es pensen o creuen dir en els seus escrits, però que ningú, que jo sàpiga, ni abans ni després d’ella no ha formulat millor. Això indica que s’han de llegir amb molta atenció […] penetrant en l’ordit conceptual i imaginatiu que s’hi amaga“.

Palau també se sorprén del gran encaix entre el català i portuguès a l’hora de traduir-les: progressivament les cartes s’anaven trobant bé en català. Palau en dóna una raó interessantíssima; diu que probablement la llengua portuguesa del segle XVII i el català eren molt més pròximes que no pas ara. És el retorn dels textos al seu origen, és una proximitat de base romànica.

Per ultim, Palau afirma que les cartes de Marianna Alcoforado fan por. I diu que això ho saben tots aquells que s’han enamorat alguna vegada a la vida. L’amor, com una balança on hi ha el millor i el pitjor, contraposa generositat i devastació; entrega i rapacitat versus donació i extorsió.

sergi borges

infatuació és envanir-se en alt grau, esdevenir fatu.

 

Cagum el Pare Noel

És fàcil trobar per Internet campanyes contra Santa Claus (també conegut com el Pare Noel). I és lògic. Aquest personatge vestit com una llauna de coca-cola és un producte de màrqueting americà que ha envaït de manera vergonyosa tot el món. I la gent hi ha caigut de quatre potes i ha deixat de banda tradicions reals que formen part de la cultura dels seus països per ensenyar als seus fills que un paio gras i ridícul vestit amb els colors de la Coca-cola (i això ho diu tot) els portarà els regals de Nadal. És senzillament espantós.
Hi ha però, grups de resistència contra aquest invasor, per motius molt diversos: des de la defensa de les pròpies tradicions, per motius religiosos, i, ja dins el mateix món anglosaxó contra el consumisme exacerbat que representa, doncs ara per ara, aquesta figura no representa res més que això.
Algunes campanyes anti-santa que es poden veure són:

http://www.anti-santa.cz/index_en.php
una pàgina txeca que es queixa que, fins i tot sota el domini rus, no es van deixar imposar la figura del Ded Moroz, l’equivalent rus al pare Noel i per tant, ara no han de deixar que aquest personatge envaeïxi aparadors i foragiti les autèntiques i boniques tradicions autòctones.
http://home.no.net/~htoerrin/ffnb/asla.html
pàgina de l’exèrcit d’Alliberament contra Santa Claus. Entre altres reflexions diu: Per mi, aquesta enorme fixació amb Santa és un símptoma d’una malaltia arrelada en la nostra societat. Si ja no tenim cap mena de creença n’hauríem d’assumir les conseqüències enlloc de provar d’omplir el buit amb estupideses sense sentit. És que la vida ha esdevingut tan buida que l’hem d’omplir de ninots de Santa claus? Si és així, és un indici que alguna cosa va molt malament.
http://www.offbeatenough.com/2006/11/27/anti-santa-campaign/

Ens expliquen per què han prohibit els pares noels als mercats alemanys i austríacs.
http://yosoydelosreyesmagos.com/

Una campanya pro Reis Mags i contra el Pare Noel.

http://www.osona.com/?seccio=noticies&accio=veure&id=11002

Ens parla de la presentació d’un llibre per part de la campanya Cagum el Pare Noel, que també ha organitzat un taller de tions:
http://www.osonacomarca.com/index.php/weblog/comments/cagum_el_pare_noel_organitza_un_taller_de_tions/

I per acabar, voldria expressar la meva solidaritat amb el grup Gazte Asanblada d’Ortuella, al país Basc, que van posar un Pare Noel penjat d’una forca al seu local i l’alcalde del poble els ha obligat a retirar-lo per les protestes d’alguns veïns – cosa que demostra definitivament que la gent és idiota.
I també podríem fer un darrer esment a l’odiós anunci de movistar, que passen cada cinc minuts i que no té cap mena de gràcia…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Estafes internàutiques

El meu amic Pere va posar un anunci per vendre el cotxe i va rebre aquesta reposta surrealista. Ho sento pels que no sabeu anglès: era massa llarga per traduïr-la. No té pèrdua!

Hello,
I have received your mail of the price of your car and i am ok with the
price. I will surely buy the car but I have a confidential proposal for you.
Before proceeding, let me introduce myself to you, I am CAPTAIN JACK BAWER
with the United Nations troop in Iraq,on war against terrorism. Based on the
United States legislative and executive decision for withdrawing troops from
Iraq come this year,I have been deployed to come and work in your country’s
military base soonest. Our mission is to help beef up terrorist targeted
states,mostly the United states and the European Union on the war against
terrorism. So I will surely need it and that is why I contacted you.
Furthermore, I believe you will maintain the trust and confidence of what i
am about to reveal to you. I have in my possession the sum of USD10.2million
which was recovered from one of our raids on terrorists here in Iraq because
they keep most of their money at home for evil activities which they
normally get through illegal deals on crude oil. Based on the suffering we
undergo here some of us do meet such luck. It happened that I went for this
raid with the men in my unit and I decided to take it as my share for my
stress here in this evil land filled with suicide bombers. I deposited this
money with a RED CROSS Agent informing him that we are making contact for
the real owner of the money. It is under my power to approve whoever comes
forth for this money. I wish to use this money for charity purposes in
Turkey,where we have about 3 million Iraqi refugees and Sudan where we have
currently the highest numbers of refugees displaced as a result of war.
You need to visit such places.I want to invest the money on stock fish from
Norway to this refugees because base on my experience on battle ground in
this places,they lack a lot of fish and meat to add to their meager and
unpalatable meals which they get in little quantity just to keep them living
until God knows when the problem ends. Instead of allowing this terrorists
to get the money and spend it on purchasing arms illegally from Russia and
North Korea it is better channeled to saving the world. I cannot move this
money to the United states because I will be in Europe for about 3years,so I
need someone I could deal with on trust and that is why i contacted you. If
you accept, I will put you forward as the beneficiary of the funds and
transfer the money to you in Europe because as a uniformed person and I
cannot be parading such an amount so I need to present someone as the
beneficiary.
I am an American and an intelligence officer and I have a 100% authentic
means of transferring the money through diplomatic courier service .I just
need your acceptance and all is done.i have the logistics for that so you
have nothing to worry. Please if you are interested in this transaction then
I will give you the complete details you need for us to carry out this
transaction successfully as all you need is to follow my instructions and
directives. I decided to find someone that is real who i can trust and that
is why I went to a secured car site to contact you on trust believing we can
work together. I believe I can trust you. Where we are now we can only
communicate through our military communication facilities which is secured
so nobody can monitor our emails,then I can explain in details to you. I
will only be able reach you through email,because our calls might be
monitored,I just have to be sure whom I am dealing with.
If you are interested, then let me know so we can proceed as time is very
important to me. I am doing this on trust,you should understand that as a
trained military expert I will always play safe in case you are the bad
type, but I pray you are not. This money is my life and i am willing to give
you 30% of the total sum when the money arrives under your safe custody. I
wait for your response so we can proceed immediately. In less than 10days
the money should be in your safe custody, then i will come over to meet you
when we are out of the military base.
Regards,
captain jack bawer

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La cita del dia

Un ésser humà hauria de ser capaç de canviar un bolquer, planejar una invasió, degollar un senglar, comandar un vaixell, dissenyar un edifici, escriure un sonet, quadrar un compte, construir una paret, posar un os a lloc, consolar els moribunds, rebre ordres, donar ordres, cooperar, actuar en solitari, resoldre equacions, analitzar un nou problema, recollir fems, programar un ordinador, cuinar un àpat suculent, lluitar amb eficàcia, morir amb valentia.

L’especialització és per als insectes.

ROBERT. A. HEINLEIN

Escriptor de Ciència Ficció, un gènere que en aquest país està infravalorat.

2 de gener de 1973

El segon dia de l’any 1973 prosseguien a París les converses d’alto el foc al…Vietnam!
En efecte, les delegacions de Vietnam del Sud, la nord-vietnamita, la dels Estats Units i la del Govern Provisional de la República de Vietnam del Sud (el Vietcong) reprenen les converses per signar un Alto el Foc. Els Estats Units estaven patint una sagnia econòmica degut a la guerra que ells mateixos havien iniciat amb una de les seves “habituals” invasions i volien parar-la com fos. Els esforços d’aquestes reunions a París se centraven en proclamar que ningú havia perdut la guerra -quina barra! No faltaven gaires dies per la signatura definitiva de l’Alto el Foc…

A banda d’aquestes converses a París, el 2 de gener de 1973 moria el militar i polític veneçolà Eleazar López Contreras que fou president del país entre 1935 i 1941, i del qual no havia sentit parlar en ma vida. Si algú sap més coses d’aquest senyor que ens les faci saber.

Per últim, recordar que el 1973 era l’any del búfal segons l’horòscop xinès.

sergi borges

“Elegy”: Amb el segell Coixet

Com es diu en català peliculón? Pel·liculassa? Pel·liculot? Filmàs? (de Filmazo)… Elegy d’Isabel Coixet és un tros de pel·lícula el tema central del qual és la maduració de les persones. Què vol dir madurar? Què vol dir fer-se gran? No es pot ser un nen/adolescent tota la resta de la vida? Si tot això es interpretat per gent com Ben Kinsgley (Gandhi entre moltes d’altres), Dennis Hooper (la mítica Easy Rider és seva) o Deborah Harry i tot plegat és amanit i conjuntat per la cada cop més gran Isabel Coixet, el resultat és una grandíssima pel·lícula. Fins i tot, l’espanyola P, Pe, Pene o Pedrooooooo!!!, Miss Cruz, fa un paper genial interpretant Consuela Castillo.

Jo crec que, contra el parer de molts, quan el personatge de Ben Kinsgley no entra a la festa és coherent amb ell mateix i amb la seva vida. El preu que paga és molt alt i el paga amb resignació i, com sempre passa en aquests casos, amb un alt grau d’autocompassió melodramàtica. Dos anys de solitud i autotortura. A més a més la pel·li fa que al llarg d’aquests dos anys se li acumulin tota mena de desgràcies que burxen la ferida i fan més cruel la solitud. La (re)aparició de Consuela Castillo és un drama amb el segell Coixet.

La mort agonística per malaltia ultracruel és el terreny favorit de la Coixet. Ja se’ns va mostrar una mica a Things I never told you (Cosas que nunca te dije), es va fer palesa a My life without me (Mi vida sin mi) i també surt recreat, amb un altre estil (no tant la mort, sinó la tortura i la violació), a La vida secreta de les paraules. Coixet és hàbil perquè ens ho llença, l’espectador s’ho ha de menjar com pugui i ja s’ho farà. La Coixet és condescent (bastant més que Lars Von Trier) i no ens mostra els processos xungos d’aquestes morts. Per a mi això és pitjor perquè allò que no es veu, encara fa més por.

La mort agonística acompanya aquí la vida d’un reputat crític literari i professor universitari que no té altra cosa a fer que cagar-se amb la seva exdona, parlar de literatura per la ràdio, ensenyar literatura a la universitat (mirant d’elegir les millors ties per portar-les al llit), utilitzar el seu millor amic com a psicòleg personal i per últim cagar-se amb el seu fill a qui va abandonar quan es va adonar que el matrimoni és una “institució problemàtica”. És un jeta de cuidado? No ho sé, però per a mi és coherent perquè, com diu el títol de la peli, TRIA, escull, la seva vida passant per sobre de tot i tothom. Altres opinions creuen que no tria, sinó que viu dominat per la POR, sempre escull allò més fàcil i més còmode.

Consuela Castillo (excepcional Penelope Cruz) li regira aquesta vida acomodada.

Si això fos el Facebook, ja estaria buscant Isabel Coixet per fer-me admirador seu. Comença a ser una directora de culte important. Si em van agradar les tres pelis abans esmentades, Elegy m’ha encantat. Només em falta veure A los que aman. Algú me’n pot dir alguna cosa?

A la vida has de marcar-hi el teu segell. Isabel Coixet ja ho fet. Segell Coixet.

sergi borges