BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Quatre mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 26 de juny de 2008 per aniol

El 2 de desembre de 1947 Josep Palau i Fabre va viure una de les experiències més importants i torbadores de la seva vida. Va conèixer Antonin Artaud al sanatori d’Yvry sur Seine. Va ser una relació dura i difícil que va durar fins a la mort del poeta francès el 1948. Ara que fa quatre mesos de la mort de Palau, repassarem la intensa i estranya relació entre Palau i Antonin Artaud.

Palau va descobrir Artaud llegint Le théâtre et son double, l’únic llibre d’Artaud que es trobava a les llibreries parisenques el 1946. A la tardor del 47 a Palau li va caure a les mans una de les Lettres de Rodez i de seguida va aconseguir un volum complet. I tot seguit va aparèxer Ci-Gît, la qual va ser devorada per Palau “obsessivament, desesperadament”. Diu Palau: “Jo crec que llegia Artaud per no tornar-me boig. La identificació amb la seva follia era l’únic remei que trobava per mantenir el meu equlibri“.

A Palau el descobriment d’Artaud li capgira l’existència. En un moment en què troba que tota la literatura que consumeix és “artificial” apareix Artaud. La maquinària de Palau comença i escriu “Antonin Artaud o la invitació a la follia” que apareix en el número 15 de la revista Ariel i en una traducció francesa a la K. Revue de Poésie, publicat gràcies a Henri Parisot.

Però Palau vol més. Mitjançant Arthur Adamov aconsegueix conèixer Artaud. Diu Palau: ” La meva primera visita a Artaud […] la comptabilitzo entre els moments més encrespats i tensos que m’ha tocat viure“. Li havien advertit que Artaud posseïa un martell amb el que s’esbravava atacant tot el que trobés al seu davant.

La primera visita de Palau a Artaud va significar la interrupció del moment d’extasi després d’una dosi de laudànum que havia pres el poeta francès. Això Palau ho endevinà després.

Artaud en saber que Palau era català i venia de Barcelona va sospitar que el poeta català era un emissari de l’església catòlica i venia a manipular-lo. Diu Palau:”Artaud em someté a una veritable “prova”: intel·lectual, moral i gairebé física.[…] Ell jugava amb mi com amb un conillet d’Índies, però això jo no ho sabia, no me n’adonava, ho sé ara”.

Palau el va anar a veure altres cops. Fins i tot en una ocasió el va ajudar amb una ampolla de Pantopon que Palau feia servir per als atacs de ronyó i que per Artaud, gràcies a l’arribada d’una infermera, li serví per reviscolar-lo. 

Un dia Palau li va demanar unes fotos seves que hi havia al llit. Li demanava una. Artaud irat li respongué: “Je vous les donne toutes! Vous ne comprenez rien les hommes!

Diu Palau:”Artaud resta el testimoni més visible -o més tangible- de la meva situació d’aleshores, però no n’és l’únic exponent. Durant aquells anys jo vivia amb una sensibilitat exarcebada, a flor de pell, i al mateix temps, amb un grau d’interiorització que no he assolit mai més“.

Per últim fixeu-vos que li diu Artaud a Palau en una carta que li va escriure el 13 de gener de 1947:

“Vous vous êtés presenté à moi en Catalan. J’aime la Catalogne, c’est un peuple que aime à brusquer ce qui est. Mais on m’a dit des Catalans une chose que m’a profondément deplu et que j’ai retrouvé dans un de vos gestes (gestes) devant moi.[…] On m’a dit que les Catalans outre leurs idées politiques s’étaient faits des champions de l’idée de la sexualité”.

I la carta segueix, és espectacular. Afirma Artaud que l’objecte més horrible per a ell és la imatge del fal·lus, amb les seves dues esferes testiculars.

Una carta adient per a un Don Joan.

Seguirem investigant de quina manera va canviar la vida de Palau després de conèixer Antonin Artaud.

sergi borges

Apunt (divertit i profètic) sobre la moció de censura al FC Barcelona

Publicat el 19 de juny de 2008 per aniol

Enric Casasses és un poeta insusbtituïble en llengua catalana. Té un domini de la llengua i uns registres lingüístics que el fan absolutament únic. L’any 1997 Casasses editava a l’editorial Container el seu llibre Uh, un llibre que consta d’un sol poema: Uh, poema d’alta velocitat. És un poema de 9.072 versos, però cada pàgina es pot prendre com un poema independent. Doncs bé, al principi del poema, o bé el primer poema, trobem una autèntica profecia relacionada amb el president del FC Barcelona que ara està patint un procés de moció de censura. Casasses, pròfetic. (Desconec si li agrada el futbol, fins i tot afirmaria que no). Voleu saber de què es tracta? Seguiu llegint…

El poema Uh diu així:

Uh
u baixant nu
vela de pirates
millor
que me’n vagi

que aquí
ja no hi ha re

digué en jan de la porta
quadrant de diable
tres cents llibants
dosificats
un dia o
tu per ací jo per allí
nove_leta llavors
t’ho explicaré
l’altra vegada
perderes deu anys

o t’oferí un minut
no vol ningú
ferides menudes
feridus rebudus minutus
la jaquetà estripà
son esternut
quan tinc
a taula ton
maferrogreujuguet
m’aferro al teu greument
i sóc un pom

Com deia, apunt divertit i pròfetic

sergi borges

Foto: Enric Casasses a la II biennal de
poesia Còdols 2007, Cerdanyola
del Vallès.
Pertany a Eleleku. Podeu veure les seves fotos a www.flickr.com/photos/eleleku/

Por i fàstic a Centelles

Publicat el 18 de juny de 2008 per aniol

La comarca d’Osona està d’enhorabona! Em sorprèn que no hagi sortit cap veí a serrar les torres de la MAT amb una radial (perquè la meitat de la comarca s’està plantejant fer-ho i seriosament). No tan sols la nostra meravellosa Generalitat ha decidit construir una monstruositat de línia elèctrica que a França anirà soterrada –però aquí som tan especials que ens dediquem a destrossar el territori-; no tan sols han decidit construir una autovia de sis carrils entre Sant Feliu i Centelles que arrasarà sense miraments una zona de bosc insubstituïble. Per si no en tenien prou amb això i haver de comprar l’aigua envasada perquè tots els aqüífers estan contaminats amb purins (gràcies, en part, a una manca de legislació, investigació i interès per part d’aquests meravellosos polítics nostres de buscar alternatives com l’aprofitament de la merda de porc per a fer combustible per a les mateixes granges de porcs –una alternativa al gasoil), la última genial i brillant idea de l’alcalde de Centelles -Miquel Arisa, un home que en quinze anys ha estat incapaç de fer ni una zona verda per al poble- és construir un AEROPORT al municipi. Sí, sí, en aquesta vil•la de 6.900 habitants (suposo que en l’espai que els quedi entre l’autovia i la MAT; això sí, deixant un racó per a una petroquímica, 15.000 molins eòlics, una incineradora i un parell de transvasaments, imagino).
Segons el senyor Arisa, tot i que el poble no necessita l’aeroport (ui, sort que ens ho diu, eh?), sí que té la capacitat de liderar un projecte d’aquestes característiques. El més divertit del cas és que l’aeroport, com el mateix alcalde reconeix, s’hauria d’ubicar en un municipi de l’Alt Congost, ja que Centelles ha quedat descartat perquè no compleix els requisits necessaris! O sigui que el paio s’ofereix per a un projecte i NI TAN SOLS POT FER-LO! Fantàstic, oi?
Això em recorda un cas d’un poble d’Espanya – no recordo quin- que l’alcalde el va oferir com a cementiri nuclear del país; Va haver de fugir per cames.

Si voleu llegir sobre aquestes i altres meravelloses coses: http://www.osona.com

Air Berlín via País Valencià (opinió impopular)

Publicat el 12 de juny de 2008 per aniol

Acabo de llegir l’editorial que va escriure Joachim
Hunold, director general d’ Air Berlin,
gràcies al veí blocaire Josep J.Rosselló que el té penjat al seu bloc De Mallorca estant.

Al principi m’he rigut i al final reconec que es passa tres pobles.

A tot això la primera resposta oficial d’Air Berlin va ser que feien broma.

Ara ja hi ja allaus de correus electrònics i Plataforma per la Llengua anuncia una querella contra Air Berlin.

Tot això està molt bé…

Però…

Per què no fem exactament el mateix en direcció al País Valencià? Per què no hi ha allaus de correus electrònics contra el genocidi que allà es practica contra la llengua catalana? Sabeu que els poders judicials valencians estan a punt de sentenciar (tallar-li el coll) les emissions en català a tot el País?

sergi borges

AH! M’oblidava. Escric aquesta opinió en aquests temps foscos i funestos que ens ha tocat viure on sembla que els privilegis del primer món trontollen i arriben a la seva fi. Tot sembla assegurar que la humanitat del primer món ha estirat més el braç que la màniga.

Per què els transportistes tenen dreta fer vaga i la gent és subnormal

Publicat el 11 de juny de 2008 per aniol

Per començar, no és
que els transportistes tinguin tot el dret del món a protestar pel preu dels
carburants; és que gairebé hi estan obligats, no tan sols ells; tothom!!! La
gent  del món s’hauria d’alçar en bloc
amb les eines de segar a la mà i les torxes enceses per assaltar el castell
dels senyors de les petrolieres i procedir a un linxament públic, al més pur
estil tradicional de protesta (vegeu si no qualsevol llibre d’història per a
trobar alguns exemples: la revolució francesa, la russa, la dels Segadors, la
remença… etc). És així com es fan les coses a la societat humana.

El que és
tristament patètic són les mostres de pànic apocalíptic de tota la gent
SUBNORMAL    que es dedica a assaltar
supermercats per acaparar oli i llet com si s’hagués d’acabar el món.

Sí, que no vagin
els camions és un problema, oi? Haver-ho pensat abans de crear una societat
totalment dependent del transport per carretera on els productes locals ja no
existeixen perquè els de Grècia van fins a Rússia, els de Suècia fins a Espanya
i els Espanyols cap a Turquia; i si pot ser, en hora punta col·lapsant el túnel
del Montblanc.

I què se n’ha fet
dels trens de mercaderies? Si la xarxa ferroviària no fes pena podrien seguir
existint aquestes alternatives de transport de productes per a casos
d’emergència (o simplement per estalviar camions).

El que no tenen
dret a fer els camioners és col·lapsar les rondes i recórrer a acciones
violentes contra els que es neguen a fer vaga –molts perquè són autònoms o no
podran recuperar els diners que perden estant parats. En un país en crisi
immobiliària i la inflació pels núvols, molts treballadors autònoms amb
hipoteques astronòmiques i guarderies privades perquè les públiques no tenien
plaça pels seus fills, no es poden permetre deixar de treballar una setmana.

Per l’augment del
preu dels carburants, tots hauríem de sortir a protestar; i de passada, penjar etiquetes
de “sóc subnormal” a la penya que acapara 28 litres de llet i 28 litres d’oli al súper
en previsió de la guerra termonuclear global.

 

La niña del pozo

L’hora dels estromatòlits

Publicat el 11 de juny de 2008 per aniol

Què dimonis són els estromatòlits? Us preguntareu. I per què els dedico un article al bloc? Els estromatòlits són uns cianobacteris que s’alimenten de llum solar. I què? Això no té res d’extraordinari. Fa dos bilions d’anys eren la forma de vida dominant al planeta. I què? També ho van ser els rèptils en el seu moment… Per què, doncs, he triat homenatjar aquesta simple forma de vida primigènia en particular, entre totes les possibles? Per pur frikisme, efectivament. I perquè s’ho mereixen.

Fa quatre mil milions d’anys, la terra era una bola volcànica amb una atmosfera verinosa de sulfur i diòxid de carboni. I enmig d’aquest panorama poc acollidor, vivien els estromatòlits. Eren feliços, duien una vida senzilla com tan sols es podien permetre certs organismes primitius, menjant llum solar i concentrant les seves energies en la divisió cel·lular. Però aquests bacteris a priori insignificants, ja fos per ambició, aspiracions, o perquè tenien una missió, van començar a fer una cosa extraordinària: en el seu procés de fotosíntesi van aprendre a trencar els enllaços químics de l’aigua, alliberant un element que canviaria el planeta per sempre; l’oxigen.

Estromatolits

L’oxigen, sí, que va omplir l’atmosfera i ens va permetre respirar, que va crear la capa d’ozó sense la qual no haguessin prosperat les formes complexes de vida… El gas més important. Per tant, els devem tot el que som… I més, encara. Perquè aquí no s’acaba tot. Perquè aquest oxigen que exhalaven els estromatòlits, abans de sortir del mar i omplir l’atmosfera, es va dedicar a una altra cosa. Va fer reacció amb les gran quantitats de ferro acumulades dins la mar i les va rovellar. I el ferro rovellat es va anar dipositant en capes al fons de l’oceà fins que no en va quedar gens a l’aigua. Quasi tot el ferro que s’extrau i que s’ha extret mai prové d’aquestes vetes que un cop van estar submergides sota l’aigua. Sense els estromatòlits no haguéssim fabricat mai eines. Els devem, no tan sols l’oxigen que respirem, sinó la tecnologia… L’Edad del Ferro no hagués arribat mai… És per això que proposo fundar l’església dels Estromatòlits. I muntar peregrinacions anuals fins a Shark Bay, Austràlia, un dels pocs indrets de la Terra on encara sobreviuen, per honrar-los com es mereixen. Dediquem-los un dia, si ho fem per una Constitució mal escrita, no ho farem per ells? Al capdavall, són la forma de vida més reeixida que ha existit mai al nostre planeta

twitter: @Boktoberfest73

Publicat dins de Els cracks i etiquetada amb , | Deixa un comentari