BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: Música en directe

I Believe – Buzzcocks (Live)

Publicat el 24 d'abril de 2013 per aniol

In these times of contention it’s not my intention to make things plain
I’m looking through mirrors to catch the reflection that can’t be mine
I’m losing control now I’ll just have to slow down a thought or two
I can’t feel the future and I’m not even certain that there is a past

I believe in the worker’s revolution
And I believe in the final solution
I believe in
I believe in
I believe in the shape of things to come
And I believe in I’m not the only one
Yes I believe in
I believe in

When I poison my system I take thoughts and twist them into shapes
I’m reaching my nadir and I haven’t an idea of what to do
I’m painting by numbers but can’t find the colours that fill you in
I’m not even knowing if I’m coming or going if to end or begin

I believe in the immaculate conception
And I believe in the resurrection
And I believe in
I believe in
I believe in the elixir of youth
And I believe in the absolute truth
Yes I believe in
I believe in

There is no love in this world anymore
There is no love in this world anymore

I’ve fallen from favour while trying to savour experience
I’m seeing things clearly but it has quite nearly blown my mind
It’s the aim of existence to offer resistance to the flow of time
Everything is and that is why it is will be the line

I believe in perpetual motion
And I believe in perfect devotion
I believe in
I believe in
I believe in the things I’ve never had
I believe in my Mum and my Dad
And I believe in
I believe in

There is no love in this world anymore
There is no love in this world anymore

I’m skippin’ the pages of a book that takes ages for the foreword to end
Triangular cover concealing another aspect from view
My relative motion is just an illusion from stopping too fast
The essence of being these feelings I’m feeling I just want them to last

I believe in original sin
And I believe what I believe in
Yes I believe in
I believe in
I believe in the web of fate
And I believe in I’m going to be late
So I’ll be leavin’
What I believe in

There is no love in this world anymore
There is no love in this world anymore
There is no love in this world anymore
There is no love in this world anymore
There is no love in this world anymore
There is no love in this world anymore
There is no love in this world anymore
There is no love in this world anymore

Crònica d’un cap de setmana al #PopArb12

Publicat el 3 de juliol de 2012 per aniol



A la vida, hi ha sempre una primera vegada per a tot. I aquest cap de setmana ha estat el meu primer PopArb, és a dir el Festival de música pop a Arbúcies (La Selva).






Hi anava amb les expectatives molt altes, amb moltes ganes de gaudir i fruir, i obert d’orelles i ment per deixar-me convèncer per noves (i desconegudes) propostes musicals.

Ja d’entrada dir que en surto encantat: de l’organització, de la qualitat musical, de la proximitat dels espais, dels dos escenaris de Can Cassó — l’un enfront de l’altre, acarats–, i de la música eclèctica i variada.

Aquest apunt vol reflectir les meves sensacions, vivències i observacions d’un festival de música que m’ha seduït.

Foto del Grup Mishima. Autor: Sergi Borges

Divendres 29

El divendres tot va anar com oli en un llum. Vam arribar a quarts de deu, vam aparcar de seguida en un pàrquing habilitat per l’ocasió, vam recollir les polseretes d’accés, les primeres birres i braves, vam sopar i sense ni tan sols adonar-nos ja teníem al davant en Quimi Portet (havíem sentit de fons L’Estrella de David, i encara força atabalats i encara situant-nos els Manos de Topo).

Tenia moltes ganes de veure en Quimi Portet en directe. Irònic, bromista i murri, Portet va oferir una actuació marca de la casa: brillant, contundent i efectiu. Guitarres a tot drap i cançons elèctriques, amb ‘solos’ inclosos. Un xou, insisteixo, brillant. Llàstima que es va deixar la cançó ‘Oh my love’ del seu últim disc homònim, una cançó que enganxa d’entrada.

I aleshores vaig descobrir l’efecte Can Cassó. Encara en Quimi i la seva banda s’acomiadaven des de l’escenari Estrella Damm, que ja sonaven els primers acords de ‘La vella ferida’ de Mishima a l’escenari Montsoriu. Només era qüestió de girar-se 180º sobre si mateix per començar a gaudir del següent concert. Com deia algú per twitter, no hi havia respir ni per anar a pixar.

Si era la primera vegada que anava al PopArb, també era la primera vegada que veia Mishima en directe. A més a més, amb una càrrega excessiva d’expectativa molt alta. I per sort, Mishima va fer un concertàs. L’unica pega és que va ser molt breu, però repeteixo: concertàs. La base del concert van ser les cançons de ‘L’amor feliç’, però les que van incendiar Can Cassó van ser les cançons d’Ordre i aventura’ i els seus hits anteriors. Molt destacable i sorprenent quant de desaparcebuda va passar ‘L’ultima ressaca’, que jo creia que acabaria de cremar-ho tot. Alegres, frescos, directes i canyeros, Mishima se’m van posar a la butxaca. Vaig sortir encara més fan del que vaig entrar.

Immediatament finalitzats Mishima, sense pausa ni descans, sonava ‘Peatge’ d’Els Surfing Sirles a l’envelat Estrella Damm. Ni temps per comentar la jugada!  Els Sirles van fer un concert contundent, però, hi havia un no sé que els feia…distants. No sé si va ser que Can Cassó es va buidar, no sé si flotava encara l’efecte Mishima a l’ambient, no sé si l’hora, no sé si per desconeguts, el cas que els Sirles van fer un set brillant, però no incendiari que és el que jo m’esperava i volia. Quina alegria veure’ls fer en directe ‘I feel love’ de Donna Summer, i destaco com de bé van sonar — i com em van agradar — ‘Annunakis’ i ‘Taxista’. Tot i així, la millor cançó per a mi fou ‘Watusi 65’, amb el seu gran inici de ‘Senyor, dóna’m unes ales o treu-me les ganes de volar’ de Verdaguer, dedicada a l’escriptor Francisco Casavella.

Foto dels Surfing Sirles. Autor: Sergi Borges


Com no teníem residència a Arbúcies, vam haver de marxar després dels Sirles, perdent-nos un dels grans concerts del divendres: la Banda Municipal del Polo Norte a quarts de quatre al pub Obi.

Dissabte

Per la mateixa raó esmentada — dormíem a Sant Feliu de Guíxols, a 3/4 d’hora d’Arbúcies –, no vam poder gaudir gaire, per no dir gens, el PopArb de tarda. Això vol dir que ens vam perdre els concerts de Les Suques i de Mates, Mates.

Però un altre cop amb les facilitats i comoditats del dia anterior, vam aparcar i xino xano cap a Can Torres a veure si podíem entrar a veure la Maria Coma. Anàvem xerrant animadament i quasi també sense adonar-nos, ja érem en una cua d’accés al jardí i en menys d’un minut, pam!, veient un dels grans concerts, per a mi, del Festival.


Foto de Maria Coma. Autor: Sergi Borges


Ho vaig escriure en un tuit i ho mantinc: la combinació de la veu de la Maria, més el piano, més la banda magnífica que l’acompanyava, va omplir de sons tel·lúrics el jardí de Can Torres. Ens va agradar tant que al final ens vam comprar el disc.

Acabat el concert de Maria Coma, el dilema. Anar corrents a Can Cassó a veure Arthur Caravan? I quan soparíem? Si vèiem Arthur Caravan, ens perdríem quasi segur Brighton 64. Què fer? Finalment vam sopar un dels recomanats bocates de Can Torres, però ens vam perdre, malauradament, Arthur Caravan, els quals segons veus especialitzades van fer el millor concert del PopArb. Llàstima.

A Can Cassó sonaven els Biscuit, però tota la meva expectativa requeia en aquells moments en els Brighton 64, un grup mític de finals dels 80. I quan van sortir no van decebre; encara diria més, va ser un altre dels concerts brillants i contundents. Amarats d’una gran modèstia i humilitat –anaven repetint tothora com de contents estaven de ser allà i que amables que érem tots amb ells –, van combinar els seus grans éxits, amb noves composicions.

Foto de Brighton 64: Autor: Sergi Borges

 Ricky Gil va dir la gran frase del PopArb que malauradament –repeteixo, malauradament — ara no té sentit reproduir-la (si voleu saber quina és entreu a
i busqueu l’últim tuit del dia 30 de juny). Rock&Roll en estat pur per a uns il·lusionats i il·lusionants Brighton 64, que van prometre disc per la propera tardor.

S’acostaven els plats forts de la nit per a una gran majoria dels assistents. Després de Brighton 64, van arribar els Very Pomelo. Molen molt! A part del seu hit ‘He quedat a les 7’, van oferir un repertori molt i molt i molt fresc que van aconseguir una cosa quasi impossible en mi: fer-me ballar. Els Very Pomelo van fer ballar tot Can Cassó en un set molt resfrescant i ballable. Els Very Pomelo, grans.

I van arribar ‘els mestres’ com es va llegir en un tuit. Els Love of Lesbian arribaven no només com el plat fort de dissabte, sinó de tot el PopArb. Els meus antecedents amb aquesta banda, propis d’un extraterrestre: no els havia escoltat mai, ni tan sols una cançó i per tant per a mi eren una cosa totalment nova. No em van atrapar i a la mitja hora estava ben avorrit. La veu de Santi Balmes em feia recordar algú inclassificable que es mou entre alguna veu del rock nacional argentí i Els Héroes del Silencio. En aquesta primera mitja hora no em va fer la impressió que incendiessin Can Cassó com havien fet des del primer moment els Mishima la nit abans. El pitjor que et provocar una cosa és indiferència i Love of Lesbian me la van transmetre. En ple xou vam decidir anar al bar de davant de Can Cassó a fer les últimes birres. Allà, ben asseguts i arrepapats, sentíem la música i el públic enfervorit i des de fora sí que va donar la sensació que Can Cassó vibrava. Potser és que em vaig perdre la part bona del concert. No ho sé.

Una riuada de gent que abandonava el recinte ens deia que Love of Lesbian havia acabat. Però també ens ho indicava un so potent, extrem, de guitarres a tot drap i d’un so punk fresc i enèrgic. Carai, qui són aquests?


Foto dels Mujeres. Autor: Sergi Borges

Segon descobriment de la nit: els Mujeres. Tota la letargia, l’esma i el xof xof que m’havia deixat LOL va desaparèixer de cop amb aquesta banda impressionant. L’única pega fou que a causa de la llarga durada dels Lesbian, els Mujeres es van estressar una mica i anaven força de cul perquè després hi havia el darrer plat fort del festival: els Sidonie. Mujeres, a part del descobriment, i d’una gran versió de la Velvet Underground, van revolucionar el recinte amb la canya punk.

Dels Sidonie sabia el mateix que dels LOL, és a dir, res, però sí que n’havia sentit a parlar molt últimament. L’expectativa era la mateixa: obrir-se a veure què em deien. I els Sidonie sí que em vam atrapar. Des del primer moment. Ja d’entrada la música és més canyera i d’entrada vaig veure que els Sidonie sí que van incendiar Can Cassó, amb un públic, nombrós i fidel, que havia quedat totalment amagat pels ‘lesbianos’. Marc Ros, de Sidonie, amb el seu aire burleta i les seves excentricitats, se’m va posar a la butxaca des de l’inic i va guanyar, per mèrits propis, la medalla d’or dels cantants de tot el PopArb12.

Foto de Marc Ros, de Sidonie. Autor: Sergi Borges

Em van convèncer, em van atrapar i, dels que vaig veure, considero Sidonie com un dels millors concerts del PopArb.

Cansats, però molt feliços i contents amb l’experiència PopArb — de la qual amenacem amb tornar perquè ens va encantar–, vam tornar cap a casa paladejant totes les sensacions viscudes.

Resum del PopArb

Bandes que em van fer de fil musical: Manos de topo i Biscuit

Van incendiar Can Cassó: Mishima, Sidonie i Mujeres

Brillants i contundents: Quimi Portet, Els Surfing Sirles i Brighton 64.

Ballables 100%: Very Pomelo

Descobriments: Mujeres, Very Pomelo, Maria Coma

Malauradament no els vaig poder veure: BMPN, Rusty Warriors, Les Sueques i Mates Mates

No els coneixia i ni fu ni fa: Love of Lesbian

No els coneixia i em van atrapar: Sidonie

Podi del Pop Arb: Or, Mishima; Plata, Sidonie; Bronze, Maria Coma.


Avui, (quasi) 24 anys després: The Boss

Publicat el 18 de maig de 2012 per aniol

Atenció al minut 7.00. Aneu-hi!

Fou el 3 d’agost de 1988 al Camp Nou. Fou el meu primer concert en directe. El primer!!! Imagineu-vos-ho.

Vaig tenir la sort que ‘m’aceptessin’ el meu cosí Edu Villanueva i dos amics seus, els ‘Xavis’. Jo era un pipiolo de 14 anys que encara no havia sortit mai de casa.

Recordo portar un bitllet de 1000 pessetes en el més profund d’un dels meus mitjons; imagineu com deurien quedar!

Però el vaig fer servir el dia següent a la desapareguda pastisseria Figols del carrer Bailèn de Barcelona per comprar-me uns bons croissants per esmorzar.

Fou un concert increïble, amb mitja part i amb un despreniment d’adrenalina de la qual no en tenia ni idea que pogués ni existir.

Jo era un tendre seguidor del Boss dels seus discos més primerencs (i emblèmatics): Born to run, Nebraska i Born in the USA, i a casa no podia deixar d’escoltar els vinils dels tres discos negres recopilatoris del 75 al 85. Però el disc més especial i de culte del Boss és The River.

El millor de tot és que el 10 de setembre de l’any 88 el tornava a veure en un altre concert històric, però totalment diferent i que em va fer obrir els ulls a moltes altres músiques, estils i maneres: el concert d’Amnistia Internacional.

Fou un concert llarguíssim, brutalment llarg per a un xaval de 14 anys com jo. Recordo que la primera cançó del Bruce, a sac, va ser Born in the USA i jo ja no podia ni moure’m, però recordo que jo no saltava, em feia saltar la gent. Al·lucinant.  

Reconec que li vaig perdre la pista, al Boss. Durant la dècada dels 90 i del 2000 em vaig encaminar cap altres músiques, principalment britàniques, on destaca amb llum pròpia el Gran Duc Blanc, David Bowie. (paradoxalment, mai he vist en directe al senyor Bowie, ni tan sols a la mítica primera edició del festival del Doctor Music a Escalarre l’any 96).

No vaig participar mai de les febrades histèriques col·lectives que es creaven a Barcelona per aconseguir entrades per al Boss. M’ho mirava amb aquella distància, un pèl superba, del qui va anar en un estiu a dos concerts de Bruce Springsteen. L’únic concert que m’hagués fet gràcia anar fou aquell més de tipus acústic al Tivoli que va causar una autèntica bogeria per trobar tiquets.

Avui 18 de maig, (quasi) 24 anys després tornaré a trobar-me cara a cara amb el Boss. No sé què n’espero. Vaig a deixar-me sorprendre i a mirar de recuperar alguna espurna d’aquells mítics concerts del 88. Però quan parlem de Bruce Springsteen, el que segur que hi trobaré és rock i adrenalina.

La gent normal de Manel que és el Common people de Pulp (Vídeo, àudio i lletra)

Publicat el 28 de gener de 2012 per aniol

S’havia estat cultivant per Grècia i havia après que és tan important viatjar,

i jo me l’escoltava i deia. sí, sí, està clar, clar.

Son pare acumulava grans riqueses i vaig dir ‘caram en aquest cas anul•li, si us plau la cervesa i posi’ns vi car.

Li va semblar genial. Va fer un glopet, em va mirar i va dir:

‘Vull viure com viuen els altres, vull fer les coses que fa la gent normal.

Vull dormir amb qui dormen els altres, Ficar-me al llit amb gent normal com tu.

I assumint aquell paper vaig dir: ‘Bé, veurem què s’hi pot fer’.

Vaig passejar-la pel mercat del barri, em va semblar un escenari adequat per començar.

Vaig dir: ‘D’acord, ara fes veure que no tens ni un duro.

I va riure i va dir ‘ai, quina gracia, què boig que estàs, ets molt divertit’.

Doncs, francament maca, no em sembla que ningú estigui rient per aquí, ja t’ho has pensat bé això de:

Viure com ho fan els altres, veure les coses que veu la gent normal. Dormir amb qui dormen els altres.

Ficar-te al llit amb gent normal com jo. Però ella no entenia res i m’agafava del bracet.

Comperteix pis amb estranys, busca una feina formal, puja al metro pels matins, ves al cine alguna nit.

Però igualment mai entendràs el que és anar comptant els anys. Esperant la solució que s’emporti tanta por.

Però tu mai viuràs com viuen els altres, ni patiràs com pateix la gent normal, mai entendràs el fracàs dels altres,

mai compendràs com els somnis se’ns van quedant, en riure i beure i anar tirant, i si es pot, ja ho saps, follar de tant en tant.

Prova cantar si ho fan els altres, canta fort si et sembla interessant,

Riu a pulmó com ho fan els altres, però no t’estranyi que si et gires que es riguin de tu.

Que no et sorprengui si estan farts de tu jugant a ser com és la gent normal.

Vull dormir amb gent normal com tu, vull dormir amb gent normal com tu…

Recherche d’autres artistes comme Manel sur Myspace Music 

 

 

Ja ho sabeu que a la Glòria i a mi ens pirra aquesta cançó. Ja ha aparegut en altres apunts que són aquests:

Common People de Pulp: un himne

És nit freda per ser abril

sergi borges

‘Aux armes citoyens’

Publicat el 14 de juliol de 2011 per aniol

Himne preciós, símbol de la llibertat ben vàlid per aquests temps d’indignats, de revolta i una vegada més del desvergonyiment de la classe política.

Dues versions ben diferents, ben simbòliques, del poder d’aquest himne.

Una meravella.


Allons enfants de la Patrie
Le jour de gloire est arrivé !
Contre nous de la tyrannie
L’étendard sanglant est levé
Entendez-vous dans nos campagnes
Mugir ces féroces soldats?
Ils viennent jusque dans vos bras.
Égorger vos fils, vos compagnes!

Aux armes citoyens
Formez vos bataillons
Marchons, marchons
Qu’un sang impur
Abreuve nos sillons

Que veut cette horde d’esclaves
De traîtres, de rois conjurés?
Pour qui ces ignobles entraves
Ces fers dès longtemps préparés?
Français, pour nous, ah! quel outrage
Quels transports il doit exciter?
C’est nous qu’on ose méditer
De rendre à l’antique esclavage!

Quoi ces cohortes étrangères!
Feraient la loi dans nos foyers!
Quoi! ces phalanges mercenaires
Terrasseraient nos fils guerriers!
Grand Dieu! par des mains enchaînées
Nos fronts sous le joug se ploieraient
De vils despotes deviendraient
Les maîtres des destinées.

Tremblez, tyrans et vous perfides
L’opprobre de tous les partis
Tremblez! vos projets parricides
Vont enfin recevoir leurs prix!
Tout est soldat pour vous combattre
S’ils tombent, nos jeunes héros
La France en produit de nouveaux,
Contre vous tout prêts à se battre.

Français, en guerriers magnanimes
Portez ou retenez vos coups!
Épargnez ces tristes victimes
À regret s’armant contre nous
Mais ces despotes sanguinaires
Mais ces complices de Bouillé
Tous ces tigres qui, sans pitié
Déchirent le sein de leur mère!

Nous entrerons dans la carrière
Quand nos aînés n’y seront plus
Nous y trouverons leur poussière
Et la trace de leurs vertus
Bien moins jaloux de leur survivre
Que de partager leur cercueil
Nous aurons le sublime orgueil
De les venger ou de les suivre!

Amour sacré de la Patrie
Conduis, soutiens nos bras vengeurs
Liberté, Liberté chérie
Combats avec tes défenseurs!
Sous nos drapeaux, que la victoire
Accoure à tes mâles accents
Que tes ennemis expirants
Voient ton triomphe et notre gloire!

sergi borges

Common People de Pulp: un himne

Publicat el 12 de juny de 2011 per aniol
Tota generació té els seus himnes, més d’un, normalment. És difícil trobar UNA cançó que englobi tota la varietat humana. O marqui tothom alhora. L’era daurada del rock, als 70, la disco als 80…etc. Ara no us en sabria donar exemples: hauria de començar a remenar antologies de la música per trobar-los. Massa feina.
El que puc dir, el que jo sé i crec és que la meva generació n’ha trobat un de contemporani (entre altres). És la cançó Common People de Pulp, editada el 1995. Pertanyia a l’àlbum A Different Class i parlava d’un fenomen anomenat Slumming o turisme de classes. Quan estudiava a la universitat, Jarvis Cocker, el cantant de Pulp, va conèixer una noia grega anomenada Sofia que li va explicar que volia anar a viure a un barri pobre per experimentar què era (estil 21 días). De fet, un equip de la televisió britànica va provar de localitzar-la sense èxit anys després per un documental. Comprensiblement, tampoc és per estar-ne orgullosa…

 

Per què Common People és un himne?
Evidentment com a cançó, el primer que crida l’atenció és la música, un crescendo que va pujant i pujant d’intensitat. Tampoc faré ara un anàlisi estil No me la puc treure del cap (ni ganes!!!!).
Però evidentment i sobretot el que la converteix en tot un himne generacional és LA LLETRA. Hi ha un ampli ventall de gent que s’hi pot sentir identificada en moltes coses. Per començar, qui no ha conegut mai una pija o un pijo que no sap el que és passar-les putes i s’ha plantejat preguntar-li “a quin món vius”? (Jo he trobat gent que s’esparvera amb la idea d’haver d’agafar un tren de la RENFE: “i la gent que hi puja… com és?” li va arribar a preguntar una noia de Terrassa a una amiga meva. O veure un noi amb una maleta de rodes davant el Corte Inglés de P. Catalunya explicant que ha hagut de passar per Sant Andreu Arenal -l’estació del costat de casa els meus pares-, allá donde suben los yonkis y los gitanos… Vaja, tota una aventura per explicar als néts, eh?).
Però no és això, merament anecdotari, el que fa gran aquesta cançó. Sobretot, sobretot, sobretot, el retrat de Common People és gran perquè en aquests moments de crisi, en aquests temps de gent cada cop més endeutada i amb unes diferències socials cada cop més abismals, Jarvis Cocker ens arriba a l’ànima dient coses com:
You will never understand how it feels to live your life with no meaning or control and with nowhere left to go  (Mai no entendràs el que se sent vivint una vida sense sentit ni control i sense cap més lloc on anar).
You’ll never watch your life slide out of view and dance and drink and screw because there’s nothing else to do (Mai no veuràs la teva vida esvair-se davant teu ni ballaràs, beuràs i follaràs perquè simplement no hi ha res més a fer)
Jo crec que aquesta línia descriu tan bé la vida de tants coetanis meus, descriu, de fet tota una generació: Ballar, beure i follar, perquè no tens res més a fer. Una joventut buida d’objectius, sense fe en el món, sense esperances, sense perspectives… Si en lloc d’una cançó fos una novel·la, aquesta línia o concepte l’elevaria a obra mestra del retrat generacional.
Aquí en teniu la lletra sencera traduïda:
She came from Greece she had a thirst for knowledge / Venia de Grècia assedegada de coneixement
She studied sculpture at St. Martins College /  Estudiava escultura a St Martin’s College
That’s where I caught her eye /   Va ser allà que es va fixar en mi
She told me that her dad was loaded  / Em va dir que el seu pare estava forrat
I said “In that case I’ll have a rum and coca-cola” / I jo vaig respondre: Llavors em prendré un rom amb Coca-cola.
She said “fine” and in a thirty seconds time she said  / Va dir: I tant. I al cap de 30 segons afegia:
I want to live like common people   / Vull viure com la gent normal
I want to do whatever common people do   / Vull fer el que fa la gent normal
I want to sleep with common people  / vull dormir amb gent normal
I want to sleep with common people like you”  / Vull dormir amb gent normal, com tu
Well what else could I do?, I said “I’ll see what I can do”  / Què podia fer-hi jo? Vaig acceptar: “Faré el que podré”.

I took her to a supermarket
  /La vaig dur a un supermercat
I don’t know why but I had to start it somewhere – so it started there  / No sé per què però bé havia de començar en alguna banda, així que la vaig dur allà.
I said “Pretend you’ve got no money”   / Li vaig dir: imagina que no tens un duro
She just laughed and said “Oh, you’re so funny”  / I ella va riure I em va dir: Oh, ets tan graciós!
I said “Yeah, well I can’t see someone else smiling in here / Vaig respondre: Sí, bé. No veig que rigui ningú més.
Are you sure you want to live like common people  / Estàs segura que vols viure com la gent normal?
You want to see whatever common people see / Fer tot allò que fa la gent normal?
You want to sleep with common people  / Que vols dormir amb gent normal?
You want to sleep with common people like me  / Amb gent normal com jo?
But she didn’t understand, she just smiled and held my hand  / Però ella no ho entenia, simplement somreia i m’agafava de la mà.
Rent a flat above your shop, cut you hair and get a job   / Lloga un pis damunt la botiga, talla’t els cabells per aconseguir una feina
Smoke some fags and play some pool, prentend you never went to school  / Fuma’t les burilles i juga a billar, imagina que mai no has anat a escola
But still you’ll never get it right, ‘cos when you’re laid in bed at night  / Però mai no ho captaràs del tot perquè quan estiguis estirada al llit
watching roaches climb the wall, if you called your dad he could stop it all  /Contemplant les paneroles enfilant-se per la paret, tan sols et caldrà trucar al papa i ell ho arreglarà tot.

You’ll never live like common people
 / Mai no viuràs com la gent normal
You’ll never do whatever common people do  / Mai no faràs allò que fa la gent normal
You’ll never fail like common people  / Mai no fracassaràs com la gent normal
You’ll never watch your life slide out of view  / Mai no veuràs com la vida s’esvaeix davant teu
And dance and drink and screw because there’s nothing else to do  / Ni ballaràs, beuràs i follaràs perquè no hi ha res més a fer.

Sing along with the common people
,  / Balla al so de la gent normal
Sing along and it might just get you thru? / Balla al seu so i potser col·larà
Laugh along with the common people  / Riu amb la gent normal
Laugh along even though they are laughing at you / Riu amb ells fins i tot quan se’n riuen de tu
And the stupid things that you do  / I de les teves estupideses
Because you think that poor is cool  / perquè penses que ser pobre mola

Like a dog lying in a corner they will bite you and never warn you
 / Com un gos que jau en un racó et mossegaran sense avisar
look out, they’ll tear you insides out    /Compte, et trauran les entranyes
Cos everybody hates a tourist especially one who thinks that it’s all  Such a laugh
/ Perquè tothom odia els turistes, sobretot els que creuen que tot això fa molt gràcia
and the chip stains and grease will come out in the bath / I que les taques d’oli i greix marxaran amb una bona dutxa.
you will never understand how it feels to live your life  / Mai no entendràs el que se sent vivint la vida
With no meaning or control and with nowhere left to go  / sense sentit ni control, sense cap altre lloc on anar
You are amazed that they exist and they burn so bright / T’al·lucina que existeixin i que brillin tant
Whilst you can only wonder why  / mentre et preguntes com pot ser

Rent a flat above your shop, cut you hair and get a job  
/
Smoke some fags and play some pool, prentend you never went to school
But still you’ll never get it right, ‘Cos when you’re laid in bed at night
watching roaches climb the wall, if you called your dad he could stop it all

You’ll never live like common people
You’ll never do whatever common people do
You’ll never fail like common people
You’ll never watch your life slide out of view
And dance and drink and screw because there’s nothing else to do
I want to live with common people like you
I want to live with common people like you
Quan van tocar al Primavera Sound, la van dedicar als indignats de Plaça Catalunya. No podia ser més adequat. Aquí us la deixo.

 

Radiohead, Benicàssim 2002

Publicat el 26 de gener de 2011 per aniol

Penjo aquestes tres cançons de Radiohead que van actuar al FIB 2002.

De les crítiques d’aquell concert, en recordo una que deia ‘Extasis de Radiohead en Benicassim‘ i un subtítol que afegia ‘Radiohead construye una catedral de lamentos que hipnotiza al público‘.

Que els addictes a la banda britànica m’ajudin: no sé si la gira pertanyia a Amnesiac o Kid A.

Les cançons pertanyen a The Bends –el meu disc favorit — i a OK Computer.

Jo hi vaig ser.

sergi borges

Gainsbourg

Publicat el 8 de gener de 2010 per aniol
Primera entrada de l’any 2010 – i de la dècada 10 – dedicada a aquest dandi genial que responia al nom artístic de Serge Gainsbourg.

Aquest cantant polèmic, provocador, irreverent i compositor inspirat de grans temes va tenir el seu apogeu durant la dècada del 60, 70 i 80 a França. Posteriorment també va fer d’actor i de director de cinema.

Seductor impenitent, una de les seves parelles més famoses va ser l’actriu i cantant Jane Birkin, amb la qui van tenir una filla que en l’actualitat ha seguit els mateixos passos que mare i pare: l’actriu i cantant, Charlotte Gainsbourg. Altres aventures sonades són les que va tenir amb la sex-simbol de l’època, Brigitte Bardot.

El seu gran hit és Je t’aime moi non plus, de la qual la llegenda diu que mentre la van gravar Birkin i Gainsbourg van fer l’amor. Els gemecs d’àmbdós protagonistes així semblen testimoniar-ho. Quan se li va preguntar si això era veritat, Gainsbourg va respondre: “Això és absolutament fals. Si fos cert, la cançó hauria durat quaranta minuts“.

Aquest homenatge a Serge Gainsbourg ve a tomb perquè un dels plats de la balança d’aquest bloc va ser recentment a París i es va convertir en Serge de GainsBorges, comprovant quant de viva és encara la figura d’aquest artista irrepetible.

I també perquè el proper 20 de gener s’estrena a França una pel·lícula intitulada Gainsbourg (vie héroïque).


(Foto: Quadre que reposa a la seva tomba del cementiri de Montparnasse a París, feta per l’autor d’aquesta entrada, Serge de GainsBorges).

Histoire de Melody Nelson – Serge Gainsbourg from LeGouter on Vimeo.

Kubala de Joan Manuel Serrat

Ara que vivim temps gloriosos en clau blaugrana -i que potser canvien els ADN’s dels seguidors culés que vénen – avui recordem el primer gran mite del FC Barcelona, el millor jugador de la història del club durant els primers 100 anys: Laszlo Kubala.

I el vull recordar mitjançant la cançó d’en Joan Manuel Serrat que em sembla una cançó extraordinària: (Si seguiu llegint, trobareu la lletra)

[Nota d’última hora!!!]: Quin goig recordar en Kubala avui que en Lionel Messi l’han proclamat Pilota d’Or 2009.

En Pelé eran en Pelé
i Maradona un i prou.
Di Stéfano era un pou
de picardia.
Honor i glòria als qui
han fet que brilli el sol
del nostre futbol
de cada dia.

Tots tenen els seus mèrits;
lo seu a cadascú,
però per mi ningú
com en Kubala.

Es prega al respectable silenci,
que pels qui no l’han gaudit
en faré cinc cèntims:

La para amb el cap,
l’abaixa amb el pit,
l’adorm amb l’esquerra,

travessa el mig camp
amb l’esfèrica
enganxada a la bota,

se’n va del volant
i entra en l’àrea gran
rifant la pilota,

l’amaga amb el cos,
empenta amb el cul
i se’n surt d’esperó.

Es pixa al central
amb un teva meva
amb dedicatòria

i la toca just
per posa-la en el
camí de la glòria.

Visca el coneixement
i l’alegria del joc
adornada amb un toc
de fantasia.
Futbol en colors,
bocada de “gourmet”,
punta de ganxet,
canyella fina.

Permeteu-me glossar
la glòria d’aquests fets
com ho feien els grecs
uns anys enrera
amb la joia de qui
ha jugat al seu costat
i du el seu retrat
a la cartera.

La para amb el cap,
l’abaixa amb el pit,
l’adorm amb l’esquerra

[Entrada “entrada” per la balança esquerra (o dreta) sergi borges, qui fa saber tothom que si algú coneix o pot arribar a contactar amb Joan Manuel Serrat li pregui faci una cançó similar amb un crack del Barça actual].

40 anys sense sentir en Major Tom…

Publicat el 29 de juliol de 2009 per aniol

“Can you hear me, Major Team? Can you hear me, Major Tom? Can you hear…?

Aquest és un dels fragments cabdals de la cançó Space Oddity de David Bowie. El passat dia 11 de juliol es va celebrar el quarantè aniversari de la seva aparició en un EP senzill.

En efecte, l’11 de juliol de 1969, apareixia en format senzill Space Oddity, un tema que explica les sensacions i peripècies d’en Major Tom, un astronauta que és a punt de sortir a l’espai exterior, i on es produeix un diàleg entre l’intrèpid oficial i el “Ground Control”, una espècie de Control Central que li dóna ordres i recull informació. Al final, però, deixem de sentir-lo, en Major Tom…

Aquest vídeo és una de les primeres versions que Bowie va fer de la cançó. No és la versió que coneix la majoria de gent. Aquest vídeo sembla ser que formava part d’una sèrie de documents cinematogràfics que conformaven una espècie de pel·lícula promocional de Bowie intitulada Love You Till Tuesday, i va ser fet cap al febrer de 1969.

La versió definitiva no arribaria fins al juliol i que podeu veure aquí en una versió en directe interpretada per un joveníssim David Bowie caracteritzat pel seu alter ego del moment, Ziggy Stardust.

La composició de la cançó te clares influències espacials i lunars. Recordem que al maig del 68 es va estrenar a Londres la pel·lícula 2001: A Space Oddisey del cineasta Stanley Kubrik. La cançó rep clares influències del film. Per si això no fos poc, deu dies després que Bowie fes aparèixer Space Oddity en el format senzill, l’home arribava a la lluna de la mà de l’Apolo 11 i els seus famosos astronàutes.

Com és costum, i com sol passar en el món del rock, la crítica més retrògrade i conservadora del moment va interpretar l’Space Oddity com una metàfora que feia David Bowie de l’addicció a les drogues.

El fet que la cançó aparegués en un EP senzill va provocar que el gruix del gran públic no conegués Space Oddity fins al 1972 quan va sortir dins l’àlbum homònim.

Aprofitant l’efemèride el passat dia 20 de juliol va sortir publicat un EP digital amb 4 versions de la cançó:

– Space Oddity (original UK mono single edit)

– Space Oddity (US mono single edit)

– Space Oddity (US stereo single edit)

– Space Oddity (1979 re-record).

Space Oddity s’ha convertit en un clàssic del rock, precursora de l’estil únic ideat i creat per David Bowie, el glam-rock.

sergi borges

100 anys sense Isaac Albéniz

Publicat el 27 de maig de 2009 per aniol
Aprofitant el centenari de la mort d’aquest compositor nascut a Camprodon el 29 de maig de 1860 i mort a França el 18 de maig de 1909, penjo aquest vídeo que he trobat pel Youtube. Podria escriure un petit assaig sobre el músic català i la seva obra però crec que no cal. Us deixo amb la música, que és el que compta.