BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

5 de gener de 1973

Publicat el 18 de febrer de 2009 per aniol

El divendres 5 de gener de 1973 es van produir atacs a persones i a institucions. Una, molt curiosa, i una altra ja clàssica.

La foto de portada del diari La Vanguardia – que per raons òbvies i lògiques es deia La Vanguardia Española – era per a la reina d’Anglaterra, qui es trobava en plena festa, celebrant l’ingrés de Gran Bretanya a la Comunitat Econòmica Europea. I també hi surt una foto del Borbó Juan Carlos que aquell dia feia 35 anys.

A Sabadell, un incendi havia destruït del tot una indústria textil. Les pèrdues econòmiques pujaven a 5 milions de pessetes, uns 30.000 euros actuals.
Una senyora va atacar amb la bossa de mà el primer ministre britànic, el senyor Edward Heath, mentre cridava: “et detindré, et detindré!!!”. La bossa de mà no va arribar a impactar el senyor ministre gràcies a la mediació d’un…detectiu!!! Ben bé no sé que feia el primer ministre anglès amb un detectiu. Potser investigava algun assumpte de faldilles relacionat amb el seu gabinet. Però el marc de l’agressió no fa pensar que fos aquest el tema perquè l’intent d’agressió es va produir després que el senyor ministre acabés de pronunciar el discurs d’inauguració d’una exposició d’art. També se sap del cert que aquesta no va ser la primera agressió que rebia Heath; quan va accedir al poder, cap a mitjan del 70, el primer dia que arribava al 10 de Downing Street va ser rebut amb un pot de tomàquet. Sembla ser que el senyor Heath va aconseguir que Gran Bretanya entrés al Mercat Comunitari Europeu, fet que no va agradar gens els seus conciutadans que li recriminaven sempre que podien. A Brusel·les, també l’any 70, i també una senyora, li va llençar un pot de pintura vermella per damunt.

L’atac clàssic es va produir a la ciutat de Barcelona. I sabeu contra quina institució va ser? Jo crec que és la institució que any rere any rep alguna agressió. És la seu de l’Institut d’Estudis Nord-Americans de la Via augusta. Aquest cop, cap a la una del migdia, van ser llançat diverses botelles amb líquid inflamable (és a dir coctels molotov) les quals van provocar flames i una densa fumarada negra, però que es van apagar ràpidament perquè no es van propagar. L’atac es va produir com a protesta de la invasió americana al Vietnam. Una manifestació d’una setantena de joves es va aplegar davant l’IEN i mentre volaven les ampolles, a les parets de l’Institut s’hi podia llegir “Vietnam vencerà”. Un parell de polis de la Policía Armada van sortir de l’edifici i els joves es van dispersar. Tard i malament va arribar una patrulla de la poli i unitats de bombers.

Seguint amb el Vietnam, a Hong-Kong els diaris xinesos expressaven el seu escepticisme sobre les converses d’alto el foc que realitzaven els USA amb el Vietnam del Nord. Xina veia que molt xerrar i xerrar i la guerra a Vietnam no només no s’aturava, sinó que augmentava cruelment.

La notícia de caire xenòfob arribava d’Austràlia. Un dels requisits que el govern australià feia valer per a l’admissió de nous immigrants era el color de la pell. Lògicament eren acusats de racistes. Penseu que d’això només fa 35 anys. Increïble. Doncs bé, ara, el 1973, Austràlia posava fi a la seva “política blanca” a l’hora d’admetre immigrants, política que havia començat el 1901 quan una onada de buscadors d’or xinesos i treballadors orientals que cercaven feina a les plantacions de les illes del Pacífic havien entrat a l’aleshores nou estat federal d’Austràlia. La política blanca de 1901 prohibia l’entrada d’immigrants pel seu color de la pell. Després de la II guerra mundial es van anar suavitzant aquestes polítiques, que es basaven en percentatges númerics igual de vergonyosos: tants homes de color fins a un número concret. Aquell 5 de gener del 73 Austràlia abolia aquesta pràctica racista.

A la ciutat de Roma s’acabava de restaurar i posar de nou a l’exposició pública la Pietat de Miquel Àngel. Les notícies de l’època deien que al seu voltant es posaria un vidre resistent al cops i als trets de pistola.

En l’apartat esportiu, la revista francesa France Football acabava de nomenar la Pilota d’Or al millor jugador de l’any anterior. L’elegit no era un davanter per més estrany que ens sembli. L’elegit és un dels millors defenses centrals de la història del futbol: l’alemany Franz Beckenbauer.

El 5 de gener de 1973 era vigília de reis com tots els 5 de gener i els diaris anaven plens amb les ofertes dels grans magatzems. A la ciutat de Barcelona els horaris del Jorba Preciados, o del Sears, s’ampliaven fins més enllà de les 10 de la nit. Hi havia una caixa d’estalvis, avui desapareguda, que es deia Caixa d’Estalvis Sagrada Familia que feia un sorteig ben curiós. Sortejaven 70 tocadiscs estereòfonics. Com han canviat els temps!!! Ara amb prou feiens sortegen un parell d’ipods.

sergi borges


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.