Anhel Enorme
Bloc d'Helena Morén Alegret
Xavier Baró: ?Perdem el batec genuí de la bellesa quan ens agafem desesperats a la cornisa del temps?
És la nit que fan el Madrid-Barça mentre escric aquestes línies a
l’ordinador. Al final, miraré el calendari futbolístic per veure quan
es convoquen els astres perquè em posi a escriure al bloc!
El fet és que avui, tornant d’una escapada a Ripoll, he llegit Diari
del Mas de Flors (2009), un llibret que va escriure el cantautor
lleidatà Xavier Baró durant l’enregistrament del seu sublim Cançons del
temps de destrals (Satchmo Records, 2004). I he arreplegat
diversos pensaments i sentiments d’ahir i d’avui…
Jo vaig conèixer en directe Xavier Baró uns anys abans del temps de
destrals, concretament a un concert en què Roger Mas presentava el seu
títol més llarg Roger Mas & Les Flors en el camí de les serps i els
llangardaixos blaus fluorescents cap a la casa de vidre de la Senyora
dels guants vermells (Picap, 2001) a la Jazz Cava de Vic. Era un doble
concert, en què Xavier Baró no sé si tocava primer o últim.
A Roger Mas li he de dedicar un altre post, però ja que acaba de
presentar nou disc (on torna a provar una mica amb l’electricitat, com
a aquelles flors del passat), A la casa d’enlloc (Satélite K, 2010), us
poso aquí el videoclip del seu primer senzill, en record d’aquella
trobada troballa a Vic.
Roger Mas “El calavera”
Més flors…
En aquell concert a Vic, hi anava a veure en Roger Mas, que ja el seguia, i vaig començar a seguir l’estela de Xavier Baró. Encara no treballava a l’Enderrock. I el resultat del seu concert (on sentia a parlar per primera vegada de Nick Drake), va ser que li vaig comprar el disc Deserts (Satchmo Records, 2001). Tenia un sentiment ambivalent, per una banda m’atreia el seu posat escènic, esquerp, la seva poètica crua, una llum que transmetia que ve de la foscor i dels cors trencats. I per altra banda, pensava, li has de comprar el disc, perquè aquest artistasso (que em recordava Bob Dylan) no es menjarà res a l’aparador comercial… Sí, una mena de pena o empatia, em va fer comprar-li el disc.
M’equivocava de mig a mig (segurament no en la qüestió econòmica, però), perquè just un disc després la Crítica es rendia al seus peus. Era el primer any que jo treballava a l’Enderrock –i el vaig poder entrevistar (Enderrock 107, setembre 2004)–, i se li va concedir el Premi Enderrock al Millor disc de Cançó d’autor de l’any 2004 (veure Enderrock 115, maig 2005) i va donar la seva opinió i va escriure l’article ‘Som un país massa vulnerable per permetre’ns el luxe de cremar els vaixells’ (Enderrock 110), on aposta pels artistes que han marcat per la seva ‘aventura, transgressió, singularitat’ i, és clar, s’hi estava autodefinint.
Xavier Baró és apocalíptic en el seu discurs, però el salva, de l’amargor total, certa claror veritable i un art de trobar (dels trobadors) que tenen pocs. Ho hem anat comprovant als següents discs: Flors de joglaria (Quadrant Records, 2006) i Lluny del camí ral (Quadrant Records, 2009). Però per mi el seu disc sempre serà Cançons del temps de destrals, i crec que el dietari que acaba de publicar, ho demostra.
Recuperaré per vosaltres algunes notes.
Primer, hi ha algunes cites memorables (Salvat Papasseit, Robert L. Stevenson, Paracels…), entre les quals, destaco la que inclou d’Ígor Stravinsky: “L’instint és infal·lible. Si ens enganya, no és instint”. I crec, sincerament, que a Xavier Baró l’instint el va envair a Cançons del temps de destrals, de ple.
Hi ha un dels texts de Diari del Mas de Flors, que diu molt de la seva obra, per això, el vull reproduir sencer…
La meva cançó té a veure
amb el cant poètic a tomba oberta. Poesia i melodia dutes de la font a la copa. Naix de la tradició i se n’alimenta. I l’experiència del viatge n’altera la forma.
La música, la poesia, han de servir per ajudar a avançar, cap a l’infinit o cap a la derrota, tant és. Trencar un mur i un altre, a veure què hi ha al final, si es veu la terra promesa. Com una gran aventura. I per a sentir l’impuls de la sang jove, abandonar la cova i anar on hi ha la festa i les noies més boniques.
Perquè la derrota no és sinó la fi del cicle que obre les portes de l’enigma i la bellesa, tot en un sol cos.
Però perdem el batec genuí de la bellesa quan ens agafem desesperats a la cornisa del temps. Llavors, la veritat vaga errabunda, la seva carn es panseix, fuig del seu propi control i l’Impossible absorbeix l’Ésser, que ja és incapaç de penetrar el cor de les coses que són, sense estar definides; en té una vaga idea, però extremadament debilitada.
(pàg.16)
…i altres fragments m’agraden, com quan fa que un Bruixot li diu:
‘(···) canta per aquells que cuiden la seva nostàlgia i pasturen, mansos, els herbams amargs de la farsa. Però et conec bé, i sé que arribaràs fins al final de la teva esperança’
(pàg.21)
O quan fa trobar-se “Orfeu & Frankestein” i escriu:
‘(···) Una cançó és una invocació. Només es pot viure com es viu un somni.
I la creació fa olor d’ànima.
Però ara, l’atmosfera s’ha fet irrespirable, la tensió creix i ens destrossa el sistema nerviós. Joves i adults s’han fet del club dels adormits (···)’
(pàg.24)
Perquè la seva crítica i lluita en cada cançó, com diu d’“Adéu, Sofia” és:
‘Musicalment és la voluntat de recuperar les melodies mediterrànies davant la colonització anglosaxona que ja amenaçava de fer-nos oblidar la nostra memòria musical (···) hi ha un vell coneixement sota l’asfalt, d’on emana la vibració (···)’. (pàg.28 i 29)
Però alhora se’n va d’aquest món de soroll humà i el retrata com un pintor d’ànima al natural: ‘En el decorat de la Natura immaculada, l’home hi deixà la corrupció. I de l’arbre sorgí el sospir’. (pàg.37)
I una cançó, com un sospir, planeja per tot:
“Temps de destrals”
‘El món fronterer’ que canta sempre Baró crec que podrien haver una sèrie de persones que ens han deixat recentment…
La primera que vull anomenar (deixaré altres, per un altre post perquè això ja s’allarga massa) és el director de cinema barceloní Jose Maria Nunes (Faro, 1930 – Barcelona, 2010).
El devia conèixer per la mateixa època que Baró. L’any 2000 jo ja estava treballant a l’aleshores anomenat Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya i en Nunes hi passava molt sovint perquè tenia molta relació amb Lluís Valentí, que el va ajudar a fer les seves últimes pel·lícules; la que tinc un més gran record és Amigogima. És una reflexió sobre l’amistat, la recerca de l’amic/ga, Amigogima de Nunes… La vaig veure diversos cops… un al festival de cinema de Sitges (2001), amb la meva excompanya de pis Íngrid; tinc apuntat d’aleshores (quan tenia temps de fer dietari) que ‘vam anar a prendre alguna cosa amb el director, la seva dona, col·laboradors/es i l’actor protagonista, Josep Maria Blanco, que ens va tornar en cotxe a Barcelona. Arribàvem a les quatre de la matinada…’
Després, quan ja no treballava pels directors de cinema, vam continuar cert contacte a través de l’amistat comuna amb el poeta Jesús Lizano. Vam anar, per exemple, a una trobada (amb l’únic motiu que ‘la recerca de la innocència i la bellesa, del sentir i del pensar lliurement’) que va organitzar Lizano a Madrid, i de la qual en vaig fer una crònica, Per a individus amb sensibilitat humana, per a Illacrua (setembre 2003) –abans havia entrevistat Nunes en el número 103 d’Illacrua, l’octubre del 2002–, aquí un fragment dedicat a la passió anarquista que sempre contagiava Nunes amb els seus gestos i paraules:
‘(···)Després de donar voltes sobre conceptes com el poder i el temps, va prendre la paraula el cineasta Josep Maria Nunes que va apostar per un discurs més emotiu i, volent allunyar-se de paraules tronades que havia sentit en altres reunions, va infondre en gairebé tothom la necessitat de sentir la “sensació anarquista”, aquell “saber-se la veritat de cadascú” per aconseguir ser “individus responsables d’allò etern, la gran comunitat, sentint-se al marge de la lluita per la subsistència”. Per Nunes, “no es tracta de canviar la institucionalització”, “en el passat només s’han aconseguit algunes reivindicacions socials”, que no dubta a defensar i ampliar, però en l’anarquisme “l’individu s’eleva per sobre el seu ésser quotidià”. Nunes va proposar a tots “comunicar i fer sentir com viure allò que és la veritat al marge de les institucions”, més enllà del coneixement que “ha anat deformant la gent”; és a dir, “l’home adquireix la responsabilitat de ser i rebutja tot el que deforma l’home”, “no hi ha civilització anarquista, hi ha individus amb sensibilitat humana” (···)’
Nunes té una altra pel·lícula, A la soledat, que parla de l’edat del sol, de la solitud, sabent que la creació es fa en soledat.
Em van convidar a l’estrena de l’última pel·lícula, Res publica (diuen que va d’un que decideix suicidar-se), i no vaig poder anar (no sé què tenia) i no em vaig poder acomiadar de Nunes…
Aquest és el meu record.
Aviat el podrem rememorar en el cicle que la Filmoteca de Catalunya li rendirà homenatge en un cicle aquest mes de maig! Espero poder tornar a veure obres seves, com les celebrades Noche de vino tinto (1966) i Mañana (1957).
Fixeu-vos que surt una estació de tren, i és Vic!
Salut!
Respon a Silenci Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Coincideixo del tot amb el que dius de Baró. El vaig descobrir fa un munt d’anys per casualitat a ‘Xavier Baró Canta Arthur Rimbaud’. L’has escoltat? El disc treia el cap d’un calaixó en una biblioteca vora un riu molt ample, i m’hi vaig aferrar durant uns mesos, atreta per aquest principi de claror enmig de l’apocalipsi que dius. Més endavant, a València, en una taula de comensals desconeguts el vaig mencionar perquè encara no havia trobat ningú que el conegués amb qui parlar-ne i, enorme casualitat, al meu costat tenia assegut l’Amat Baró. I em va dir que estava a punt de sortir un disc seu en què feia temps que treballava i que seria molt important: Cançons del temps de destrals.
“Mai no hem temut el prat immens ple d’estrelles d’or,
ni el grotesc rostre teatral que lluiex la por.
Aquí jau el somni més bell
resem per ell!
Amb el vi de l’Últim Sopar
bevem per ell!
Què fem aquí, oh cor meu?”
Gràcies pel post i pel bloc, és un gust llegir-te!