Anhel Enorme
Bloc d'Helena Morén Alegret
Roger Mas: ?I si la pell la tinc al sol/ l?ànima la tinc a la lluna?
Ara que ha passat Sant Jordi, aprofito l’aparició del (molt recomanable)
llibre Roger Mas. La pell i l’os (Satélite k, 2011) de Francesc
Bombí-Vilaseca per fer un post pendent des del començament d’aquest
blog, un de dedicat al gran cantautor de Solsona. Aprofitaré per fer el
meu propi recorregut de descoberta de l’obra de Mas. Es dóna
l’avinentesa que tant Mas com Bombí els conec de fa una dècada llarga i
van néixer el mateix any que qui escriu aquestes línies, 1975 (un any
que va començar declarant-se per l’ONU com Any Internacional de la Dona i
que va acabar amb la mort del dictador). Ho cito perquè va ser un leit
motiv de la presentació que se’n va fer, del llibre, a l’Horiginal el
passat 31 de març, amb la presència d’altres persones amigues il·lustres
de la quinta del 75 com Ramon Pujol (músic i tècnic de l’estudi de
gravació Casafont) i Agustí Busoms (conegut artísticament com Abús).
Bombí-Vilaseca marca com a Capítol zero tot el que ve abans del primer èxit de Mas “Llum de colors” (per il·lustrar, aquí una versió, més àudio que visual, d’una Sobretaula BankRobber)…
Llum de colors, estrelles al cel…
Sens dubte és la cançó que va transcendir més dels seus inicis… Bombí diu haver coincidit per primer cop amb Roger Mas l’octubre de 2002 a l’Encontre d’Escriptors de la Setmana dels Premis Octubre, a València. Jo també hi era i els recordo. Però el meu començament el situo en un altre moment, curiosament també en el seu vessant literari (quan, diu Bombí, Mas encara volia ser escriptor). Devia conèixer Roger Mas l’any 2000 perquè recordo vagament una presentació a Barcelona del seu poemari La teulada és oberta i no sé on són les parets (autoeditat, 2000), amb la presència de Luis Paniagua, que l’acompanyava fent percussions crec –perquè aquest em va enviar poc després el seu disc Nanas de sol (Karonte, 1999) per ressenyar-lo a la revista on escrivia aleshores, Illacrua Actualitat i alternatives–. Tot i que, abans i tot, en tinc una altra imatge de Roger Mas: la de Pau Riba lliurant-li un guardó als Premis Enderrock (de l’any 2000), quan jo encara no havia posat un peu a la revista musical i Riba va clamar: ‘Vamos a Mas!’. I encara hi anem…
Hi ha un Youtube i tot!
El primer disc de Roger Mas que em va arribar endins va ser Casafont (Picap, 1999). Et traslladava a un altre món, on tant podies endinsar-te en un bosc com volar amb els falcons. Havia escoltat anomenar el seu nom pel circuit de l’ACIC (tardor, 1997) i vaig començar a escoltar-lo (també el disc anterior, Les flors del somni) amb altres cantautors per preparar el dossier Cants d’un petit país (Illacrua, número 88, abril, 2001). A més d’entrevistar a Mas, ho vaig fer a Adrià Puntí i Jabier Muguruza, i un reportatge que incloïa altres cites de veus com Teresa Rebull, Jaume Sisa, Javier Ruibal i Maria del Mar Bonet. S’hi parlava d’identitat sonora, memòria i discurs, trajectòries, autors de referència, etiquetes, públic i indústria, amb una voluntat de presentar una panoràmica del moment. Amb només dos discs al mercat, Roger Mas confessava que tot ho veia poèticament i que desitjava fer i buscar coses que tinguessin una permanència en el temps, coses clàssiques, no ‘actuals’. Alhora criticava que la cançó d’autor no existia als mitjans de comunicació ni per a la gent, que des dels temps de Franco, en música popular només havia destacat Albert Pla, i reivindicava la cançó d’autor com a cançó popular, que es visualitzés socialment la gent creativa. En aquella entrevista parlava d’experiències anteogèniques amb drogues (cosa que al llibre de Bombí curiosament sembla que desmenteix o valora més els canvis de percepció i modificació de consciència per altres vies).
Recordo que quan va venir a que li fes l’entrevista al local d’Illacrua, aleshores situat al carrer Mare de Déu del Pilar, prop del Palau de la Música, tota una senyora planta amb un pati interior amb vegetació diversa, que coincideix amb el de l’actual L’Antic Teatre, va dir una cosa així com: “Així sí que hi podria viure (a Barcelona)”. Però Roger Mas està fet a Solsona, del tot. Al llibre de Bombí-Vilaseca això és una de les coses que queden ben clares. I no perquè sigui rural, ell sempre diu que hi ha la carretera i la fàbrica de guix ben a prop de casa, però de seguida que pot agafa el cotxe i es planta a algun dels seus paisatges preuats. La pell i l’os descobreix alguns d’aquests paratges, tant com el vocabulari que basteix la seva obra de la Seu… Perquè ell treballa cada maó i cada columna, cada volta i cada torre.
El setembre del 2001 vaig veure, o millor dit viure, el fantàstic concert que va oferir a la Jazz Cava de Vic (com vaig citar al post sobre Xavier Baró) Roger Mas & les Flors. Va ser un gran viatge musical que va començar amb l’última cançó del disc aparegut amb Picap aquell any 2001, “La Senyora dels Guants Vermells”. Em va atrapar tant, que va ser un dels discos (combinant-lo amb Casafont) que vaig escoltar més durant una bona època.
I salto a l’any 2004, quan entro a treballar al Grup Enderrock, immersos en la confecció del número 100 de la revista musical Enderrock. Aleshores, Roger Mas va aconseguir que li poséssim el seu disc amb Les flors (el títol? En el camí de les serps i els llangardaixos blaus fluorescents cap a la casa de vidre de la Senyora dels Guants Vermells) entre els cent discs que es van ressenyar i destacar. A les llistes, apareix en tres (algunes ben divertides) categories: 10 grans veus, 10 cantants guapos i 10 cançons lisèrgiques o de drogues (per “Llums de colors”). Treballant a l’Enderrock vaig poder veure molts i molts concerts de Roger Mas i hi ha una cançó que m’encantava escoltar en directe (com l’esplèndid vol, almenys per mi, que va fer al CançóCat, d’Olot, però hi ha d’altres, com aquest a Granollers):
“Volant”
Roger Mas sempre ha estat agraït al suport de la revista amb la seva carrera, ja que, per exemple, dos anys abans, havia participat a l’espectacle que van preparar, anomenat Verdaguer Pop (on també van participar La Carrau, Titot i Pastora) i que tant donaria de si, en la veu i la personalitat artística de Mas. A més, cada vegada que treia disc guanyava el Premi Enderrock de la crítica al millor disc de cançó d’autor…
Però no va ser fins l’any 2005, amb Mística domèstica (K.Industria Cultural) que comença a guanyar el premi Enderrock al millor disc de l’any –perquè amb el següent també l’aconseguiria– i se situa com a protagonista de la portada del número 124 d’Enderrock (febrer 2006) com a capdavanter de l’anomenat “boom dels bandautors”, amb altres artistes destacats com Abús, Mazoni, Canimas, Narcís Perich o Albert Fibla. La materialització a nivell social començava a aconseguir-la.
I tot va anar a creixent. La portada compartida amb Sisa (núm. 149, març 2008) va començar a presentar la gran obra de Roger Mas, Les cançons tel·lúriques (K.Industria Cultural) –que va arribar a guanyar el Premi Puig-Porret del periodisme musical de Catalunya–. Unes cançons que arribarien a visitar el Palau de la Música en dues ocasions, una d’accidentada, quan el 8 de gener havia de ser el teloner de Georges Moustaki, però en posar-se malalt, Mas va fer un inoblidable concert sencer (sí, hi era). I una segona, ja presentant doble repertori, a més d’una part dedicada a les tel·lúriques, una segona per les cançons del seu últim disc d’estudi, A la casa d’enlloc (Satélite K, 2010) [portada, Enderrock núm. 180, octubre 2010, amb entrevista de Roger Palà i que inclou el CD de rareses Cançons estranyes].
Darrerament, a més, ha presentat dins del cicle Bandautors al Palau, el seu primer espectacle amb la cobla Sant Jordi, en un experiement que podria desembocar en un nou treball discogràfic. També hi ha un altre camí obert per Roger Mas relacionat amb la música tradicional, en aquest cas amb la cançó occitana (convidada al darrer festival BarnaSants), però sembla que és massa aviat per parlar-ne. El que sí que apunta el llibre de Bombí-Vilaseca és alguna possible peces que aparegui en un futur, com “La margera”, una cançó a capella que es va descartar per entrar A la casa d’enlloc.
M’ha agradat molt llegir el llibre de Bombí-Vilaseca. Amplia força els texts que vam signar abans (abril 2009) ell i jo, conjuntament amb el perfil de Pere Pons, a la biografia il·lustrada de Roger Mas, Pell i ànima, Rockcol·lecció, núm. 32. Allà hi havia, això sí, altres veus, com les opinions de Pi de la Serra, Sergio S. Sacchi (director del Club Tenco), Lídia Pujol, Natxo Tarrés, Roger de Gràcia i Luis Paniagua; i altres imatges (a més de les de la germana de l’artista, Xell Mas): Juan Miguel Morales, Oriol Cortacans, Marc Dídac, Roser Ortiz i Carles Rodríguez (autor de la foto, de l’any 2008, que encapçala aquest post). El vam titular “Pell i ànima” pensant en la cançó “Volant” i el vers que titula aquest post. Entenc que el pas dels anys ens ha deixat en alguns moments en La pell i l’os, però m’agrada conservar la salut de l’ànima… i no pensar Roger Mas com un pollastre a qui li treuen la pell i l’os… 😉
Per acabar una reflexió final de Roger Mas, arran de comentar la cançó “Lletania” on hi troba: “un punt de crítica al país, d’aquesta situació de provisionalitat constant que vivim els catalans des de fa tant de temps, que les coses canvien però mai en la direcció que es vol, que no hi ha una idea de país ni de com es volen les coses en cap sentit, no hi ha una idea de quina sobirania es vol ni tan sol si es vol o no, no hi ha una idea de quin urbanisme o quin paisatge es vol, i això és brutal.”
Davant el dubte generalitzat, em quedo amb el seu paisatge poètic. Però és que fa falta afegir-hi la seva coda: “és un país que és hereu de la picaresca, i que viu instal·lat en la provisionalitat i la major part del país s’hi sent còmode, però jo no ho visc gens bé. Fins i tot quan faig una cançó o quan intento cantar el que s’intenta és trobar la perfecció, encara que no s’hi arribi mai es tracta de buscar el camí, l’harmonia de les coses finites, d’un acabat. Pot estar en moviment, però ha d’haver-hi coses que vibrin harmònicament, simetries… La lletania és una crítica a la velocitat a què passen les coses, a aquest descontrol absolut que tenim tant a nivell individual com de país.” (La pell i l’os pàg.119).
P.S. No he dit res de la relació de Roger Mas i Francesc Pujols… bé, serà material d’un altre post (espero). Només avisar que demà, 27 d’abril, precisament Mas presenta a la Torre de les Hores de Martorell el vinil ‘Escala de la Vida’, un disc en format elapé que conté l’obra d’en David Esterri (Lo pardal roquer) basada en el sistema filosòfic d’en Francesc Pujols, i que comptarà amb altres convidats especials com Enric Casasses. Al disc hi participa la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona, l’Escolania dels Blavets de Lluc, les veus de n’Emma Moussaoui, en Vador Boix, na Laia Carreres i n’Òscar Dalmau, i el conjunt Badabadoc.
Respon a vicent Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquesta cançò és del primers disc de Roger. Jo el tinc en Cassette. Quan va començar i erem 4 gats els que anarem a vore-lo a Girona a l’any 97 o 98. La majoria Solsonins.