Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

19 de maig de 2010
Sense categoria
4 comentaris

Òscar Briz: ?La gent que jo busque és un tresor/ un poema anònim molt millor que l?or?

El cantautor Òscar Briz no ha tret un disc propi enguany, però n’acaba
de treure un fent bàsicament de guitarrista amb Cristina Blasco, Hotel Paraiso
(Picap, 2010), i va cloure l’últim festival BarnaSants al Black Note de
València, on va gravar un disc en directe que ja esperem que surti
aviat [i, una d’aquelles coincidències de la vida, després d’escriure aquest post el cap de setmana passat, sense que ell ho sabés, ahir em va trucar a la feina en Briz mateix i em va comentar que té un altre disc en català gravat a Anglaterra anomenat L’estiu, sense data de sortida!].
Parlaré més de Briz, però abans necessito esplaiar-me en un
altre tema.

Sobre els Països Valencians…
El BarnaSants enguany tenia com a lema del festival: Països Valencians! I m’agrada. Com m’agradaria que ningú se sentís ofès amb certes denominacions. Quina llàstima haver de perdre’ns en etiquetes, uns països que parlem la mateixa llengua!! Però és així. Hi ha gent a les illes, al Principat i al País Valencià que els surt urticària quan senten a parlar de Països Catalans i prefereixen parlar (o cantar) en castellà… Per sort, tants caps, tants barrets, i cadascú pot triar lliurament quina llengua parlar i quina cultura viure o adoptar. Ara bé, per què la cultura catalana està tan desprestigiada i menystinguda encara?

Llegeixo la secció ‘Les paraules són punys’ de Jordi Martí Font al mensual Catalunya (que edita CGT a Catalunya i Balears) i diu que Wilhem von Humboldt va ser un lingüista, alemany liberal, que deia: ‘cada llengua és reflex d’uns trets nacionals determinats’ i ‘cada llengua obeeix a una cosmovisió determinada que s’incorpora als parlants quan l’aprenen’. Martí Font comenta que Humboldt no diu QUI construeix aquesta cosmovisió… jo crec que no hi ha una única resposta. Altre cop, tants caps tants barrets.

Quan un grup de periodistes tornàvem amb la furgoneta (fletada per la meravellosa gent de Comèdia) del concert d’Òscar Briz a València, em fixava (segurament inspirada en la cançó de Briz “AP-7”, del seu cinquè disc Asincronia) en el paisatge i sobretot en la serralada, amb poc verd i molta roca, que acompanya a la banda esquerra. I el cap se me’n va anar a pensar en aquell gran Mural del País Valencià que va endegar el poeta Vicent Andrés Estellés i en com de proper em sentia tot aquell paisatge…

Fa uns dies, dinant a casa els meus pares, mig miràvem a la televisió (en aquell estat mig vegetatiu que és l’hora de dinar d’un diumenge) un documental a La2 sobre la ruta del Cid (perquè als altres canals només es parlava de motos…). Paisatges preciosos i molts monjos parlant de temps passats. I aquesta setmana mateix, recollint informació per al suplement de festivals d’estiu que fem a l’Enderrock d’arreu dels Països Catalans, vaig contactar amb la gent que organitza l’Aplec dels Ports. La noia que em va atendre (Violeta Tena, de la Comissió organitzadora del XXXIIè Aplec dels Ports-Vilafranca), quan li vaig demanar (ignorant de mi) on queia Vilafranca (jo la Vilafranca que conec més és la del Penedès), em va dir alguna cosa així com: “Vilafranca a seques, sense ‘del Cid’, que no hi va passar! I d’Els Ports. L’Aplec reivindica i vol recuperar la denominació de la comarca d’Els Ports i no de l’Alt Maestrat (el ‘Maestrazgo’). T’he convençut?” Ho va dir en un to segur i és clar, jo que m’ho crec. És ella que hi viu allí i em va despertar simpatia (seriosament, llegiu el seu perquè al seu web!), recordant el documental. Perquè el Cid es veu que bé mereix tot un documental, però els catalans ignorants poc sabem del nostre passat…
(bé, tenim una pel·lícula en curs sobre el Timbaler del Bruc que s’estrenarà a la tardor i La Troba Kung-Fú reivindica ara un personatge de la cultura popular, no bèl·lic, en Patufet, al seu últim disc, A la panxa del bou! que, coses que passen, els de la EFEM a València mateix han traduït com En la panza del toro…)

Al llibre d’Estellés que tinc a casa Document de Morella (Fundació 50 sexenni, de Morella/ Generalitat Valenciana, 1994), que és un fragment del citat Mural del País Valencià, el poeta parla com si tothom coneguéssim la nostra història. Un rei, el lloc on es va fundar tot un regne… I jo, és clar, prefereixo els versos d’Estellés a les lliçons bèl·liques d’uns monjos sobre un passat de conqueridors…

(···)
Fonamental de pedra i argument,
amb sequedat, amb sec batall de pols,
com treballat escut o capitell,
amb frase breu que constaria en acta,
acte de llum i voluntat suprema,
aquella nit d’accelerat cavall
covava el rei, com la flor de l’aixella,
un vell amor, una secreta rosa.

Pedra només, damunt aquesta pedra
Edificà litúrgia i acer;
va davallar, com un riu, vers la plana,
recorreguent, amb mans, amb dits, amb ulls,
un cos d’amor, multiplicat en séquies,
altius canyars i ceràmiques flors,
fins arribar l’epitalàmic pacte
al ritual de la total conquesta.

(pàg.45)

(···)

Sota la neu, la terra alena encara.
Però molt més que les collites pobres
prosperarà castament l’idioma,
reviscolant en floretes menudes.
D’allí vindrà, segur, el manament,
davallarà resolt entre les gents,

i plantarà l’arbre gran de la festa.

Mai no es sabrà quin fou el que el plantava;
i cantaran i ballaran, feliços.
L’arbre central de les arrels ocultes
convocarà, suscitarà la festa,
amb fulles grans d’una brisa benèvola.
Hi haurà, però, un moment de les danses

que hom mirarà, al fons dels temps, Morella.

(pàg.64)

Jo els prefereixo, els versos, però com divendres passat ens recitava Dolors Miquel la seva obra encara inèdita La dona que mirava la tele, a la llibreria Documenta (que enguany fa 35 anys) dins de la programació de Barcelona Poesia, la majoria de persones, aquelles que miren la tele a diari, saben més de Belén Esteban que d’Anna Akhmàtova (per cert, d’Akhmàtova, se n’ha editat recentment la Poesia Completa a Edicions 1984, amb traducció i edició de Jaume Creus, i l’estic llegint poc a poc, per gentilesa i regal del col·lega Juan Carlos Olivares).
Miquel també va llegir un poema seu, del poemari El Musot (Pagès editors, 2009), que crec que també lliga una mica amb el contingut d’aquest post, però amb la seva conya, i diu:

“Futuribles catalans”

Homenatge a Brossa

‘Cap peix del mediterrani podria moure’s
si no portava marcades les quatre barres’
Ramon Muntaner

Caurà de dalt, no cal que ens preocupem:
El cel plourà pinzells tan catalans
que ens pintarem bigotis als miralls,
ens pintarem la terra en un paper,

la pàtria que hem perdut sense combat,
sense combat la recuperarem,
sense fusells, només amb cebes i alls:
farem uns rots tan amples i ancestrals

que màgics mons de iaies amb elàstics
ens portaran barrets plens de conills
que rostirem abans no siguin dits

i ens menjarem enfundats en un frac.
Els peixos muts parlaran català
I el pa amb tomàquet onejarà als màstils.

(pàg.41)

Doncs sí, prefereixo el català al castellà, i em sap molt greu quan sento coses com les que em va comentar off the record un cantant d’un grup que canta en castellà d’èxit (però que ho ha fet també en català quan li demanen), que una productora els va oferir fer una cançó per una història que seria emesa per TV3 i la volien en castellà! però, a més, ‘cantant una frase entremig en català, com van fer El Último de la Fila amb allò de ‘dame aire con tu abanico, que sóc de Barcelona i em moro de calor!’… Bé, suposo que tots hem de menjar (!)

Sí, prefereixo el català al castellà, tot i que les dues han estat per mi llengües de família. De perquè, no hi ha tampoc una resposta única…

Hi ha per una banda, que va coincidir que comencéssim a parlar català sempre, a casa, en la nostra adolescència (la dels meus germans em refereixo) i això devia tenir a veure amb l’element identitari propi que necessites a aquesta edat; hi ha un passat i una herència franquista i conservadora a tota la família (i al país) que volia trencar a consciència; hi ha una família materna molt més extensa que la paterna i on hi ha un sentiment de poble molt més arrelat a la terra i a la comunitat; hi ha l’escolarització en català i l’ambient catalanista al cau, a la universitat i quan em trobo amb la colla poètica arran de conèixer Enric Casasses i companyia; hi ha el record de llegir el diari Avui a casa els pares, de seguir el que hi escrivien referents com Montserrat Roig o, fins i tot, Manuel Vázquez Montalbán; hi ha el meu pare criticant el català ‘incorrecte’ (segons la Norma) de ma mare; hi ha els Sant Jordi i les diades amb la gent d’Illacrua; hi ha els contes infantils (Teo, Elena, el Xumet de la gran Mercè Llimona…), totes les cançons que he escoltat, tots els poemes que he llegit i sentit recitar, i totes les paraules d’amor que ens hem dit; Hi ha…

I de l’altra cultura, no n’hi ha tant, per mi, tot i que té (i m’han arribat) més canals de televisió (des dels records infantils Pitufos –per mi no van ser barrufets– als adolescents V o Galáctica, estrella de combate), més diaris (a la universitat triomfaven Maruja Torres o Enrique Vila-Matas a El País), més llibres (lectures que tocaven: Maruja Torres, Enrique Vila-Matas o Javier Marías), més gent que la parla, més mercat i és més present (cada vegada més) al nostre dia a dia.

Torno a Òscar Briz, que va començar cantant en anglès (va triomfar amb un grup com a guitarrista a Austràlia, oh!) i en castellà, i ha fet cinc discs meravellosos en català, que són curiosament els que conec bé… Des d’aquell Òscar Briz i els cors d’aram (La destileria, 1999), encara jo escrivint per a Illacrua, fins (entremig hi ha Purdesig editat l’any 2003) als que he tingut ocasió de seguir d’Enderrock entrevistant: Identitat aliena (Ventilador Music, 2004), Quart creixent (Ventilador Music, 2006) i Asincronia (Ventilador Music, 2009).

El títol d’aquest post és de la cançó que obre el disc Quart Creixent, “La gent que jo busque”, que té dues cançons que tothom hauria d’haver escoltat per raons diverses:

“Tirar a matar”

“Per la punta (l’Horta i el Cabanyal)”

Un disc amb el qual va rebre el Premi Ovidi Montllor al millor disc en valencià 2007, també es va emportar el Premi Altaveu i va ser finalista al Premi Puig-Porret del periodisme musical de Catalunya atorgat en el marc del Mercat de Música Viva de Vic. Aquell any Briz va actuar també al festival GREC i va ser un dels representants de la música en català a la Fira del Llibre de Frankfurt. També, en motiu de la cloenda del BarnaSants 2008 va viatjar a Cuba per tocar amb Roger Mas i El Fill del Mestre (que, per cert, el lleidatà Jordi Gasión és a punt de treure un nou disc: Ha calat foc a la casa).

Amb el següent disc, Asincronia, Briz s’emportaria el Premi Enderrock de la Crítica al millor disc de Cançó, l’any que també van guanyar Roger Mas i Manel, en folk (Les cançons tel·lúriques) i pop-rock (Els millors professors europeus).
Òscar Briz, que vaig entrevistar extensament per un suplement (em sembla que a l’Enderrock núm. 138) on repassava tota la seva trajectòria. A mi m’agraden tots els discs, me’ls escolto sovint, però hi ha una cançó (d’Identitat aliena) que m’enamora:

“Sortir gegants”

No sóc qui
Per a mostrar
Quina senda has d’agafar

Respire el mateix aire i sé
Que només sóc un ésser mortal
També tinc por a fracassar
I amb les paraules no saber expressar bé
Què sent

Però si puc ajudar
Voldria oferir-te una mà
O una abraçada de tot cor
Com a refugi ancestral
Del fred i la fragilitat
Del fet existencial acumulat

Sí, vull ser l’amic i la pau
Donar-te el calor que ara et cal
Sentir en silenci i no dubtar
A compartir el que et fa mal si et plau

Després dels dies acumulats
De poses i de vanitats
Més enllà de la persona
Que ens hem hagut d’inventar
Ni màscares ni disfresses valen
Per a enfrontar la humil humanitat

Sí, vull ser l’amic i la pau
Donar-te el calor que ara et cal
Sentir en silenci i no dubtar
A compartir el que et fa mal si et plau
I alleugerir la càrrega brutal
Alliberar dimonis engabiats
Emprar-li al temps un moment congelat
Posar llum on hi havia obscuritat
Tallar cadenes i sortir
Sortir gegants

Un enfrontament bèl·lic que és notícia des que sóc al món, i molt abans i tot, és el conflicte Israel-Palestina. Doncs bé, en la línia d’aquest post reivindico el que reivindiquen dos documentals que s’han editat recentment sobre la seva intifada cultural. Un és Checkpoint Rock, l’altre Cançons contra el mur. Aquest últim el trobareu –s’encarta- amb un reportatge a la revista de maig (Enderrock 175), l’anterior, del músic basc Fermin Muguruza, us en passo una ressenya que en vaig fer fa uns mesos.

(EDR 173:)
Checkpoint rock. canciones desde palestina
Director: Fermin Muguruza / Realitzador: Javier corcuera (Cameo)
Excel·lent documental que parla de la vida i obra dels músics palestins: Marcel Khalife, els rapers Dam, els rockers Khalas, la cantant Amal Markus i la jove rapera Safaa Arapiyat, Walla’at, Habib Al-Deek, el rimador Muthana Sha’Ban, Shadi Al-Assi, Sabreen, Ayman PR (rapers palestins) i el Trio Joubran, que va acompanyar durant tretze anys el poeta palestí Mahmoud Darwish. És Darwish el referent comú, i el seu llegat poètic i ètic, el fil conductor del documental. Hi apareixen tallers de hip-hop per a nens, artistes que canten en àrab per donar a conèixer la seva identitat, cants d’enyorança contra la tristesa i la desesperació, versos amb missatges plens de força i esperança, cançons d’amor en situacions d’humiliació diària entre filferrats (preciosa cançó de Walla’at “Amor al Checkpoint”), mots plens de memòria i present d’un poble refugiat des de fa més de seixanta anys. És un documental que respira vida fins al final, amb els versos del poeta: ‘Els palestins són éssers humans que riuen, viuen i fins i tot tenen una mort normal./ No només els maten’.

Trobareu un interessant post sobre Darwish aquí!

Cal comentar que Checkpoint Rock té una producció de cine (passa més per sobre la part política per centrar-se molt més en artistes reconeguts palestins), mentre que l’altre Cançons contra el mur té una producció més senzilla, per documentar l’estada de músics catalans (Obrint Pas, Cesk Freixas, Pau Alabajos i Nabil Mansour) als territoris ocupats i la seva aproximació la situació injusta en què viu la seva gent, via la Xarxa d’Enllaç amb Palestina. Sobretot la rodejada pel mur…

I el post-scriptum d’aquest post, per acabar, és una frase d’una obra teatral (que no m’ha agradat gaire més enllà d’això i del treball dels actors, però bé), Tres dones i un llop, i diu alguna cosa així com:

“Sempre hi ha algú, un obstacle.
Però l’obstacle pot fer de pont.
I cal fer del mur, un esglaó”.

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!