Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

4 de juny de 2009
Sense categoria
5 comentaris

Miquel Gil: valencià i home de bé

“–I tu què creus –preguntà en Kopionkin–, el camarada Liebknecht era per a la Rosa el mateix que és un home per a una dona, o només m’ho sembla?

–Només t’ho sembla –el txevengurès tranquil·litzà en Kopionkin–. Però si eren gent conscient! No tenien temps: mentre es pensa, no es pot estimar.”: pàg.236, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)

Diuen les males llengües que ‘valencià i home de bé, no pot ser’… però n’he conegut més d’un que se salva d’aquest mal averany (o potser és que el País Valencià encara ens queda molt lluny als catalans del Principat…?!). Tot i que no són poetes, gent com l’amic Toni Mollà o el cantant Miquel Gil, m’han dit molt i molt en tots aquests anys i em sembla que veureu el perquè.

Miquel Gil, que encapçala aquest post (simplement perquè és la persona que embastarà el fil poeticomusical, intrínsec d’aquest endebloc), ha posat la seva gran veu i el seu talent al servei de molts poetes i crec que és el que millor ho ha fet en els últims anys (això és: posteriorment als grans noms de la Nova Cançó).


Per mi hi ha hagut un abans i un després…

Cantant “Amaga l’arbre” d’Anna Montero o “L’amor és déu en barca” d’Enric Casasses, per exemple, Miquel Gil em sembla genial i el pont generacional ideal. Gil ha bastit un univers heterodox. En ell es conjuga l’esperit del pop-rock, la música d’arrel i la cançó. La meva admiració cap a l’obra de Miquel em va portar a entrevistar-lo quan va aparèixer el disc de referència que és Orgànic (Sonifolk, 2002).

Hi ha, a més, un plus personal, també: va ser precisament aquesta entrevista a Illacrua actualitat i alternatives, per la qual els responsables d’Enderrock es van fixar en la meva feina i em van fitxar farà prop de sis anys a la seva redacció. Miquel Gil hi explicava (com veureu, amb respostes llargues, que no havia de retallar tant com ara…) què valorava a l’hora de fer la tria de poemes al disc:

“Que t’agradés el poema i que d’alguna manera et suggerís alguna cosa. De vegades eren imatges: ‘com uns ulls de granota entre el llapó’, de la cançó “Bec de gavina”, per a mi era infància pura: Les sèquies de l’Horta sense contaminació amb un liquen a sobre que es diu llapó… i, quan anaves a pescar granotes, havies de fixar-t’hi per veure els ulls de la granota entre el llapó. ‘Amaga l’arbre un riu sota l’escorça’, ‘l’amor és pa amb formatge’ o el ‘d’acord no ens entenem’, punt i a part! Fa falta escriure poques cosetes. Què trobes en la poesia? Un flipe, que siguin capaços de fer-te flipar, de comunicar-te una història, et poden transmetre una imatge, una olor, un sabor… Era allò, coses que te transmetien i que li veies la musicalitat a la cosa i per on podia anar”
Miquel Gil a Illacrua, actualitat i alternatives. Núm. 108. Abril 2003. Pàgs. 4-7.

Sí, diria que tenim un Miquel Gil com abans hi va haver un Ovidi Montllor. Montllor, que com a rapsode i trobador, transmetia com ningú aquella carn viva de Vicent Andrés Estellés. Quin gran disc és Ovidi diu Coral romput!! (1979). Sí, anticomercial, però tan humà!! Poc a veure amb l’obra que se n’ha fet recentment al Teatre Lliure (malgrat la necessitat de reivindicar-lo sempre, les bones intencions, els nuus, l’escenografia…). Prefereixo aquell fragment que recita el poeta mallorquí Carles Rebassa amb el guitarrista fidel de Montllor, al disc Toti Soler: deu catalans i un rus (K. Indústria Cultural, 2005).

 

Ai, Estellés… que, no només té el poema que diu allò de ‘No hi havia a València dos amants com nosaltres…’. Jo també me’l vaig ‘trobar’ en una estada a Morella l’agost del 2003. M’hi vaig comprar Document de Morella, amb gravats de Pilar Dolz i pròleg de Joan F. Mira, on aquest reivindica que cal recuperar tot el seu Mural del País Valencià.

I fora muralla, hi ha grans joves veus que potser no es dediquen gaire a cantar poesia d’ara i d’abans, però quan ho fan, en surten petites perles, com “d’acord, d’acord”, de Feliu Ventura –dins el disc Alfabets de futur (Propaganda pel fet, 2006), on hi ha la col·laboració de Miquel Gil a una altra cançó, “Si vens”–. Ventura, amb gràcia, juga a reviscolar l’esperit d’aquell pintor, agitador i ninotaire berlinès burleta, amb el poema de Marc Granell:

La cançó:

…i el poema:

“George Grosz”

Hi ha vesprades que sonen com revòlvers
en mans de policies i ministres
de sanitat, educació i justícia.

Hi ha ministres que saben a cadàvers
suculents i cofois quan es passegen
pel parc pulcríssim diumenge a la vesprada.

D’acord. Les vesprades no sonen.
D’acord, d’acord. Els ministres no saben a res.
D’acord, d’acord, d’acord. Els policies són sagrats
i naixen
del ventre immaculat de la innocència.

Qui vulga dir mentides
que òbriga la finestra
i mire
i cante el que hi veu,
perquè el que hi veu
no passa.

Hi ha revòlvers que llepen com els dits
savis i eterns de la puta més cara del bordell
el forat ferit del cul de cada somni.

“George Grosz”, dins Tria personal (1976-2005) [Edicions de la guerra, 2005], de Marc Granell

Però m’estic anant de mare… perquè parlava de Miquel Gil. I és clar, al llarg d’aquests anys a Enderrock l’he retrobat en nombrosos concerts i algunes entrevistes. Després d’Orgànic, va venir Katà (Galileo, 2004), on hi ha per exemple, aquest tradicional “Fandango”, amb curiosa i incisiva lletra d’Helena Casas (exPomada, Conxita, Angelina i els Moderns…) i el mateix Gil.

L’he triat, també, per aprofitar i recomanar el CD gravat en directe a la sala Luz de Gas de Barcelona que acaba d’aparèixer de Martirio 25 años (Galileo, 2009) i posar-vos un caramel a la boca de la gran artista [que ha col·laborat amb Gil, alguna vegada, com aquella nit del Festival Altaveu de Sant Boi de 2005, on també hi havia el fill de la cantant a Son de la Frontera, un Raúl Rodríguez que alhora també ha col·laborat en gravacions de Gil]:

I és que, encara que tothom hem dit algun cop que té la veu aflamencada, la veritat és que, com assenyala la fitxa del seu management i segell (Vesc), i segons el mateix Miquel Gil: “no ha cantat mai flamenc, sinó que ha investigat la polifonia mediterrània i l’escalística del cant d’estil valencià. Una altra cosa és que allò que al País Valencià anomenen ‘Per la de l’u’, a Andalusia es digui ‘Fandango’.”

Per mi, veure Miquel Gil i poder-lo sentir cantar –sigui només amb el seu trio, sigui amb l’Orquestra Àrab de Barcelona– ha estat un luxe. Qui vulgui pot reviure la sensació al CD+DVD Miquel Gil en concert (Vesc, 2006), on també es gaudeix de la veu de la seva admirada Savina Yannatou & Primavera en Salonico. L’últim disc, molt recomanable, de Gil és Eixos (Vesc, 2007), on torna a posar la veu a versos de Casasses, ara amb videoclip i tot:

“Tinc una pena”, de Miquel Gil

Acabo ja, tornant a Toni Mollà. Perquè entre els seus molts llibres editats –entre els quals aquell primer volum de la col·lecció Tàndem de la Memòria dedicat a Joan Fuster amb Converses inacabades (Tàndem edicions, 1992)–, hi ha un fragment que em serveix de cloenda. Es tracta del final –avís per a navegants i bons lectors– del dietari Espill d’insolències (Bromera, 2000. Premi d’assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2000), on Mollà explica el seu primer encontre amb Joan Fuster, acompanyat del poeta Salvador Jàfer:

“–Encantat, senyor Fuster –li vaig dir, emocionat.
–Deixa’t de compliments, Cristo, que ací tots som de casa. Els amics sempre m’han dit Joan. O Juanito. Tu també fas versos, com Jàfer? –em va preguntar–.
–Cap ni un. En ma vida, senyor Fuster. Mai no he fet ni un sol vers.
Va callar un instant, i amb un somriure burleta, va afegir:
–I follar, folles?
–Què vol que li diga? Com tots, fem el que ens deixen.
–Doncs deixa’t de romanços i si folles no faces versos. I ara anem a dinar que es gela l’arròs.
Al cap dels anys, en això estem: fent versos sense parar. En prosa. Però versos”.

  1. Moltes gràcies
    per l’article. Genial!!!!
    M’ha fet gràcia la dita, i que en salves només un parell de valencians 🙂 Tens
    raó, estem molt lluny, molt lluny de Catalunya. Miquel us apropa a nosaltres,
    canviant la mirada habitual, i fent que una minoria del nord miren el sud amb
    respecte, no obstant.
    per cert, ‘català, si no te l’ha fet, te la farà’ 😉

Respon a Mallorca 105 Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!