Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

16 de març de 2010
General
2 comentaris

Mazoni: ?Hi ha alguna cosa dintre teu que et xucla la poesia?

Avui no celebrem ni els Gaudí ni els Goya, ni els Globus d’Or ni els
Òscars (tot i que tenim l’honor de tenir Òscar Dalmau, DJ Phil Musical,
de presentador de la gala): celebrem els Premis Enderrock. I avui no
parlaré gaire ni de poesia ni de cançons, em va bé parlar-vos de
cinema, i veureu perquè…

Fa una setmana vaig anar a veure Nine amb un dels meus germans
als cinemes Méliès. Abans d’anar a veure-la només sabia que sortia la
Penélope Cruz i que era un musical. I havia llegit o m’havien dit que
era una versió del 8 1/2 de Fellini… vaja, jo l’havia vista, com La
Dolce Vita
(que tinc penjat a l’estudi el cartell, que vaig comprar a
un viatge a Itàlia) i altres…


Nine
és una pel·lícula de factura impecable, però quan vaig sortir del
cinema em vaig trobar que m’havien mutilat: tant els musicals que
adoro, com el cinema d’autor.

Sí, m’agraden els musicals, què passa…?!

Què m’agrada del musical? La creació d’un món color de rosa encara que els escenaris es veiessin de cartró pedra (Barret de copa, Un nordamericà a París, Lili, Brigadoon…), però els ballarins eren boníssims i el seu art creava i et traslladava a la seva irrealitat, el somni. Ara el decorat és perfecte, el vestuari, perfecte, i l’ànima es presenta esquinçada i el moviment superflu, tou. Vogue com el gran referent i els Follies Bérgerès com una postal que s’envia sense cap motiu personal…

En canvi, mireu aquesta fusta!!!

Què m’agrada del cinema d’autor? Allà on es veia geni, que era enginy per salvar els obstacles i les limitacions del baix pressupost o d’una època històrica precària, ara el luxe és l’únic que brilla a la pel·lícula, totes les actrius (excepte la Loren, que tampoc fa de Loren) volen ser una Marilyn Monroe o una Rita Hayworth del segle XXI i no són més que models que llueixen llurs cossos a major glòria del capitalisme i del pensament pla.
La misèria econòmica que injectava el verí de la imaginació (i la lluita per la justícia, la igualtat o la fraternitat, amb un discurs crític i social que es veia entre fotogrames, on podia col·laborar tot un Pier Paolo Passolini), és ara una misèria humana que simplement s’autoescolta el discurs d’un divan que està xop de psicoanàlisi perturbador. Tothom interpreta un paper, que és creïble en tant que mediocre com l’època que ens toca viure.

Nine… El nen gran crea i la dona somniada esdevé completa per manca d’un home que la buidi? Palles mentals d’un món que no veu els seus habitants com a persones. Potser abans eren personatges fabulosos, però no eren ni Walt Disney ni seguidors de Lost. Eren Fred Astaire o Gene Kelly que et feien volar amb els seus peus, eren Frank Sinatra o fins i tot Barbra Streisand, que t’enlairaven amb les seves veus. Sí, treu-te la perruca Nicole Kidman, però no hi ha cap sobresalt (prefereixo cinquanta vegades la Julie Andrews de Victor o Victòria)… com encara n’oferies algun, gran Kidman, amb la pel·lícula que vaig veure per primera vegada un estiu on sorties joveneta: Amsterdamned, a un cinema a la rambla vella de Tarragona que ja no existeix.

Sí, em vaig passar l’hora i tres quarts de pel·lícula Nine força distreta. Però no vaig ser conscient de la que veia fins que no vaig sortir dels Méliès. Què fa una pel·lícula com aquesta en un cinema que té la foto de Fellini al seu hall. Tots aquells grans directors… cap directora, per cert (com em comenten que no hi ha cap museu dedicat a cap artista dona en tot l’Estat, que ho estan intentant amb la il·lustradora Lola Anglada a Tiana…).

Nine potser vol reviure imatges del 8 i 1/2 , però no pot deixar de veure’s com un trasllat a la pantalla dels plans espectaculars d’una revista de moda, per lluir un collaret o un maquillatge d’última generació. Compreu, compreu, compreu! Diuen els subtítols invisibles però subliminals que apareixen pampalluguejant escena rera escena, numeret rera numeret. Fellini (com es pot veure a l’exposició molt recomanable que fan ara mateix al CaixaFòrum de Barcelona) com a mínim feia càstings de personatges estrafolaris reals, vius. Aquí (Nine) es presenten personatges desgraciats que alguna vegada han pensat que eren algú, però no ho han aconseguit. Falta de passió, d’amor, molta falta d’amor, porta a la nul·la emoció. Potser excitarà, clamarà per una eufòria col·lectiva, però el Cinecittà que es presenta (encara que soni mooolt evident) no és el que era.

Cert, el passat no es pot reviure’s i amb prou feines explicar-se amb cara i ulls. Els records que es presenten en fotografies o fotogrames copiats, plagiats, acolorits i deformats, millor només revisitar-los tal qual es van crear (una altra lluita de Fellini, conservar els formats en què es van crear les pel·lícules, no manipular-les ni tallar-les amb talls publicitaris, etc.). El món no necessita que es reflecteixi en un nen de nou anys, nine years, caracteritzat com si necessités que li posessin encara bolquers. Pobre Daniel Day-Lewis! L’enyoro a Mi pie izquierdo

El nen de Fellini, en Saraghina, per mi veia una mena de Teresa (de l’homenatge d’Ovidi Montllor), més aviat marginal, i no una model en una platja que juga amb la sorra i pretén ser eròtica. El rellotge també passarà per a ella… i la veritat encara estarà en aquells que saben què és patir, perquè sabran què és gaudir quan el dolor amaïni.

Fa quinze anys que se n’anava de vacances…

La Saraghina original…

El numeret de la Pe amb la corda té el seu què, sí, per aquells que tenen el còmic o la pornografia com el màxim referent de l’erotisme. Potser no han descobert encara que la lluita no està al llit, sinó a la selva diària… Anita Ekberg a La Dolce Vita en tenia prou amb un plano per imposar-se amb aclaparadora presència; podríem dir que Mastroianni de Fellini 10 – DayLewis de Marshall 0, igual que canta lúcid i clar Mazoni al seu gran Eufòria 5 – Esperança 0.

I és que tot ve perquè avui a la sala Bikini li donaré a Jaume Pla ‘Mazoni’ el premi Enderrock al millor disc de pop-rock 2009 dels Premis Enderrock 2010!!! I estic molt contenta de fer-ho perquè s’ho mereix des de sempre! Jo el vaig descobrir cap a l’any 2006 amb Esgarrapada (amb aquells “Ulls de gat mesquer” i el “Gised” –desig a l’inversa– que t’atrapen, amb aquell “Perduts en la boira” que t’encisa, amb un “No tinc temps” que et mortifica i et justifica i un “Que sí, que sí, que sí”, que t’envia a l’estratosfera, i sobretot amb aquell ‘Qualsevol dimarts m’estimaràs’… de la samarreta que em va regalar en Marçal Lladó de BankRobber).
Després vindria Si els dits fossin xilòfons, l’any 2007, i se’ns va emportar cap a “El riu”, ens va fer ballar Bob Dylan amb “La granja de la Paula” i també amb “Llampec/Ull de vellut”, ens va fer somriure amb “Se’m moren les plantes” i se’ns va pixar a sobre a “I dius que el que em dius és veritat”.
Avui celebrem el seu últim disc, i cridem com hooligans als seus concerts l’“Apocalipsi Now” i la “Mala llet”, fem el hippy amb “Ei, que surt el sol!”, ens sentim “Bruixes”, ‘tots sota sospita’, o se’ns va la ment en espiral amb “Cercles”. I sobretot anem exigint “eufòria” per les cantonades o, dit d’una altra manera, ja marxem con la música a otra parte… perquè el lema que s’ha imposat és que, nois, That’s Entertaintment!!

“Eufòria”

Com insectes suïcides volant cap a la llum que els fregirà.
Seguim profetes i flautistes com un ramat de cabres.
Perseguim el plaer perquè no ens falta de res, però al comtat de Gal·les els joves es pengen dels arbres.
Quan sortim a la nit no entrem mai en un local amb poca gent i no ho entenc perquè després només parlem entre nosaltres.
Però ara no em diguis res que m’espatlles el morat. El morat és per a mi sol, no puc donar res als altres.

Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament? Com es pot viure intensament sense ser esclau del desig. No som memòria ni trajectòria, tan sols un punt aïllat. No n’hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria. No n’hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria.

Si quan la veus l’únic que et passa és que tens ganes de plorar.
Hi ha alguna cosa dintre teu que et xucla la poesia.
Si per voler-ho tot, t’has de quedar sense tu.
No és tant voler sinó saber a què renuncies.

Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament? Com es pot viure intensament sense ser esclau del desig. No som memòria ni trajectòria, tan sols un punt aïllat. No n’hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria. No n’hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria.

Jaume Pla (Mazoni)

P.S. Avui també celebro que ma mare fa trenta anys més que jo que va néixer i ho fa en vida seva i meva xD

  1. Bon dia,

    he llegit al teva nota, i no passa res si t’agraden els musicals. A mi algun tb m’agrada.

    He anat llegint alguna nota del teu bloc, em sembla que tb t’agrada la música d’autor…

    Et convido a donar un tomb pel meu blog. i que llegexis la primera nota, no té ni un any i la crítica del musical de Mecano, per mi força pèsim tot plegat.

    Ens llegim.

    Salut i sort

    jordi

    http://www.miradesalvent.blogspot.com

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!