Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

26 de juny de 2009
General
0 comentaris

Marc Romera: ?Vindrà a mesurar-te el silenci…?

“(···) La pena, en canvi, era per a en Txepurni i els seus escassos camarades: ni en els llibres, ni en els contes, ni enlloc el comunisme no estava escrit com una cançó comprensible que es pogués recordar per confortar-se en un moment de perill (···). En Txepurni havia de recolzar-se únicament en el seu cor entusiasta i assolir el futur amb la força treballadora d’aquest”: pàg. 299, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)

Dimarts es van fer públics els 18 seleccionats que passen a la segona fase del Concurs Sona 9. Enhorabona!! Enguany hi faig de jurat per primer cop, amb una desena de persones més; abans, només hi havia col·laborat triant els poemes d’autors joves que s’ofereixen, en una de les fases, als grups per musicar-los. D’aquests versos, alguns arriben a figurar als primers discos (posteriors) dels grups novells.
Va ser el cas dels versos d’en Pedrals, com deia en un altre post; de “Traïció oral” de Tomàs Àrias a càrrec del grup rumber Naraina (al disc Naraina Nano); o ara dels de Marc Romera al nou disc d’Espart, Namorat (Gorvijac Music, 2009), un treball amb un títol que és un curiós joc de paraules entre ‘anar morat’ i ‘enamorat’.
El poema de Romera és “Illa, sobtada solitud prodigi”, ara en cançó, “Illa”. És un tema amb què solen obrir els seus directes Espart, com el del passat Festinoval [gran festival de grups emergents i millors persones, les de l’organització; enguany s’han hagut de traslladar al turó del Gardeny de Lleida, perquè, a un mes vista del festival, els veïns dels Camps Elisis es van queixar de la ‘contaminació acústica’… I em pregunto: Fins quan aquesta poca estima popular per la música i per la bona feina de la gent jove i emprenedora…?!].

“Illa”, d’Espart

He de dir que aquest poema que vaig triar, pel mateix autor, en Romera, no és sant de la seva devoció… el va qualificar quasi d’error adolescent… Això que ve a continuació és una part (de les automutilacions que faig sempre per qüestions d’espai) de la transcripció de l’entrevista que (retallada i editada) va sortir al número 157 d’Enderrock (d’altra banda, un dels números que estic més contenta d’haver-hi escrit, per l’entrevista a Pascal Comelade!!).

EDR: Què t’ha semblat que la majoria dels grups del Sona 9 hagin triat i musicat el teu poema “Illa, sobtada solitud, prodigi”?
M.R: Bé, sorprès, perquè jo pensava que els havieu imposat el poema… I em sorprèn molt, sabent que hi havia per triar en Carles Rebassa, perquè té una poesia que té una força rítmica i musical molt potent. I a més el seu poema “Cant espiritual” és genial! Jo et dic seriosament que davant d’aquests poemes hagués triat el de Carles Rebassa, sens dubte. Tot i que té un parell o tres de versos que són una mica feixisitzants sobre la terra (‘i arrabassa els dos ulls de viu en viu/ als qui han perdut i menyspreen la terra’), em sembla un poema excepcional.
EDR: Hi ha un vers del poema en sí que diu ‘Et masturbes/ amb els llibres, les drogues i els miralls’…
M.R:
Veus! És horrorós aquest vers!! Com heu pogut escollir aquest poema! És clar, quan algú escriu en un poema ‘et masturbes’ és que ha de ser molt jove… És un poema de joventut. És l’únic que fas, quan ets adolescent (riu), llavors ho has de dir, ho has d’escriure. La masturbació és una recerca fàcil de plaer, com ho són les drogues. Les drogues és la manera d’enganyar el camí de l’autoconsciència i l’autocontemplació. En el món del budisme, sempre es diu que la droga és la drecera per arribar-hi, d’una manera tramposa perquè sempre les necessitaràs… En canvi, si hi arribes de l’altra manera, per la contemplació a l’èxtasi, serà una arribada definitiva.
EDR: En aquest últim llibre (La intimitat) hi ha bastanta droga també…
M.R:
Tinc una obsessió amb la ‘vasodilatació mariana’ entre altres coses perquè lluito contra aquesta doble moral i aquesta hipocresia brutal que hi ha en aquesta societat, en què el fet d’emborratxar-se en les festes familiars està molt ben vist i és del tot normal, i l’alcohol és una cosa que pots trobar en qualsevol botiga, i una cosa que és molt menys nociva, que és la marihuana, per unes qüestions polítiques i econòmiques, que es remunten a primers del segle XX, ha quedat absolutament estigmatitzada moralment. Em fa molt fàstic, aquesta doble moral. Jo puc parlar de drogues, però quan els meus personatges parlen positivament de drogues, només parlen d’aquesta positivament, de les altres no. Pot ser que algú se’n foti, però les altres no les defensaré mai. I entre les altres hi poso l’alcohol. Precisament a Amanida d’animals tinc un conte on uns amics, n’hi ha dos que fumen i un que beu, i el que beu tracta malament els altres perquè els diu que són uns penjats i en el fons el que fa el ridícul tota l’estona és el que beu. Els altres simplement estan al seu món feliços i contents. En absolut estic dient que la gent ha de fumar, eh, el que dic és que no es pot criticar una cosa i no una altra.

Per als que tingueu ganes de descobrir el Marc Romera escriptor i poeta (també hi ha l’editor), podeu llegir els següents títols: els llibres de poesia Genolls de fum (Llibres del Mall, 1988), Disfresses (Columna, 1990), La mandra (Columna, 1994), La mel (Cafè Central/ Eumo, 2002) i La pau del cranc (Empúries/Edicions 62, 2002); la novel·la Mala vida (Angle editorial, 2002) i els llibres de contes Amanida d’animals (Angle editorial, 2004) i La intimitat (Empúries, 2008).

I n’hi ha més, de silencis i d’intimitats…

D’aquest darrer llibre de Romera, La intimitat, us cito un fragment de “Quarentena” que, de fet és central, gairebé que dóna el títol al llibre, i segons confessava ell és molt “viscut”, autobiogràfic:

“Però
la Júlia va decidir salvar-se. Necessitava salvar-se de tant amor
perquè aquell amor li feia massa mal. L’imaginar-se infidelitats d’ell,
el veure’l tontejar amb les dones que se li desfeien als bars, les
festes, pel carrer, la torturava mentre ell, abstret, no s’adonava de
res. I la Júlia va marxar a Sevilla aprofitant una oferta de feina
llaminera i a trencar qualsevol indici de contacte entre ells.
Necessitava oblidar, fer neteja, matar el record d’aquell tio que no li
havia sabut donar la seguretat, la confiança, el màstil on agafar-se
que totes elles busquen en un home. I ell va caure. Va començar a
sortir a diari, a beure com si de veritat tingués set, a fer feines
d’horaris reduïts i poca responsabilitat, a seduir les nenes que quasi
se li tiraven a sobre atrapades per la seva imatge de maleït poeta,
d’autodestructiu fascinant. I poc a poc va començar a tenir nòvies de
totes les mides, de totes les belleses, de totes les edats. Nòvies que
no eren la Júlia i que no li podien fer oblidar la Júlia, que durant
deu anys va anar trucant a la porta dels seus somnis per deixar-lo en
estat catatònic, cada cop que hi somniava, durant dies i dies. Deu anys
treballant el desamor, el rancor, la misogínia, el rebuig al compromís,
l’obsessió per guardar-se sempre una part de vida al calaix que els
mentiders anomenen intimitat”.
(Pàgs. 130-131)

I en aquest punt m’agrada poder introduir un autor anglès que m’encanta, en Hanif Kureishi i el seu llibre Intimacy (que van portar a la gran pantalla, però crec que només va fer cert rebombori pel sexe que hi havia, i no n’hi havia per tant tampoc…):

p. 9 He estado intentando convencerme de que abandonar a una persona no es lo peor que se le puede hacer. Puede resultar doloroso, pero no tiene por qué ser una tragedia. Si uno no dejase nunca nada ni a nadie, no tendría espacio para lo nuevo. Sin duda, evolucionar constituye una infidelidad…, a los demás, al pasado, a las antiguas opiniones de uno mismo. Tal vez cada día debería contener al menos una infidelidad esencial o una traición necesaria. Se trataría de un acto optimista, esperanzador, que garantizaría la fe en el futuro…, una afirmación de que las cosas pueden ser no sólo diferentes, sino mejores.

p. 88-89 Sé que el amor es un trabajo sucio; tienes que mancharte las manos. Si te mantienes a distancia, no sucede nada interesante. Además, debes encontrar la distancia adecuada entre las personas. Si están demasiado cerca, te aplastan; si están demasiado lejos, te abandonan. ¿Cómo mantenerlos en la situación adecuada?

p. 117 En ocasiones yo la abrumaba. Estaba demasiado presente, lo sé. Queremos amor; pero no queremos perder nuestra identidad.

p. 136 ¿Qué hay de malo en la madurez? ¡Pensad en las conversaciones que podría mantener –sobre literatura y amargura– con una cuarentona! Victor me ha hablado de una interesante óptica que tiene su propia tienda. ¡La gente dice que es el alma, no el cuerpo, lo que cuenta!

Hanif Kureishi (1998): Intimacy / Intimidad, Anagrama, 1999, 143 pàgs.

Però torno a la recerca de poemes…
Buscant poemes per proposar en l’edició d’enguany, he trobat una
lectura pendent –que m’havia passat el company Roger Palà–, el poemari de Sònia Moll, Non si male nunc (Viena
edicions, 2008; V Premi Sant Celoni de Poesia), amb pròleg de Màrius
Sampere
.
El títol està extret d’una cita d’Horaci que està traduïda a les
primeres pàgines i té el seu què: ‘No perquè avui sofreixis/ ha de ser
etern el teu dolor’. M’hi han agradat poemes com “L’Aranya” (pàg. 37) o
“Assassinat” (pàg. 41), però el que ve ara a tall és aquest:


Les coses que no dius

Les coses que no dius obren escletxes
damunt la pell estoica. Llisquen, àvides
pels rius de sang del cos, i no s’aturen
fins que troben racons que desconeixes.

S’hi queden. Te’ls esquincen. Però tu
no te n’adones. Parles fort, i rius,
i aconsegueixes ignorar la pena.

S’hi queden tant de temps que en perds el compte.
Són coses que no vols, o vols i dols,
però t’estimes més aniquilar-les
–almenys, tu creus que ho fas–, però revénen.

revénen en el plor dels dies grisos,
en l’ofec dels diumenges a la tarda,
en epílegs d’estius d’adolescència,
en preludis d’hivern sense esperança.

Les coses que no dius tensen els músculs
i s’instal·len al cor de les genives
amb el gust de la pols i de les hores
que has deixat escolar-se sense esma.
Hi ha una olor agredolça al tou dels dits
–olor de resclosit, de por, de sexe.

Les coses que no dius fan mal als polsos.
I a les dents. I a les mans. I a les orelles.

(pàg.25)

Aquest poema, però, segur que no el passo als grups del Sona 9…
Ara
bé, em va que ni pintat per explicar que des de fa uns vint dies vaig a una
fisioterapeuta (que també és una crack en osteopatia, reflexologia, drenatge
limfàtic, craneosacral i reiki –vaja, una joia de mans!–) i puc
assegurar que el vers de Moll ‘Les coses que no dius tensen els
músculs/ i s’instal·len al cor de les genives’
és la més gran veritat
de tots els temples i de tots els temps (almenys, els meus…).

Mentre tot està garratibat i vas tirant, rai… Quan, de sobte, connectes amb algú (un mirall o un miratge) que et fa parlar
de coses que pensaves que tenies enterrades, soterrades, colgades, però ‘revénen’, rebroten i es despengen… s’obre la comporta i surt un
reguitzell d’emocions que s’havien solidificat i contracturat en cada
múscul del teu cervell, del teu cos. Emergeix a raig…
Sort (i sempre
ho espero, sovint sóc optimista de mena)! que després de la tempesta, ve certa
calma.
Perquè és clar, no es pot viure contínuament a la cresta de l’onada (ni
amb el cor a la mà), perquè arriba un tronc d’un vaixell enfonsat i et
fot un cop que t’estén. O perquè l’onada mor a la platja. O perquè,
simplement, aquella força lunar que la feia bellugar, acaba. Pretendre
que el passat pervisqui (o que estigui en un altre), és una gran il·lusió. I
suposo que cal saber, de veres, si vas segons el curs que toca ara
(sense més) o a contracorrent.
Sempre trobarem remolins, camins equivocats, però hi ha certs límits:
cal saber trobar el propi tauló per salvar-nos i no ofegar-nos-hi.
Cadascú el seu i, si per un casual, arribem a una illa (ara que està
tant de moda veure’s i mostrar-se ‘perduts’ en aquest món virtual que
ens venen), doncs gaudim-la, però no ens mortifiquem més del compte, si us plau…
No cal, perquè la vida ja porta la mort incorporada. Tenim data de
caducitat, sí, ara bé, mentres, abracem-nos amb els ulls, les mans, els
caps i cervells, els braços, els peus, el ventre i el cor. O, simplement, fem el
mico
i la mona, com és la mascota del Sona 9 i com l’altre dia vam fer
uns quants a l’espai d’art del Festinoval…
La resta va directa a les espatlles. I amunt! Cap al turó!! Caminant,
grimpant o escalant, depèn de l’època i de l’energia. Com
tranquil·lament va cantant (i va cantar al Festinoval) el de Guissona a
El Petit de Cal Eril i les sargantanes al sol (BankRobber, 2009):

“I tantes figues…” El Petit de Cal Eril

Doncs, això, no acabarem de fer figa… Sobretot amb aquests
tres poemes (i una cançó de regal) de la gran Patti Smith –que vaig
veure i gaudir en directe a Lleida precisament, en el Senglar Rock’2005–, d’un poemari que he
de tornar al Pep Blay –li vaig demanar que me’l deixés perquè el cita
al seu últim llibre Eròtica Mix (Rosa dels Vents, 2009)–; el poemari: Un fuego de
origen desconocido
(Celeste, Literocktura, 1996).


Canción de trabajo

Trabajé muy duro
para enseñarle al mundo
lo que podía hacer
oh creo
que nunca soñé
que tendría que hacerlo
el mundo gira
algunas fotos
cómo me gusta reír
cuando la gente ríe
mientras el amor se escabulle
en un teatro lleno pero oh cariño
cuando la gente se va a casa
y yo me retiro
y comprendo que estoy sola
no puedo creerlo
no puedo creerlo
que tuviera que hacerlo
trabajé duro
para enseñarle al mundo
lo que podía hacer
oh creo
que nunca soñé
que tendría que hacerlo
tuve que
tuve que
sacrificarte.


Rosas ardiendo

Padre estoy quemando rosas
padre sólo sabrá Dios
lo que revela el corazón secreto
el anciano baila con la liebre

Padre estoy profundamente herida
no volverán a herirme, padre
he bailado entre las espinas
en el suelo donde las rosas arden

Hija, ojalá puedas darte la vuelta riendo
una vela sueña una vela dibuja
el corazón que arde
arderá para siempre
ojalá puedas darte la vuelta mientras caen las rosas


Música auténtica

El tiempo se expresa
en el corazón
de un instrumento
Algo que se detiene
en el corazón de un hombre
El tiempo es un muro y el espacio que lo rodea
El tiempo es el árbol una vida que resuena
Tiempo para adorar y tiempo para irse
Para dar al pescador
las zapatillas de Roma
el abrazo giratorio
los brazos del rebaño
que reunir
el remolino de las hojas
girando y cayendo
regresando como vos
a la arcilla de la creación
aunque tus hijos retengan
el adiós de tu mano
la sonrisa de tu alma

…i la cançó, que és una versió calmada del clàssic de Nirvana:

10. “Smells like teen spirit”, dins Twelve (Columbia Records, 2007), de Patti Smith

Ah! volia donar una notícia però no es pot dir encara –ja ho dirà properament la Poc-moderna al seu bloc o ho llegireu a l’Enderrock de setembre…–…
Ja que hi som, que el poema de Romera (el primer vers del qual dóna títol a aquest post) era una mica bastant onanista, i al Festinoval ens vam trobar un altre grup que també té una cançó dedicada als ‘cops de canell’ i han sorgit també de les files del Sona 9, us deixo amb una altra de les cançons d’Ix! del seu Autòmat infinit (Hexatylic Records,
2008). Aquest resopó, pot tenir forma de coixí per alguns…

“Anar tornar”, d’Ix!

P.S: Afegir només ja, que en l’últim post, aquell d’’Equivoqueu-vos, però segurs!’,
precisament hi havia un error… em vaig posar a parlar de
l’‘equinocci’, quan el que tocava parlar per Sant Joan era de
‘solstici’ [això és: Qualsevol dels dos punts de l’eclíptica més
allunyats de l’equador; temps en què el Sol passa per aquests punts.
Solstici d’estiu Temps en què el Sol passa pel primer punt del signe de
càncer, per allà el 21 de juny…, segons DIEC]
Doncs això, que fent i escrivint segur que la caguem, però narinant,
narinant… o “Mandolines tralarí” que xiula, parapapeja i canta també
El Petit… El mateix que té “L’amistat del calamar” i és “Amic dels
animals”.
I, més enllà de les empaties amb bitxos i bèsties, això em fa recordar el poema hit del tortosí Andreu Subirats ‘Sito’ (del qual ja parlaré en un altre post, és clar) :”Capvespres a la plaça”, sobretot els versos finals: ‘Hi ha qui creu que l’animal patix,/ Què sap lo neci del patiment de l’altre!/ Què sap lo bou del patiment de l’altre!’

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!