Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

15 de juliol de 2009
General
0 comentaris

Lluís Gràcia: ?Folls i poetes es donen la mà?

“…un cop tip, sentí encara més la pena de la seva solitud. Tenia moltes forces, però no estaven dirigides enlloc i li ofegaven el cor en va”: pàg. 436, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)

Sí, hi ha vegades que la solitud alimenta les llàgrimes. No sempre un es pot posar a cantar a la solitud feliçment com ho feien en Roger Mas i en Refree quan entonaven al disc de La Marató del 2006 la cançó de Georges Moustaki “Ma solitude”…

“La meva solitud”

Aquest dilluns vaig anar a veure La menzogna (La mentida) de Pippo Delbono al Mercat de les Flors, dins el marc del Grec. I hi havia un personatge, Bobò, que era una persona que a la vida real (i és clar, a l’escenari) era sord i, explicaven, havia passat cinquanta anys en un manicomi. S’hi defensava al final de l’obra, que la seva mirada era neta (de les mentides que hem construït social i íntimament). Com sempre que veig l’ús de certes malalties per fer metàfores del que ens passa a la societat, em ve al cap la crua realitat i el dolor que suposa viure-les de ben a prop. Ara bé, la tendresa i el posat del personatge també em va fer recordar Charlot i aquella cançó meravellosa de Charles Chaplin que, a l’últim disc de la Marató de TV3 (2008) cantaven Santi Balmes (Love of Lesbian) i Marc Ros (Sidonie):

“Somriu”

Hi ha un poeta i pintor, Lluís Gràcia Canela, a qui vaig comprar un cop el llibre La revolta de la Psique. Ell sap de què parla perquè, com diu al seu prefaci: “L’ús i potser l’abús de les drogues –haixix i LSD–, juntament amb una predisposició educacional arrelada amb l’anarquisme del qual sóc hereu, definiren, l’any 1978 i següents, un brot psicòtic greu que arribà a desembocar en una crisi catatònica amb l’absoluta pèrdua de relació amb la realitat, fins i tot amb el propi cos”.
A Lluís Gràcia, l’havia vist en algun recital i encara en fa, com també el veig prop del barri dels meus pares. El recordo sobretot la primera vegada, fa uns anys, en un recital del Sidecar, en aquelles nits del G’s Club, on recitava (em sembla que acompanyat d’algun músic), i com diu Lis Costa al pròleg recitava poemes clàssics d’ell com “Pàries de la terra”. Però, és clar, el que recordo més d’ell en directe és el seu crit, que té més força que el reiteradament reproduït quadre de Munch.

Més de música, lletres i follia…
Gràcia prefereix, però, que el llegim a la intimitat, per això he triat aquests fragments del llibre citat, que es composa de tres assaigs: “Art, droga i follia”, “Orfeu decapitat” i “Haixix”.

Folls i poetes es donen la mà.
Entreveuen els dos una costa llunyana.
El poeta retorna de l’infern per cantar eternament.
El foll potser no en tornarà. La seva barca no sura. Li calen rems.
Donem-los-hi.

L’artista és capaç de mantenir la convenció, de pactar, en major o menor grau, amb la societat.
El psicòtic ha perdut la capacitat per definir amb el llenguatge, no pot assumir la convenció.
El drogaaddicte es rebel·la, normalment no aporta res.

Però tots ells cerquen la intimitat, la revelació, l’autenticitat. Les trampes de la ment, veure-hi amb els altres ulls, forçar les portes de l’inconscient en la recerca d’una veritat que roman amagada rere la realitat.

(pàg.25)

Ecos que reverberen
Ecos que agiten, que remouen, que perviuen en la ment.
Ecos de veus que dormien desades a les golfes.

I vents.
Vents blancs, aureolats. Vents grandiloqüents, agosarats.
Vents de l’egoisme, vents de la maldat.
Vents negres i vents blancs.

També hi nien els ocells, i els esgarips i els crits, i els llamps i els trons.
També els rossinyols canten…

I hi ha roses i espines
i esbarzers i alzines,
i fondàries impossibles
i veus inaudibles,
i coordinades perfectes
per als déus resurrectes…

Al cor de l’existència
nia l’essència,
hi plouen els vents
allà on mor la ciència.

(pàg. 33-34)

Al final, sols resta el crit.
El crit de l’ésser submergit en el buit.
Després del vòrtex descendent, després de la caiguda irreverent, sols resta el crit alliberat de l’ésser que mor, despullat de les seves vestimentes del jo, sense carcassa, sense parapets, sotmès a la força de la llum que oscil·la frenètica.
Llum i foscor. Tenebra i somni.
La darrera ranera del jo sacrificat, de l’ésser anul·lat que, desproveït dels seus mecanisme de defensa, es desfà entre crits de ràbia i d’odi, vers les fraus del desesper.
L’angoixa grimpa, els càntics de concòrdia esdevenen laments.
L’espasme, el crit, el gest crispat, endut per un vent immisericordiós vers la terra de les ombres, dels espectres. El misteri profanat cobra les seves víctimes. Aquell qui ha gosat traspassar els límits de la realitat, es veurà endut al món de les ombres. Fitorat, castigat, culpable de la transgressió, endut per les forces primigènies que l’entronquen als éssers que habiten “les antípodes de la ment”, com ens diu Huxley.

Ebri de llum, tacat per la foscor, el fumador retorna als estadis primaris de la personalitat. Ja no controla. El venç el buit. Desproveït de si, panteixa dessota una feixuga càrrega.
De res li val lamentar-se. La succió del cosmos és irreversible. Res ja no el protegeix dels fantasmes interiors que veu reflectits en la realitat.
Se sent perseguit, les paraules el fitoren, els rostres el confonen, els sons el travessen, els llums l’obnubilen.
I aquesta angoixa que grimpa, aquest desesper d’haver perdut en la juguesca el que li era més propi: la personalitat.
I encara en vol una altra dosi.

(pàg. 102-103)

La revolta de la psique va ser editat per Oroguru/G3G Records el desembre de l’any 2003. I curiosament Gat, de G3G ens visitava fa poc a l’Enderrock per explicar-nos els vint anys de G3G. I a l’inici de la conversa ens informava que xapaven el segell, però, el més important, Gat ens feia un retrat de com “La Indústria Cultural ha matat la Cultura en aquest país”. Va ser demolidor. Em va frapar, perquè treballo en una baula de la (suposadament existent) ‘indústria cultural’ d’aquest país, i és clar crec que part de raó té… però també el ‘Show Must Go On’.
G3G ha col·laborat recentment en un altre disc interessant, que ja he esmentat en alguna altra ocasió. Aquesta cançó, incideix en el tema del post d’avui:

“La locura es soledad” – Compartir dóna gustet (2009)

He dit ‘part de raó’, perquè, a banda del que passa als marges (que com em va dir algú fa temps, també en molts casos volen acabar sent al centre), he de reconèixer que a mi també m’agraden artistes com Marc Parrot, per exemple, que fan molta feina ben feta (la seva implicació i professionalitat, molts la voldrien!) i tenen cançons que toquen fibres, i diuen…

“Cinc caps” – dins el disc Interferència (Música Global, 2007)

Hi ha un llibre que ha sortit en català fa poc (abans va sortir en castellà amb el títol Las voces del laberinto. Historias reales sobre la esquizofrenia, Plaza& Janés, 2005), que recomano i és: Esquizofrènia. Històries reals (La Campana, 2008), de Ricard Ruiz Zafón (amb traducció d’Anna Casassas Figueres).

En una història de les històries hi ha una reflexió que vull compartir aquí, és la història Faustino que diu:

“Jo em considerava normal i em van convèncer que no ho era; ara em volen convèncer que ho puc ser, però em sembla que ja no ho vull (···).
…per a alguns malalts, els menys afectats, les ajudes poden ser molt perjudicials, perquè els fan entrar en un laberint d’autocompassió del qual costa molt sortir. Jo ho vaig fer, vaig caure en el victimisme i fins que no me’n vaig adonar no vaig aconseguir salvar-me.
Una vegada aquest Wagner em va explicar una paràbola zen que ho resumeix perfectament: un mestre i el seu deixeble caminaven per la selva i van trobar una cabana, una cabana en molt mal estat, i van veure que hi vivia una família miserable i humil. El deixeble, que anhelava la il·luminació, va preguntar al mestre què podia fer per aquella gent tan pobra. «Vols ajudar aquesta família?», va preguntar el mestre. «Doncs aquesta nit véns, els robes la vaca i… la tires pel barranc.» El deixeble, aterrit, va protestar: «Però mestre, com voleu que faci una cosa tan cruel? Els acabaré d’arruinar…» Com a única resposta, el mestre va fer mitja volta i se’n va anar… Van passar moltes hores, durant les quals el deixeble, torturat pel dubte, intentava decidir si havia de fer cas el mestre. Fins que, a la nit…, a la nit va acostar-se a la cabana i va tirar la vaca daltabaix del barranc. Penedit, va fugir d’amagat i va passar anys i anys aclaparat per la culpa. Al final, com que no podia aguantar més, va tornar a la selva a demanar perdó als amos de la vaca. Però en comptes de la cabana va trobar una casa preciosa, i quan va buscar-ne els propietaris va veure uns senyors molt elegants que li van semblar coneguts. Va preguntar: «Aquí no hi vivia una família molt pobra que tenia una vaca?» «Sí, som nosaltres», van dir-li. «I doncs què ha passat?» «Doncs que una nit la vaca va desaparèixer i vam haver de buscar una altra font de subsistència… Vam criar animals més petits, els vam anar venent, després vam fer un hort, vam construir un molí… I ara estem millor que mai…»
I jo també, i amb això acabo, he de reconèixer que ara estic millor que mai. Em podeu jutjar com vulgueu, potser l’únic que em diferencia dels altres és que jo de vegades m’atreveixo a dir allò que els altres no diuen. Però no us preocupeu, no pretenc donar lliçons, ja fa temps que vaig deixar de predicar, després d’aquella primera visita al psiquiatre.

(pàgs. 177 i 187-188)

Evidentment al llibre hi ha històries menys felices i molt més dures que la de Faustino, que encara cal veure com es resolen, però també hi ha Faustinos pel món i crec que de vegades tots en podem ser una mica, també.

Avui dia ja no existeixen manicomis com s’entenia en el passat, aquells centres horribles que es veuen a la pel·lícula Alguien voló sobre el nido del cuco. Em sembla que ho deu explicar al llibre Els bojos a Catalunya 1850-2000 (Edicions 62, 2008) l’advocada Sílvia Ventura, que hi repassa les diferents etapes assistencials que han sobrevingut aquí (he de confessar, que encara no he trobat el temps de llegir-lo). El que sí que he llegit en una entrevista és que els centres de salut mental estan col·lapsats. I avui dia massa sovint es desplaça a la família el pes de la gran càrrega que, sí, sobretot porten els mateixos malalts, dia rera dia, nit rera nit.
Esperem que el mal no sigui definitiu per ningú, que superen autocompassions amb èxit i que no passi, allò que cantava Adrià Puntí, amb aquell popular “tururut tururut, qui gemega, ja ha rebut”, al seu disc Maria (DiscMedi, 20XX) produït per Quimi Portet:

“Senyor Doctor”

I uns darrers apunts, perquè també crec que falta certa consciència què hi ha molta gent (invisible per a molts) que pateix, i de vegades no ho veiem, ni sabem com acompanyar-los i respecta’ls… El dia que escric això (dimarts, 14 de juliol), he llegit al diari El Punt, una carta d’una lectora, a qui també puc dedicar aquest post i diu:

Quin és el delicte?

Tot i que les forces no m’aguantaven, com cada dia des que estic malalta, el 10 de juliol vaig haver d’anar a una delegació de l’INSS de Tarragona per tal de fer-hi una consulta. El que jo no sabia llavors és que m’hi esperava un judici sense tenir defensa. Doncs l’administrativa que em va atendre, en lloc de respondre al que li preguntava es va dedicar a emetre una sèrie de consells sobre el meu estat de salut. És com si algú demanés una barra de pa al forner i aquest li contestés que és molt lletja i hauria d’anar vestida d’una altra manera. Sorprenent, em vaig haver de sentir que «ets jove i tens molt bona cara», «t’estàs, psíquicament, provocant la malaltia», «el que has de fer és treballar; tens carrera, no?» Doncs sí! Sóc llicenciada amb màster i experiència tant aquí com a l’estranger, 29 anys, una bona cara i afectada des de fa més de dos anys del síndrome de la fatiga crònica, hipersensibilitat química múltiple i fibromiàlgia: quin és el delicte?
El que pateix malalties que semblen, aparentment, invisibles, no necessita que cap persona, fruit del seu desconeixement, dicti judici de valors. Ja en té prou amb el seu patiment diari! / Jordina Mellado. La Canonja (Tarragona).

No són poques les malalties, ni pocs els que pateixen i, de vegades, en silenci i sols.
Com escriu Matthew Tree a “Com escriure sobre la pròpia malaltia mental sense plorar com una magdalena” (dins El llibre de La Marató. Vuit relats contra les malalties mentals greus, 2008): “La solitud del malalt mental que no sap que ho és, és una solitud totalment privada, interioritzada, inconfessable, que la resta del món, per descomptat, ni sospita que existeixi” (pàg.106). Però també: “Tot i que, com he dit, els transtorns obsessius-compulsius són desagradables fins al punt que no voldria ni que un crític literari en patís, hi ha una part de mi que agraeix al propi cervell per haver-me fet aquesta mala passada, aquesta gran putada, perquè si no ho hagués fet a hores d’ara tindria els ulls mig aclucats, no hi veuria de la manera que hi veig ara. Ras i curt: si mai no es dóna res per descomptat –i els que hem passat pel xoc revulsiu que significa haver vist el món girat cap per avall en un tres i no res a causa d’un truc cerebral mai no donem res per descomptat, fins i tot anys després d’haver aconseguit una estabilitat mental a prova de bomba– la vida es torna ineludiblement imprevisible i per tant, electritzant, fins al final.”

Al tanto, però, que no ens electrocutem!
I per acabar encara una cançó, perquè a tots ens caiguin poemes dels arbres…

“El caos està parint”
– dins Canimas i rebentes (ARTP Discogràfica, 2002), d’Eduard Canimas

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!