Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

18 de juny de 2009
General
0 comentaris

Joan Vinuesa: Equivoqueu-vos però segurs!

– Per alguna raó, la gent sempre somia durant la guerra i la revolució –pronuncià en Jéiev–. En temps de pau, això no passa: tots dormen com soques”: pàg. 331, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)

Si hi havia algú que als anys noranta encara vivia (o somiava) en un món revolucionari que suposava que havia passat als anys setanta en aquest país, aquest era Joan Vinuesa. Es comportava com un supervivent del llarg hivern, per molts, que van ser els anys vuitanta. Pintor i poeta, en Joan el vaig conèixer no sé ben bé quin dia de fa uns deu anys, però el que sí que he viscut són molts dies de compartir recitals i exposicions d’ell i la seva colla, excursions a la platja o a la muntanya, al litoral (els Muntells, ja esmentats en un altre post) i a l’interior (La Fresneda), o, fins i tot, un cap d’any de canvi de mil·leni memorable al Castell d’Alaró a Mallorca, on les dotze van sonar amb un de nosaltres enfilat dalt una escala tocant una campaneta del refugi i vam veure la resta d’illa il·luminada pels focs artificials. Ell té, a més, moltes fotografies en milers de diapositives (sense exagerar) amb què ha fixat diverses èpoques.

Si avui escric sobre ell és perquè s’apropa Sant Joan i, no és tant per la coincidència en el santoral, sinó perquè ell, durant anys i panys ha estat el motor perquè s’hagin fet festes i trobades de canvi d’equinocci [= Qualsevol dels dos temps de l’any en què el Sol, en el seu moviment aparent, passa per l’equador i en què el dia i la nit són d’igual durada en tots els punts de la Terra. Equinocci de primavera. Equinocci de tardor o d’autumne (DIEC)]. Un oasi, vaja…

Aquelles festes es van fusionar també amb la Trobada de Poetes i Titellaires, on van estar tant implicats el desaparegut i enyorat Pepe Otal i en Jordi Bertran. Otal posava sempre a disposició el seu taller del carrer La Guàrdia 11, a més del seu entusiasme per tots aquells que estimaven com ell les marionetes. Ahir mateix, al Rumbla Club de la Sala Apolo, el vam recordar el meu germà músic i jo quan els Papawa van tocar “Rascayú ¿cuando mueras que harás tú?”, ja que en molts espectacles d’Otal, treia un titella-calavera i el feia ballar al so d’aquesta cançó precisament [D’altra banda, havia estat mariner i, no només per la barba blanca i la pipa, es notava… em ve un somriure quan sento parlar de Troia i penso en una festa a casa meva on flirtejava dient-me si podia ser el meu Paris…]. I Bertran, en aquelles trobades, posava en moviment aquella bellesa i art inefables amb els seus titelles de fils. Els seus personatges (Pep Bou, Dalí, Pau Casals, Charles Chaplin, Edith Piaf, Louis Amstrong, el pallasso Toti, la calavera, les ballarines…) tots els que els hem vist, els guardem a la retina com un tresor. Jordi Bertran, a més, canta i aquí aprofito per deixar-vos escoltar una musicació d’un poema de Joan Salvat-Papasseit (el que sempre m’ha encantat és “Dóna’m la mà”, i dels que té gravats… he intentat penjar un tema però no ha estat possible… equivocacions amb els formats, segur…):

Papasseit és el poeta que va posar en versos la vida de la Barceloneta i el Port dels primers anys del segle XX… “El poeta de la llum” que citen també un tàndem meravellós: CasassesComelade. I, recordant un recital insuperable que van fer aquest parell de monstres fa anys al costat de l’edifici del CCCB, no em puc estar de posar també aquí la pedra preciosa que m’ha semblat sempre que és (i aquí una disculpa a aquelles persones que no suporten que la tingui de contestador al telèfon de casa…):

I és que va ser a la Barceloneta on va néixer la connexió d’Otal amb Bertran, en una casa okupada, en uns anys que per mi sonaven a prehistòria. Anar a les Trobades de Poetes i Titellaires al Taller de Marionetas d’Otal, era reviure un món subterrani (realment underground) al qual tots treien la pols però tenia la màgia dels records de moltes golfes.

Però tornem a Vinuesa

Deia allò de la importància de la seva generació en Vinuesa i ho corrobora cada llibre seu publicat. Des d’aquell opuscle (per no dir fotocòpies) que va titular “La recepta” de l’any 1990, que dedicava precisament ‘a la meva generació, que vulgué agafar el cel amb les dents’. Per aquí transiten Van Gogh, “Lucy in the Sky with Diamonds” (és a dir, l’LSD), els Beatles… i tot narrat com si un gurú de finals dels seixantes se’ns presentés. Acaba amb el conjur: “(···) Quan el sentis, dansaire i fregant-te la pell, bevent de la formidable lava dels antics elefants i viatjant pel net camí del teu cor, cura el que es mor, aguanta al que cau, abraça al que plora, remou lo aturat.” ‘Barcelona, 1987-1989’ (pàg. 38)

El primer poemari de Vinuesa, reconegut com a tal, però és El camí del llamp i està dedicat a la Neus. I és que hi ha tres dones a la vida de Vinuesa, de les que conec, que l’han marcat: la pintora Neus Dalmau, la ceramista Montse Marfany i darrerament la Lina Giralt. Amb la primera va viure els temps del col·lectiu la Sopa Negra, amb la segona (i encara amb la Dalmau) van estar un temps fent accions de l’Animadèria, i darrerament amb la Lina munten també els seus saraus.

Però aprofito per comentar en aquest punt, l’última convocatòria de la Neus Dalmau que m’ha arribat, que amb la seva dèria per Jacint Verdaguer promet, i és que celebren el proper diumenge 21 de juny a Lloret de Mar la Primera Trobada de dibuix i poesia de la vila (on viu ara) de les onze del matí a la tarda (organitza Associació de turisme social i cultural El Carrilet). I és que l’any Verdaguer (2002-2003) va tenir molt activa la Neus i recordo encara quan Dalmau va pintar en directe la seva Porta Verdaguer al centre de Barcelona, amb Casasses recitant…

D’El camí del llamp (Barcelona, 1993) us deixo un tast, que uneix l’afició de cantant que també té Vinuesa, a banda de la poètica i la pictòrica:

L’ÚS DE L’AUM (OM)

Una bona cançó
una música que agrada
és com el camí del llamp:
segueix el regust que deixa
la dolçor d’anar-la endevinant.

El camí del llamp,
que ja està fet
i ell tan sols il·lumina.
Com l’amor quan el trobes
i li dius: com és
que has trigat tant?

De Feristela de bec i les falòrnies del radi (1995) no us en puc dir res, perquè no el tinc ni l’he llegit, però he fet una tria dels següents poemaris, que per mi és il·lustrativa, m’agrada haver-lo llegit, i alhora alguns versos em fan recordar en Joan en els seus recitals.
Com, rellegint els seus llibres, m’he trobat amb el full volant que anunciava que el 6 de juliol de 1999, vaig organitzar amb ell un recital al que era la seu d’illacrua aleshores (Mare de Déu del Pilar, 15 pral. Barcelona), on van participar els poetes Dolors Miquel, Enric Casasses, Eulàlia Framis, Gerard Horta, Noel Tatú, Sebastià Roure, Meritxell Sales, Jordi Vintró, Jaume Sisterna, Tomàs Àrias i ‘Abe-Bikila’ (Josep Pedrals i Víctor Nik).

D’El tercer llibre (Llibrets de la Sopa Negra*):

En l’etern secret dormo
I en el seguit de follies
que preparen els despertats
visc.

1992
(pàg. 17)

EL CAGANER

No sé quants escarafalls
encara hauré de fer
mentre del cul em neixin
els vents primordials
i les incertes confitures
surtin melangioses
ventre avall.
No sé encara quants hauré de ser
però compto els anys
amb els nusos dels meus dits,
i una llum penja socialment
sobre el meu cap
mentre esmorzo
i llegeixo en català.

1996
(pàg.58)

Nota: * Com diu un poema (pàg. 70) del mateix llibre Sopa Negra va ser un grup de poesia de finals dels anys vuitanta i el seu nom feia referència al ranxo que menjaven els soldats espartans, els ingredients principals del qual eren sang i vinagre.

Però potser el llibre que tinc més present de Vinuesa és L’arrel quadrada de Déu (Llibrets de la Sopa Negra, 2000), on tornava a fer el llibre manuscrit. D’aquí hi ha diversos poemes que us posaria com “L’internacional”, “L’esperança final” o “K”, però us poso aquests tres altres:

Els avantpassats
els ancestres
ens obliguen als seculars enganys.
Les generacions s’estiren com la goma.
I els altres
Els nostres herois de les cançons
què ens han dit?
Busqueu un món sense fronteres
sense religions…
I les pèrdues són:
Vint milions de joves desapareguts
Vint-i-un milions de joves empresonats
Vint-i-dos milions de joves casats
Vint-i-tres milions de joves
que han hagut de trobar feina
de doctors
de policies
de l’ofici dels seus pares.
I ara, després
d’aquest darrer periple
què fer?

1986-1998
(pàg.46)

ESCRIVIU POESIA!

Els plecs de la roba
li semblaven dibuixos neolítics
La tarda tenia pocs sorolls,
despullat pensava.
Nosaltres no sabem res,
van dir els mobles
Pregunta-li a la casa
que és més vella!
No sé res va dir la casa
Pregunta-li a la Terra!
Pregunta-li al Sol va dir la Terra.
I el Sol, pregunta-li a Déu.
I Déu, pregunta-li al meu fill
que us coneix.
I el fill digué:
El pare encara es remou
dins el temps que va inventar.
I no ens cal quelcom d’immutable?
Van dir les veus,
resposta:
per a ell ser immutable
no significa perennitat.
I les veus van dir:
En canvi per nosaltres…
Però no ens importa!
El que volem són canvis!
I fer-los nosaltres!
I el fill respongué:
Com us va dir el Buda
No sigueu tan ignorants!
Equivoqueu-vos però segurs!
Escriviu Poesia!

1999
Pàgs. 51-52

Sí, jo sóc de la classe de sempre
La dels homes alliberats per la lluita
Perquè abans els que eren com jo
naixien esclaus.

I una flama dins meu
és el combat per les coses
i l’atzar corrent d’esquena
i una guspira fent tremolar.

Sí, jo sóc del bé i del mal
del moviment i l’empenta al caminar.
La veu, les paraules
i el significat abans de parlar.

Sóc un eclipsi per la llum de les pàtries
i una ensenya sense color,
una bala a la terra perduda
un apòstata comprenent
que la llei és mentida,
qui no vol, qui no creu
i mai es pentina l’angoixa d’existir.

Ja ho veieu sóc la Llibertat
fent una truita, poca cosa
només un emblema lleu
que res canvia
que s’ho mira i diu
de tant en tant que sí i que no.
Però vinc d’una estirp molt segura
car ho visc com una aventura
com un viatge que faig amb els meus
com una clau que m’obre les portes
com una força i una raó
com una fe que em deixa ser lliure
com una encaixada per existir.

Sí, jo sóc de la raça de sempre
àdhuc cremant-me en l’amor delitós
o ensopegant amb els que busquen
o pensant-me tan sols que és així.

I ho dic,
i està escrit.

1999
(pàg. 56)

L’altre poemari manuscrit és El llom del sol (Barcelona, 2003), on hi ha un poema dedicat a Jordi Pope (pàgs. 34-35), i poemes com aquests:

TEORIA DEL MATRIMONI

Abans cada cavall
aconseguia un genet o més
i se’ls emportava lluny,
al galop.
El genet, tot i veient
el cavall entre les cames,
no pensava.
I el cavall,
el bon cavall
també s’oblidava
d’ell mateix
i del genet.
Es feien un
i no se’n recordaven
de qui era qui.
Acabat el motiu de la carrera
vivien encara junts un temps. Poc a poc,
s’anaven fent diferents.
I s’apropaven
a la bona mort de lluny.
I es feien senyors;
i així es tractaven.

2000
(pàg.103)

M’espera la pedra viva,
la roca i el bosc
i l’aire dels cims.
Aquest és l’esperit que ens espera.
Parlarem allà amb la paraula pedra
i amb la paraula
gegant de les muntanyes,
i amb les roques
del nostre vell aliat.
Caminarem pel sostre i la paret
del Mont Senyor i del Mont
Destí.

1997
(pàg. 109)

I abans de deixar-vos amb l’últim poemari de Vinuesa, vull tornar a aquella caverna màgica de què us parlava abans. Per mi sempre ha estat necessari tenir una bombolla, com aquelles que manipulava Bertran amb el seu Pep Bou de miniatura. I ara, potser molts fils s’han trencat, però sempre es troben espais (i gent preciosa, sobretot gent) que et sorprèn.

Tot i que no té per mi el sentir del local de Pepe Otal, he de dir que recentment he descobert un altre lloc emblemàtic. Es tracta d’El Rei de la Màgia (C/ de l’Oli, 6), fundada el 1881. Vaig anar a petar-hi per la presentació d’un documental sobre un mag (ara no recordo el nom…), amb guió d’Andrea Clar, amiga de la Poc-Moderna.

I aquest treball de fi de carrera em va fer pensar en el curtmetratge que vaig ajudar a fer a l’Alba Morera-Vallverdú, Fam eterna, cap a l’any 2002, ella aleshores estudiant de comunicació audiovisual (després també faria Wall/Paper, cap al 2004, i ara li he perdut la pista del que fa per Los Angeles). I és que jo, de petita, he de confessar, havia volgut ser directora de cinema, però la vida m’ha dut per altres viaranys i he de dir que tampoc ho visc com el protagonista d’aquella cançó d’Ovidi Montllor:

“Història d’un amic”

A més, recordo que un dia en Casasses em va comentar la història d’un que deia que feia la seva pel·lícula a cada pas, com si la lluna fos el focus o la càmera. I la veritat és que aquest xip és més interessant. Curiosament, és la il·lusió que darrerament diu que té Josep Puntí per tirar endavant amb el seu gran talent, fer la seva pel·lícula del Savi Vilatrista cap enlloc. I seria bonic que les seves cartes fossin tan bones com aquesta cançó que ens ha regalat:

[I recordeu que s’apropa el PopArb!]

I torno a El rei de la màgia. Doncs, allà, hi vaig veure una fotografia de Joan Brossa. Ja sabem de la seva afició a l’il·lusionisme… I vaig recordar una exposició al carrer Jonqueres on va aparèixer en Brossa, i tinc present sempre aquest meravellós poema, que he recuperat de la memòria gràcies a l’edició que n’ha fet el fanzine Malalletra (el diu Enric Casasses i la música és de Manel Pugès):

“Tu”, de Joan Brossa

I Malalletra acaba de treure el seu número 20 dedicat als Somnis (maig, 2009). Escriviu, si en voleu comprar-li’n, a laiacalvet@yahoo.es

Potser tot aquest periple ha estat massa enrabassat, però volia compartir totes aquestes cançons que m’han vingut al cap aquests dies… i encara una altra per lligar Casasses i Vinuesa, és aquesta de l’Ivette Nadal. Ella dedica el seu disc una mica a aquests dos poetes i ella, que ara espera una criatura (una cosa que jo mai no he esperat fins al moment…) també es mereix molta llum, tanta com la que va donar diumenge dins de l’espectacle solidari Mou-te pels quiets, dirigit per Màrius Serra:

Us deixo ja, amb els versos de Vinuesa del darrer poemari publicat, Alè per un drac (La Breu Edicions, 2008). Intueixo que la utopia (la personal i la col·lectiva) s’esmicola en aquests poemes, però com va dir un cop en Marc Romera (un dels editors de La Breu): “El Vinu practica la tristesa positiva”. Potser em falta distància per dir gaire cosa més d’aquest, però crec que els versos ja són prou clars:

Havia estudiat un munt de llibres
i esperava el signe dels temps.
Li semblava comprendre
la malaltia del segle.
Es lamentava en un llarg silenci
perquè sabia que mai més
viuria cap il·lusió social,
només aquesta recta
inacabable
de servils senyals
i tanques publicitàries
anunciant que trobar
és impossible.

Pàg.83

[Aquest, el següent, va per tots els que llegiu i escolteu aquest bloc endimoniadament personal i anat de la cassoleta, que diria un col·lega…]

La lletra escrita
El veritable és llegir-la,
no escriure-la.
Perquè mira, un pot deixar
rastres de qualsevol manera
i després recordar-ho.
Però que algú vulgui saber
el que ha pensat algú,
això sí que té un sabor molt gran
d’humanitat.

Pàg. 109

La primera revolució
va ser armada.
Miríades de persones van morir
en les diferents etapes
que aquesta va tenir.
La segona va ser divertida,
extravagant i exagerada,
plena d’aventures i utopies
i també molts
han acabat devorats per ella.
De la tercera revolució
no se’n sap quasi,
els efectes es desconeixen
i també els atributs que demanarà
així com les conseqüències.
Els seus artífexs
es reconeixen d’una manera vaga i sense nom
i massa bé no saben què s’ha de fer
ni què és el que d’ella es desprendrà.
Tampoc les policies,
com és natural,
poden fer massa per deturar
el trasbals que ja s’intueix.
Veuen una gent que no els agrada
però no saben per què
ni què està passant;
de moment són indetectables.
S’ha de remarcar
que els nous revolucionaris
sovint no saben ni que ho són
i això és el millor,
com és natural.

Pàgs. 110-111

I un últim record… Aquest dissabte passat vaig anar a veure el concert que van fer al Palau Sant Jordi tres grups madrilenys que feien per celebrar els 50 anys de TVE a Catalunya… doncs bé, els primers van ser una caricatura dels Hombres G de fa més de vint anys (que ja feien riure), els segons –Tequila– van estar esplèndids (sóc fan d’Ariel Roth) i els últims, Burning, em van fer cantar allò de “Que hace una chica como tu en un sitio como este” i ballar “Mueve tus caderas (cuando todo vaya mal)”… Llàstima que la cançó de Burning que m’evoca més, sobretot un estiu de fa molts anys (era quan vaig acabar la Selectivitat i vaig volar per primer cop, a Mallorca), no la vaig sentir en directe; normal, perquè entenc que s’hagués adormit el personal…

…i una anècdota: el Xavi Mercadé, que dissabte va anar a un altre concert, m’ha comentat aquesta setmana que li va dir el Morfi Grey pel Facebook que va acabar amb el Johnny de Burning al Màgic del Born.

Ai, la màgia de la nit barcelonina…

P.S. Gràcies per la paciència i excuseu els que heu arribat al final d’aquest post, si us heu cansat de tant anar amunt i avall, ací i allà… és que les idees-eix de tot plegat, van sorgir sobretot d’una nit d’insomni. En el següent, intentaré fer un text més curt, centrat i polit… Salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!