Anhel Enorme

El llibre de Kalil Gibran El vagabundo. Arena y espuma. Dichos espirituales (Clásicos Losada, 2006) me’l van regalar el meu germà músic i la seva companya colombiana. Encara no l’havia llegit quan, fent caixes per al canvi d’ubicació de la redacció d’Enderrock (a partir de dijous, a Muntaner, 477 baixos) va aparèixer el llibre El profeta (Editorial Ibis, 1996), del mateix Gibran Khalil Gibran (en català, deu multiplicar-se…). Total, que el poeta libanès ha estat una de les lectures d’aquest estiu.
Diuen que “la literatura de Gibran se define por su búsqueda mística de las materias más clásicas del comportamiento y el sentir existencial”. No sé si és mística domèstica el que m’ha despertat ben bé, però aprofito per recordar i colo la de Roger Mas aquí per fer un apunt musical…

Roger Mas, Mística domèstica (K.Industria, 2005)

Curiosament, buscant imatges de l’autor, m’ha agradat posar, més que el seu ‘caretu’ del tombant de segle XIX al XX, una obra seva que em recorda la portada del Metamorfosi de Gossos…

…i més i més versos!!!

Tornant a Gibran he de dir que m’han interessat de la seva lectura molts fragments, entre els quals aquests d’El profeta:

Del Treball (···)
I tot coneixement és en va si no hi ha treball,
I tot treball és buit quan no hi ha amor;
I quan treballeu amb amor us lligueu amb vosaltres mateixos, i amb els altres, i amb Déu.
I què és treballar amb amor?
(···)
És posar en totes les coses que feu un alè del vostre esperit (···)
(···)
Tot sovint he sentit que dèieu, com si parlessiu en somnis:
“El qui treballa el marbre i troba en la pedra la forma de la seva pròpia ànima és més noble que aquell que llaura la terra.
I el que copsa l’arc-iris per a deposar-lo en una tela com a semblança de l’home és més que aquell que fa les sandàlies per als nostres peus”.
Jo us dic, però, i no en somnis sinó en ple desvetllament del migdia, que el vent no parla més dolçament als grans roures que al més petit dels brins d’herba;
I només serà gran aquell que trasmudi la veu del vent en una cançó que el seu propi amor ha fet més dolça.
(pàgs. 30-31)

“Blowin’ in the Wind”, Bob Dylan

“Al vent”, de Raimon, per Cesk Freixas (i és que cal donar-li suport, quan bufen altres vents… ho explica Roger Palà al seu post d’avui)

De l’Alegria i de la Tristesa (···)
Com més profundament ciselli el dolor el vostre ésser, més joia podrà contenir (···) Quan us sentiu contents, mireu al fons del vostre cor i trobareu que el mateix que us va donar dolor ara us està donant alegria.
Quan us sentiu afligits, mireu altra vegada al vostre cor i veureu com en realitat us lamenteu d’allò que ha estat el vostre delit.
(pàg. 35)

Del Comprar i del Vendre (···)
I si venen els cantaires, i els qui dansen i els flautistes, compreu també llurs dons.
Ja que ells també són recollidors de fruïts i d’encens, i allò que porten, per bé que fet de somnis, és vestit i nodriment per a les vostres ànimes.
(pàg. 44)

Un dia algú (que encara trobem a faltar) em va demanar si em punxava, pel meu aspecte de pell blanca sobre vestit negre (i era ell que s’havia punxat durant una època). Un altre dia algú negre em va dir ‘hiena’ i no ho vaig entendre… Potser era com un dels contes d’El vagabundo, de Kalil Gibran que he llegit aquest agost:

Lágrimas y risas
En la ribera del Nilo, al atardecer, una hiena encontró a un cocodrilo; ambos se detuvieron y se saludaron.
La hiena habló y dijo: “¿Cómo lo estás pasando, señor?”.
Y el cocodrilo respondió: “Mal. A veces en mi tristeza y dolor lloro, y entonces las criaturas dicen: ‘No son sino lágrimas de cocodrilo’. Y esto me hiere hasta lo indecible”.
Entonces la hiena habló: “Tú hablas de vuestro dolor y tristeza, mas, pensad en mí por un momento. Yo me admiro de la belleza del mundo, de sus prodigios y milagros, y desbordada de alegría me río, aun cuando el día se ríe. Y la gente de la jungla dice: ‘No es sino la risa de una hiena’.
(pàg. 14)

…Potser es refiria al meu riure?! …Ai, el meu riure!! Fins i tot un cop un poeta (amb qui érem amics, però hem perdut el contacte perquè vam tenir raons diferents en un moment donat), li va dedicar un poema, que en una primera part em va enviar per carta postal. Aquell esborrany deia:

Para Helena

Ríes como todas las aves migratorias juntas,
como todos los pingüinos saltadores juntos,
como todas las estrellas juntas,
como todos los indios del Oeste juntos,
como todos los ciclistas juntos,
como todos los pulpos abrazados juntos,
como todos tus amantes juntos,
como todos los violines y todas las flautas juntos,
como todos los payasos juntos,
como todos los bailarines de los lagos de los cisnes juntos,
como todas las hermanitas de los pobres y sus pobres juntos,
como todos los búfalos en estampida juntos,
como todos los cementerios juntos,
como todas las florecillas silvestres juntas,
como todos los filósofos juntos,
como todos los anacoretas juntos,
como todos los cocineros y cocineras juntos,
como todas las pulgas y todos los saltamontes juntos,
como todos los ángeles y todos los fantasmas juntos,
como todos, los novios juntos…
¡Cómo amarás,
si amas, Helena, como ríes,
juntos…
Como todos los bosques y todos los ruiseñores juntos…

Jesús Lizano
¿Y cómo lloras?, em preguntava a la carta que em va enviar amb el poema…

El poema (pàgs. 103-105) es va publicar més tard (més llarg, esmenat i arranjat); va sortir a la llum a Lizania. Apéndice (El Ciervo, 2004), la portada del qual és una fotografia que vaig prendre de la manifestació poètica que Lizano va aplegar per La Rambla de Barcelona (de la qual vaig escriure a Illacrua. Actualitat i alternatives, com d’altres trobades que va organitzar el poeta; una altra interessant va ser a Madrid).

El poema publicat es diu simplement Helena, i vola tot sol… (comença dient: “Por qué volaban todos mis versos y huían de mis manos/ saltando de las páginas al vacío y me descoyuntaban…). També em fa il·lusió aquest poemari perquè apareixen poemes dedicats a altra gent que conec de fa anys, com són Mireya (pàgs.99-100) o Bertrania (pàgs. 182-184), dedicats a la meva molt amiga Mireia Soler i el titellaire Jordi Bertran respectivament. I sóc ben conscient que ara em salto una mica a la torera el que reclama Lizano (el poeta), que sempre ha insistit molt en la importància de l’obra per sobre del nom de l’artista…

Però un poema és un poema… La vida té aquestes coses, un dia se’t critica, un altre se’t valora per algun aspecte que poc pensaves que seria destacable. I ho dic seriosament, perquè quan era adolescent em costava riure amb la boca ben oberta perquè tinc una dent mal arrenglerada (mai he portat ferros, ni m’he maquillat, ni tantes altres coses que considero que fan malbé les persones…). I estarem d’acord, segons es miri, la dent em trenca el somriure (el profident, és clar…).

Altres anècdotes del meu riure, a banda de la part física, me les he trobat a l’hora de fer entrevistes. És una mica un problema… A l’hora d’entrevistar, sigui perquè m’ho estic passant bé, sigui perquè estic histèrica, molts entrevistats es queden davant el meu riure –molts cops fora de temps– com dient (o dient-me) ‘per on va aquesta?’ ‘per què rius?’. El riure fora de context, incomoda (i és clar, a mi també de vegades…). I el cert és que la meva ment no és tan àgil i veloç com per fer un gir humorístic en aquestes situacions, per tant, els dic que no és res personal i tant amics! …o, i llestos!

“Just like a Woman”, Bob Dylan

“No Woman, No Cry, Bob Marley

Tornant a Gibran, he de dir que quan el meu germà em va regalar el poemari d’aquest autor, és perquè sabia que m’havia agradat molt el text d’ell que van llegir a la boda civil el dia dels innocents del 2008 (que tenia doble conya perquè ja s’havien casat a la Índia d’on és el marit, i era tota una innocentada veure la segona versió d’una mateixa boda) de la meva cosina gran de part de pare. Era un text sobre el matrimoni (dins d’El profeta), del qual destacaré tan sols unes frases:

Estimeu-vos l’un a l’altre, però no feu un nus de l’amor:
Deixeu més aviat que sigui una mar que entre les ribes de les vostres ànimes es mou.
Curulleu cadascun la copa de l’altre, però no begueu d’una sola copa.
Doneu-vos el pa l’un a l’altre, però no mengeu de la mateixa llesca.
Canteu i danseu junts i sigueu feliços, però deixeu que cada un de vosaltres pugui restar sol,
Com soles estan les cordes d’un llaüt per bé que la mateixa música les faci vibrar.
(···)
I romaneu junts, però no massa a la vora l’un de l’altre:
Ja que les columnes del temple estan separades,
I ni el roure ni el xiprer creixen l’un a l’ombra de l’altre.
(pàgs. 19-20)

Com a colofó, unes píndoles més d’aquest autor: d’Arena y espuma:

Aquel que anhela más, vive más.
(···)
Los ángeles saben que muchísmos hombres prácticos se ganan el pan con el sudor de la frente del soñador.
(···)
Aquel que comparte tu placer, pero no comparte tu dolor, perderá la llave de una de las siete puertas del paraíso
(···)
Es extraño que las criaturas sin columna vertebral tengan las conchas más duras
(pàgs. 116-119)

“Envejece” de Refree, dins Els invertebrats (Acuarela, 2007)

Lo que anhelamos y todavía no logramos es más valioso que lo que ya hemos logrado.
(···)
Ansío la eternidad, porque ahí encontraré mis poemas no escritos, y los cuadros que no he pintado.
(···)
El arte es un paso, de la naturaleza al infinito.
Una obra de arte es una niebla, tallada en una imagen.
(···)
Debo liberar con mis hechos cada palabra que he encarcelado en la expresión.
(pàgs. 122-124)

…Potser per això em va emocionar (era una de les que escoltava de nena davant el particular balcó del mediterrari) sentir i escoltar la cançó “El meu amic el mar”, de Lluís Llach per Ix! + Raydibaum a Cadaqués aquest agost. Com la perla no està al Youtube, us poso el clip del grup de Cadaqués…

També ho diu Gibran dins dels Dichos espirituales (pàg.131-144):

La canción del mar, ¿termina en la costa o en el corazón de aquellos que la escuchan?
(···)
Poeta es aquel que te hace sentir, tras haber leído su poema, que sus mejores versos aún no han sido compuestos.
(···)
La Poesía es la comprensión del todo. ¿Cómo puedes entonces comunicársela a aquel que no comprende sino una parte?
(···)
El secreto del cantar se encuentra entre la vibración de la voz del cantante y el latido del corazón del oyente.
(···)
El Arte es un paso en lo conocido hacia lo desconocido.
(···)
La belleza en el corazón que la ansía es más sublime que en los ojos del que la ve.
(···)
Siempre que hablo cometo errores, porque mis pensamientos se originan en el mundo de las abstracciones y mis afirmaciones en el mundo de las relaciones.
(···)
El amor apasionado es una insaciable sed.

Mishima, “Qui n’ha begut”, dins Set tota la vida (Sinnamon Records, 2007)

L’actuació era al Faraday 2008… precisament aquest 2009 ens hem tret l’espineta de no haver assisit abans a aquest meravellós festival 😉
Aquest final d’estiu i setembre ens trobareu per l’Acústica de Figueres, les festes d’Olot, l’Altaveu de Sant Boi, el Mercat de Música Viva de Vic i el BAM-La Mercè (i també recomanem les Festes de Santa Tecla)!! Salut i Poesia!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!