Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

3 de juliol de 2009
General
2 comentaris

Gerard Horta: ?…entre la terra i el cel/ hi ha la taca del roig…?

“–La història és trista perquè és temps i perquè sap que serà oblidada –digué l’Dvànov a en Txepurni”: pàg. 383, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)

Jo en sé ben poc (per no dir gens, ja que tinc estudis…) d’Història, d’Antropologia, i de tantes altres ciències i coneixements acadèmics. Tampoc no defenso la ignorància i m’agrada tenir amistats que em fan cinc cèntims del seu saber, com la Teresa Ferré amb la seva dedicació (de més de deu anys, després d’estudiar juntes a la facultat) per l’obra del fotògraf Agustí Centelles i de la qual darrerament ha recollit i recull alguns fruïts saborosos. Però és clar, com va dir-me una persona un dia que menjàvem un tortell de reis al bar Elèctric de Gràcia, un periodista té tot un mar de coneixements, però d’un pam d’alçada (i encara crec que és una exageració, tal com van les coses avui…). O, com em va dir fa molts anys en Gerard Horta, quan jo acabava de sortir de la facultat: ‘tu és que ets massa literal…’.

I crec que no he millorat gaire amb el temps en les meves anàlisi vitals, socials i de tota mena. Ara bé, tinc uns quants punts on agafar-me i intento anar corregint o millorant sempre, a base de mirar-me als miralls de les persones (i les seves obres) que em vaig trobant i m’he trobat pel camí.

Avui vull dedicar aquest post a en Gerard Horta. Un bon amic, tot i que les trobades ara són més que esporàdiques… Poeta i antropòleg, gràcies a ell, per exemple, vaig conèixer durant una època el també antropòleg Manel Delgado, o també, em va regalar llibres d’una editorial desapareguda com va ser L’Aixernador Edicions [el primer títol de la col·lecció Veles e Vents la va inaugurar el poemari O res, d’Albert Mestres]. A L’Aixernador, Horta hi va publicar els seus ¡Queda’t a Macau i aprèn-ne! (1990) i L’erecció de l’instint espiritual (o l’amor dels trobadors) (1995).

Del seu primer poemari, us en mostro un parell de poemes il·lustratius:

Un pòrtic fosc de l’heroisme

Del seu cos visqueren un macarró
la filla adolescent
i un gos de cap rabiós.
Amb la seva ira embolcallaren
Mart, la Terra i el Sol.

(L’amant. Folladora d’un món en flames.)

En morir no plorà ningú, però.
De les putes assassinades
continuaren dient-ne democràcia
i de les roses roges calcinades,
bosc.

(pàg.29)

Arlequí

Són dos els colors
i és una la naia obscura
on la carn fretura
i peten els fils trencats
per desamors més incúria.

(pàg.38)

De L’erecció… cal dir que hi ha un pròleg d’Albert Mestres i un postfaci d’Enric Casasses. I hi ha diversos poemes que també havia vist recitar molt a en Gerard, com alguns d’aquests:

Cançó popular gallega

No sóc pas barquera,
no sé, doncs, remar;
moriré formosa
i sola,
aquí, en alta mar.

(pàg. 59)

El que he donat, això és el que tinc
(adagi llatí)

Cremar estendards
rics en mesquineses. Pugno
per trobar-me. Vull
embanderar de nou llunes
blanques, fràgils, abismals.

(pàg. 76)

Déu entre els homes

¿Per virtut de quina
tan estranya epifania
em visites? Sento
l’ardor de la solitud,
l’amor de la companyia.

(pàg. 82)

Divisa

De la sang malsana
dels humans en farem plor
de vida, estany
en boscos bords, la sortida
dels amants, amor sens mida.

(pàg. 102)

I diu Casasses, entre altres coses boniques, de la poesia d’Horta, al post-faci: “La força energètica de tota aquesta poesia gravada amb foc als espadats infernals del paradís no s’ha pogut demostrar mai, ni mala falta que li fa. L’únic que hem volgut i hagut de fer sempre, amb aquesta energia, és celebrar-la: perquè sí, perquè és ella, ella, perquè és el material del nostre esperit (que com se sap és majorment fet d’heli, d’electricitat i d’hidrogen, amb un u per mil de buit absolut i certes quantitats variables de llet de gripau, anhel, petits moments i aigua d’arròs); i la matèria aquesta de l’esperit el que ella vol és cantar, que mal que bé ja ho va fent, ja”.

I molta més lletra, esperit i cos…
L’altre poemari editat d’Horta és Nit a Chiapas (Edicions 62/ Empúries, 2000). Quan li vaig demanar que em signés el llibre, m’hi va escriure: “Hèlena, fes honor al teu nom i a la història que implica, que encara desconeixes! Vinga, un petó Gerard”. La veritat és que encara no he acabat d’esbrinar en quin sentit m’ho deia això (suposo que té a veure amb que encara conec massa poc de la Història…) I és que sempre m’he sentit una mica ase davant les persones que parlen amb diversos nivells (per sobre) de lectura. En tots els àmbits. Recordo com en Gerard explicava pel·lícules que havia vist, i us puc dir que jo no havia vist la mateixa pel·lícula, segur… I quan s’ajuntaven amb en Delgado, el garbuix (per mi) ja era total!

Si voleu gaudir d’una experiència similar, es veu que encara podeu anar els dijous de primer de mes al Reina d’Àfrica (també anomenat Bolívar) i escoltar les explicacions de Delgado davant fragments cinematogràfics triats per ell [Una amiga que hi ha anat darrerament m’ha comentat, però, que aquest dijous primer de juliol –ahir– podria haver estat l’últim o dels últims encontres, ja que el local està afectat, com ho està la Casita Blanca…].

Crec que una de les pel·lícules preferides d’Horta era Blade Runner, de fet, hi ha un poema homònim a L’erecció… on acaba dient: “Aguaito passats inoculats/ en laboratoris socials.// Potser tots som replicants” (p.80). I aquest tots en cursiva, ves a saber si arriba abans del 2019…

Trailer Blade Runner – amb música de Vangelis

Torno a Nit a Chiapas, però. Com és un llibre molt més a l’abast que els anteriors, només posaré un poema d’exemple; un poema llarg, però, que és cabdal o almenys és el que més me’l recorda del munt de recitals de finals dels anys noranta que vaig presenciar (des del Casal l’Amistat de Calella* al desaparegut bar Andy Cap del carrer Bonavista de Barcelona, passant per l’assalt poètic a les aules de Filologia de la Universitat de Barcelona o també a la classe d’Antropologia de la Religió de Manel Delgado, on Horta va fer un dels seus recitals amb un goril·la de peluix que anomenava Alter Ego).
[* El de Calella va ser un dels molts recitals muntats per Víctor Nik, l’hivern després de la gira Uh de l’estiu de 1997, que va passar per Mataró, Tarragona, Sant Carles de la Ràpita, Lleida, Barcelona, Manresa, Granollers, Vic, Girona, Figueres, L’Escala-Cadaqués i, fora de programa, una marató a Aiguafreda].

Les llàgrimes d’Eros

¿Qui pot ajudar l’heroi
–qui pot ajudar l’heroïna–
que davalla sol
avall de tot
al pou de l’abisme
rere la boca de l’infern
per afrontar-se a si mateix?
¿Qui pot abraçar la ruïna,
sòrdid malabarisme
on el fred és calent
que ni en el condol pateix?
¿Qui pot fer
viatge d’altri
si el que li és dat
és fer-ne el seu?
(¿Que l’acompanyi qui:
aquell matat,
el reu,
l’ou podrit,
el qui fou pervertit?)
¿Quines roses
quins clavells podem donar
al qui transita
com un beat
cap a zona d’ombres,
terra dels morts,
l’immens fangar
que si el cerques t’evita,
car és ell que t’ha d’enxampar?
Tanta remor, desesperats
de mil pors trencades
i espais negats
per les comunions agitades
en llàgrimes de foc profà…
¿Sabem on som
i quin és el fons
i com és el negre
quan s’hi apropa el transtorn?
Que no qualli el vel
sobre la visió dels éssers:
entre la terra i el cel
hi ha la taca del roig,
pulmó dels àngels,
batec de l’univers:
la crida del cor.
Això és el viatge
i la resta és miratge,
si no hi ha concomitància
no hi ha petó, l’única petulància
són els temors de la raó…
¿Qui pot ajudar l’heroi
–qui pot ajudar l’heroïna–
que davalla sol
avall de tot
al pou de l’abisme
rera la boca de l’infern
per afrontar-se a si mateix?

(pàgs. 26-27)

En Gerard quan recitava cridava els ‘qui’ seguits, o bé al començament o bé quan menys t’ho esperaves al del final del poema. La qüestió era despertar l’oient del son o de ves a saber on. Tenia un punt punk, d’obrir portes sobtadament:

“Riders on the Storm” The Doors

Després d’aquest poemari, Horta es va dedicar molt més a l’antropologia (i a altres feines per a la subsistència pecuniària) que als recitals, i dels seus estudis van sortir publicats dos assaigs molt interessants i sorprenents: De la mística a les barricades (introducció a l’espiritisme català del XIX dins el context ocultista europeu) [XXII Premi Carles Rahola d’assaig, editat per Proa l’any 2001] i Cos i revolució. L’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat (Edicions de 1984, 2004).

Manel Delgado va fer-li al pròleg del primer hi escriu:
“L’element comú de què participen tots els fenòmens de possessió és la sacralització del cos, la manera com aquest és utilitzat intensament per a finalitats expressives, de les quals el predicat és sempre una enunciació sobre l’ordre social existent, ja sigui per sostenir-lo, ja sigui per impugnar-lo i apressar-ne la revocació. Els antropòlegs ens han proveït d’un bon grapat de teories a propòsit de les correlacions entre les tècniques corporals emprades en el decurs dels trànsits místics i l’estructura de les societats en què la possessió és una institució cultural, essencialment perquè es dóna per bona la premissa teòrica, emesa inicialment per Marcel Mauss, segons la qual l’experiència física del cos correspon amb l’experiència social. És la falta d’una articulació social forta –afegirà més tard Mary Douglas–, l’afebliment del grup, el que porta a cercar l’abandonament del control corporal com a forma adequada d’expressió, com si per mitjà d’un desordre somàtic pautat, estigués afirmant-se la urgència de convulsions socials de les quals els cossos serien l’escenari inicial” (pàgs. 16-17)

“El moment revolucionari, com el cos del posseït, no té, en efecte, ni cor, ni cap. Sols té musculatura. La turbulència històrica permet al cos venjar-se de les omissions que l’afecten, dels discursos que el menyspreen, dels projectes polítics que l’ignoren, que procuren mantenir-lo a ratlla mitjançant tota mena de prescripcions i prohibicions, que el voldrien esborrat per sempre o en perpetu silenci”. (pàg.18)

I seguint l’estela (literal i vanal) de l’anterior post, sobre allò que no es diu, poso aquests fragments d’Horta, que visualitzen d’alguna manera el seu punt de vista sobre ‘esoterisme, hermetisme i ocultisme’:

“La mirada antropològica se centra a diferenciar i confrontar el que pensem, el que diem i el que fem –i com interpretar-ho en cada moment cultural– a escala individual i col·lectiva. Tota expressió pública, sense restriccions, l’exotèrica («cap enfora») implica una contrapartida que la completa: l’esotèrica (l’impúdic no és pas el que us contem en aquest llibre, sinó tot el que no us contem). I a l’inrevés.” (pàgs. 70-71)

Hermetisme prové d’hermètic, «pres del llatí hermeticum, aplicat a les doctrines i els procediments de l’alquímia, pel nom d’Hermes Trismegist». «Hermes» en grec «Mercuri», fou considerat per la cultura grega com a equiparable al déu egipci Toth, conservador i transmissor –és a dir, intermediari– de la tradició i al capdavall representació mateixa de l’antic sacerdoci egipci, «o més ben dit, per referir-nos-hi amb més exactitud, del principi d’inspiració a qui aquest devia la seva autoritat i en nom del qual formulava i comunicava el coneixement iniciàtic». La denominació d’Hermes en llatí a la cultura romana, ja ho hem dit, és Mercuri, i dins l’astrologia el planeta Mercuri simbolitza la comunicació.” (pàgs. 75-76)

En fi, són llibres plens de les moltes càbales d’Horta i és clar, el món de la comunicació en què em moc jo (alguns en diuen ‘espectacle’, altres ‘indústria cultural’…) té poc a veure amb la comunicació (la ‘Cultura’…) que escriu ell… Perquè el que diu la comunicació ideal, com la Poesia, té un encant que perdura; com el misteri, o com ell escriu, del secret:

“El secret, en efecte, estableix una barrera entre els homes. I, tanmateix, el secret és l’únic mitjà que hi ha per abolir tota barrera” (pàg. 89).

Espero, amb això, haver fet entrar el cuquet a algú més, de llegir més l’obra del Gerard.

I també (el record d’un altre roig…) del llibre Agustí Centelles Diari d’un fotògraf Bram, 1939 (Destino, 2009) –si el voleu, demaneu-lo en català, que hi ha llibreries que només mostren la versió en castellà!–, on en el pròleg de Teresa Ferré (qui també té cura de l’edició) diu algunes paraules boniques i punyents que vull reproduir:

“La publicació d’aquest document coincideix amb el centenari del seu naixement i la commemoració de 70 anys de l’Exili republicà, el més nefast de la història de l’Estat espanyol, que provocà la fugida de centenars de milers de persones que ho deixaren tot enrere. Les generacions que no hem hagut de viure aquests fets tenim el dret de conèixer, de preguntar, de fer recerca i divulgació. Tenim la distància suficient que ens dóna la no-experiència vital per no caure en la demagògia ni el discurs estèril. Al mateix temps tenim la capacitat de triar i assumir amb decisió i compromís les conseqüències d’aquesta tria. En el meu cas vaig escollir Agustí Centelles. En primer terme per la seva qualitat com a fotoperiodista i la seva visió revolucionària i moderna de la fotografia. A mesura que l’he anat estudiant, aquest vessant professional del personatge ha quedat per mi absolutament equiparat en importància a la seva dignitat com a persona”. (pàgs. 10-11)

I les paraules que escrivia el mateix Centelles són el gran testimoni, on es reflecteix com, malgrat les calamitats passades (des del fatídic gener de 1939) i les incerteses del futur es visualitza l’empenta i la dignitat de tirar endavant. Una píndola de la seva estada al camp de concentració de Bram (del març al setembre de 1939) és aquest escrit del 2 de juliol de fa setanta anys:

“Rebo carta de l’Eugènia. Me la remet en Sebastià. Aquest envia uns encàrrecs per a en Jornet quan torni a Espanya. L’Eugènia no diu res de nou. Faig la tria dels clixés del camp i els col·loco a les carteres-arxiu. El panorama internacional, segons el diari, està que bufa. Sembla que aquest cop la guerra és imminent. Alemanya no afluixa i vol annexionar-se el passadís de Danzig a Polònia. Pel cel de Bram sobrevolen tot sovint moltíssims aparells. Són d’una rapidesa extraordinària, tant els lleugers com els pesants. Els gendarmes comenten les notícies, i donen com a cosa segura que es va a la guerra. La botiga fotogràfica rutlla. La gent ve contínuament a fer-se fotos. Gastem un terme mitjà de 20 fr diaris en menjar. Ho tenim tot pagat en material i a la caixa queden uns 300 fr. Això va molt bé, per ara. En Pujol ha passat al departament F i fa quatre clixés més. En Somacarrera no ha vingut avui diumenge. Fem una partida de dominó l’Olariaga, en Manolito, l’Argibay i jo. Bevem tres cerveses. Estic molt refredat i em prenc dues aspirines i una galleda plena de llet. Fa fred”. (pàgs. 115-116)

Per anar acabant, cal dir que Gerard Horta en aquest últim any i mig ha tornat a les andades dels recitals amb el grup musical Triulet. Li posen banda sonora a Balada de l’holandès errant. Fauleta per a quasi-cadàvers, l’últim poemari d’Horta editat.

Gerard Horta + Triulet a la Kinzena Poetika 2008 de Vilafranca del Penedès

I encara pot haver una altra connexió musical… comença amb un poema del segon llibre d’Horta:

Una banda anomenada
Utòpics

Subaltern, empaita
la mort. Encega’t de llum,
són colors. Futur
versàtil, fort de llavors,
si els fills en fan lloc d’amor.

Em sembla que parla d’aquesta banda dels noranta (atenció a quan feien l’Sputnik en aquells anys…):

Youtube ‘Hot Blues’ d’U-tòpics

Un blues i un videoclip que va bé per a nits de calor intensa i temps de crisi (sento a la ràdio que hi ha 488.000 aturats a Catalunya)…
Moments de perill i d’oportunitats.
Salut i sort per tothom!!

  1. Quines coses!

    Doncs n’he sentit a parlar molt d’en Cassasses; començarem a investigar per aquí!

    Jo també tinc por de que tots siguem replicants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!