Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

2 d'octubre de 2009
General
6 comentaris

F. Scott Fitzgerald: ?El qui va inventar la consciència va cometre un gran pecat. Perdem-la unes quantes hores?

Hi torno després d’un mes sense escriure (amb els caps de setmana plens d’activitat), de deixar l’estiu enrere, de començar una tardor més.
I ho faré parlant de música i poesia, com no… Però avui una mica de
jazz… i també cinema i narrativa (em sembla que faré els posts
quinzenals o mensuals, perquè pogueu païr-ho l’amable gent que us ho
llegiu…)

El jazz s’ha anat creuant pel meu camí de tant en tant. I de vegades ha resultat ser una de les meves coses preferides…

My favorite things, John Coltrane

Però també hi ha la part fosca… M’ha comentat (gent que hi viu) que al centre de Barcelona estan
tornant a vendre a tort i a dret heroïna i altres drogues… em
preocupa. Heu vist la pel·lícula dirigida per Clint Eastwood, Bird?
Brutal l’escena on es diu l’edat real i l’edat viscuda de la mort del
músic… Una pel·lícula que diuen, té molt a veure amb Julio
Cortázar
… i Charlie Parker, és clar. Doncs, a la poesia catalana hi
ha un poeta que es va atrevir a fer un contundent i gran poema (i en té
molts altres, i encara escriu, recita, tot i que li he perdut la pista
darrerament…). Us convido a fer una entrada a la poesia de Joan Josep
Camacho Grau
, droga dura:


Black Bird

De la mateixa manera que el ionqui
mor
per inacció
quan els òrgans se li queden rígids
i els intestins
obstruïts,
el tel del neguit m’ha recobert
l’estómac,
paralitzant-me,
palpitant-me,
com si una banda de free-jazz
interpretés
la cançó de l’angoixa
dins el meu cos
en descomposició,
com si Charlie Parker s’hagués xutat
heroïna
a la boca i
el seu saxo ple d’orificis,
punxades metàl·liques
sués
drogues
de sonoritat clarivident i,
a ritme de be bop,
em digués:
–Tots duem desesperació a l’interior.
Improvisa.


Jo he provat d’improvisar, a moments…

Aquells moments que dius ‘o ara o mai’… ‘Improvisa’…
i sempre que he improvisat (de cor) he estat feliç. Malauradament si tens una rutina i uns deures, no sempre pots ni has d’improvisar. El seny s’imposa a la rauxa. Crec que els artistes, però, tenen més marge i han d’improvisar més. És el joc i és el que ens agrada més d’ells. I és el que es desprèn d’ells, la seva sort i la seva desgràcia…

Fa poc he llegit Contes a l’era del jazz (Edicions 62, 2009), de F. Scott Fitzgerald. I hi ha alguns fragments que us vull reproduir, de quatre relats que formen part del recull:

+ “El primer de maig”
(és el conte que l’autor diu que marca ‘la histèria col·lectiva d’aquella primavera que va inaugurar l’era del jazz’)


“Al cap d’una estona van sortir a la pista mentre la colla de membres de l’orquestra de jazz contractada per a l’ocasió, bufant i balancejant-se, feia saber a la sala atapeïda que ‘si quedem sols un saxofon i jo, tant se val: dos són companyia!’”
(pàg.92)

“A l’Edith li va arribar una lleugera alenada de whisky. Els homes li agradaven més quan havien begut una mica; eren més alegres, més amables i més atents, i era més fàcil parlar-hi”
(pàg.93)

“ –Edith –va dir–, abans em pensava que tenia intel·ligència i talent i que era un artista, però ara veig que no sóc res. No sé dibuixar, Edith. No sé per què t’ho explico tot això.
Ella va assentir amb aire abstret.
–No sé dibuixar ni sé fer res. Estic pelat. –Va riure amb amargura i una mica més fort del compte. –M’he tornat un pobre, i una sangonera per als amics. Sóc un fracassat. Sóc un pobre desgraciat.
L’Edith se sentia més violenta cada vegada. ”
(pàg.96)

“‘L’amor és fràgil’, pensava. ‘Però potser se’n salven les engrunes, tot allò que era a flor de llavis, que s’hauria pogut dir. Les noves paraules d’amor, la tendresa que hem après, queden per al següent enamorat.”
(pàg.97)

“¿T’imagines que s’haguessin negat a servir-nos xampany per esmorzar? ¿T’ho imagines?
Tots dos van intentar representar-se aquesta possibilitat esgarrifosa, perquè era un esforç massa gran. Ni tan sols unint les imaginacions respectives els hauria sigut possible concebre un món en què una persona pogués negar a una altra el dret de prendre xampany per esmorzar. El cambrer va destapar l’ampolla amb un esclafit sonor, i al cap d’un moment la copa els borbollejava amb una bromera de color groc clar.
–Salut, senyor Entrada.
–Salut, senyor Sortida.”
(pàg.123)

“Per al senyor Entrada i el senyor Sortida, però, aquell esdeveniment no va ser sinó un fragment iridiscent i acolorit del calidoscopi canviant en què vivien immersos.
Van sentir crits, van veure que el noi rabassut feia un salt, i de cop la imatge se’ls va desdibuixar.
De cop eren dintre un ascensor que anava amunt.
–A quin pis van? –va demanar-los l’ascensorista.
–Qualsevol ens va bé –va dir el senyor Entrada.
–A l’últim –va dir el senyor Sortida.
–Ja som a l’últim pis –va dir l’ascensorista.
–Que en posin un altre –va dir el senyor Sortida.
–Més amunt –va dir el senyor Entrada.
–Al cel –va dir el senyor Sortida.”
(pàgs. 125-126)

+ “Porcellana i rosa”

L’HOME JOVE: ¿Què ha sigut això? ¿Que ho he somiat?
JULIE: Sí. Ets… ets un poeta, ¿eh?
L’HOME JOVE (amb veu somiadora): No. Faig prosa. Només faig poesia quan alguna cosa em colpeix.
JULIE (amb un murmuri): Colpit per un llamp…
L’HOME JOVE: La poesia sempre m’ha agradat. Encara ara recordo el primer poema que em vaig aprendre de memòria. Era Evangeline.
JULIE: Quina gran mentida.
L’HOME JOVE: ¿He dit Evangeline? Volia dir L’esquelet a l’armari.
JULIE: Jo tinc poca cultura, però recordo el primer poema que vaig aprendre. Era una quarteta:
En Parker i en Davis
jugaven a daus
sense tenir un dòlar
ni trenta centaus.
L’HOME JOVE: ¿T’interessa la literatura?
JULIE: Només si no és recargolada ni ensopida ni massa vella. Em passa igual amb la gent. La gent només m’interessa si no és recargolada ni ensopida ni massa vella.
(pàgs. 134-135)

+ El diamant que tenia la mida del Ritz”


“La joia de la joventut, i també la seva mancança, és que no pot viure mai el present, sinó que sempre l’ha de comparar amb el futur radiant imaginat: flors i or, noies i estrelles, no són sinó prefiguracions i profecies d’aquell incomparable i inabastable somni juvenil”
(pàg.158)

–Així –va exclamar en John en to acusador– ¿has deixat que m’enamorés de tu i has fet veure que em corresponies i has parlat de matrimoni tot i saber perfectament que no haig de sortir viu d’aquí?
–No –va negar ella amb passió–, ja no; només al començament. Havies vingut, i jo no hi podia fer res, i vaig pensar que els teus últims dies podien ser feliços per a tots dos. Però m’he acabat enamorant de tu, i… i em sap greu de debò que t’hagin de… que t’hagin de despatxar; encara que m’estimo més que et despatxin que no que facis un petó a una altra noia.
–¿Ah, sí? ¿T’ho estimes més? –va exclamar en John, furiós.
–I tant. A més a més, sempre he sentit dir que una dona es pot divertir molt més amb un home amb qui sap que no s’acabarà casant. Ai! ¿Per què t’ho he hagut de dir? Segur que ara t’he espatllat les bones estones que ens quedaven; i mira que ens ho hem passat bé, quan no ho sabies. Ja m’ho pensava, que quedaries aixafat.
–¿Ah, sí? ¿Ja t’ho pensaves? –A en John li tremolava la veu de ràbia.– Prou; no en vull sentir res més. Si tens tan poca dignitat i tan poca decència que et veus amb cor de festejar amb una persona que és poca cosa més que un cadàver, no vull saber res més de tu!
(pàg.171)

–Serem pobres, ¿oi? Com els personatges dels llibres. I seré òrfena i lliure com un ocell. Lliure i pobra! Que bé! –I es va parar i va aixecar la cara cap a en John per fer-li un petó apassionat.
–No es pot ser totes dues coses alhora –va dir en John amb mala cara–. Això se sap des de fa temps. I, posats a triar, jo m’estimo més ser lliure. Per si de cas, t’aconsello que t’omplis les butxaques amb tot el que tens al joier.
(pàg.177)

–Quin somni –va dir la Bismine amb un sospir, contemplant les estrelles–. Que estrany em sembla ser ara aquí amb un sol vestit i un xicot sense diners! Sota les estrelles –va dir–. No m’hi havia fixat fins ara, en les estrelles. Sempre me les havia imaginat com grans diamants que tenien amo. I ara em fan por. Em fan tenir la sensació que tota la meva joventut hagi sigut un somni.
–Ho ha sigut, un somni –va dir en John a mitja veu. La joventut sempre és un somni, una forma química de bogeria.
–Que bé, doncs, ser boig!
–Això diuen –va respondre en John amb aire trist–. Jo ja no t’ho sé dir. Però podem estimar-nos una temporada, posem un any, tu i jo. És una forma d’embriaguesa divina a l’abast de tothom. Al món només hi ha diamants; diamants, i potser l’humil regal de la desil·lusió. Aquest el tinc; i, com sempre, no en faré res. –Va tenir una esgarrifança.– Apuja’t el coll de la geca, amor meu, que la nit és freda i podries agafar una pulmonia. El qui va inventar la consciència va cometre un gran pecat. Perdem-la unes quantes hores.
(pàgs. 185-186)

+ “Oh bruixa pèl-roja!”


–Bona tarda –va dir, i es va interrompre sense saber per què, com si tingués el pressentiment que estava a punt de tenir lloc algun esdeveniment extraordinari en la seva vida i que no l’havia d’acompanyar si no era amb el silenci i l’atenció expectant que hi convenia.
(pàg.228)

…i aquella rialla de la Caroline que ell coneixia tan bé li va causar una sotragada, el va transportar, va convidar el seu cor a seure a taula amb ella, i el cor d’en Merlin va acudir obedient a la crida.
(···)
En Merlin va agafar al vol un tros de lletra d’una cançó que la Caroline cantava a estones:
‘No et capfiquis més del compte,
agafa-t’ho tot tal com ve…’
(pàg.238)

“Era la primera vegada en els seus vuit anys de matrimoni que se la tornava a trobar. Havia deixat de ser una noia; continuava sent prima com abans, però potser no tant: aquell aire de suficiència i d’insolència adolescent li havia fugit juntament amb el primer rosa de les galtes. Tot i així era una bellesa; havia adquirit distinció, i l’atractiu d’uns vint-i-nou anys ben portats; i seia dintre el cotxe amb tanta classe i tanta serenitat que mirar-la li va tallar l’alè.
De sobte va somriure; amb el somriure d’abans, radiant com aquella Pasqua i les seves flors, i més dolç que mai, però sense l’esclat i la promesa infinita d’aquell primer somriure de nou anys enrere a la llibreria. Va ser un somriure més fred, desil·lusionat i trist.”
(pàg.245)

“Els anys que van entre els trenta-cinc i els seixanta-cinc (···) Per a la majoria d’homes i dones, aquests trenta anys es viuen com un distanciament progressiu de la vida, com una retirada en primer lloc del front ple de refugis en què consisteix tota la miríada de diversions i aficions de la joventut, per passar a una segona línia amb menys refugis en què reduïm les ambicions a una sola ambició, les distraccions a una distracció, els amics a uns quants amb els quals mantenim una relació asèptica, fins que acabem en un reducte solitari i desmantellat que no és ni reducte, on els projectils ens passen xiulant molt a prop però a penes els sentim, i on, a estones amb basarda i a estones amb fatiga, esperem que arribi la mort.”
(···)
Als seixanta-cinc (···) tant en l’aspecte mental com en el físic era tan diferent del Merlin Grainger de vint-i-cinc anys que semblava una incongruència que es digués igual.
(pàgs. 248-249)

–Però ara –va continuar en Merlin, emocionat –ho entenc tot. Entendre és un do que tenim la gent gran, quan quasi tot ha deixat de tenir importància. Ara veig que aquella nit que vas ballar sobre una taula no eres sinó el meu delit romàntic per una dona bonica i esbojarrada. (···) Em vas llançar un avís. L’Olive em començava a estrènyer entre els seus braços i em vas aconsellar que fos lliure i conservés la meva porció de joventut i irresponsabilitat. Però vaig desoir l’advertiment. Devia arribar massa tard.
–Ets molt vell –va dir, inescrutable–. No me n’havia adonat.
(pàg.256)

–Oh bruixa pèl-roja!
Però havia fet tard. Havia contrariat la providència resistint a masses temptacions. Només li quedava el cel, on només trobaria els qui, com ell, havien desaprofitat la terra.
(pàg.259)

D’una època una mica posterior, i molt recomanable també, és una autora que també em va flipar quan la vaig descobrir: Dawn Powell (1896-1965). Però us n’escriuré en una altra ocasió perquè ara amb tot el que tinc al pap, no té lloc…

Doncs bé, si la d’Scott Fitgerald va ser la primavera després de la I Guerra Mundial, personalment vaig viure una primavera florida l’any 1999, com si la fi de mil·leni fes algun efecte… Tant d’efecte, que em vaig creure també que allò que em colpia ho podia plasmar en versos… Sí, vaig escriure alguns pseudopoemes (i vaig pintar uns pseudoquadres), sense saber-ne, com aquest…

Sex & Jazz

Ens hem citat
per no dir-nos
ni al primer plat
ni al darrer mos.

Postres de músic
i sortim com pinzell
de De Kooning,
per pintar els carrers.

Ens aturem
sota un tros de
blau, ens besem
amb roig i ens
escombrarà
el groc de paret.
Saxo i jazz.

Tinc un calfred
pell de gallina
del coll em ve
dolça cuina.
Ballem…?
Sexe i jaç.

Fa riure, oi?! Això és el que em va dir d’aquella sèrie de perVERSions que vaig escriure, un poeta: ‘són divertits’. I em sembla que només es va fixar en aquest (els altres feien riure, de debò), perquè citava Willem De Kooning
Ara l’he volgut citar, a part de perquè fa referència al jazz, perquè va ser un dels versos que vaig escriure un dels cops que he estat enamorada, o que he cregut en l’amor, o que m’han enamorat, o que m’hi han fet creure… no sé com dir-ho… perquè ben bé, no sé com dir-ho… Sempre l’he acabat espifiant amb les paraules (crec que més que amb els fets)… (i ja sé, d’altra banda, és al que em dedico…) Com canta el meu germà amb Caracola en una cançó seva: “quien tiene boca se equivoca,/ y la pena que pasa no es poca/ y no es poco lo que me equivoco/ y lo que aprendo tampoco”…

El fet és que l’efímer, l’imprevist, és l’espurna que hi ha en l’enamorament, una connexió que tant t’atrapa com aviat fuig, s’escapa… i que, si la vols atrapar, mata l’amor, apaga la flama. O com diu molt millor Enric Casasses a Que dormim? (Edicions 62/Empúries, 2002):
“un poema és com l’enamorar-se/
no té programa ni tornar-hi/
fou i prou, ja està, no en parlem més”
(pàg.44).

Tot i això, la meva primera obsessió, després de l’amor, va ser retenir d’alguna manera els instants fugaços i primer vaig creure que només me’ls farien reviure un xic l’art i les cançons (i les persones, és clar…). I que imatges, pel·lícules i quadres podien suggerir-me emocions… Però, per anar bé, sentiments i emocions haurien de ser del tot aliens, nous… Ara, tot acaba repetint-se, com aquells versos de Casasses que, no sé perquè, a mi em ressonen, depèn de l’època, com una maledicció o una benedicció:

3 POEMA
-A mi ja van parir-me enamorat
i mai més he parat d’enamorar-me.
-Doncs jo vaig néixer desenamorada
i no he deixat de desenamorar-me.

Dels quadres que vaig pintar, que un amic amat artista en deia ‘il·lustracions’, eren molt naïfs, amb poca capa de pintura, i que de, tot tant pur, i ingenu, només va tenir un destí: les amistats. Els quadres els tenen les amistats d’aquell moment.

Després van continuar els enamoraments a base de desenamoraments (si teniu més curiositat o sentit de la xafarderia, feu un cop d’ull a l’Anhel Enorme del Pack de iogurts). Ara, però, ja estic en una altra estació i rares vegades em dóna per vomitar ‘diVERSions lliures’. Algun sol, alguna lluna…

Però tornem amb la meva història amb el jazz!
Quan tenia uns vint anys una persona força més gran que jo em va passar, entre altres, música de jazz: Ben Webster, John Coltrane, Billie Holiday… i a la tardor van bé músiques com aquestes…

“Where Are You” Ben Webster

Recomano aquí els còmics + CD que darrerament ha editat el segell DiscMedi sobre artistes com Tete Montoliu, Miles Davis o Billie Holiday (també d’Elvis Presley, Pascal Comelade…).

Però és ara amb l’exposició El segle del Jazz al Cccb que m’he adonat conscientment (a una gran pantalla, la veureu, si la veieu, teniu temps fins al 18 d’octubre! Molt recomanable), que el meu primer contacte amb el jazz ve de més lluny. Va ser a través de totes les pel·lícules musicals que em vaig empassar quan era petita, que protagonitzaven Fred Astaire, Ginger Rogers, Gene Kelly, Frank Sinatra, Rita Hayworth, Barbra Streisand… (i també no musicals, de Greta Garbo a Katharine Hepburn).

“Let’s Call The Whole Thing Off”
Ella Fitzgerald & Louis Armstrong

No us sembla que hi ha alguna connexió entre aquesta cançó i aquesta altra? Uns ho diuen d’una manera, uns altres d’una altra… uns alegres, l’altre trist…

La meva obsessió pel cinema va ser gran (sobretot en blanc i negre, amb els comentaris del seu temps de la meva tieta-àvia) a casa els pares estant… Aquell mitjà del qual va fer màgia i somni Méliès, i que va passar al sonor amb El cantor de jazz (1927)... el mateix mitjà que em faria veure una vegada i una altra Cantant sota la pluja amb divertides escenes com aquell “sí, sí, sí…”/ “no, no, no…” descompensat, descompassat, fora de temps i de lloc. El mateix que em faria llegir sencer el totxo del culebrot d’Allò que el vent s’endugué… El que em faria comprar sovint la revista Fotogramas i veure els Òscars a la matinada, però només just fins l’any que van passar a emetre’s al Canal + (de pagament).
Mai no he deixat de ser fan de pel·lícules com Barret de copa, Un americà a París, Un dia a Nova York, Pal Joey, Víctor o Victòria,… (sí, també d’altres, com Lawrence d’Aràbia o Brazil… les actuals me les estalvio ara i aquí, amb una excepció, que hi pega, Lulu On The Bridge, de Paul Auster, que també m’hi agrada la banda sonora…).

Sé que és una mirada alienadora, la de l’època (daurada) del cinema nord-americà. Però m’agrada… Com també m’agrada tocar de peus a terra i recordar aquell poema de Roure (i amb què ara titula Pascal Comelade una de les cançons del seu últim disc, Friki Serenata):

Europe Change Bad

Europe Change Bad
And my friends
of foot in the ways.
Listen now!
Strong song for your
crazy head.
The man working
for the money,
and we working for the life.
Poor man walking
to the streets
and destroy the hypocrisy
all around you.
Not money. Not simpathy.
Many money, many simpathy,
but friends, rich and poor
the same history for me.
Now, I can say
with other language. En català!
Però no et puc dir moltes frases,
la música viu dins meu.
Comprens! Temps lliure
per anar esperant
els amics
que sempre arriben
i sempre responen.
Entens!
Fàcilment m’acompanyes
pel camí de la incertesa
però no importa,
jo sóc el mateix que neix en cada cançó.

Estem en temps de crisi, però no hem d’oblidar la part d’oportunitat que hi ha implícit…

I treballar a una revista del Grup Enderrock, també m’ha portat a veure el naixement (i els primers anys) de la revista Jaç, a conèixer músics a través dels companys de redacció Pere Pons i Martí Farré Sender, a poder gaudir de concerts dels artistes d’aquí i d’allà, de Llibert Fortuny fins a Brad Mehldau trio (en una escapada a Girona) o Chick Corea (als Jardins de Cap Roig) l’any passat. També he de citar per altres connexions els Vrak Trio (amb i sense Refree), els OJO amb Cris Juanico i els OJO amb la Mala Rodríguez,… O l’última troballa a l’últim Mercat de Música Viva de Vic: un experiment que fan músics que no entenen de fronteres ni estils ni gèneres com són Xavi Lloses o Nico Roig, amb S’Acobla. Nico Roig és qui ha produït l’últim disc d’Els Nens Eutròfics, que, encara que no sigui jazz, per llicència d’aquest bloc poètic, vull citar també perquè tenen una filosofia molt primaveral, com suggereix una (malifeta?) entrevista a Paper de vidre. El proper dijous 8 d’octubre teniu un concert del Tr3sC per descobrir-los.

I per acabar, l’últim disc que he escoltat del nou jazz que es fa per aquí, és Evocación, del trompetista Raynald Colom, tot un altre referent a tenir en compte…

I perdoneu si m’he anat per les branques. Evocar té això. Escriure, també.
Han caigut més de cinc fulles…

“Day Is Done” (Five leaves left), Nick Drake

  1. nena ets la millor !!! vaja classe d’amor i jazz

    l’amor…. aiiii   totalment d’acord amb el cassasses i amb tú
    un poema és com l’enamorar-se/
    no té programa ni tornar-hi/
    fou i prou, ja està, no en parlem més

    no es maco !!!!!

    i per acabar una DECLARACIÓ d’amor !

    l’anhel de tenir la millor companya de feina i una amiga
    estupenda !!!! com tú

    1 petó enorme

    LAURA MORENO DINARET

    ahhhh i que no se m’enfadi en Pere que per ell també va 1 el petó enorme

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!