Anhel Enorme
Bloc d'Helena Morén Alegret
David Bowie: ?There?s A Starman Waiting In The Sky?
Això fa dies que ho tinc escrit, però diverses feines i raons m’han dut a
publicar-ho força més tard. I ha donat la meravellosa casualitat que hi ha novetats de David Bowie!! Però jo el que deia era…:
Em poso a escriure una nit que m’han donat
‘plantón’… bé, sempre hi ha coses a fer! com un post pendent de fa
dies! I em poso un disc de David Bowie perquè una persona em va demanar
‘per què t’agrada David Bowie?’ i una amiga de l’adolescència em deia
per Nadals, quan va passar per casa, ‘encara t’agrada tant David
Bowie?’… No m’he posat cap disc genial de Bowie segons els entesos,
m’he posat el Tonight (Emi, 1984), perquè avui simplement em ve de gust
sentir que ‘Everything will be alright tonight (···) Everyone will be
alright tonight/ No one moves/ no one talks/ no one thinks/ no one walks
tonight/ tonight’… Una mica taoista tot plegat.
M’encanta David Bowie, però no em considero cap ultrafan ni cap
col·leccionista de David Bowie; tinc tot just quatre vinils, cinc o sis
CDs d’ell, un parell de llibres i algunes cintes de k7. Suposo que
l’aprecio perquè va ser el primer artista que em va agradar a mi (i no
als meus germans melòmans). Segurament l’hauria escoltat al Tarda Tardà,
però, sobretot, va ser gràcies que una persona del cau (Glòria, ni te’n
deus recordar) em va gravar unes cintes. Vaig descobrir-lo en
recopilatoris i em vaig empassar les lletres perquè amb elles podia
sentir certa rebel·lia (“Rebel, Rebel”), canviar d’estat d’ànim i regnar
amb la imaginació (de “Changes” a “Heroes”), volar cap a Mart (“Live on
Mars”) i saludar el Major Tom (des de l’enlairament d’“Space Odity”
fins a la caiguda a “Ashes to Ashes”)…
Va coincidir que vaig enganxar la gira nostàlgica Sound & Vision, i
va coincidir que aquest, el de l’Estadi Olímpic de 1991, va ser el meu
primer gran concert. Vaig cantar totes les cançons, com “Blue Jean” que
més que una ‘Jean trista’, amb el meu anglès limitat, per mi era més
aviat com entonar ara eufòrica ‘El poder de mis tejanos’ dels
Hidrogenesse. Era una connexió total (deformada, però total). I escoltar
Bowie em remet aquell esperit adolescent. També em recorda l’època del
primer enamorament.
I m’encanta la seva imatge camaleònica: aquelles elegants camises
blanques de mànigues folgades, que m’imaginava sorgides dels mercats de
Candem o Portobello… Com comentàvem fa poc amb uns amics, nosaltres, a
diferència dels nostres pares (fills de la postguerra i el franquisme),
hem viscut moltes vides. Hem estat camaleònics com Bowie, i hem assumit
i après per plaer (o per força) aquests canvis constants d’estudis,
amics, feines, parelles o amants.
Ara tinc tres fotos de diferents èpoques de Bowie, un parell en directe
del gran fotògraf i company Xavier Mercadé (una de preciosa, ben
emmarcada) i fa poc em vaig comprar el cartell de l’exposició Beatles to
Bowie The 60’s exposed, a la National Portrait Gallery, i un jove Bowie
presideix el meu menjador al costat de diferents cartells: de Perejaume
d’unes jornades dedicades a Joan Vinyoli, un de Max per al concert de
Pascal Comelade al Palau de la Música Catalana i un de Wassily
Kandinsky, de l’exposició Analogías musicales. Kandinsky y sus
contemporáneos, al museu Thyssen-Bornemisza de Madrid.
…Ara que cito Vinyoli i que parlo d’art, poesia i música, aprofito per
apuntar que el passat dijous 14 de gener a l’Horiginal vam presentar el
llibre-CD Terra i Cultura. II Premi Miquel Martí i Pol (EDR discos/
Cossetània, 2010). El llibret (fet en temps rècord) l’he cosignat amb un
altre company de fatigues enderrockaires que aprecio molt, Joaquim
Vilarnau. Va presentar l’acte ni més ni menys que Lluís Llach (perquè el
premi Miquel Martí i Pol l’endega el Celler Vall-Llach), que ja he
citat en altres ocasions en aquest bloc l’emoció que em genera escoltar
cançons seves com “El meu amic el mar”…
Però torno a David Bowie i altres mars…
Musicalment, Bowie sempre que l’escolto, m’emociona amb la seva sola veu. A més, tinc la sort de tenir un germà músic que li dóna per agafar la guitarra sovint i ens posem a cantar-lo (ara més de tant en tant) per fer el que nosaltres en diem “revivals”. I és que el primer cop que em vaig adonar que les cançons de Bowie m’enlairaven més que altres, va ser quan vaig anar a Anglaterra a visitar dos dels meus germans que hi vivien l’estiu de 1998, amb dues amigues. El meu germà va agafar la guitarra i vam cantar a duet “Space Odity” (Major Tom) i va ser una de les experiències més boniques que recordo. I el plaer l’hem repetit en altres ocasions… Com quan em poso el meu disc preferit de Bowie, The Rise and Fall of Ziggy Stardust and The Spiders from Mars, i canto totes les cançons pel pis, sobretot “Starman” (‘There’s a starman waiting in the sky’), “Lady Stardust”, “Ziggy Stardust” i “Rock’n’roll Suicide” (‘You’re not alone, gimme your hands’)…
“Starman”
La mitomania però no és el meu fort. Hi ha mil coses que em transmeten emocions i afectes: des de les pel·lícules musicals a la simbologia noctàmbula que en un moment donat pot tenir una ampolla de xampany, una rentadora o un billar.
L’amor està en una altra dimensió, encara més enllà, però també té els seus cims i les seves àncores en el terreny. De peus a terra puc recordar i voleiar la ment cap a la platja del miracle de Tarragona, la punta de la Mora, la platja de Sitges, la cala moruna del Garraf, la platja de la Barceloneta, la platja de Caldetes… el mar. Els límits estan en les onades que trenquen i acaben engolides per la sorra.
I em venen moltes cançons marineres, des de “La meva terra és el mar” de Lax’n’Busto que vam escoltar l’altre dia recordant Marc Grau a la sala Bikini, fins a “Jònic” del meravellós disc de debut de Bikimel…
I tanta conya marinera perquè em fa vergonya i alhora il·lusió compartir la cançó “A la mar per unes mans” (la musicació del text meu feta pel meu germà m’ha arribat el dia del meu aniversari!! I més a baix també un altre regalet musical !! )
“A la mar per unes mans”
Cendres, a la mar per unes mans (bis)
El dol no té plors
La sal salva els records
I no té por
De desvetllar els insomnes
(té l’últim alè de cada boca)
Sento, a la mar per unes mans
Les veus sense vida
Ara refilen
Demana’t si així
No pren sentit
Cada nota, cada mot
I sento, a la mar per unes mans
Està tot dit
D’aquell passat
L’amor fugit
Ha begut cada bell cos
(la mar d’amants)
Sempre, a la mar per unes mans
Són unes cendres que reneixen mentre hi ha vida, com escriu un que ha estat també protagonista d’un post anhelenorme, Gibran Khalil Gibran quan parla de la Raó i la Passió: “Deixeu que la vostra ànima exalti la vostra raó fins al cim de la passió perquè pugui cantar;
I deixeu que la dirigeixi amb seny, perquè la vostra passió pugui viure a través de la seva diària ressurrecció i, com el fènix, reneixi de les seves cendres”.
I ja posats, us mostraré un conte de cap d’any:
“A la dona del futur”
La dona del futur creia que tenia totes les possibilitats per davant i estava enamorada de la vida. La vida feia que mirés miralls. Es va trobar el primer i va dir superba ‘bah, aquest mirall és com els altres’; ella tenia més coses a oferir al món que només una imatge bella!
Estudià i estudià, i un dia es va trobar la imatge que els culebrots no havien aconseguit incorporar-li, però el cinema d’art i assaig, potser sí. Va perdre l’oremus, i va començar a mirar-se el mirall només des del cervell, que se li escapava. Sort va tenir del tercer mirall. Va ser una hiena sense cap. Tot i que va aprendre’n a riure, i el plaer, la hiena volia reproduir-se i la dona del futur va fugir cames ajudeu-me de la trampa.
Observà i observà, pensant que el mirall dels altres no li servien, altiva i absurda. I va trobar el mirall ideal, el que reunia la impossibilitat de veure’s atrapada, la possibilitat de regenerar passió i la no voluntat de criar fills bords, encara que fos d’un sant baró.
Anys d’estimar i estimar, fins veure el sense sentit d’un mirall que no aporta el creixement ple que una dona del futur desitja.
I aparegué un mirall més proper, que de tan proper, se’n va anar lluny. Un mirall que va deixar rastre perquè reflectia fil per randa les virtuts i els errors de la dona del futur. El rellotge social i biològic esdevingué retronant, sense evitar però que fes nosa sempre.
I va arribar la travessa pel desert. L’any comença amb un mirall esplèndid, que fa volar coloms i reflecteix els millors desitjos concentrats en poques dosis de realitat. Però es trenca en mil bocins i la dona del futur camina dessolada sobre els vidres, fins que arriba el darrer mirall.
Enigmàtic i esperançador es declara home de ciència, que veu en ella un mirall com les altres, una il·lusió infundada… Ella es planta com un animal ferit, enamorada de les seves morts. És a punt de travessar el mirall… sempre ha mirat el mateix?
La soledat no recorda estudis ni resultats, només el cor que, des de l’infern, canta ara divertit ara dolent “A la mar per unes mans”…
Sorpresa d’aniversari del meu germà Dani Caracola (i el gran mèrit és que ho ha fet treient-se hores de son, aquesta matinada passada!)
El dia 31 de desembre vaig escriure aquest conte. La matinada del 31 al 1 va morir el meu tiet Ricard Alegret Fortuny. Un home que va viure de ben jove sense pares, emprenedor com pocs, va saber fer-se el seu lloc al món i estimar tota la seva família. Ell havia decidit anar a viure amb la que seria la meva padrina un dia com aquell de feia molt anys… Una abraçada per les meves dues cosines, si mai llegeixen això. Una d’elles em va frapar amb una història que li va contar el meu tiet: Ell sempre havia buscat la seva força en l’estel que més brilla (l’estrella del matí? l’estrella del nord?), que s’imaginava que era el seu pare: el meu avi mestre (que no vaig conèixer) Ricard Alegret Reig. ‘There’s a starman waiting in the sky’…
Per anar acabant, catorze fragments d’una lectura que algú em van recomanar i recomano: Oceà, d’Alessandro Baricco (Edicions La Magrana, 1997)
“Sol, al mig de la platja, Bartleboom mirava (···)
(···) No hi havia manera d’aturar aquella alternança contínua de creació i destrucció (···) aquell vaivé que entabanava i escarnia qualsevol esguard científic.”
Pàg. 29
“Tard o d’hora entraria –dins del marc d’aquella mirada, que ell imaginava memorable en la seva científica fredor– el perfil exacte, enribetat d’escuma, de l’onada que esperava. I llavors es fixaria, com una emprempta, en la seva ment. I ell la comprendria. Aquest era el pla.”
Pàg. 30
“La natura (···) si comprens els límits, comprens com funciona el mecanisme. Es tracta de comprendre els límits”
Pàg. 32
“(el riu) Aigua que llisca cap a l’aigua, festeig delicadíssim, els meandres del riu com una melodia de l’ànima. Un viatge imperceptible (···) Perquè ningú no pugui oblidar que bonic seria si, per cada mar que ens espera, hi hagués un riu per a nosaltres. I algú –un pare, un amor, algú– capaç d’agafar-nos de la mà i de trobar aquell riu –imaginar-lo, inventar-lo– i posar-nos sobre el seu corrent, amb la lleugeresa d’una sola paraula, adéu. (···) Seria dolça, la vida, qualsevol vida.
(···) un camí d’aquí al mar.”
Pàgs. 47-48
“Langlais traçava amb la seva ploma d’oca el límit entre el que, en el Regne, es consideraria autèntic i el que s’oblidaria com a fals.”
Pàg. 49
“(Langlais) No volia salvar-lo (Adams). No era exactament això. Volia salvar les històries que hi havia amagades dintre seu. (···)
Langlais no era metge i no havia salvat mai ningú. Però havia après de la pròpia vida l’imprevisible poder terapèutic de l’exactitud. Ell mateix, es podria dir, es curava exclusivament amb l’exactitud. Era el medicament que, dissolt en cada glop de la seva vida, mantenia allunyat el verí de la bogeria. Així va pensar que la inatacable llunyania d’Adams només s’esmicolaria en l’exercici quotidià i pacient d’algun tipus d’exactitud. Sentia que, a la seva manera, havia de ser una exactitud amable, només tocada lleument per la fredor d’un hàbit mecànic, i cultivada en la tebior d’algun tipus de poesia. La va buscar molt temps en el món dels objectes i de gestos que hi havia al seu voltant.”
Pàg. 55
“(···) la vida no va com tu te la imagines (···) he entès massa tard per on s’havia d’anar: pel cantó dels desigs. (···) El que salva són els desigs. Són l’única cosa real (···) Quan ja era massa tard, jo vaig començar a desitjar.”
Pàg. 72
“El mar encanta, el mar mata, commou, espanta, fins i tot fa riure, de vegades, desapareix, de tant en tant, es disfressa de llac, o forja tempestes, devora naus, regala riqueses, no dóna respostes, és savi, és tendre, és poderós, és imprevisible. Però, sobretot: el mar crida. (···) Sense explicar-te res, sense dir-te on, hi haurà sempre un mar que et cridarà.”
Pàg. 72-73
“Un vell que es deia Darrell, deia sempre que hi ha tres tipus d’homes: els que viuen davant del mar, els que es fiquen dins del mar, i els que consegueixen tornar del mar, vius. I deia: ja veuràs quina sorpresa quan descobreixis quins són els més feliços.
(···)
He vist una infinitat de coses que són invisibles des de la riba del mar. He vist què és realment el desig i què és la por (···). No m’equivocava, allà a la riba, aquells hiverns, quan pensava que la veritat era aquí. He necessitat anys per baixar fins al fons del ventre del mar: però he trobat el que buscava. Les coses autèntiques.”
Pàg. 109
“És la música que és difícil, aquesta és la veritat, és la música que és difícil de trobar, per dir-li-ho, allà tan a prop, la música i els gestos, per desfer la pena, quan de fet ja no hi ha res a fer, la música justa perquè d’alguna manera sigui una dansa i no una sotregada aquell pèndol de l’ànima, salvador i assassí, si sabés ballar faria menys mal, dins de les paraules, en la pols dels gestos, i saben que, si tinguessin prou valor, només el silenci ho seria, música, música exacta, un vast silenci amorós, clariana del comiat i llac cansat que finalment regalima en el palmell d’una petita melodia, apresa des de sempre, i que s’ha de cantar en veu baixa:
–Adéu, Elisewin.
Una melodia de no res.
–Adéu, Thomas.”
Pàg. 125
“Va aprendre de Langlais que, entre totes les vides possibles, t’has d’ancorar a una per poder contemplar, amb serenitat, les altres.”
Pàg. 130
“La vida no és prou gran per mantenir junt tot allò que el desig arriba a imaginar-se.”
Pàg. 143
“–Ja no hi ha manera de beneir el mar.
–Però aquell vell ho feia.
–Aquell vell era vell i tenia una cosa a dins que ara ja no existeix.
–Màgia?
–Una cosa així. Una bona màgia.
–I on ha anat a parar?
–Ha desaparegut.
No s’ho podien creure, que realment hagués desaparegut en el no-res.
–Ho jures?
–Ho juro.
Realment havia desaparegut.
L’home s’aixecà. Allà lluny es veia la fonda Almayer, gairebé transparent en aquella llum que el vent del nord havia rentat. El sol semblava que s’hagués aturat en la meitat més clara del cel. I Dira digué:
–Tu has vingut aquí per beneir el mar, oi?
L’home la mirà, féu alguns passos, se li atansà, es va inclinar i li somrigué.
–No.
–Llavors, què hi feies, en aquella habitació?
–Si ja no es pot beneir el mar, potser encara es pot dir”
Pàg. 185
“–És igual, a qui. El que importa és intentar dir-lo. Algú escoltarà.
Ja s’ho havien pensat, que era una mica estrany. Però no d’aquella manera. D’una manera més senzilla.
–I fan falta tots aquells fulls, per dir-lo?
Dood se l’havia empassat tot sol escales avall, aquell bossot ple de paper. Li havia quedat travesser, aquell assumpte.
–Bé, no. Si un en sabés realment, en tindria prou amb poques paraules… Potser començaria amb moltes pàgines, però després, a poc a poc, trobaria les paraules justes, les que diuen d’una vegada totes les altres i, de mil pàgines, arribaria a cent, i després a deu, i després les deixaria allà, esperant, fins que les paraules sobreres relliscarien fora dels fulls, i llavors només caldria recollir les que quedaven i concentrar-les en poques paraules, deu, cinc, tan poques que a força de mirar-les de prop, i d’escoltar-les, al final te’n queda només una a les mans, una i prou. I si la dius, dius el mar.”
Pàg. 186
…Però és clar, el meu mar és un…
‘No esperis res. El mar ens tornarà’, que diu el poeta Balasch…
O com vaig escriure a Mallorca l’estiu del 2007: ‘Escrivim una línia de mar on/ l’escuma davalli sorra endins/ amb la consciència de l’horitzó/ infinit esmunyint-se’ns entre els dits’…
O ‘per gaudir de tenir/ cal haver no tingut/ un esforç mental/ sense vanitat’…
Resum brillant (d’un estel viu):
si si no no
I dues versions de David Bowie per acabar:
“L’home que va vendre el món” Abús
“La ràdio de Mart” Mine!
I la propera festa que preparem a Enderrock és un guateque!! El número de febrer (172), dedicat a la música dels seixanta, ens traslladarà a les músiques que van versionar grups com Els Dracs. Aquell grup, que jo havia vist citat als cançoners, anant de campaments, de qui cantàvem les seves adaptacions de cançons com “La casa del sol naixent” o “Colors”, i que ara trobareu en una reedició de Picap (La casa del sol naixent, Els Dracs, 2010). Precisament aquest segell és el que prepara un doble disc recopilatori de la música dels anys seixanta, i del qual a la revista Enderrock (núm. 172) trobareu un avançament. No us perdeu el número, que el ie-ié, el pop i el garatge, tornen i són una festa!!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Felicitas primer de tot pq és el teu aniversari! i Felicitats pq aquest post no me l’he llegit un cop sino dos o tres. Potser pq no parles de poesia i parles de novel·la, sigui el que sigui ha estat fantàstic. O potser serà el mar?…
Segueix així reina!