Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

18 de desembre de 2013
Sense categoria
0 comentaris

Madonna (de Chrissie Hynde): “Em va donar coratge, inspiració, el fet de veure una dona amb aquesta seguretat en un món d’homes”

Si us plau, dones del món, feu-vos un favor molt gran i llegiu Cómo ser mujer, de Caitlin Moran (bé el seu original es diu How to be a woman, i la traducció en castellà és de Marta Salís, editat per Anagrama). És un llibre que ja veureu com ens ha arribat com una alegre benedicció per a les nostres avorrides animetes per fer-nos riure de les nostres misèries i de les que les vetllem (a part de tot el món patriarcal), nosaltres mateixes. Podreu estar d’acord o en desacord amb coses, però us asseguro que en molts moments us partireu de valent i restarà un necessari pòsit. Com diu en un moment del llibre: “Es difícil ver un techo de cristal porque es de cristal. Prácticamente invisible. Lo que necesitamos son más pájaros que vuelen por encima de él, y lo llenen de cagadas para que podamos verlo”. I els ocells en aquest cas som nosaltres, noietes, que encara hem de canviar algunes coses pel camí que ens convé a totes, de totes totes…


Foto: Xavier Mercadé

Aquest que vivim és un viatge inventat. I, posats a inventar, què millor que amb un dels millors invents de la humanitat: la música. Les cançons ens acompanyen des del bressol fins a l’enterrament, tot i que depèn del grau de melomania de la persona esclar. Abans de llegir-me el llibre de la Caitlin Moran i havent fet un curs aquesta tardor molt motivador a la llibreria La Central titulat “Narrar l’experiència: de la confessió al simulacre” impartit per l’escriptor Borja Bagunyà, em disposo a fer —com un exercici que espero que no se us faci molt feixuc, resistents lectors, però que en tot cas no l’HEU DE fer, el que només caldria és que demaneu per Reis el llibre de la Moran i el llegiu ja!—, bé, he fet, un intent de lectura posmoderna del llibre Mujeres y música, 144 discos más que avalan esta relación, de Toni Castarnado (segons la lectura actual d’Helena M. Alegret), que és qui va citar la Moran i me l’ha fet descobrir d’altra banda.

Solapa: Toni Castarnado Linde, “periodista” com jo; “de Santa Coloma de Gramanet”, la població del costat de la ciutat on visc jo; “treballa en el món de la música a capçaleres com Ruta 66, Rock Zone…”, jo treballo des de fa prop de deu anys (aquest gener vinent!!) a la revista musical en català Enderrock; el seu primer llibre va ser Mujer y música. 144 Discos que avalan esta relación (aquest és el segon volum), jo només puc dir que l’únicament meu, encara no ha sortit (tot i haver compartit autoria —sobretot amb Joaquim Vilarnau— a alguns reculls de poemes musicats i altres espècies musicals en perill d’extinció).

Dedicatòria: “Para Lhasa Castarnado Lecoq. Mi chica favorita, la riot grrrl definitiva”. Jo no tinc un ‘per a’ encara publicable, però –després de llegir una entrevista a la cantautora La Marta Rius i veure presentar un acte a en Castarnado sobre el llibre–, sé que “Lhasa”, el nom de la filla de l’autor, és un homenatge a la jove cantautora desapareguda, Lhasa de Sela [Busco a google: September 27, 1972 – January 1, 2010, i mentre escric, aprofito, Youtube també: “El Desierto” de Lhasa de Sela. I l’escolto]. La Marta Rius en saber que Lhasa havia mort es va decidir a treure del calaix cançons pròpies, no fos cas, i aparcar l’etapa amb el grup folk Sol i Serena.

Pròleg de Christina Rosenvinge, pàgines 7 i 8:

+ El títol del pròleg “La fémina como ser salvaje” em suggereix el model rocker que ens han venut a les noies que hem crescut com a diferents respecte del model estàndard predominant femení (l’únic objectiu final del qual, del tot respectacle i vital, era casar-se i tenir fills); i totes hi hem caigut de quatre potes, hem comprat i menjat en algun moment de les nostres vides o tota la vida.

+ “el talento femenino y sus cambiantes signos de identitat”: gràcies a l’evolució, ja no som ni ens sentim una identitat indivisible, sinó més aviat diferents personalitats en una mateixa dona i/o diversos estils o imatges de dones.

+ “¿Qué impide que las chicas salten al foso y se hagan oír? (···) Una de las causas de ese desequilibrio es la escasez de figuras femeninas en las que inspirarse”; d’acord, ara se m’acut que podria provar de veure si distingeixo en aquest llibre ‘figures femenines’ que m’inspirin o m’hagin inspirat en el passat; en el meu cas no com a creadora, sinó com a lectora i oient. Voldria empoderar la paraula en clau femenina…

+ “a las mujeres les ha tocado desde tiempos ancestrales (y por motivos que hoy no tienen sentido) un papel que no incluye llevar la voz cantante en ningún sentido”. No, jo no canto, però m’he fet sentir i llegir; això sí, m’ha costat imposar molts cops la meva veu, de fet, encara no sé ben bé quina és la meva pròpia veu, encara busco.

+ “Siglos de comportamiento condicionado”. Exacte, és una sensació d’estar en un segon pla perpetu en molts àmbits (cosa que també els passa a molts homes tot i que ells no ho veuen tan clar).

+ “hay que tener ciertas dosis de ambición, arrogancia y audacia y esas tres As no son valores bien vistos en una chica”. No només això, és que aquests trets tampoc no afavoreixen la desfavorida en cap cas, és com qui va directament a estampar-se contra la paret mestra, que és sempre mascle. Gairebé totes tornaran al paper que s’espera d’elles després d’estampar-s’hi.

+ “De los músicos he recibido la formación musical que no tuve”; és clar, els aparadors musicals els han acaparat els homes des dels inicis (qui recorda Elvis Presley i qui Wanda Jackson? Malgrat que diuen que va ser ella la que li va ensenyar, per exemple, fer el ‘gorgorito’ característic del Rockabilly). De la mateixa manera hi ha moltes mestres de la veu i de música que mereixen un respecte i un reconeixement també.

+ “pude superar poco a poco esa inseguridad que lastra muchas carreras femeninas”, a base de què? doncs, massa sovint d’assolir un rol masculinitzat (nadie te hace sentir ‘la chica’), d’adaptar-te al medi i així rebre reconeixement del públic per insistència i perseverança. És un: ‘Aquí a picar pedra com tothom i vas like a rolling stone’.

+ “Según Malcom X los derechos no se piden, se toman”. Potser hauria estat bé haver reivindicat alguna frase d’Angela Davis, membre del famós partit dels Panteres Negres i marxista comunista que va escriure (miro el google) llibres com If They Come in the Morning: Voices of Resistance (1971), Angela Davis: An Autobiography (1974), Women, Race and Class (1981) i Women, Culture, and Politics (1989) [en castellà veig que es troben els títols: Autobiografía (Grijalbo, 1977) i Mujeres, raza y clase (Akal, 2005). En català, no hi ha res, tot i que a mi qui me la va fer conèixer és l’amic i escriptor valencià Toni Mollà]. [Escolto del Youtube, “La distancia adecuada”, de Christina Rosenvinge: ‘Esa señorita que rima conmigo que te ronda siempre alrededor/ Es tu favorita, te lleva consigo, y te gusta más que mi canción’…] Moltes ganes del proper disc de la Rosenvinge, que sortirà al febrer i que el seu productor, Raül Fernàndez (Refree), ja em va dir que m’agradaria molt 😉

Introducció de Toni Castarnado, pàgines 9, 10 i 11:

(una mica més llarg que el pròleg… En el primer volum de 2011 prologava Rickie Lee Jones (cansada, per exemple, que l’hagin comparat eternament amb Joni Mitchell, després de trenta anys de carrera) i hi havia una introducció on s’hi entrevistava Patti Smith, que valorava els exemples de lluita, de valor, de treball que avali, d’enormes personalitats i amor a la professió)

+ ‘“Toni, haz una guía de discos, es la mejor manera. Esos libros siempre son muy golosos e instructivos”. Le hice caso’; doncs, sí, qui li va suggerir fer aquell primer volum a Castarnado, va ser el periodista de Mondosonoro, Joan S. Luna. Tot i que ja ens devíem haver creuat en mil concerts, jo al Luna el vaig conèixer no fa tant; la primavera del 2012, a Brighton [curiosament la ciutat on viu Caitlin Moran i crec que Nick Cave ;-)], al festival de grups novells The Great Escape, convidada per l’Institut Ramon Llull, en l’única escapada a l’estranger que he fet per cobrir algun esdeveniment (a no ser que compteu que estem tan a prop la independència de Catalunya, que resulta que ja és veí nostre la vila de Madrid –llavors la capital d’Espanya computaria i hi he anat de manera puntual com a jurat de l’Associació d’Intèrprets i Executants AIE, i per aquell festival que es va anomenar Summercase–).

+ M’agrada (rotllo Facebook) que Castarnado citi la següent referència: “Cojo la caja de Rhino Respect: A Century Of Women In Music”. Immediatament em ressona al cap la veu d’Aretha Franklin cantant-nos “Respect” (‘R-e-s-p-e-c-t find out what It means to me…’) i desitjo que el proper segle en tingui molt més, per les seves veus femenines. Vides atormentades com les de Billie Holiday o Edith Piaf no cal que es repeteixin mai més; com tampoc hauria de caler la feina de la meva amiga Patrícia a Jordània, on ha anat a treballar com a cooperant internacional perquè encara hi ha llocs que no saben que una persona, sigui nena o dona, ni es viola ni es ven.

+ ‘Esta segunda parte va de chicas que tocan en grupos’… El primer volum va estar dedicat a cantants solistes, però es veu que hi havia gent que no parava de dir a l’autor que, ¡com no havia posat ni Blondie ni Pretenders!, i va haver de posar els grups liderats per les imprescindibles veus de Debbie Harry i Chrissie Hynde, esclar.

+ ‘¿Por qué no entraron Edith Piaf, Nina Nastasia, Miriam Makeba, Saint Vicent, Julieta Venegas, Laura Marling, Maria del Mar Bonet, Melody Gardot o Carmen Linares?’ De totes aquestes, les que em sap més greu que no entrin són: 1) Miriam Makeba (perquè fa molts anys un home de Kenya refugiat polític a Anglaterra me la va descobrir amb la cançó de Tanzània, “Malaika”); 2) Julieta Venegas (que no em vaig poder treure del cap la temporada del seu hit “Limón y sal”, com ens va passar a totes també amb la Bebe i el seu disc Pa fuera telarañas i cançons com “Siempre me quedará”): 3) i, com no podia ser d’una altra manera, Maria del Mar Bonet (com diu l’amic comú de les dues, el fotògraf Juan Miguel Morales, és una veu i una artista com hi ha poques al món; va més enllà del “Què volen aquesta gent?” i les seves musicacions de molts poetes, sobretot del seu estimat Rosselló-Pòrcel, són una meravella de la humanitat).

+ “soy consciente de que ésta puede ser una guía definitiva o complementaria a otros documentos para comprender el papel de la mujer en la industria de la música, en la sociedad”… Home, jo la veig necessària, però en tot cas complementària al que hauria de ser un estudi a consciència. Crec que hi falta una voluntat d’assaig, de relacionar i proposar un marc interpretatiu de pes, que ens il·lumini més enllà d’anar a escoltar el disc o la cançoneta en qüestió, no? Una necessitat de profunditzar –que molts periodistes tenim com a trauma, en aquests dies que passen veloços, amb manca de temps per dedicar-nos-hi i una rapidesa mai vista amb com són servides les notícies i les ressenyes (no tant les entrevistes, per sort)–, no…?

+ “No alcanzaré nunca a la periodista y escritora Caitlin Moran y la ácida perspectiva de la situación que nos brinda en ese excitante relato llamado Como ser mujer”, una altra referència que m’agrada!!

+ “Y una conclusión suya aplicable a todos, sea cuál sea su condición, profesional, religiosa o sexual: ‘Puedes tener todas las leyes de igualdad que quieras, pero lo que cambia la mentalidad de las personas, al final, son los libros, las pelis, los discos'”. Gràcies, Moran, dónes un sentit extra a la meva feina, de Morén, en un altre racó de món; yo tengo un yo-yo...

+ “Una de las vías para lograr la felicidad es la música y su poder curativo. El aquí y el ahora, ese perpetúo carpe diem”. Just a la fusta, la portada de l’Enderrock d’aquest desembre està dedicada a la Beth, per la sortida del seu disc Família; i el seu senzill, feliç coincidència, que té videoclip al youtube es diu “Ara i aquí”. Per què la Beth? Sens dubte per un plus de popularitat respecte d’altres (amb un imaginari proper a les comèdies que protagonitza Jennifer Aniston), però, a la mateixa revista es mostren altres veus interessants des d’altres punts de vista al panorama català, com Maria Coma.

+ “11 de septiembre de 2013”, em sap greu que ho escrigui el dia que celebrem la Diada de Catalunya –Castarnado és de família andalusa però fa prou temps que viu i treballa aquí– i no se li ha acudit incloure cap artista que canti en català… alguna cosa hem fet malament (encara).

ABBA, pàgina 13:

+ “Como en los casos de Elvis Presley, Aretha Franklin, Frank Sinatra, Patti Smith, The Beatles, Billie Holiday o The Rolling Stones, son temas que nunca envejecen”. Quina frase més ben construïda! Heu vist quin equilibri de noms masculins i femenins? Això a la premsa musical és una rara avis, tothom ho sap i és profecia!

+ “La banda de pop más exitosa de la década de los setenta”… i ara Abba han anunciat que potser tornen el 2014 (per celebrar el 40 aniversari del seu primer éxit, “Waterloo”), com els Monty Python.

+ “eran ante todo unos excepcionales creadores de singles’. Posem un exemple amb lletra: ‘Night is young and the music’s high/ With a bit of rock music, everything is fine (···) You are the Dancing Queen,/ young and sweet, only seventeen”. No, mai no he estat, ni als disset anys, una “Dancing Queen”, com cantaven el quartet Abba, però, per sort, també puc dir allò de ‘que me quiten lo bailao’, que per la vintena hi van haver nits a Les Enfants, New York, Karma, Jamboree, Plataforma o l’Antilla. I qui no ha cantat cançons com “Mamma Mia” o “Gimme! Gimme! Gimme! (A Man After Midnight)” 😉

AEROBITCH, pàgina 14:

+ “Punk Rock”. He llegit la pàgina, però, ho sento, no m’interessen els crits sostinguts. I com no puc fer ara un altre llibre, sols comentaré els noms que em criden (en punts).

ALASKA Y DINARAMA, pàgina 15:

+ “Con su combinación de pop urgente y música disco…” /”y una imagen muy personal”… Doncs, sí, va ser urgent refrescar-nos amb els seus hits “Ni tú, ni nadie” o “¿A quién le importa?”. La nostra generació va créixer amb La bola de cristal emetent-se al televisor de, podríem dir ara, un sol canal.

+ “la gente empezó a vernos como si fuéramos Mecano, y nosotros no éramos eso. Era como si jugáramos a serlo, pero en realidad no lo éramos (···) Éramos unos intrusos, un accidente” (Alaska). Sí, la bola de vidre d’uns quants d’aquell programa era superior al país resultant que ha votat tants anys un partit de dretes sense programa social i socialistes que es van tornar conservadors i corruptes. Ai, el paradís infantil…

BANGLES, pàgina 20:

+ “Walk Like An Egyptian”, dels senzills que van sonar a més ràdios en els anys vuitanta. I amb la balada “Eternal Flame” també ho van petar molt, que es diu ara.

BLONDIE, pàgina 27:

+ “icono cultural y de la moda’ / ‘la precursora de la new wave, una de las cinco chicas más influyentes de la historia del rock”. Waw! Paraules majors. Parafrasejant l’odiós acudit: per a ser tan rosses (Debbie Harry, Madonna o Marilyn Monroe), no devien ser tan tontes, oi?! A Blondie vaig tenir l’honor de veure-la a l’esmentat Summercase, l’any 2008 (com, sobretot per la meva feina, he pogut gaudir de concerts de Patti Smith, PJ Harvey, Madonna, Marianne Faithfull, Julieta Venegas, Wanda Jackson, Dayna Kurtz, Martirio, Sharon Jones… I em sap greu no poder haver vist, tot i haver-les escoltat, a artistes com Björk, Cindy Lauper, Annie Lennox, Joni Mitchell, Anie Difranco, Chrissie Hynde o Joan Baez)*.

+ “Heart of glass”, la canción de Blondie por excelencia’. D’acord, mirem què diu la lletra, si us plau: ‘Once I had a love and it was divine/ soon found out I was losing my mind/ It seemed like the real thing/ but I was so blind’. Qualsevol s’ha quedat cec quan s’ha enamorat i ho ha vist quan s’ha desenamorat. I la imatge de la banda, què? Doncs un videoclip on es veu el grup tocant dins una discoteca, amb la típica bola de vidriets i la Harry, superdivina. Exitàs, clar. Com ho van ser també “Call me”, “Maria” o “The Tide Is High”. Tot i que recordo que, a l’època, aquesta mena de dones responien al prejudici d’aquella nostrada “Noia de porcellana”.

Foto: Xavier Mercadé

EURYTHMICS, pàgina 45:

+ Dave Stuart era el guitarrista y Annie Lennox la cantante, los sintetizadores eran sus herramientas de trabajo más preciadas y el pop era su suporte sonoro”. La història d’aquest parell va esdevenir un punt clau a la història familiar. El meu germà petit Dani (avui músic al seu últim projecte Dani Caracola y la banda de ida y vuelta), va anar al seu primer concert, un d’Eurythmics, gràcies a haver guanyat unes entrades per la ràdio, responent correctament la pregunta que el periodista musical Jordi Tardà va fer sobre com es van conèixer Stuart i Lennox. Jo no recordo la resposta, però ell encara sí. Perquè així, amb només tretze anys (no li havia canviat ni la veu a ell), el Dani va començar una llarga llista de concerts, com a fabulós melòman que és, el 30 de setembre de 1989 al Palau d’Esports de Montjuïc. I va ser una manera de comprovar que realment els “Sweet Dreams (Are Made of This)”.

EVERYTHING BUT THE GIRL, pàgina 46:

+ Recordo que la música aleshores era un entreteniment tan extés que feien àlbums de cromos-enganxines de grups com aquesta associació entre Tracey Thorn i Ben Watt.

FLEETWOOD MAC, pàgina 49:

+ “el carisma de Stevie Nicks era un tanto a su favor, su belleza también, su voza era la de un ángel”. El disc en que arriba Stevie Nicks al grup és l’àlbum homònim del nom del grup, Fleetwood Mac, i és del 1975 (un gran any, perquè a part de morir aquell assassí i de néixer jo —i la Moran, que és del meu mateix any!—, es va editar també el disc Horses, de Patti Smith). Però es veu que l’éxit (i molt, 30 milions de còpies venudes al món) els va arribar l’any 1977 amb Rumours i cançons colossals com “Dreams”: ‘Now there you go again/ You say you want your freedom/ Well who am I to keep you down…’

GARBAGE, pàgina 51:

+ “(Shirley Manson) Era feroz y muy atrevida, y al mismo tiempo se sentía como un ser vulnerable, débil’, escriu Castarnado perquè potser es va creure que ella era la “Stupid Girl”. Però el fet és que la cantant va esdevenir un mirall per a les jovenetes de tot el planeta dels anys noranta. Garbage aconseguien aquell so i aquella obsessió per ballar i desconnectar del món (i que alguns portaven cap al viatge, no sols musical del trip-hop de cançons com “Queer” i d’altres grups com Portishead, sinó també per altres paratges químics…). L’escocesa apareixia sobre el món i les guitarres distorsionades i els efectes de fons, tot molt modern aleshores; ara també han intentat tornar a la càrrega, mols més suau amb l’edat, amb el disc Not your kind of people.

JEFFERSON AIRPLANE, pàgina 63:

+ Grace Slick les iba a traer un regalo en forma de canción (···) Era “Somebody to love”, un himno que avisaba sobre la llegada del amor libre, del hippismo’ / ‘Fueron precursores de la psicodelia”; és clar, i la cançó em remet a tots els referents elèctrics que van desfilar per Woodstock (i, si parlem de veus de dona, cal citar Janis Joplin).

LAS MIGAS, pàgina 70:

+ ‘(en “Soñé”) Lisa Baute tiene el cometido de tocar el violín, un instrumento fundamental para entender el sonido del grupo’. Las Migas, un quartet femení de cançó flamenca que tenen dos discs (el primer hi cantava Sílvia Pérez Cruz) i en el segon canta Alba Carmona. Han versionat “La lluna” de Joan Manuel Serrat i “La plaça del Diamant” de Ramon Muntaner, en homenatge a la novel·la de la gran Mercè Rodoreda.

… + LOLE Y MANUEL, pàg 72 + NINA HAGEN BAND, pàg 82 + NO DOUBT, pàg 83 + PORTISHEAD, pàg 91…

Foto: Xavier Mercadé

PRETENDERS, pàgina 93:

+ “Chrissie Hynde escribió para New Musical Express antes de grabar discos’, una dada curiosa que em recorda com Helena Miquel també va ser periodista abans que cantant d’Élena i de Delafé y las Flores Azules.

+ “Entre el punk y la new wave, entre el pop y el rock, su imagen con su flequillo reconocible, la sombra de ojos y esos pantalones tejanos siempre tan ajustados (···) estaba en un bando distinto al de Debbie Harry, otrora rival en la época”. Efectivament, en aquella època semblava que t’haguessis de posicionar o eres ‘fashion’ (Harry) o la moda no t’havia d’interessar: o bé perquè una estava per sobre de tot això com a rockera en un món d’homes, o bé perquè ja se sentia especial, tot i que es quedés sovint amb un pam de nas com al famós videoclip “Brass In Pockett”.

Si vam veure cops els seus clips!! Pretenders era la mena de grup que escoltàvem molt amb els meus germans a casa els pares. Sortia als programes musicals per la tele, gravàvem concerts en directe a la ràdio en cintes de cassette reutilitzades mil vegades amb cel·lo. Com diu Madonna de Hynde al llibre de Castarnado: ‘Me dio coraje, inspiración, el hecho de ver a una mujer con esa seguridad en un mundo de hombres’. El coratge és ideal per tirar endavant! I a mi em van donar coratge totes dues (el True Blue va ser el primer cassette que em van regalar…)

+ SHARON JONES & THE DAP-KINGS, pàg 134 + SIOUXSIE AND THE BANDSHEES, pàgina 139 + SONIC YOUTH, pàgina 144 + SONNY & CHER, pàgina 145 + TEXAS, pàgina 150 + THE B-52, pàgina 152 + THE CRANBERRIES, pàgina 160 + THE MARVELETTES, pàgina 169 + THE SUPREMES, pàgina 183 + THE RAVEONETTES, pàgina 175…

THE VELVET UNDERGROUND, pàgina 185:

+ “Moe Tucker [ara un company de redacció em diu que és del Tea Party, horror!] fichó como bateria, la primera mujer (1967!) a la que se le atribuía ese papel, con un estilo primitivo y seco”. Els primers cops de les dones sempre haurien d’anotar-se i fer-se saber, perquè també vol dir que els referents per a una manera pròpia de dir i de fer són menys, segons com es miri.

+ “(Nico) era caso aparte (···) ella era la chica glamourosa que se dedicaba a la moda y al cine, el capricho del artista Andy Warhol (···) la cantante invitada que sedujo primero a John Cale y después a Lou Reed, poniendo su voz a “Femme fatale”, escrita por Lou Reed e inspirada en su figura”. A mi però m’agrada més una altra que també canta la Nico, “I’ll Be Your Mirror”: ‘…When you think the night has seen your mind/ That inside you’re twisted and unkind/ Let me stand to show that you are blind/ Please put down your hands/ ‘Cause I see you/ I find it hard to believe you don’t know The beauty that you are’. La bellesa està en qui la contempla? La bellesa es construeix o és?

+ TRANSVISION VAMP, pàgina 193

+ VAINICA DOBLE, pàgina 196

+ YO LA TENGO, pàgina 203

Índex de fotografies, pàgina 205

Onze fotografies són del meu company de redacció Xavier Mercadé (de qui són les fotos d’aquest post), director de fotografia de la revista Enderrock i crack de la fotografia de concerts que podeu seguir dia a dia al seu blog Rockviu. Sis fotografies són de Carles Rodríguez, molts anys col·laborador d’Enderrock amb qui també hem anat a fer entrevistes i sessions de fotos tots aquests anys. Tant un, com l’altre, com en Juan Miguel Morales, l’altre fotògraf d’Enderrock i amic, han fet retrats preciosos i immortalitzat moments deliciosos. Morales és qui signa l’exposició Dones i cançons que es podrà veure al Palau Robert de Barcelona des d’avui mateix, 18 de desembre de 2013 (convidadíssims esteu si veniu aquesta tarda a les 19h, la Beth cantarà uns temes) fins al 6 de gener de 2014.

‘Agradecimientos’, pàgina 207

Maika Makovski, Edith Crash… (altres i moltes més veus).

* Nota de l’autora: Com he dit que l’autor, Toni Castarnado, no citava noms catalans, em veig obligada i desitjo recomanar grans veus del panorama català com han estat i són avui: Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Big Mama, Franca Masu, Lídia Pujol, Sílvia Pérez Cruz, Bikimel, Maria Coma, Meritxell Gené, Clara Andrés, Ivette Nadal… o veus femenines en grups com Pastora, Glissando*, Élena o Anna Roig i l’Ombre de ton chien. Moltes de les solistes són les grans protagonistes tant de l’exposició Dones i cançons com dels números de gener i desembre d’Enderrock.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!