Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

10 de novembre de 2011
Sense categoria
4 comentaris

Montserrat Roig: “La nostra tasca, la dels periodistes, dels escriptors, dels artistes, és aclarir les zones fosques de la memòria col·lectiva dels nostres pobles”

Avui fa vint anys de la mort de Montserrat Roig (1946-1991). He volgut escriure aquest post dedicat a ella perquè hi hagi més gent que la recordi i perquè per mi va estar present al meu imaginari des que llegia els seus articles quan encara estudiava, era a casa als pares i el meu pare comprava l’Avui cada dia del món. Després va donar la casualitat que vaig estudiar Periodisme (just quan es va convertir en Ciències de la Comunicació) i ella va esdevenir un referent per mi (com altres, recomano per exemple la lectura d’Irene Polo, com l’amiga i col·lega Laia Altarriba la recordava fa dos dies al web Mèdia.cat)

De Roig vaig llegir gairebé tots els seus llibres i quan es va celebrar el desè aniversari li vaig dedicar un article a la revista on col·laborava aleshores, Illacrua actualitat i alternatives, que reproduiré més avall perquè crec que continua vigent la seva lectura. Abans, però, afegir que divendres passat vaig estar en una tertúlia dedicada al seu record, organitzada pel seu nebot Pau i amb presència del seu fill gran Jordi, i que girava al voltant del seu últim llibre, pensat en vida, Digues que m’estimes encara que sigui mentida (Edicions 62, 1991). Hi va haver gent que el va criticar de valent, per ser una mena de calaix de sastre, però resulta que vaig conèixer allà una altra apassionada de la vida i l’obra de Roig, Betsabé Garcia. I em va agradar saber que serà la persona que treballarà una biografia d’ella i que ja té altres biografies interessants, com la recent L’aventura de volar (Ara llibres, 2011), sobre la primera aviadora catalana Maria Pepa Colomer.
De Roig també s’hi va dir que potser era tan popular perquè havia estat de les primeres escriptores mediàtiques, per la seva presència a televisió (grans entrevistes en aquell Personatges, del qual també es troba en format llibre) i a diaris de gran tirada com El Periódico amb les seves columnes. I que el llibre Digues que m’estimes… quedava ja com un document històric, ja que se situava en un moment on no existia internet i les finestres no eren virtuals, sinó físiques.

I continuem recordant-la…

Els que estem interessats en llegir o rellegir els seus articles ho podem fer en els llibres: Diari d’uns anys (1975-1981) (2011) i Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (1992), com recorda el Grup de Periodistes Ramon Barnils.

I ara sí, reprodueixo l’article que vaig publicar fa deu anys a l’Illacrua, número 94, novembre del 2001:

Montserrat, sempre

 

Montserrat Roig i Fransitorra (1946-1991) va ser actriu, periodista,
escriptora, docent i feminista d’esquerres. La seva obra inclou
recopilacions d’entrevistes, novel·les testimonials, narrativa de
ficció, articles periodístics i teatre. La primera de les seves cinc
novel·les va ser Ramona, adéu (1972). El nostre particular homenatge vol ser més perdurable que un senzill comiat, que un record de malaguanyat aniversari de mort. Entra en joc la nostra memòria col·lectiva i la relectura de tota la seva obra.

En un país on ens falten referents de vàlua, Montserrat Roig va ser en vida un model de compromís en la seva lluita social i política d’esquerres per la defensa dels marginats, els oprimits, els perseguits o els vençuts. La seva generació va viure marcada per la foscor dels anys de règim franquista així com per la necessitat vital de donar continuïtat a les fites i les esperances de llibertat d’abans de la guerra civil i del bàndol republicà.

Més enllà de la persona, és en la seva obra d’escriptora i periodista que Roig ens ha deixat un llegat cultural que no podem passar per alt, conscients que, com ella mateixa advertia: “L’ull del qui escriu modifica, transgredeix, idealitza o selecciona la realitat”.

Genealogia femenina

La ficció en Montserrat Roig se centra a Barcelona –molts veuen la ciutat com un personatge més– i fa del seu barri, l’Eixample, tot un món literari. “Els que no s’han pogut enlairar per la visió dels cims a la nit, quan aquests agafen el to de vetes platejades, miren a través de la galeria i descobreixen que la ciutat pot tenir el millor dels paisatges –el paisatge humà.”, retrata l’autora al seu darrer llibre publicat.

La importància que donem aquí a l’obra de Roig rau en la mirada transformadora, conscient i crítica sobre aquest petit món que intenta ordenar, dins la complexitat, per poder canviar-lo. Així, les novel·les de Roig donen testimoni de la quotidianitat, sobretot en clau femenina, del s. XX, i plantegen la consciència de dona en relació amb l’experiència sexual, la vida en família, el conflicte de la dona professional, l’adaptació a uns codis masculins, encara que interiorment s’estigui en contra, etc.

Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres (1977), L’hora violeta (1980), L’òpera quotidiana (1982), i La veu melodiosa (1987) expressen la incomunicació, el tedi i el sense sentit de les vides i, sobretot, el desamor de les dones. Però, com en tota la literatura de ficció, s’hi fa possible la transformació simbòlica de la realitat.

Montserrat Roig aprofita la diversitat de fonts i documentació (diaris, cartes, converses, …) per reconstruir la història sentimental de les dones, amb codis diferents als del món públic-polític patriarcal. La genealogia que proposa l’autora passa per “trencar l’únic llenguatge que ha estat valorat, construir-se, a partir de la pròpia experiència i de les veus no reconegudes, veus sense cos, un propi codi lingüístic”.

Tot i l’etiqueta que emprem de feminista d’esquerres per declarar la seva ideologia, Roig sabia que, com escriptora, no podia tancar-se a un patró imposat per cap mena, i se sentia, cap al final de la seva trajectòria, amb una mirada nova i global: “una mirada que ja no mira per l’escletxa del món, mirada carregada de memòria, de la que ha estat escrita, de la que ha estat parlada. Els meus ulls han deixat de tenir sexe. O, encara més, ja tenen tots els sexes”.

Sentiments i pensaments

L’autora confessa: sobretot “la literatura serveix perquè la víctima descobreixi en el seu interior la part que li pertoca de botxí”. Precisament el tema que ocupa bona part de l’obra de Roig, a banda de la guerra civil, és la soledat emocional de les dones i els pensaments que es generen en diferents etapes de l’educació sentimental.

L’amistat i l’amor són elements ben presentats als seus personatges: la Norma, la Natàlia i l’Agnès, fins i tot el Jordi, el Ferran, l’Alfred o el Francesc, presenten en L’hora violeta, entre converses i monòlegs, un còctel de sentiments i pensaments al voltant de, per exemple, l’amistat entre les dones o la dificultat de fer compatibles l’amor individual i l’amor a la humanitat. Alguns ingredients:

Amor: “Li era més fàcil estimar els homes en abstracte que en concret. Quan n’estimava un, com en aquest cas l’Alfred, s’iniciava una lluita estranya, els contraris s’enfrontaven, el desig de llibertat i de ser posseïda” / “Podem estimar la humanitat sense estimar les persones? Podem –va respondre la Natàlia–. Però és més difícil d’estimar la humanitat sense que t’estimin les persones. I com podem compaginar tots dos amors?”

Felicitat: “Busqueu la felicitat pels camins de l’art i pels camins de la vida. I totes dues coses no vénen mai juntes. Heu d’escollir.” / “La felicitat, doncs, és gran i petita alhora. Qui sap si al llarg de la vida aprendria a compartir-la. Però serà durant uns instants. Moments fugissers. Així els voldrà: que puguin ser reduïts al no-res”.

Oblit: “És impossible viure sense oblidar (···) I voldria escriure sobre l’oblit, integrar l’oblit a la vida quotidiana” / “Capacitat d’oblit, tot un mestratge. Però, era just l’oblit?”

Por: “De vegades m’agafa por i penso que nosaltres, que ho volem tot, serem les grans perdedores” / “No m’adonava que la idea de transformar el món amagava una por que, de tan fosca i subterrània, calia amagar. Era la por a transformar-nos nosaltres mateixos”.

Separació: “…ell li va dir, Agnès, has de fer la teva vida, depens massa de mi. No se’n sabia avenir. La seva vida era la d’en Jordi. Per què n’havia de triar una altra?” / “solament va dir, ens fem tant de mal… El problema no és que no ens estimem, sinó que no sabem com fer-ho. I potser, també, és que no ens resignem a perdre el que ja hem perdut (···) L’única manera de tornar a viure, va fer el Francesc, és acceptar que hi ha coses que no tornaran a ser com abans”.

Soledat: “La soledat, per a un home, pot ser el primer esglaó cap al poder i cap a l’art. Per a una dona és la buidor, la bogeria o el suïcidi” / “Les dones ens hem de guardar sempre bona part de nosaltres mateixes ben endintre. Si ens donem del tot, en acabat ens quedem com una abella sense rusc”.

No sabem què es va guardar Montserrat Roig, però ens va deixar prou paraules per entendre la seva manera de viure i escriure: “Crear vol dir comprometre’t amb l’obra de tal manera que ja mai més s’hi pot renunciar”.

Ideologia assassina

Les novel·les testimonials de l’autora, centrades en la memòria i els efectes dels conflictes i guerres civils del seu segle, són Rafael Vidiella, L’aventura de la revolució (1974) –una història del moviment obrer, de 1898 a 1939, explicada per l’esmentat membre del Psuc–, Els catalans als camps nazis (1977), Mi viaje al bloqueo (1982) –sobre el bloqueig de Leningrad, viu San Petersburg–, i L’agulla daurada (1985) –segona versió ampliada del llibre anterior, sobre l’estada a l’antiga Unió Soviètica–.

L’obra que hem cregut més important ressenyar de totes elles és la dedicada als 7.189 deportats catalans que van trobar l’horror i la mort com a destí final (dues terceres parts) o, un cop alliberats, com a paràsit implacable dels seus darrers dies.

“La nostra tasca, la dels periodistes, dels escriptors, dels artistes, és aclarir les zones fosques de la memòria col·lectiva dels nostres pobles”. Davant el silenci sobre els camps d’extermini nazi que planava fins el 1968, Montserrat Roig va dedicar més de tres anys de la seva vida a Els catalans als camps nazis, un treball periodístic i humà contra la desmemòria de la lluita i dels patiments constants dels republicans exiliats, amb reflexions que haurien de tenir per bandera els intel·lectuals del nostre petit país.

El missatge de tota l’obra es pot concentrar en les paraules finals de la presentació d’Artur London: “Mai enlloc no s’ha de deixar atacar la llibertat o la dignitat humana. Cal impedir, per tot arreu, les temptatives de ressorgiment del nazisme. Això, mai més!”.

Altrament, “els deportats espanyols eren els únics que ‘no havien deixat mai de lluitar'”, i les paraules que juraren els exdeportats antifeixistes en ésser alliberats del camp de Mathausen també són prou contundents: “Tot recordant la sang vessada per tots els pobles i pels milions d’éssers humans massacrats pel feixisme nazi, jurem no abandonar mai el camí que ens hem marcat. Sobre la base d’una comunitat internacional, volem aixecar als soldats de la llibertat que han caigut en aquesta lluita sense treva, el monument més bell: EL MÓN DE L’HOME LLIURE”.

La sang vessada en les tortures: “Encara que alguns testimonis em van dir el nom dels qui no aguantaven el dolor, he preferit ‘oblidar-los’. El culpable, a la llarga, no és el qui parla sota les tortures, sinó qui les infligeix. El principal responsable era el nazisme”… La sang vessada per l’explotació a mans dels policies i els industrials: amb les dues etapes del regne de les Ss (“Reeducació pel treball”, l’explotació gratuïta, i “Exterminació pel treball”, l’explotació que buscava la rendibilitat econòmica; ambdues assassines)…* La sang vessada per les ordres dels ‘superiors’: la prohibició de tots els partits democràtics i de qualsevol associació i sindicats el 14 de juliol de 1933; l’execució de 16.000 gitanos per l’ordre de Himmler del 8 de juliol de 1941; la idea de la Solució Final, de Reinhard Heydrich, per la qual havien d’ésser exterminats sis milions de jueus; l’ordre Nacht un Nebel (Nit i boira), del mariscal Wilhelm Keitel el 1941, que condemnava les persones que haguessin fet accions contra les forces armades a desaparèixer del món exterior, estar incomunicades de tal manera que ningú n’obtingués informacions, incloent la notícia de la defunció… En definitiva, la sang vessada per causa d’una ideologia de botxins, cruel i folla.

Els camps de la mort

El viatge mateix als camps era un calvari: “Dps-cents homes en un vagó de bestiar, sense aire, dempeus, comprimits els uns contra els altres, sense poder seure ni bellugar, condemnats a una immobilitat exasperant, amb els membres anquilosats, fastiguejats pel calor nauseabund que desprenien tots aquells cossos nus atapeïts els uns contra els altres; dos-cents homes que, transformats en bèsties ferotges, es donen empentes, s’insulten, es peguen, es mosseguen tot udolant de dolor, de tal manera que els més forts esclafen els més febles, els trepitgen per tal d’intentar respirar alguna glopada d’aire fresc de les dues finestretes enreixades”.

I l’estació d’arribada dels deportats catalans va ser l’univers concentracionari nazi: “(···) el robatori de queviures diari per part dels Kapos, els maltractaments, el cansament, el treball inhumà, el terror a no entendre la llengua dels alemanys, els cops de verga, de mànecs de pic, els ofegaments dins l’aigua gelada, les filferrades elèctriques contra les quals els llançaven –o et llançaves–, la total incomunicació amb l’exterior, la manca de cures mèdiques, el clima… Tot als camps era previst per a morir-hi”.

Per contra, la lluita dels republicans està impregnada en general d’un fort sentiment de fraternitat, les seves accions quotidianes anaven d’esdevenir uns mestres dels altres, a donar el poc pa que tenien per a un més moribund que ells: “molts morien amb la idea que continuaven vivint en els altres”.

Memòria i oblit

Després de treballar en aquest gran reportatge, la memòria i l’oblit en l’obra de Roig són qüestions recurrents. L’autora ens adverteix, però, d’un perill: “quan la visualització de tantes imatges semblants que ens descriuen l’horror va perdent realitat fins a esdevenir-ne una altra, deslligada i inconnexa. L’horror ja no representa el que ha existit, sinó que és en ell mateix i, com més hi estem habituats, amb més apatia el devorem”.

Els catalans mai hauríem d’oblidar, com no van poder els/les deportats/des alliberat’s/des, que una vegada un terrible malson va recórrer Esterwegen, Dachau, Sachsenhausen, Buchenwald, Mathausen, Flossenburg, Ravensbrück, Auschwitz, Bergen-Belsen, Gross-Rosen, Kaiserwald (Riga), Majdanek (Lublín), Natzweiler-Struthof, Neuengamme, Stutthof, Treblinka, Eperlecques i els quatre camps a l’illa anglesa d’Aurigny.

Els testimonis amb qui conversà Montserrat Roig eren gent que tenien continus malsons que no els deixaven dormir, ni a ells ni a les seves parelles, que havien d’internar-se al manicomi sovint, que agafaven una malaltia i morien ràpidament, o que se suïcidaven per diverses raons: “En tornar no vam trobar l’ambient que esperàvem. Als camps havíem idealitzat la lluita, crèiem que la solidaritat entre tots seria un fet. Molts companys de l’Urss i d’Amèrica no ens comprenien. Nosaltres vam arribar dels camps tocats del bolet, malalts (···) molts presoners de guerra deien que els que havíem estat als camps exageràvem. No van canviar d’opinió fins que no van veure els camps i el Procés de Nuremberg no ho airejà tot”.

Montserrat Roig veia i ens mostrava el món des de la memòria dels altres, alhora que també se li feia necessari l’oblit; així, creava tot un recorregut literari que el vam veure estroncat massa d’hora. Roig ens deixà un 10 de novembre de l’any 1991. El seu comiat passa per les darreres paraules a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, que ens remeten a la seva “ciutat literària inacabada”, “com inacabades són totes les geografies literàries que han estat fetes de memòria i oblit”. En llegir i escriure, tots plegats les anem edificant.

 

*Roig mostra exemples d’aquesta ‘simbiosi entre capitalisme i feixisme’ que es va donar entre industrials i els nazis, i que, no solament va permetre que s’enriquissin, sinó que a més avui continuen sent indústries importants del sector armamentístic (per exemple, de substàncies químiques de guerra, explosius i combustibles especials) [veure El libro pardo (1965). Edit. Zeit Im Bild.]

 

 

  1. Magnífic article! Amb les dades que aportes vens a demostrar que Montserrat Roig se segueix llegint i segueix despertant interès la seva obra.

    Qui llegeix Montserrat Roig? Suposo que no cal resposta.

    Gràcies per afegir-te a l’homenatge! 

  2. La seva obra sobre els catalans als camps nazis és impressionant. Crec que és un dels primers llibres que vaig comprar. Els deportats  que he conegut sempre li han estat agraïts perquè en aquell moment ningú parlava d’aquet tema i va ser clau per recordar i dignifcar la seva lluita. Per cert Helena crec que tinc grabat l’acte d’homenatge que l’Amical de Mauthausen li va fer a la Montserrat per si et manca a tu o bé a la persona que n’està fent la biografia.

    Felicitats pel record i l’article

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!