Màrius Serra: ?Jo no demano que els periodistes siguin poetes, però un domini eficaç de l?instrument és el mínim que s?hauria d?exigir?

Disculpeu que distorsioni una mica els continguts d’aquest bloc… Veureu, aquest nou curs començo parlant d’una interessant col·lecció,
Argumenta, de l’editorial El Cep i la Nansa; n’he llegit un parell de títols [(Des)acords. Música i
músiques als Països Catalans (1975-2009)
i Embolicats amb el
periodisme. Reptes dels mitjans de comunicació catalans (1975-2006)
,
que és d’on és la cita de Màrius Serra, del títol] que m’han portat a
altres coses (com sempre…), com ara és el llibre de butxaca
¿Periodismo? Vale la pena vivir para este oficio (Debolsillo, 2010), de
Juan Cruz Ruiz. I també em disculpareu la llargària rècord del post, però és que fa uns dos mesos que no publico…

En aquest post abandono per un moment la Poesia (tot i que en Víctor
Nubla
asseguri que hi ha més poesia a la crítica musical del que jo
coneixia 😉 i em centraré en el món del periodisme i de la música, a
través de tres lectures, amanit, és clar, amb algunes cançons.

Podríem dir dels periodistes musicals ara, allò que cantaven Antònia
Font
dels “Alpinistes-samurais”, que ‘coses més rares ens han de
passar’…
o que desitjaríem no esdevenir màquines, si cantem a la manera d’Ovidi Montllor
però esclar, en anar tot tant i tant ràpid, tampoc no ens podem
adormir, ni en el present ni en el futur, com les “Marmotes” que canten
els Glissando*.

“Marmotes”, dins Records del futur (DiscMedi, 2009)

Sí, ‘el meu temps m’empaita com el vent…’
Tot va començar fa uns mesos amb la lectura d’aquest llibre: (Des)acords. Música i músiques als Països Catalans (1975-2009)(El Cep i la Nansa, Col·lecció Argumenta 9, 2009), amb Joan-Elies Adell i Jaume Radigales (coord.).

+ Va ser fabulós llegir un article com “La primavera creativa de la música en català”, de Josep Vicent Frechina [i molt i molt interessant és el seu bloc que us enllaço al seu nom!], on repassa el bon moment actual, de tot d’artistes que hem donat i anem donant a conèixer, tant mes a mes a les revistes del Grup Enderrock, com diàriament al web o setmanalment a Enderrock TV. Frechina anota aspectes importants:

“La manca d’una cultura de masses en català obliga a configurar el mercat musical només amb aquella part de la població que s’hi adhereix activament (···) l’accés ‘passiu’ a la cultura es fa de forma aclaparadora en castellà” (pàgs.43-44) Això ho diu en el context (i segons estadístiques) que indica que la gent jove va més a concerts de música en català, que no pas escolta música reproduïda en català perquè el panorama mediàtic és el que és.
“Mai el català s’havia fet servir en tants gèneres musicals i tan diversos com avui (···)
(Amb l’obertura del ventall estilístic de la música en català) per fi s’hi ha atansat la maduresa creativa suficient per assumir sense complexos les influències exteriors i interiors més adients amb les pròpies inquietuds artístiques; o més senzillament encara: que per fi s’hi ha imposat l’estètica” (pàg.45) Això va contra els que veuen encara un monòlit en el sac de la música en català i no tenen curiositat per la riquesa que s’estan perdent.
“La música expressada en català viu una fastuosa primavera creativa i el seu futur sembla, més que esperançador, absolutament consolidat” (pàg.65)

Cal dir que Frechina va escriure l’article el gener del 2008, i en una nota posterior es ratifica en el seu diagnòstic quan veu com han emergit encara amb més força formacions com Manel… i és que cal celebrar les vegades que ens en sortim!

+ Després de veure la cara amable del panorama, el músic, compositor i escriptor Víctor Nubla a l’article “Música experimental a Catalunya avui” detecta els defectes (‘the dark side of the moon’ o també ‘…the wild side’) que viu el món musical avui…

“la vertadera dictadura, en el consum musical, l’exerceix el consumidor. Aquells que venen i difonen la música acaten les ordres d’una massa informe formada per milions d’exigents unitats de gust. Això es reflecteix en els media, que no deixen de necessitar d’una audiència nombrosa per sobreviure i acabar per influir, i no superficialment, en el procés creatiu” (pàg.69)
“comença a ser difícil trobar un tècnic que hagi sonoritzat un cop a la vida un instrument acústic” (pàg.72)
“tot i que els músics s’ho passen molt bé tocant, també necessiten diners per viure com la resta de la gent” (pàg. 73)
“Aquest és un país amb poca curiositat” (pàg. 74)
“Resulta que la crítica musical especialitzada en gèneres populars tracta les músiques diferents com si de fer notes de cata vinícoles es tractés. Hi ha més poesia en les crítiques de discs, que en les lletres de les cançons” (pàg. 75)
“Com diu Jordi Turtós, ‘el crític musical és una espècie en vies d’extinció’. L’espècie que la substituirà, més ben preparada per la supervivència, ja fa temps que conviu en aquest mateix ecosistema, s’incuba als blogs” (pàg.75)
“hi ha implícita la idea que una música és bona –excel·lent, se’n diu ara– si és un negoci” (pàg. 77)
“no deixa de ser paradoxal donar a conèixer al món allò que ja és mundialment conegut” (pàg. 77)
“l’ensenyament musical a l’escola és breu i sovint desmotivador” (pàg.80)
“és fonamental que en l’àmbit de l’educació (dels nens, dels joves, dels adults) es prengui seriosament l’objectiu de donar eines per educar el gust i la curiositat musicals, més enllà de la formació tècnica i instrumental” (pàg.83)

+ En aquest punt, el de l’educació musical, és interessant l’article “Quan acaba el totxo comença la gent” de Xavier Cester, que ha exercit en diversos mitjans la crítica i el periodisme cultural, i que se centra en el paper de les sales…

“una sala no pot fer més que estimular el talent. La feina ara està, esclar, a deixar les portes obertes als talents del país i no apostar (vell vici peninsular) per les polítiques d’aparador que donen rèdits immediats però que no creen una base sostenible” (pàg. 104)
“estem molt millor que fa 25 anys. La gran pregunta ara és saber si l’oferta crearà demanda, si un cop hem acabat amb el totxo sabrem atreure la gent” (pàg. 105)
“(Els programes educatius i familiars de teatres i auditoris) cabdal és la seva funció d’enriquiment de la formació dels nens i joves, sobretot en un moment en què l’ensenyament musical a les escoles deixa molt que desitjar” (pàg. 110)
“És cert que hi ha un nucli dur (i reduït) d’espectadors d’aquells que es troben a tot arreu, que estan al dia, ben informats de les noves figures que sorgeixen, que viatgen dins les seves possibilitats, encuriosits per escoltar coses noves –no necessàriament música contemporània–; una elit de melòmans. Faig servir aquest terme sense recança, conscient que en el món de la correcció política i igualitarisme mal entès en què vivim, parlar d’elit pot semblar anatema. Però en una època en què s’empra un terme tan groller com el de consum cultural per referir-se al fet d’anar a un concert o visitar una exposició o llegir un llibre, cal respondre amb urgència a la qüestió que es planteja Nikolaus Harnoncourt a La música como discurso sonoro: ‘¿Ha d’esgotar-se de veritat la nostra cultura musical en el fet que després d’un dia de treball ple de conflictes trobem en la música una mica de bellesa i de pau? No té res més per oferir-nos?’ Si la resposta fos ‘no’, l’elit melòmana segurament es quedaria a casa, i llavors tots els teatres o auditoris amb els seus costosos totxos no serien més que monuments a la vanitat humana”. (pàg.112)

+ Precisament perquè no només de vanitat viu el talent, avui, cal fer un cop d’ull a “L’educació musical, un bé de tots?” de Mercedes Conde Pons

“El talent s’ha de cultivar, conduir, dominar, alliçonar, educar al cap i a la fi” (pàg.113)
“La música no és només tocar un instrument (···) tot i la seva complexitat, cal no oblidar que la música és enriquidora a nivell personal, perquè potencia l’autocreixement, l’autoconeixement i el flux d’emocions. És un canal d’expressió i una via de formació integral de l’individu a la qual tothom hauria de poder accedir-hi” (pàg. 115)
Ara bé… “Com que sortosament cap individu és igual a un altre, no tots tenen les mateixes capacitats i, des d’aquesta perspectiva, no es pot pretendre que tothom tingui el mateix nivell de coneixements musicals com de qualsevol altra matèria; un fet que generaria un desequilibri que a la llarga desembocaria o bé en la manca de diversificació cultural que fa enriquidora una cultura, o bé en un descens en l’aprofundiment cultural, lògicament també nociu per a la cultura d’un poble” (pàg. 116)
“Com menys coneixements té l’home, menys capacitat té d’obertura al món i més reduccionisme genera” (pàg. 117)
“¿Per quin motiu no s’ha aconseguit separar l’educació musical orientada cap a la professionalització de la pròpiament cultural optativament obligatòria?” (pàg. 118)
“L’èxode d’alumnes de música espanyols a altres països –principalment europeus– per continuar, finalitzar o perfeccionar els estudis musicals, és similar a la de la ‘fuga de cervells’ en l’àmbit científic” (pàg. 121)

Bé, podria continuar anotant frases sobre el que diuen els deu personatges que escriuen la mar de bé sobre el que ha passat i està passant al món musical tant els últims trenta-cinc anys com aquí i ara. Però per no avorrir al possible lector, i anar al que penso de tot plegat, comentaré els següents sense gaire citacions…
Rosa Massagué a “Crítica als mitjans i mitjans poc crítics” es debat si el crític ha de transmetre més emocions que coneixements específics, rotllo musicòleg, i per mi, com a periodista musical crec que s’ha d’oferir coneixement del músic i la seva obra, però sobretot allò que pugui captar l’atenció i la curiositat, encendre l’emoció d’escoltar aquelles cançons, aquell intèrpret o creador; i la novetat que està presentant, esclar, posar-la en connexió amb la tradició.
Per a Jordi Turtós a “La ràdio musical a Catalunya” sembla que qualsevol passat va ser millor, des de Radio Juventud de Barcelona (amb programes com Trotadiscos) fins a revistes com Vibraciones, i creu que l’ofici de periodista radiofònic no és capaç de sobreviure en el món digital i que la informació musical hi ha sortit perdent amb els nous suports. Jo no sóc tan apocalíptica de pensar això, tot i que es perd, també es pot guanyar. Hi ha gent que, davant l’allau de música i informació musical que pots aconseguir per internet, és més ‘selecta’, a l’hora de seleccionar què es ‘compra’ (si és romàntic amb l’objecte, amb un suport o un altre) i guarda a la seva discoteca.
Pel que fa al diàleg final del llibre entre Benet Casablancas i Miquel Pujadó, la veritat és que em va sulfurar en alguns moments… com pot dir, sense pecar d’snob, en Casablancas que “un dels mals de la nostra societat és el soroll” o, i aquest comentari sí que em va doldre (pensant en el meu admirat Pascal Comelade…): “Els músics de tradició contemporània culta han tingut un paper molt difícil, perquè nosaltres no formàvem part de la cultura catalana. Nosaltres, com que no utilitzàvem el llenguatge verbal i només fèiem música, ho teníem molt pelut. I un dels temes que ha fet més mal és la visió reduccionista, empobridora i monolítica de la cultura lligada exclusivament a la llengua. A tot plegat s’hi afegeix la confusió de termes: Posem per cas el Sónar: ¿Per què en diuen festival de ‘músiques avançades’? O la mateixa fascinació que certs mandarins culturals senten per aquests cantants que s’acompanyen de joguines i quincalles. Hi ha lloc per a tot, naturalment, però siguem seriosos”. En llegir això venen de ganes de dir, sí, prefereixo divertir-me i gaudir…

Pascal Comelade

Més endavant critica que a la fira de Frankfurt no es programés Montsalvatge i sí ‘Carles Santos hi era present per quintuplicat’ i rebla “Això no només és propi d’un país petit, sinó d’un país que encara vol ser més petit”. Amb tots els respectes pel gran senyor compositor Montsalvatge, jo no em cansaré d’escoltar mai uns quants del meu país petit i admirar els meus arrauxats…

Carles Santos

I, en el diàleg, qui havia de defensar les músiques popular és Miquel Pujadó!!! Un cantautor que anomena ‘façana’ a l’estètica que gasten, i els posa tots al mateix sac ‘galàctic’, grans autors (que no sastres) de cançons (lliures) com Sisa, Antònia Font, Roger Mas… i l’ase dels cops, la culpa de tot la té, segons Pujadó, és del moment que va aparèixer a escena Albert Pla. Home, benvingut Albert Pla! (encara que ho té fotut per fer de torero a Catalunya ara…)

Albert Pla amb “Papa jo vull ser torero” va revolucionar l’escena, assegut en un sofà (sobretot en sortir a la tele) ja fa uns quants anys…

I Pujadó no només apunta als artistes, sinó també als mitjans, bé, concretament critica (dient el pecat, però sense atrevir-se a senyalar el pecador, oh!) crec que la revista on treballo, de la següent manera: “L’única revista semblant a Catalunya, de ‘músiques populars’, ja sabem com funciona. Les portades i les quantitats de pàgines dedicades als artistes depenen de la inversió de les discogràfiques en publicitat. I, a més, aquests senyors estan opinant i també treballant d’assessors per a festivals, cosa que els permet col·locar qui els interessa i barrar el pas a qui no se sotmet als seus designis”. Bonic, eh! No és reduccionista això? No és comportar-se com un mandarí, ‘de mirada superior’, de la cultura això? No és seriós que s’acusi de manera destralera la feina que fa una publicació des de fa disset anys i que navega i es manté malgrat molts vents que li van en contra (només cal mirar un quiosc o estar a l’aguait de cap a on va el món del periodisme avui)… I tot és perquè la revista no li ha donat l’espai que ell creu que es mereix com a artista (i la veritat, que ja es treballa per tenir en altres mitjans). Sí, jo l’he entrevistat per la revista de setembre, i n’ha sortit una informació petita de tot plegat. Altres autors que els passa el mateix, t’ho comenten i els dol la manca d’espai (per criteri de la revista, per espai disponible o pel que sigui), però ho accepten; ell ataca (i no cal que us reprodueixi un missatge desagradable que em va enviar al Facebook)…
L’únic punt en què estic d’acord amb aquest parell és quan Casablancas diu al final “Cal reivindicar la cultura de l’esforç” i jo afegiria de vegades, de l’esforç ‘d’entendre l’altre’. Tothom treballa aquí i es busca un lloc en aquest país, però no cal argumentar a favor d’uns només a base d’aixafar els altres. Tots volem que qui destaqui, ho faci gràcies a la seva bona obra i hi hagi públic (i revistes!) per tots els gustos.

Però com es diu a la seva introducció el llibre Embolicats amb el periodisme. Reptes dels mitjans de comunicació catalans (1975-2006) (El Cep i la Nansa, Col·lecció Argumenta, 4, 2007), coordinat per Joaquim Noguero, “convidar al debat, a discutir (no a barallar-nos), és el que pretén la col·lecció Argumenta” (pàg.17). I en aquest llibre hi ha moltes invitacions a fer la feina ben feta, tot i que per mi torna a pecar de cert to aristocràtic quan s’alerta sobre “el desprestigi de la cultura en favor d’una demoscòpia que no és democràtica sinó populista”.
Daniel E. Jones (que vaig tenir de professor a la facultat, tot i que només em sembla recordar-lo inculcant la necessitat d’escriure bé les cites de bibliografia que ens feia fer una vegada i una altra fins a la sacietat, mentre ell potser pensava en interessants articles) parla d’Els reptes de la premsa als Països Catalans. La veritat és que no estic d’acord amb el seu punt de vista sobre l’espai català de comunicació: “el pancatalanisme conforma un espai gairebé virtual, és a dir una entelèquia o més aviat una expressió de desitjos per part d’un segment d’intel·lectuals i polítics nacionalistes nostàlgics” (pàg.35). Tinc la sensació que això és traslladar debats interns, de capelletes de facultat, a l’espai exterior… Una dada que m’agrada que aporta, però, és com s’ha desenvolupat la premsa en el conjunt espanyol i també als Països Catalans (a causa de l’endarreriment que patia): “si l’any 1973 el 25% de les persones majors de 14 anys llegia diaris i el 30% revistes, l’any 2005 van augmentar al 41% i al 55% respectivament”. En aquests últims cinc anys però, crec que la cosa s’haurà posat més negre… I Jones també apunta que, en les publicacions en llengua catalana, cal “plantejar una estratègia de creació progressiva d’un públic catalanolector a tot el territori”, sobretot aprofitant el “nou públic lector format pels adolescents i joves que han après català a les escoles”, amb una oferta “atractiva i competitiva” (pàg.54), tot i que funcionin les “revistes de caire ideològic i cultural resistencialista” (Pàg.57). M’agradaria pensar que s’arribarà a aquest nou públic lector, i no serà titllat de ‘resistencialista’ per enèssima vegada, com desitjo que les revistes augmentem els lectors com arribi a bon port per exemple, el nou diari que s’està cuinant Ara.

Francesc-Marc Àlvaro a l’article “Decàleg de l’argumentador dins del soroll” parla del paper dels intel·lectuals, presenta referents inel·ludibles, des de Michel de Montaigne, passant per Albert Camus o Arthur Miller (diu que no s’entendrien aquestes figures sense les revistes culturals, el teatre, la ràdio i la televisió), Jean-Paul Sartre o Gramsci. Àlvaro escriu una reflexió a tenir ben present: “Entre 1975 i avui, a Catalunya, el País Valencià i les Illes hem vist com ha estat dominant l’intel·lectual de model sartrià, la qual cosa ha generat una classe cultural que, majoritàriament, ha fracassat en les seves apostes ideològiques, tot i que encara no ho ha reconegut. Una pretesa superioritat moral, avui grotesca com un vestit passat de moda, fa d’escut d’uns intel·lectuals veterans incapaços de mirar la realitat amb humilitat i curiositat. El fruit d’aquest fenomen ha estat el ressentiment, la impostura, el sectarisme i la necessitat de sobreviure amb tota mena de reconversions, inclosa la molt apreciada de gestor cultural. (···) N’hi ha molts que confonen la pròpia decadència amb la de tot un país o tot un continent” (pàg.73). Això em va fer pensar en cert pessimisme que traspuen les paraules dels grans periodistes presents al llibre de Juan Cruz, que comentaré al final.
El periodista, assagista i professor Francesc-Marc Àlvaro, descriu una realitat també, arran de l’èxit d’internet: “L’emergència d’un nou intel·lectual espontani, aparantment amateur i no retribuït en molts casos, obre molts interrogants sobre la mateixa identitat dels argumentadors professionals, reconeguts, retribuïts i prestigiats per les indústries comunicatives. En aquest sentit, el circuit alternatiu dels blocs d’escriptors que no compten amb el suport d’editorials i mitjans convencionals [no estic parlant d’aquest, eh, emmarcat com un Endebloc d’Enderrock a l’aparador de Vilaweb] s’ha d’observar amb gran interès, com a pedrera de noves veus, i també com a espai diferent de generació de discursos, capaç d’arribar a noves tipologies de públic i afavorir el sorgiment de nous fluxos d’influència, més horitzontal que vertical”. La relació amb un lector de bloc canvia, és més directa segons com, en el moment que el lector fa el seu comentari, t’envia un email o et deixa un missatge al Facebook. Personalment me n’alegro de rebre aquests missatges per saber que hi ha algú l’altra banda –tot i que els escrits de la revista arriben a molta més gent, són més elaborats i tenen més feina al darrera, i l’audiència són persones més interessades en els continguts, no tan difusos–, la reacció del públic lector de blocs és més espontània (i això que ja sé que els meus posts de llargada quilomètrica, no ajuden que hi hagi molts receptors ni al feedback…).

Tot i la mala fama que s’està creant a l’entorn de la SGAE (vau veure el 30 minuts Històries de la SGAE?), he de dir que la seva cap de comunicació a Catalunya, Fina Sitjes, fa un bon article –força tècnic, però molt clar, de manual– amb “Des de l’altra vorera. La relació amb els mitjans des d’una empresa de serveis culturals”, on es veu perfectament com funciona un gabinet de comunicació. Em fa gràcia com distingeix entre informació i comunicació (que té un procés d’anada i tornada de la informació), sobretot perquè quan jo vaig estudiar feia ben poc que havien canviat el nom de la facultat per la de Ciències de la Comunicació, i no Informació. Sitjes parla que a més de la comunicació externa, també cal una bona comunicació interna a una empresa. Tant una com l’altra són claus. Personalment crec que en segons quines coses la SGAE potser s’han perdut en la seva comunicació interna… Els seus principis són molt importants, sobretot per als creadors que poden i han de cobrar per la feina que fan. Però em va semblar, veient el documental de TV3, que més d’un es pregunta, per què la SGAE no actua com a grup de pressió (per cobrar) a les grans companyies de telefonia mòbil i de noves tecnologies que s’estan enriquint amb els continguts dels creadors (que defensa l’entitat sens dubte), en comptes d’exprimir a la petita empresa, des de la perruqueria al bar de la cantonada.
Sitjes és present al diàleg a quatre bandes que es fa al final, molt interessant en aquest volum, on les aportacions amb què m’he fixat d’allò més són les de Màrius Serra (l’enigmista i escriptor, col·laborador també de la revista Enderrock) i tot un descobriment per mi (tot i la seva trajectòria! I que segurament havia llegit d’adolescent sense anotar-me el nom al cap, perdó!, ja que als anys vuitanta capitanejava la secció de cultura de l’Avui…) Jaume Comellas, director de la Revista Musical Catalana. Comellas assegura coses com: “Hi ha un deteriorament molt clar de la cultura democràtica” (pàg.213); “l’editorial Destino, als anys seixanta, tractava amb un pudor extraordinari els seus llibres dins el setmanari que tenia en propietat i que era la publicació més influent del moment. Aquest pudor ètic avui és impensable” (pàg.221); “L’àmbit generalista és rabiosament d’actualitat, i el senyor que vulgui qualsevol d’aquestes coses ha de connectar canals de ràdio i de televisió que se suposa que van adreçats a les minories amb aquest gust. I el mateix qui vulgui llegir sobre llibres, abocats als suplements. Representa que així és més democràtic, perquè només donem a la gent just el que vol al lloc on vol, però el que fem és perpetuar el grau de vulgarització de la societat, és una actuació profundament conservadora i elitista: donar més a qui ja en té i menys a qui no en té, quan a l’àmbit generalista només hi cap la cultura superficial o tractada superficialment” (pàg.223) o “Al començament del segle XX els diaris agafaven els grans escriptors per donar prestigi al diari, i ara passa a l’inrevés: les editorials agafen als mediàtics per vendre i obtenir més ressò” (pàg.228). En aquest sentit us convido a llegir no només en Màrius Serra, sinó a descobrir la nova secció a l’Enderrock de setembre de l’escriptor Joan-Lluís Lluís, “Cançolata desfeta” 😉
En Serra també en diu algunes per emmarcar al diàleg final del llibre: “Jo faria una distinció. De la mateixa manera que podem separar religió de religiositat, també distingiria entre el fet íntim d’una cultura viscuda, d’una banda, i el fet social de la cultura difosa, de l’altra; és a dir, entre creativitat i indústria. Íntimament jo no trobo que em robin res perquè ho tinc molt clar (Països Catalans) i puc continuar llegint o escoltant tots els valencians que vulgui, continuen formant part del meu sistema referencial, però el gran problema de la literatura és que hi ha una llengua entremig i que, si es conflictivitza, per creativitat que hi hagi, hi continuarà havent problemes des del punt de vista de la difusió, del mercat. Aquí el problema ve del nacionalisme espanyol, que cada vegada és més desacomplexat i directe (···) impedint que circuli d’una manera normal i lliure una cultura que emanaria de la normalitat (al País Valencià), però que és presentada com a fruit maquiavèl·lic del nacionalista català, absolutament demonitzat” (pàg.208-209); “(a la pràctica periodística) hi ha una pèrdua absoluta de respecte per la llengua (···) L’empobriment és indiscutible (···) Jo no demano que siguin poetes, però un domini eficaç de l’instrument és el mínim que s’hauria d’exigir” (pàg.214); “(a la televisió) hi ha el ventilador que ho fa passar tot pel format magazín” (pàg.225); “les audiometries són molt dures, les tenen al minut (···) sense audiència el programa s’acaba” (pàg. 227); “Estic d’acord que aquest és un país d’autoestima baixa, i amb un esperit d’autocrítica important i això és molt bo, però sempre li agrada disfressar-se, li costa reconèixer-se, per por de ser titllat de cofoi. I això és una putada: és una carrinclonada, de fet” (pàg.232).

Malauradament vivim un ball de disfresses permanent i tant de bo hi hagués més amor pels grups del territori… amb tot el respecte cap als grans fenomens de masses internacionals, eh! (sobretot si són working class heroes)

Bruce Springsteen

Per veure d’on ve el prestigiat com a bon periodisme és ideal el llibre ¿Periodismo? Vale la pena vivir para este oficio (Debolsillo, 2010). Tot i que Juan Cruz Ruiz, esmenta fins a la sacietat cada dos per tres el diari on treballa, El País (del qual, fins i tot per raons emotives afegeix al final l’entrevista inèdita a Juan Luis Cebrián, l’entrevista al ‘reportero español’ Manu Leguineche i el pròleg de Javier Moreno), el llibre recull el testimoni de periodistes cabdals de fama i tasca internacional: Eugenio Scalfari (fundador de La Repubblica), Ben Bradlee (The Washington Post), Jean Daniel (Le Nouvel Observateur), Tomás Eloy Martínez (La Nación), Harold Evans (Sunday Times), Alma Guillermoprieto (The New Yorker) i John Lee Anderson (reporter nordamericà).
És un llibre desigual, però m’ha agradat com a una de les lectures de l’estiu. Sobretot els testimonis d’Scalfari, Bradlee, Daniel i Evans.

Juan Cruz (introducció)
Pàg. 24: “El estallido aún no se había producido, pero cuando entré en la casa victoriana de (Harold) Evans, una mañana lluviosa de noviembre de 2008, los periódicos más importantes del mundo, entre ellos The New York Times i The Washington Post, ya estaban preparando armas alternativas con las que superar una crisis económica que había nacido en sus propios vientres. La gente los leía cada vez más, pero no pagaba por ellos: se leían en la red, masivamente; jamás se habían leído tantos periódicos, pero jamás había sido tan barato leerlos: era gratis.”

Pàg. 25-26: “Cobrar era la gran interrogante; pero habría otras. Desde luego, el dinero estaba en el fondo de la reflexión, como siempre ocurre cuando acaba una época y empieza otra: ¿Estamos preparados, económicamente para cambiar las respuestas a las preguntas de siempre? Un día, el poeta ecuatoriano Jorge Enrique Adoum se encontró en Quito este grafito espectacular: «Cuando teníamos las respuestas nos cambiaron las preguntas». En el decurso de la peculiar vida del periodismo ahora sólo había una pregunta que cambiaba todas las respuestas: ¿cómo vamos a cobrar?”

Eugenio Scalfari:
Pàg. 40-41: Scalfari quería «contribuir a la formación de un país atento a participar de valores como la innovación, la eficiencia, la moralidad pública, la solidaridad civil y social, la igualdad, el estado de Derecho, la laicidad, la construcción de Europa, el mercado y las reglas que lo rigen. Y todo animado por el espíritu de la libertad.»

Pàg. 47: Los niños son crueles. Por decirlo de una manera figurada, el adolescente de 16 o 18 años encuentra a Atenea. Utilizo esta imagen porque la usó por primera vez, cuando los dos estábamos en el mismo colegio, Italo Calvino. Al despedirnos, el 8 de septiembre de 1943, porque él se quedaba en Liguria y yo me iba al sur, pues Italia estaba dividida en dos por la ocupación, yo le dije: «Quizá nos veamos, pero si no volvemos a vernos piensa que hemos pasado juntos años espléndidos». Y me contestó: «Pero juntos hemos conocido a Atenea». Es la diosa de la inteligencia y también de la polis. Luego reflexioné mucho sobre esta frase y la hice mía. Un joven es alguien que ya conoce a Atenea, y por tanto, las asociaciones de ideas. El niño aún no. Por ello el joven adolescente mantiene un candor cruel que no le permite distinguir entre el egoísmo y el bien común; de ahí viene la crueldad.

Pàg. 50-51: Me temo que el interés por la prensa escrita apenas volverá. Hay que conseguir que nuestros reportajes, nuestra parte cultural, se conviertan en nuestro punto fuerte. La gente conoce las noticias de la noche anterior. La fuerza ya no reside ahí. Nosotros tenemos que darle un orden al lector, establecer cuáles son las noticias importantes… Todo lo que es cultura, comentario, representa la fuerza para los que quieren reflexionar y entender.
J.C. –Decía Zorrilla: «Los muertos que vos matáis gozan de buena salud…» ¿Gozan aún de buena salud los periódicos cuyo fin se pregona?
–Diría que no gozan de buena salud, pero son aún un gran punto de referencia. Es necesario darles mayor credibilidad, hacer que la marca atraiga al público por encima de las nuevas tecnologías. No se puede hacer otra cosa, y naturalmente esto conllevará una gran reorganización de las empresas.

Pág. 55: (Juan Cruz sobre Ben Bradlee): Su libro La vida de un periodista [A good life], que yo tuve la satisfacción de editar en castellano en Aguilar, es una biblia del periodismo y un libro de estilo.

Pàg.70 …internet es la apoteosis de lo instantáneo…

Pàg- 70-71 ¿Qué sentido tiene la vida si uno no es optimista? Siempre lo he sido, y siempre he creído en la habilidad del cambio. Si alguien me dijera que el martes por la noche el mundo entero se va a ir al garete, pensaría también que habría que buscar una oportunidad para cambiar esto. Y el periodismo es un buen instrumento para cambiar las cosas.
J.C. –Un director suyo, Ralph Blanden, le dijo que la esencia del periodismo es la superficialidad…
–Era un filósofo, y lo dijo cuando yo estaba escribiendo una historia sobre los veteranos de la guerra; describí el asunto con tanto detalle que me dijo que era demasiado, y entonces soltó la frase: «La esencia del periodismo es la superficialidad». Dijo: «Cuenta la historia, pero no entres en detalles, porque entonces la historia terminará muerta».

Pàg. 73 “Para un periodista el principio fundamental es buscar la verdad y contarla. Es cierto que hay muchas verdades, es complicado buscarlas…”

Jean Daniel:
Pàg.77 su maestro, Albert Camus (···) Acababa de dedicarle un libro, Camus. A contracorriente (publicado en 2008 en España por Galaxia Guttenberg)

Pàg. 83 «cuatro obligaciones del periodista», que elaboró Camus, y que recoge Jean Daniel en su libro de batalla:
1. Reconocer el totalitarismo y denunciarlo.
2. No mentir, y saber confesar lo que se ignora.
3. Negarse a dominar.
4. Negarse siempre, y eludiendo cualquier pretexto, a toda clase de despotismo, incluso provisional.

Pàg. 86 Siempre se quiere hacer algo diferente, y yo quería crear periodismo cultural.

Pàgs. 86-87 –El poder fascina. Fascina a los periodistas muy a menudo porque si tienen el gusto por la literatura quieren saber cómo se hace la historia… La historia: los pueblos la sufren, los dictadores (o los poderosos) la hacen y los periodistas la contemplan para describirla. Los periodistas están entre el poder y la historia. Y han de saber cómo funciona el poder, con la condición de que la fascinación no caiga en la complacencia, la indulgencia y la corrupción…

Pàg. 94 La pregunta es si hoy estamos condenados a imitar los medios de los enemigos. Camus me interesó y me sigue interesando porque su gran preocupación tiene que ver con el modo que el periodismo tiene de enfrentarse al gran tema de nuestro tiempo, la violencia.

Tomás Eloy Martínez
Pàg. 112-113 –Cuál sería su diagnóstico sobre el porvenir del oficio?
–Periodistas habrá siempre, como narradores. Defoe es anterior al periodismo, como Homero o Herodoto; eran todos narradores de hechos que daban como ciertos, y la historia sigue en pie gracias a que el hombre siempre tuvo vocación de narrar sus hechos. No narraba las ausencias: narraba aquello que le parecía narrable o contable. Sólo lo escrito permanece; aquello que no ha sido narrado no existe, y lo que ha sido escrito se convierte en verdad. Y eso seguirá siendo así. ¿El periodismo? Las transformaciones son muy vertiginosas. Cuando yo era un niño no había televisión, había radio y era una radio mucho más precaria que la de ahora. En mi primer trabajo en el periódico las grabaciones de las noticias se hacían en cilindros de cera. La primera vez que fui a Madrid a entrevistar a Perón, en 1966, las noticias se transmitían por télex, o por telegrama. Y ahora mira los adelantos que hay. A este ritmo, ¿cómo quieres que prediga el futuro?
–¿Y el pasado? ¿Qué le ha dado este oficio?
–Un buen modo de ganarme el pan. Un modo decoroso, esforzado y muy laborioso. El periodismo generalmente no está bien pagado, pero sea cual fuese el salario, yo he procurado dar lo mejor de mí, porque lo que siempre me pareció es que estaba en juego mi persona, mi ser, mi naturaleza humana, y no lo que recibiese a cambio. Eso es lo que me ha dado el oficio.

Harold Evans
Pàg.127 Una de las cosas importantes en un periódico, ya sea una investigación pequeña o grande, es esa curiosidad inicial, esa percepción inicial, esa filtración inicial, ese soplo…

Pàg.129 La verificación y la credibilidad son cruciales.
(···)
Mi mujer, Tina Brown, ha creado una página web llamada The Daily Beast, basada en la novela de Evelyn Waugh ¡Noticia bomba! Tiene mucho, mucho éxito, aunque sólo lleva seis semanas en internet, el primer tuvo once millones de visitas.

Pàg. 130 Vivimos en un interregno entre el periodismo viable y el periodismo creíble en la red, y mantener la credibilidad y la vitalidad de los medios impresos, que son la fuente principal para enterarte de lo que está pasando.

Pàg. 132 Ahora es más fácil descubrir cosas. Y también es más fácil publicar basura. ¿Qué triunfará?

Pàgs.132-133 lo que tenemos que preguntarnos cuando nos emocionamos con la red o nos asustamos por el destino de los periódicos, es cuál es el futuro del periodismo, como vigilante, como examinador, como constructor de campañas a favor de causas, como guardián de valores culturales…

Pàg. 133 Lo peor que está pasando, lo peor, es que algunos periódicos han salido al mercado y se han vendido a dueños nuevos que no tienen ni idea de periodismo.

Pàg. 143 Mientras que hace veinte años tenías cuidado con tus fuentes, y cuidado con los valores de lo que publicabas, con la era de internet vale cualquier fuente.

Pàg. 145 Todos los días cojo el periódico y si es un buen periódico me quedo con más preguntas que si es un mal periódico, porque un buen periódico responde tu curiosidad pero también la estimula.

Pàg. 151 Si un periodista está muy ocupado haciendo fotos, haciendo esto y lo otro, puede que esté siendo negligente con lo principal… y podría ser para él una sobrecarga. (···) Sí, esperaría que mis periodistas hicieran eso, pero también tendría mucho cuidado para evitar sobrecargarlos de trabajo. Y hay que reconocer que hay periodistas que nunca jamás serán buenos reporteros (···) He conocido a magníficos editores políticos que no tenían el menor interés por la cultura o por los valores. Reconozcamos que el periodismo es un oficio diverso, dentro de una sola profesión.

Alma Guillermoprieto
Pàg.153 El libro Al pie de un volcán te escribo (Plaza & Janés) es una suma de algunos de sus mejores reportajes
Pàg. 158 Hay una curva de calidad: cuando mejor es un reportero como investigador, peor escribe; investiga mejor que escribe, ¿no lo ve así? Eso constituye un problema: siempre tienes que poner a su lado a alguien que escriba bien lo que él descubre… Son escasos, además…
Pàg.162 –No, no creo que internet te convierta en un ser pasivo. Creo que viendo la televisión te conviertes en un ser totalmente pasivo. ¿Qué creo? Creo que la acción espiritual de leer, leer comprometidamente como leemos los de nuestra generación todavía y los muchachos a los que doy clase en la universidad, es un acto espiritual, un acto de profunda comunicación a niveles que no son tangibles ni físicos entre la autora y el lector. Tú terminas un libro o un artículo en el cual te has metido profundamente y has creado otro mundo. Esa experiencia de lectura profunda no se reemplaza con nada. Quizá la gente se dé cuenta de eso en algún momento y redescubra la lectura.
–O sea, que, por fin, optimista.
–No: anhelante.

Pàgs. 170-171 ¿Qué reivindico del Che a estas alturas? Que fue el primer latinoamericano, que se vivió a sí mismo como latinoamericano. ¿Cuántas instituciones latinoamericanas hay? Muy pocas. Creo que la Fundación Nuevo Periodismo, de la que me enorgullece formar parte, es una de las primeras y de las más importantes instituciones latinoamericanas, porque tenemos talleres a los que acuden periodistas jóvenes de todos los países de América Latina, y conviven y se descubren a sí mismos como latinoamericanos. Eso a mí me parece maravilloso. Crear un periodismo latinoamericano empieza por ahí, por ser conscientes de que existimos como tal. De repente surgen medios latinoamericanos como El Gatopardo, que ha sido muy importante en ese sentido. El País ya se puede leer en toda América Latina, porque es un medio iberoamericano… España va descubriendo América Latina como una zona de renovación vital, me atrevo a decir, para una España que lleva demasiados años existiendo en la rutina.

Pàgs.173-174 –Cuando me planteo hacer un reportaje, me planteo empezar a caminar, porque caminar es aprender, caminar es vivir, caminar es ver. Yo aprendí a manejar un carro hace diez años; siempre había ido a pie a los sitios, o me habían llevado. Cuando me planteo una crónica, me digo: «¿Por dónde voy a empezar a caminar? ¿adónde me voy a caminar, literalmente, físicamente?». Y como a mí nunca me han interesado verdaderamente las notícias, sino cuando ya se han ido los periodistas, digo: «¿Por dónde encuentro a la gente que está viviendo este momento específico, aquellos que no sean noticia pero que me ofrezcan la posibilidad de hacer una buena crónica?»

Jon Lee Anderson
Pàg.201 –Está conduciendo «a romper las fronteras entre lo prioritario y lo accesorio», entre lo que de veras importa y aquello que es relleno de la vida, suceso sin importancia al que la amplificación mediática otorga un papel que no se merece.

Pàg.203 –«Tenemos que reunir hechos para narrarlos, y eso no se puede hacer instantáneamente, debemos tener tiempo para tomar distancia […] Estamos –continuó Jon Lee– ante un público que busca lo frívolo en medio de un muro constante de noticias, y nosotros tenemos que ofrecerle la jerarquización; no podemos dejar ese bocado al público».

Pàg.204 Jon se declaró «amigo de la comida lenta», y continuó: «Y la lectura es mejor lenta. A la larga, la comida rápida nos deja insatisfechos. Demando que siga el espacio para la crónica larga. Ese futuro del que hablamos no se puede adivinar, pero si se produce tal como se está diciendo, yo reclamo mi derecho a la comida lenta. El amor, la lectura, la comida: todo debe tener su tiempo, y el tiempo es también la lentitud».

Pàg.205-206 Estamos en una época indigesta, inundados de información de toda índole que no sabemos cómo digerir. Nos llega demasiada. Hace 170 años la noticia de una batalla del ejército británico en la guerra de Crimen llegaba con dos semanas de retraso. Creo también que la rapidez nos forma, nos cambia de una forma sustancial. Es como si nuestro ADN social cambiara al mismo tiempo. No es casual que, con todas nuestras maquinitas y nuestras prebendas que supuestamente nos ahorran tiempo, nos sintamos privados de tiempo. Somos seres de voluntad y queremos todo a la vez. Ahora que tenemos las herramientas para satisfacer esa demanda, lo que nos ha hecho es crearnos una existencia un poco desoladora, más bien extenuada.
»(···) para ser creativo, para dar a lo que escribo una reflexión más profunda, es necesario tener tiempo para recapacitar; no debo reaccionar con emotividad o de acuerdo con lo que siento en la atmósfera de ese día, y debo tener tiempo también para mirar atrás en los lugares recónditos de la memoria y a lo mejor sacar algo que sirva, no cualquier cosa.
»Para eso tenemos memoria y vidas anteriores, historias que hemos leído y de las que nos queda sólo un murmullo. Si lo hacemos de forma muy rápida, no tenemos la oportunidad de volver a ellas y rescatar, a veces, tesoritos o puntos de luz que nos ayudarían a todos; a nosotros, los creadores, que queremos calar un poco más en la audiencia, y al lector mismo.

Pàg. 214 Me preocupa que los custodios de nuestras percepciones sean gente que no tiene vida propia sino virtual. No creo que esto nos beneficie en nada.

Nota final, de novetats:

Al noticiari de la Generalitat de Catalunya, a l’InfoCatalunya. Informació d’interès ciutadà, núm. 24, agost 2010, s’hi diu: 80.000 alumnes de secundària (d’un total de 1.240.616) disposen de noves tecnologies a l’aula.
També es parla de les subscripcions gratuïtes a diaris i revistes per a més de 51.000 joves de 18 anys (d’Enderrock, n’han solicitat unes tres-centes persones) com del portal Culturcat que s’inaugura al setembre, on periodistes d’Enderrock també hem treballat, com a mitjà especialitzat, en la redacció de les fitxes dels grups de música que hi apareixeran.
A més, a Enderrock TV, el programa que s’emet per la xarxa Comunicàlia
(a partir de dissabte, també es podrà veure a BTV!), se li ha de sumar el nou programa Un tal jazz (que es trobarà a partir de la setmana vinent a internet).

Tots els mitjans ens estem adaptant als canvis tecnològics. Caldrà veure com ens hi adaptem les persones que hi treballem i que els seguim… Com a mínim, jo sento que, tot i que molt més jove que tots aquests testimonis, també necessito caminar, com diu Alma Guillermoprieto. I sobretot necessito temps per digerir, com diu Jon Lee Anderson.

Bon profit!
i bon ‘slow food’!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *