El riu(re) de Jordi Vintró: ?…l?art més pur no en queda al marge?

“En Kopionkin ja havia demanat a en Txepurni què havia de fer a Txevengur. I aquest li havia respost: ‘Res, aquí no tenim ni necessitats ni ocupacions: viuràs interiorment com vulguis! Aquí, a Txevengur, s’hi està bé: hem mobilitzat el sol per a una feina eterna i hem dissolt la societat per sempre!’”:
pàg.248, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)

Començo a escriure aquest post quan gairebé tothom (i això inclou a la majoria de poetes i intel·lectuals també) està mirant el partit del Barça, dimecres al vespre. Sé que afirmar això em resta punts davant la majoria de catalans mortals. Recordo com el poeta Albert Balasch –últim guardonat amb el VIII Premi Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater– em deia en una entrevista que la poesia era per a ell un consol, com el futbol. I li he dit fa poc, que jo, reconec, em quedo sense un d’ells… Com tampoc no he aprofitat aquesta nit sonada, per anar al 25è Festival Internacional de Poesia de Barcelona (que vaig recomanar la setmana passada i, si algú hi ha anat, potser estaria bé que expliqués l’experiència en un missatge…).

Sí que vaig anar, però, dins la Setmana de Poesia a Barcelona, diumenge passat a la lectura passejada que van fer vuit joves poetes (Elies Barberà, Amat Baró, Pau Bou, Eduard Carmona, Moixic, Jaume C. Pons, Carles Rebassa i Martí Sales) d’Insuficiència mitral (Lumen, 1997. Premi Aula de Poesia de Barcelona 1996), tot un homenatge al seu autor, Jordi Vintró, a qui dedico aquest text. Ell va estar present al llarg de tot el recorregut que vam fer una cinquantena de persones baixant l’Avinguda Gaudí des de l’Hospital de Sant Pau a la Sagrada Família. Era una iniciativa de Josep Pedrals, que darrerament ha guanyat dos concursos de Poetry Slam, un a Osaka (Japó), l’altre a Almería (Espanya), i com sempre va fer d’excel·lent mestre de cerimònies. També hi van ser presents altres poetes com Marc Romera, Tomàs Àrias… i músics [que són de Sarrià, com Vintró] com Josep Torelló (Els Amics del Bosc) o El Pèsol Ferèstec. I d’aquest últim, s’espera un disc ben aviat, on apareixerà un poema de Vintró musicat, que em permeto la llicència d’avançar… “Carta blanca”, dins el poemari Cartes de sotamà (La Breu Edicions, 2006).



Vintró riu només veure’t…

Vintró riu només veure’t, sempre saluda, i, sobretot, coneix el què escriu. Però és un poeta que es camufla així que pot, mai ha buscat ser el protagonista. Diumenge, mentre els altres poetes recitaven (amb micros portàtils) la seva obra, ell anava dient, amb la boca petita però fil per randa, el seu poema-riu. Com si li tornés a sortir a raig: “…i riu, però no sap pas de què riu,/ i plora, i tem, i vibra si s’escau,/ i creu…”. El torrent de mots i raons que és Insuficiència mitral, va emergir per un dia a l’exterior, lluny de “la foscor més fosca d’un calaix”. Us mostro aquí uns quants remolins ben interessants i amb la sornegueria que el caracteritza [un apunt: si a Escoffet no li agradaven les majúscules, a en Vintró aquí, no li van agradar els punts, ni seguits ni a part]:

(…)
perquè encertar com cal el punt de sal
és tan difícil, per a tot mortal,
com fer ganxet al cim de l’Everest,
com veure el sol alçar-se per l’oest,
tot i la gent que té la impressió,
gent d’Àfrica, de Reus i del Japó,
que és als extrems on hi ha virtuts més grans,
i es mouen entre bledes i entrepans
gegants, picants, picant tan fort de peus,
que se sent per tot Àfrica i tot Reus,
però no és a les llesques, sinó al mig,
on es troba la punta del desig,
com es troba la punta del vaixell
entremig de l’orada i el pagell,
quan navega, lliscant sobre el mar blau
(···)
en un temps de mitges veritats,
les ironies, les mordacitats,
són la boia, la corda i el tauló
d’un gran segment de la població,
més que més quan les coses s’han torçat
i s’ajunten les plagues: el calçat
més i més car, l’atur forçós, l’amor
incert i escàs, l’atzar dels drets d’autor,
l’atac de cor, la crisi de la llar,
el llarg viatge sense nord ni far,
la disputa perenne sobre el fur,
els dubtes sobre l’àdhuc, l’hom i el llur,
la figa del fusible d’un amper,
l’errata al mig d’un llibre de Voltaire,
el clar-obscur, l’aigua amb regust de clor,
el llautó d’un anell que no era d’or,
d’aquest metall primat del capital
per fer-ne els seus vedells, un metall tal,
que, en els somorts reflexos d’un lingot,
l’home es fa déu, l’inculte, poliglot,
la granota, gripau, el diputat,
senyoràs i banquer, la caritat,
mecenatge, el desdeny, amor, el ban,
paper suat i moll, la ciutat gran,
suburbi benestant, on l’enrenou
arriba esmorteït, el toro, bou,
la mona, musa, perquè l’art més pur
no en queda al marge, per més alt que el mur
que el resguarda s’elevi cap al cel,
per més profunda que la gran arrel
que el sustenta davalli (···)
que els rius de whisky, fent el que han de fer
al fetge, a les meninges i al pedrer,
donen tranquil·litat a l’esperit,
excuses al pecat, valor al pit,
diners al bar, conceptes a la part
més remota del cap, a la de l’art,
com ara el del poema sense fi
(···)
i és que els dits en què es fixa l’amor, cec,
no són sempre els que prenen banys al rec
de la raó més pura, els dits sublims,
ni massa revinguts ni massa prims,
sinó que són bastant més estovats,
i prefereixen la dolçor dels prats,
o de la vida amb tots els ets i uts,
a l’escalada als cims més costeruts
d’uns Pirineus mentals, troben més fi
un ball, un llit, una sonata en mi
i dues mosques que facin estiu
en una galta que no sap si riu
o plora més que no faria aquí
la criatura, quan un endeví
li fa notar que, contra el que ella creu,
qui no és un boig és un galifardeu
i se li fa tan gros el desengany
que no troba la clau, ni troba el pany
(···)

Bé, i aquí prenem un meandre… perquè Vintró jo crec que el vaig conèixer, així conèixer, en una sortida que vam fer una colla anys enrera, per invitació d’Andreu Subirats i Marc Romera, que aleshores compartien el lloguer (?!) d’una casa d’estiueig a Els Muntells. D’allà va sortir un relat [que tinc, inèdit, però no puc reproduir sencer, per llargària; i, de fet, em sembla que en Romera també té un conte inspirat en la mateixa nit de farra], “Amics per sempre”, que us en reproduïré un fragment perquè (espero) capteu una mica la part prosaica i més irònica de Vintró a l’hora de reproduir el món on viu:

“(···) Jo sóc molt lliberal. Tots nosaltres som molt lliberals, aquí on ens veu. Molt sovint ens despullem tots, en grup, només li dic això. Sí, en Paco també. I anem despullats pertot arreu, sense tallar-nos ni un pèl. I ens fem fotos despullats. Sí, home, en Paco també, li dic. I ens fem fotos fent-nos palles, i cardant, i donant-nos pel cul, així en grup. Ens encanta la fotografia. No com vostè, que només li agrada la foto del carnet d’identitat, i encara gràcies! A nosaltres ens va la fotografia, l’art, la poesia, tot això. Això de la poesia a vostè li deu sonar a papallones en vinagre. Doncs nosaltres fem recitals de poesia en grup. En Paco també. També fem culturisme. Toqui aquests bíceps, toqui (···)”

…I els versos i alguns records m’han portat a convidar-vos a escoltar una perla d’un disc d’aquest any, que l’únic que l’uneix amb Vintró són les meves analogies mentals (perquè el que és ell, està a les antípodes): lo riu, el Delta, l’amor…

“Poema d’amor”, d’Andreu Rifé, musicant un poema de l’ebrenc David Monllau.

I aquí, fent la digressió, ja total, podria recomanar la trobada que es fa a Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre) el primer cap de setmana de juny: Litterarum

Però torno a Vintró i els seus poemes, que feliçment hem retrobat publicats a Cartes de sotamà (La Breu Edicions, 2006). I així veureu el seu joc (si no l’heu vist ja), on el seu concepte de l’amor és força diferent a qualsevol sublimació i on arriba al sarcasme quan parla de la poesia que es pensen alguns, que és Poesia:

La poesia és sentiment

La poesia és sentiment
és la recança i el lament,
és el que queda al fons del got,
al fons del clot, al fons del sot,
al fons de tot el que té fons,
al fons del fons dels pantalons,
el que rellisca, relliscós,
per les parets del calabós,
l’aura, l’ensurt i l’entra-i-surt,
el massa llarg i el massa curt,
el foc, l’ofec, el fumerol,
les cuca-feres en formol,
la quadratura, el llir, el card,
l’embriaguesa de Ricard,
el santuari i el bordell,
l’antull pollós del passerell,
la via morta, la viu-viu,
les voltes al voltant del niu,
la lluna plena, l’escrot ple,
l’èdip i l’ego a coll-i-be,
l’encallament enmig del llot,
el cap calent, el cap de brot,
les torradetes del matí,
l’Esperit Sant, l’alè diví,
l’ànima oberta i cuita a l’ast,
el treball fi i el treball bast,
la font del Gat, la de Cristall,
l’itinerari del gargall,
tot el que viu i vibra als llocs
més remots, on, sota els manyocs
de versos foscos, el poeta,
encara riu, encara es peta.

I us deixo amb un altre vincle musical: Ha estat bonic i un gran encert, que Agustí Busom Abús es trobi amb el poema “Poma nua” de Jordi Vintró. En lluita constant entre la figura del pallasso trist i l’alegre enamorat (o a la inversa), els seus versos, l’han tocat, i li han inspirat una cançó com “Mossegades”, dins el gran disc Esthels (Grabaciones Silvestres, 2008).

Encara sonen clàxons i sirenes de bombers per l’Eixample esquerra… ai, aquests campions!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *