Angelpas

badar,guixar,clicar...

10 d'abril de 2011
2 comentaris

Una interpretació del ?Carpe Diem?

Perquè cada instant, cada engruna temporal, és irrepetible

són falses les esperances de perpetuació dels racons de temps

(enteses aquestes com una ànsia de perennitat )

 

No tenim la facultat d’agafar els retalls del temps

(ni les persones que hi fan morada)

i retenir-los indefinidament.

 

No existeix el museu de la conservació del temps i els seus protagonistes.

Cada cop que se’ns presenta una ocasió de crear,

compartir amb altres semblants experiències constructives,

engrescadores des del punt de vista artístic,

o una simple ocasió de conversar amb algú que posseeix el tresor de la saviesa,

el compartir instants, hores o dies amb els amics,

el fer noves amistats,

cada cop, dic,

que això es fa possible

ho hem de considerar com el més preuat dels tresors.

Cadascun d’aquests instants és el got de vi flairós

que cal agrair al destí i que cal beure amb plaer.

 

És com una sortida de sol.

 

El dia que sense pensar-ho ni preparar-ho et reuneixes

amb els camarades davant una taula per interpretar un àpat simfònic.

 

El dia que el savi professor  s’asseu amb tu en el cafè

i t’explica retalls impagables de la seva existència.

 

El dia que et visita el músic virtuós per compartir festa

i toca una peça que aplaudiran tots els teus

i també aquells veïns que passaven pel carrer.

 

El dia que embadalit davant les obres d’art d’un museu

plores emocionat, la pell esborronada,

mentre la història que t’està evocant aquella visió

penetra en el més profund el teu cervell i cor.

 

El dia que veus treballar al gran fotògraf i t’explica part dels seus secrets.

 

El dia que el joglar d’infatigable memòria et posa un braç a l’espatlla

i guaita com tu a la càmera fotogràfica que us està immortalitzant

(engruna d’ un curs de recitació emotiva)

 

El dia que el teu fill, filla o esposa obren el bagul dels seus secrets

fets de desitjos, dèries, il·lusions i amor.

 

El dia que…

I així seguiria fins on la memòria i el temps avar em posessin límits.

 

Àngel Pascual Sauch

Barberà del Vallès. 10/04/2011

Video relacionat:
https://picasaweb.google.com/gelsauc/CARPEDIEM?authkey=Gv1sRgCInqoLmPzMrviAE#5593858517362239330

  1. Em passa, cada dia més, que necessito viure el present, sense pensar gaire en el futur.
     
    Darrerament els caps de setmana matino més que els altres dies, la lourdes em diu que no descanso prou, però jo li contesto que necessito el temps.

    M’ha agradat molt la teva interpretació personal.

    Una abraçada Àngel.

    Jandru

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!