DE QUIN ARBRE SÓN ELS FRUITS DE L’EDUCACIÓ?
Crec que val la pena col·laborar en la difusió de la carta oberta a la opinió pública de l’exdirector d’institut senyor Albert Bayot dirigida al Conseller d’Educació senyor Ernest Maragall…Amb resposta de la Conselleria i contraresposta de l’Albert incloses. Per reflexionar-hi…
Hble. Sr. Ernest Maragall i Mira
Conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
Honorable senyor,
M’adreço a vos, en una carta oberta, per tal de compartir amb l’opinió pública tota una sèrie de reflexions que fa temps que porto a dins i que ara, quinze dies després d’haver deixat de ser director d’un institut públic, em ve de gust exposar.
He format part, deu anys seguits, de l’equip directiu de l’INSTITUT Josep Brugulat de Banyoles, dels quals els darrers vuit n’he estat el director. Acabo, per tant, el meu segon mandat de quatre anys havent acumulat una experiència d’alt valor, tant pel que fa a l’exercici professional del càrrec com pel que fa al bagatge personal que me n’emporto. He notat sempre un suport i una comprensió magnífics per part dels companys i companyes del claustre, per part de l’alumnat i també per part de les seves famílies. Podria dir, fins i tot, que ha estat una bona experiència professional si no fos per la frustració, la desil·lusió i el desànim que m’ha comportat el tracte fred i distant que he rebut per part del Departament d’Educació i, d’una manera especial, aquests darrers tres anys.
He de puntualitzar -per ser just- que també he trobat calidesa , comprensió i esperit de servei en algunes de les persones dels Serveis Territorials de Girona i dels Serveis Centrals amb qui he hagut de tenir relació professional. Poques, però n’hi ha i ho he de dir. Alguns administratius i administratives, tècnics i inspectores o inspectors han estat l’excepció . Però constato que, amb el funcionament actual del Departament que dirigiu, l’educació del nostre país NO pot anar bé de cap de les maneres.
Heu de saber i de comprendre que els instituts i les escoles són molt més que simples unitats administratives amb uns resultats d’explotació. Són nuclis de vida. Són cèl·lules socials que esdevenen escenari de moltes vivències i, en funció de com es gestionin, podran oferir la seva cara més positiva o, contràriament, la més negativa. Fins i tot, fent servir paràmetres correctes de gestió, es pot dur un centre educatiu a una situació catastròfica perquè el teixit que es fa entre els nois i noies, les seves famílies i el professorat i el personal no docent és un teixit extremadament fràgil i delicat que cal cuidar amb molta humanitat.
Els meus vuit anys com a director m’han ensenyat moltes coses i potser la més valuosa, justament, ha estat aquesta: la importància del factor humà. Moltes vegades, convençut de tenir raó en una decisió, m’he esperat a aplicar-la fins que he aconseguit fer-la comprendre, modelar-la per adaptar-la més a tothom, contrastar-la i assajar-la, assumint, per tant, el risc de fer canvis mot a poc a poc i, evidentment, d’equivocar-me. Però he tingut la sensació de guanyar en solidesa i en fonament i el centre, probablement, ha crescut. Un no pot conduir una locomotora sense estar pendent de si el darrer de tots els vagons segueix després de l’últim revolt…
I precisament, us explico aquesta visió perquè –salvant les distàncies òbvies entre la direcció d’un institut i la direcció d’una Conselleria d’Educació- aquest és l’element crucial que penso que ha fallat des de fa molt de temps i que – em sap greu dir-ho- s’ha agreujat molt aquests darrers tres anys, de manera que actualment veig la situació de l’educació del nostre país amb pessimisme i amb cert grau de frustració. El Departament s’ha dedicat a dilapidar els petits esforços humans que a cada escola i a cada institut s’havien anat teixint . Potser sense saber-ho, però ha estat així, us ho asseguro. La presa de decisions de canvi ha estat constant, la normativa ha anat in crescendo i el bombardeig de decisions, propostes i innovacions no ha permès ni la consolidació de fórmules organitzatives ni tan sols una visió clara de cap on anem. Per posar-vos un exemple, ens hem estat formant en la metodologia de la PRÀCTICA REFLEXIVA un parell d’anys, s’ha anat interioritzant una bona línia de formació i, de cop, no se’n parla més i se centra tot en el famós 1 x 1 que neix coix, a destemps, amb una forta dosi d’impacte mediàtic però cap mena de reflexió de base sobre com se’n farà un bon ús i sobre si és o no prioritari abans de tenir, per exemple, totes les aules equipades amb un ordinador i un canó. O, per exemple, es llença un currículum basat en un nou model didàctic, el de les competències (que representa un canvi transcendental de l’enfocament de l’acte d’ensenyament-aprenentatge) sense cap mena d’indicació, de formació prèvia ni de sensibilització sobre com s’ha de treballar. L’implementem com podem i després ja anirem posant pedaços de formació…I ara és un “campi qui pugui” sense cap mena de coherència més enllà – això sí – d’omplir-nos la boca sobre la bondat de les competències bàsiques i omplint els diaris sobre tot tipus de proves per mesurar competències, fins i tot abans que els mateixos centres en tinguem la informació.
Resultat: un desori. Permeteu-me que ho digui així, sense embuts, UN DESORI, en majúscules, que ha dut els centres a una situació de desconfiança total i absoluta cap el Departament que dirigiu. El professorat està esgotat de fer-vos cas, d’haver de donar la cara davant de les famílies sobre les informacions que llanceu als mitjans de comunicació un parell de cops al mes, d’haver de llegir i interpretar normatives canviants i ordres redactades des de despatxos cada cop més allunyats de la realitat dels centres, de canvis i canvis i canvis que no són fonamentals i que, en tot cas, no resolen res sinó que, justament, compliquen aquell fràgil equilibri humà de què us parlava al començament.
En aquests moments ( i això ja ve de lluny) el Departament d’Educació no té cap credibilitat als centres. Cap ni una. Pels directors i les directores aquest fet és un problema perquè massa sovint les iniciatives que provenen de la Conselleria causen temor, incertesa i desconfiança mentre nosaltres ens desvivim per fer-les assumibles, creïbles i bones i topem, dia rere dia, amb el desencant i amb l’evidència: no funcionen. A tall d’exemple parlem de l’1 X 1, parlem dels recursos associats als Plans Estratègics, parlem de la no-continuïtat – i per tant la no-estabilització de tots els programes d’innovació que van llançar-se els anys 2005, 2006, 2007, etc. Parlem, també, de les polítiques de planificació basades, només, en criteris econòmics i economicistes que no van més enllà i no es plantegen ni la història ni la situació de cada centre sinó només el nombre d’alumnes previstos…o, si voleu, parlem també de la improvisació i la desorganització en la implantació dels nous currículums com per exemple – i d’una manera flagrant- el de batxillerat LOE. I si en voleu més exemples, parlem del “navegar sense rumb” que veiem en els Plans Educatius d’Entorn, que ens havien abocat a una mà de reunions de més que feia por, però que semblava que obrien una porta nova i potent. O parlem, també, de la manca de decisió important i decisiva sobre les UEC o, simplement, dels costos i dels beneficis reals que ens ha aportat la sisena hora de Primària o dels que ens comportarà el nou calendari escolar que heu dissenyat sense fer una valoració prèvia de què s’hi guanya i de què s’hi perd, en termes pedagògics. I així anem…
I el mateix es podria dir sobre els canvis que hi hagut en la gestió interna dels centres i de la relació que aquests han de tenir amb el Departament. D’això, l’opinió pública no en sent a parlar… però afecta. I de quina manera… Des d’un programa informàtic de gestió acadèmica, el SAGA, que ha estat un fracàs absolut des del seu naixement i que ha portat més problemes que no pas solucions, fins a una obsessió malaltissa de recollir dades i més dades en desenes d’aplicatius informàtics d’allò més enfarfegós que, lluny de simplificar la feina administrativa que ja teníem els directius, l’ha multiplicada sense que nosaltres en puguem veure cap mena de profit per a la gestió. O bé, els canvis en el funcionament de les substitucions o de les resolucions de destinacions provisionals que, en nom d’una millora, ha esdevingut menys àgil, menys efectiu, menys personalitzat (perquè hi ha circumstàncies personals i contextuals que ha de poder valorar una persona amb capacitat de decisió i no pas un ordinador !) i, a sobre, molt menys transparents. O una consigna gairebé robòtica del personal dels Serveis Territorials a dir-te, davant de qualsevol problema o gestió, aquell típic i molest “Barcelona no ho vol” o bé “la màquina no em deixa canviar-ho”. Un cop més, una mostra d’allunyament o de desconeixement de la realitat de les escoles i dels instituts.
I, és clar, ara que vénen temps magres i que els recursos disminueixen, els treballadors de l’educació no podem entendre l’esforç que ens demaneu i els passos enrere que fem ( grups d’alumnat per sobre de la ràtio normal, supressió de desdoblaments, supressió d’aules d’acollida, retallada d’hores de coordinació, disminució de personal de suport als centres, …) i no podem estar d’acord amb les retallades que potser, si s’hagués treballat d’una altra manera, haurien estat comprensibles o potser no s’haurien hagut de produir en tan gran mesura.
En fi, podria seguir i tindria matèria per estona perquè he anat acumulant massa desencisos i massa frustracions. Per això, enguany, no he volgut continuar fent de director de l’institut malgrat que se m’hagi demanat des d’instàncies diferents. Me n’he cansat, senzillament.
Tot i el to reivindicatiu i queixós d’aquesta carta oberta, no voldria acabar sense donar la meva opinió en forma, també, d’alguna proposta constructiva perquè, evidentment, m’estimo aquesta feina i seguiré treballant per l’educació del país com a professor i com a tutor amb la voluntat de fer-ho tan bé com pugui. Les propostes són senzilles, mireu: aturem-nos un moment, deixem de pensar i de crear novetats, analitzem què estem fent i deixem d’empipar els centres perquè ens puguem concentrar en l’ensenyament . Escolteu-vos més els i les docents, analitzeu, amb nosaltres, què és el que cal potenciar i què és el que cal canviar. Fem-ho a poc a poc, donant temps i ajudant. Doneu instruccions clares al personal dels Serveis Territorials sobre el tracte amb què s’han de dirigir a nosaltres i sobre l’esperit de “servei als centres” que han de tenir, i al personal dels Serveis Centrals perquè entenguin que és al territori on s’han de poder prendre el 99% de les decisions . Resteu poder als ordinadors i doneu-ne a les persones. Organitzeu una bona formació i sensibilització sobre el currículum vigent… i, sobretot, humanitzem el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
Jo crec que aquest canvi és possible i estic convençut que l’alumnat, les famílies el professorat i el país en general us l’agrairan.
Atentament,
Albert Bayot i Fuertes
Banyoles, 15 de juliol de 2010
LA MEVA RESPOSTA
I aquest matí, puntualment, els he contestat…——————A l’atenció de l’Honorable Conseller d’Educació i el seu equip de Secretaria.Benvolguts senyors,Vaig rebre, ahir, la vostra resposta a la carta oberta que vaig trametre al Conseller divendres passat i, com que constato que no s’han entès algunes coses, voldria fer-vos tres consideracions amb ànim d’aclarir i, també, de construir.Vull dir, per endavant, però, que el contingut i el to de la vostra resposta són un senyal flagrant del que passa en aquest Departament: hi ha una llunyania absoluta entre el vostre discurs i la realitat. I em preocupa de debò. Si no, no m’hauria molestat a opinar i, encara menys, a contestar la vostra resposta. Em sembla que és bo que admeteu que us cal escoltar veus crítiques per situar-vos. I més quan aquestes veus opinen des de la primera línia de foc, ho fan amb sentiment i amb sinceritat i des del respecte.A veure si sóc capaç d’expressar amb encert el que hauria de quedar clar.CONSIDERACIÓ 1: Educat 1×1 ha tingut molt d’èxit entre els instituts. Evidentment. Només faltaria ! La premsa s’omple d’ordinadors portàtils i pissarres digitals i les direccions dels centres, un cop més, pensem que no podem deixar escapar unes dotacions i un avenç metodològic que, malgrat moltes incerteses, suposa un pas endavant de modernització dels equipaments i, a més, sabem que els estudiants ho valoraran positivament, d’entrada. El problema no és aquest sinó el COM s’ha fet i COM temem que es farà. A hores d’ara, us diré com està el tema als instituts: no se sap si hi haurà dotació per a tothom que ho ha demanat, no s’han escollit llibres de text en paper i s’ha explicat a les famílies que potser començarem el curs amb fotocòpies, el professorat ha de posar el seu propi ordinador per anar a l’aula , els centres hem fet llargs debats sobre COM s’utilitzarà aquesta nova eina i tot el que comporta ( tant des d’un punt de vista pedagògic com funcional i organitzatiu) i la formació es farà un cop tinguem el curs iniciat… M’hauria agradat que haguéssiu pogut assistir, des d’un racó, a la reunió que es va organitzar a Girona per explicar-nos com es farien les coses. Estic convençut que no l’hauríeu aprovada de cap de les maneres…Al meu institut vaig reunir el claustre al mes de març per convèncer-lo que, malgrat les reticències, les pors i la poca fiabilitat del Departament, calia que ens hi apuntéssim, senzillament per no perdre l’oportunitat i per no marcar una diferència amb els altres instituts de la població i del territori. Vaig aconseguir aprovar la proposta de presentar la sol•licitud per assentiment, fent ús de la meva autoritat moral que, al capdavall, és l’única que pot funcionar en un centre públic. Aquesta és la realitat… Vaig haver de defensar jo mateix una proposta MAL FETA que venia del Departament, com he fet tantes vegades i que, per a nosaltres, per exemple, suposava incorporar un element no previst a nostra pròpia línia de digitalització de les aules que havíem iniciat el curs 2004-2005 amb la creació del Campus Virtual del centre i la instal•lació progressiva (amb diners de l’AMPA i la donació d’una família!) d’un ordinador i un projector a cada aula, fet que em sembla que podem coincidir que seria previ a l’1×1. I em pregunto… els instituts que no han fet això i que al setembre volen començar amb els llibres digitals, com s’ho faran ?Si considereu que l’èxit numèric d’instituts apuntats és l’èxit de la proposta, em sap greu dir-ho però us enganyeu de totes totes. Inicieu el curs vinent i parleu amb els docents i amb els pares… Tot i que, és clar, els centres pararem els cops –com sempre- amb fotocòpies i amb el material que tenim. I la formació ? Perdoneu que us digui que una iniciativa d’aquesta transcendència només pot fer-se bé si la formació s’ha fet prèviament ( i el mateix dic –i amb més urgència- pel que fa a la implementació dels currículums actuals, per competències). Les presses, en aquests casos, dificultaran l’execució i potser malmetran les bondats que tenen i que conec i comparteixo absolutament…CONSIDERACIÓ 2: No puc acceptar lliçons sobre què ha de fer o dir i què no ha de fer o dir un “servidor públic docent”. Afortunadament, tinc molt clar el fonament ètic en què se sustenta la meva feina i la meva condició de funcionari públic. En tot cas, si voleu donar-me’n, cal que parleu primer amb els inspectors que em coneixen, amb els meus alumnes i exalumnes i amb els pares i mares del centre que he dirigit. Després podreu opinar. Mentrestant la vostra obligació és escoltar una opinió sincera que no persegueix cap altre interès que la reflexió crítica, però constructiva, de la situació que vivim. No us enganyeu, si us plau. La situació dels centres i l’opinió generalitzada dels i de les docents va en la línia del que jo us he comentat. El desencís és alt, creixent i preocupant. Si us en voleu convèncer, feu una enquesta de satisfacció entre el personal docent o, si voleu, envieu la meva carta a les direccions de les escoles i els instituts del país i demaneu-los que es posicionin. Ahir, en llegir la vostra resposta, vaig pensar que potser ho havia d’haver fet jo… CONSIDERACIÓ 3: Jo només tinc interès en què les coses canviïn i vagin millor. M’estimo aquesta feina, l’educació i el país i per això estic amoïnat. No poso en dubte la dedicació del Conseller ni del seu equip i parlo, sempre, des del respecte. Només afirmo ( i puc posar els exemples fefaents que facin falta) que s’està caminant a un ritme i d’una manera que està deixant molta gent a la cuneta, que ha augmentat el desànim perquè el dia a dia dels centres és molt i molt complex i que el tarannà de la Conselleria, lluny d’ajudar, entorpeix. Això m’ha preocupat aquests darrers anys i em segueix preocupant ara. Em sento amb el deute moral de dir-ho clarament i sense embuts com potser no es pot dir (per educació o per protocol) quan el Conseller visita els centres educatius. De totes maneres mai no me n’he amagat de dir-ho i d’expressar públicament aquesta preocupació. Vaig fer-ho recentment al Secretari General de Polítiques Educatives del Departament, Sr. Francesc Colomé quan se’ns va convocar per parlar sobre la LEC en el procés de redacció o bé al Director General d’Educació Bàsica i Batxillerat, Sr. Jaume Graells, quan ens va convocar als directors de centres PAC a fi d’explicar-nos una proposta referent al personal a final del curs 09-10. Em sembla que des del respecte, però també des del coneixement, es pot ser clar, transparent i, si convé, crític.Evidentment que, en aquest món, tot és opinable i potser les meves afirmacions poden admetre matisos, però us asseguro que el contingut de fons surt d’una reflexió molt profunda i sincera feta amb mi mateix i amb desenes de persones amb qui em relaciono, tant del meu centre com d’altres en què he anat a fer assessoraments o cursos. Feu-ne el que cregueu oportú. No demano res més. Però em reafirmo en tot el que dic i estic disposat a donar-ne les explicacions i aclariments que calgui i on calgui.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quantes coses!
En primer lloc, la crítica SEMPRE és positiva. Els japonesos ja ho diuen: una queixa és un regal. Això és el que ens ha de permetre reflexionar i canviar, si ho trobem necessari, un cop escoltada la nostra reflexió, en solitud o en companyia. Si els que organitzen no poden acceptar la crítica i només hi veuen atacs amb interessos polítics… tenim un problema!
En segon lloc, l’excès de dades reclamades: aplicatiu del Departament que demana una sèrie de dades que es tornen a demanar al Pla Anual. No es podria simplificar? Segurament, les dades ficades a l’aplicatiu corresponent permeten un bon tractament de les dades, i el Word del Pla no. Simplifiqueu, si us plau.
En tercer lloc, les Competències Bàsiques: les matèries “clàssiques” s’han de continuar impartint perquè els informes trimestrals de notes, qualificacions… com se li vulgui dir, encara demanen la qualificació de cada alumne en aquestes àrees. A més a més, informem de les qualificacions de cada alumne en C.B. Si de debó l’indicatiu d’un bon aprenentatge és l’adquisició de les competències corresponents, oblidem les matèries i comencem a treballar únicament les competències. Ho sento: el temps d’un curs escolar és finit.
I què dir de les proves diagnòstiques (a Primària o a l’ESO) o les pròpies d’assoliment en C.B: segons la meva experiència, el que va malament en mates, tindrà un mal resultat en la prova de Competència matemàtica, i així en totes. No ens podriem refiar de les avaluacions que ja fem continuament als alumnes? Hi ha poc canvi, i estalviariem paper i feina de poca utilitat.
En quart lloc, la ratio: 26-27 alumnes per aula?? A Finlàndia també tenen 26 alumnes per aula? Mmm, em penso que no. Serà aquest un indicatiu de qualitat de l’ensenyament? Algun adult ha provat mai a ser alumne en una acadèmia de, per exemple, idiomes? Segur que si el grup era reduit, l’aprenentatge era més fàcil (per no parlar de la feina del docent); segur que si el grup era superior a 10-12 persones, ningú va repetir en aquesta acadèmia. La diferència es nota.
En cinquè lloc: atenció a la diversitat. És a dir, el que tota la vida s’ha fet sense recursos. I tots sabem els resultats. Doncs, continuem igual: reduint i reduint, es redueixen les hores de professors que podien atendre reforços, atencions individualitzades… segons els casos. No ens demanin excelència en això perquè amb els mateixos recursos que fa 20 anys, el resultat serà el mateix.
En sisè lloc, els diferents serveis territorials (EAPs inclosos). Són ells, de debó, els què han de validar els nens que estan tenint problemes d’aprenentatge? Només auditen nombre, però no donen recursos. Així doncs, per què els volem? De vegades, fins i tot, contradiuen les indicacions dels terapeutes dels alumnes afectats. I amb això hem de treballar. Això sense parlar de l’angoixa que provoquem en les famílies, de per sí ja prou angoixades davant la situació del seu fill/a.
En el tema dels ordinadors a l’aula no entro perquè de moment no m’afecta i, per tant, ho desconec. No ho oblidin: vostés estan al SERVEI de les escoles que els necessiten, i no al revés.
Ho sento, estic molt d’acord amb l’Albert Bayot. I cal que qui sigui, escolti molt, i es prengui l’ensenyament com a quelcom de molt valuós. Cal anar a poc a poc. No es poden introduir novetats ni innovacions any rere any: una novetat en ensenyament necessitarà d’anys per ser correctament aplicada. No experimentem, si us plau, més del compte.