Angelpas

Col.legi Sant Francesc i la plaça nova. Sabadell, març de 2011.

Era una tarda lluminosa de setembre de l’any 1976 a Sabadell. Estava assegut en un banc de la placeta triangular davant de la parròquia i el col·legi Sant Francesc, del barri de la Creu de Barberà, menjant-me unes taronges per dinar. Feia només una estona que havia arribat a aquell indret per primer cop a la meva vida. Un sol poderós em banyava la cara i els braços, mentre em reconfortava amb el dolç nèctar dels cítrics. Encara no feia vint minuts que havia trucat a la porta del col·legi per demanar feina. M’havia rebut en Jaume Codinachs, el primer franciscà que vaig conèixer. Baixava per les escales del vestíbul del centre amb un posat cerimoniós i desimbolt a la vegada, i duia una cigarreta a la mà. Després d’exposar-li el motiu de la meva presència, em va preguntar d’on era. Li vaig respondre: “De Vilanova de Bellpuig, un poble petitó de Lleida. A casa som pagesos. A més de la terra el meu pare té una granja de porcs, perquè amb el que dóna el llaurar no és suficient. Tinc tres germans i jo sóc el gran. He estudiat magisteri a Lleida i sóc aquí perquè a l’ajuntament m’han dit que hi ha una plaça de mestre disponible.” Aleshores em demanà que m’esperés un moment perquè em farien una entrevista:  hi havia més aspirants a la feina i calia parlar. Em va semblar molt natural perquè feia un mes que cercava ocupació per

escoles del Barcelonès i totes les places tenien molts “novios”. Sempre calia parlar abans. Ara, una casualitat m’havia dut al Vallès Occidental, a Sabadell, a l’escola o col·legi Sant Francesc (franciscans). La primera impressió que vaig tenir va ser de cordialitat perquè en cap dels llocs que abans havia visitat ningú em va preguntar d’on venia; només preguntes de la mena de: “¿Cuál es tu partido político? ¿Te apuntas a las huelgas de la enseñanza? ¿Cuál es tu experiencia como maestro?” Després vaig sortir. La segona vegada que vaig creuar la porta de fusta i vidre, enorme, d’aquell col·legi,  va ser per entrar en un petit despatx.” Del psicòleg”, em van dir. Em va rebre un franciscà jove de cabell ros i ulls blaus. Molt amablement m’explicà quina era la seva tasca en el centre. Ell ajudava als mestres i alumnes a cercar solucions als conflictes que es plantejaven. El vaig veure com una mena de metge de les ànimes. Una imatge que en aquells moments era la que s’acostava més al concepte que m’inspirava el nom de “franciscans”, dels quals, per altra banda, només en coneixia els fets, per unes histories de Sant Francesc caritatiu i “domador” de llops, que havia llegit a l’escola primària del poble, i, més tard, perquè un company de magisteri, a Lleida, havia preferit, per tal de seguir els estudis en règim intern, lluny de casa,  hostatjar-se a la residència dels franciscans abans que al Sant Anastasi (col·legi menor lleidatà de traça falangista). El meu company m’explicava meravelles pel tracte, llibertat d’horaris i capteniment en general que allí s’hi donava. Amb aquets escassos precedents vaig entrar, com deia, en aquell petit despatx. Vam parlar d’educació bàsicament. En acabar em va dir que m’esperés una mica més perquè em comunicarien una decisió. Una hora després aquell jove franciscà, en Manuel Zurita, em convidava a assistir al claustre de professors que estava convocat per aquella mateixa tarda. Quins nervis, Déu meu! D’ungles per rosegar ja no me’n quedaven! Semblava que després de tan cercar havia trobat un lloc on potser  em voldrien. I així va ser.

Setembre 1976
Àngel Pascual Sauch

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!