Mancat d’ales i cel
moix en aquest jardí
colgat de sement,
distingeixo ta buidor.
Tu m’ignores, majestuosa;
amples el bes i la dolçor.
(Em deleixo
per acostar-me a tu.)
Des de l’erm et guaito.
Tinc el cos vençut.
Àngel Pascual Sauch
11/VI/08
Aquest poema nasqué d’un exercici poètic que jo mateix em vaig proposar amb els següents passos:
Primer
Escolliria un vers de cadascún d’aquest poetes:
Josep Palau i Fabre
Pere Quart
Joaquim Folguera
Miquel Bauçà
Guillem Viladot
Ricard Creus
Agustí Bartra
Joan Brossa
Maria Mercè Marçal
Josep Maria Uyà
Un sol vers de cadascún de qualsevol dels seus poemes.
Segon
Ordenaria els versos escollits de manera que representessin un idea: un nou poema creat a partir de la singularitat de cada autor per poetitzar un pensament.
El poema resultant fou aquest (cada vers pertany a cada autor abans esmentat en el mateix ordre)
Volar podries sense ales ni cel
desolada en aquest jardí
i al cor de la ferida posar la teva llavor.
Ara que encara els meus ulls poden veure
la terra del mai i el temps de ningú.
Tu fas poc cas de mi
tu, pròdiga de bes dolçor del món!
Tinc ganes de tornar.
el meu desert et mira, fit a fit,
resistint només en la mirada.
Tercer
Un cop composat aquest poema trencaclosques, en crearia un de propi inspirat en ell. El poema que en sortí fou: “Mancat d’ales i cel”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
genial.
La idea i el poema, Àngel. Quina pensada més bona.
I la llibreta molt bonica (com la lletra!).
Records!