Ja que avui és dia de protestes, trec del calaix un poema per mostrar el meu desacord amb un abús evident. No trobeu que ja cansa tanta futbolitis i tan precandidat-candidat que es treurien els ulls per arribar a la presidència?

GOL

 

Una breu paraula

una llarga dèria

bogeria desfermada

brutal i primària

d’homo sàpiens futbolensis.

 

Uns jornalers,

uns assoldats

formen equips

per fer passar una pilota

més enllà d’una ratlla

com immaculat llindar

del paradís penetrat

que són tres pals

i un filat

 

Darrera aquesta paranoia alienant

milers d’hores d’entrenament,

milers d’hores de partits,

corrent,

saltant,

xutant,

caient,

insultant-se,

colpejant-se,

esterrecant-se els uns als altres, 

tot sota l’atent esguard

de tres altres llogats

àrbitres

que dictaminen

faltes i punicions

 

Darrera aquesta follia delirant,

uns entrenadors,

uns presidents,

unes penyes,

que arrosseguen

munió de fanatitzats seguidors

que es deixarien buidar les venes

pel seu equip.

( En realitat

es deixen buidar les butxaques

al coliseu

de la puntada de peu.)

 

I les ràdios

transmetent els partits,

projectant ones hertzianes

fetes de crits histèrics de locutors,

i de comentaris infinits.

 

I no s’acaba encara aquí.

Després les declaracions dels protagonistes

de l’entrenador

de les figures altrament dites “cracks”.

Cadenes de televisió de tot el món

perpetuant les imatges del gol.

 

 

Ni la política té tanta importància com el gol,

ni la educació passa davant del gol,

ni la família,

ni la religió supera aquesta altra religió

amb estadis

que són temples

a vessar 

i en un tsunami devastador,

expressen el seu immoderat goig

pels colors d’un club

el que ells anomenen fastuosament

“Més que un club”,

o “el club de mis amores”

o “sang i vida”

o “l’orgull culé”

i altres bajanades 

perquè la seva imaginació

és limitada i esclava.

 

I davant aquest poder

es pleguen alguns humans submisos

davant aquest dèspota poder

s’esclavitzen voluntats

que necessiten un model triomfant

per existir

per sentir-se vius

i rellevants

i més encimbellats que altres

que no tenen la sort de ser

de la ventrada del seu club.

 

I encara artistes i comerciants

que en treuen partit;

aprofitats que

canten els seus cants,

fan ninots a costa seu,

venen tota classe d’inutilitats,

d’andròmines delirants,

mentre portin l’escut de seu club;

també mercadegen

amb les samarretes sagrades

amb noms de jugadors.

 

I encara intel·ligents periodistes

que tapien el seu cervell

amb un mur d’obcecació

gargotejant  fins a l’esgotament

sobre la més frívola inutilitat

dels seus ídols

sobre l’equip de les proeses

(proesa d’empaitar la pilota amunt i avall)

Sí

vessant rius de tinta

imprimint tones de paper

amarat d’estadístiques

enquestes,

hipòtesis,

fotografies,

reportatges…

A la feina es verbalitza el gol

es dissecciona el procés del gol,

la seva anatomia

Al carrer,

a les places i als mercats

es sembra el gol

I el sou dels futbolistes

colpejarà una i altra vegada

el nostre cervell perplex

enfrontat a la injustícia

 

I tot

per què?

 

Lamentablement l’ésser humà

encara és massa ensarronable

encara entra

sovint massa babau

i mansoi

en el regne dels embadocadors,

dels explotadors

que enterboleixen la seva ment

amb drogues si cal

 

com el gol.

 

 

Àngel Pascual Sauch

Barberà del Vallès

16 de maig de 2009

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!