Angelpas

badar,guixar,clicar...

13 de febrer de 2011
1 comentari

Estimats pares:

L’ amor de fill que sento per vosaltres  ha anat creixent amb el temps. I amb la distància. Trobo que tinc molt per tornar-vos i tal volta ja poc temps per compensar-ho. No podré de cap manera restituir tot l’amor que m’heu regalat. Sí, ja sé que em direu que l’amor no és cap moneda, i que precisament, si és regalat, no necessita contrapartida, però jo dec ser molt mercantilista i no acabo d’assumir-ho. Heu sigut massa generosos i jo no n’he sabut tant. Em jutjo egoista.

Ja des de molt menut, estava acostumat a demanar-te, mare, primer solució als meus problemes després consulta i opinió als projectes i treballs. Sabies donar sortida als trens de les idees sovint massa endarrerits o encallats. En anar creixent es van anar acostant les distàncies que només els anys i l’experiència posen entre els humans. De forma similar, amb tu pare, primer vaig tenir un protector que feia tornar tots els perills insignificants i després una veu d’inestimable rigor a l’hora de fer un pas o triar un camí.

He pensat en tots els tòpics que els homes creem per tranquil·litzar la nostra consciència: que si l’amor de pares els fills ja el tornen als seus fills, que si ja n’hi ha prou amb unes comptades visites a l’any en festes assenyalades, que si una o dues trucades a la setmana ja és suficient, que si els ajuts per pagar les necessitats i atencions que genera la vellesa ja compensen…Però no. No es tracta de res d’això. Hi he pensat força i reivindico una sola possibilitat, la mateixa que abans s’aplicava a la major part de les famílies (si més no en el món rural del meu record) i és la convivència. Ells en la seva vellesa necessiten una companyia, un escalf, que no podran trobar de cap més forma. Només el frec a frec diari pot justificar l’inesgotable despesa d’amor que els pares han fet pels fills i si nosaltres diem que sentim aquest gran amor per ells la única forma de demostrar-ho és estar disposats a cedir part de la nostra intimitat, independència, llibertat (diguem-ho com vulguem) per fer-los feliços en la seva vellesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!