Angelpas

Segons el Diccionari de la llengua catalana, privilegi és l’avantatge excepcional concedit a algú, alliberant-lo d’una càrrega, concedint-li una exempció, etc. Per contra, dret és la facultat d’exigir allò que ens és degut (…) allò que l’autoritat o la llei estableix a favor nostre(…)

Sóc professor en escola concertada, em dedico per tant a la docència i treballo en un institut d’educació secundària en aquest país. I no, jo no tinc privilegis.
El sou que cobro és un dret que em guanyo honradament amb el meu treball. Està regulat per un conveni en què hi participen i signen totes les parts interessades. És transparent donat que qualsevol ciutadà pot saber el que cobro. Hisenda coneix perfectament els meus ingressos, en la meva declaració no hi entra el frau ni la trampa. Els meus estalvis, pocs, estan en entitats bancàries completament controlades per l’estat, i no en paradisos fiscals. Em llevo cada matí a dos quarts de set per anar a treballar. Quan torno a casa estic penso que he fet una feina útil i com tota feina feta honradament i sense reserves, esgotador.  Cada dia ofereixo el compliment del meu treball primer als meus alumnes i els seus pares, després al meu director i, si cal, a l’inspector de la meva zona, perquè jo sí que tinc caps.Vaig obtenir el meu lloc de treball passant una entrevista i entre uns quants aspirants. No hi va haver “enchufismos” de cap classe.

Si he d’anar a treballar amb cotxe, el vehicle és propi i pago el combustible, jo no tinc cotxe oficial ni xofer. Si he de quedar-me a dinar, em pago el menjar ja que no cobro dietes. Els llibres de text i de lectura que necessito per treballar i el material per treballar el posa l’escola, no l’Administració; i si un dia necessito quelcom urgent m’ho compro amb el meu sou.

No, jo no tinc privilegis. Algú podrà pensar que gaudeixo d’un mes de vacances més que la resta de mortals. Però durant el curs escolar treballo moltes hores en correcció, preparació de classes, selecció de material per impartir-les, etc.. Si compten totes aquests hores, superen amb escreix el temps de treball d’horari escolar en un mes. A més, quan porto els meus alumnes d’excursió o de viatge els dedico tot el temps addicional que això suposi inclòs l’haver de pernoctar fora de casa.

No, jo no tinc privilegis. I no obstant això em sento privilegiat. Sí, em sento privilegiat per poder fer una meva feina molt important i valuosa i realitzar un servei social. Em sento privilegiat quan veig créixer i madurar als meus alumnes, els veig superar les seves dificultats i aprendre, i jo estic allí ajudant-los, ni que sigui una miqueta. Em sento privilegiat quan els meus alumnes em saluden pel carrer, gairebé sempre amb un somriure i quan parlo amb els seus pares amb la cordialitat pròpia dels que comparteixen objectius. Em sento privilegiat quan trobo a antics alumnes i em parlen de les seves vides, dels seus èxits i els seus projectes. I sobretot em sento privilegiat perquè treballo envoltat d’extraordinaris professionals que es deixen la pell dia a dia per portar a bon port aquesta nau que l’Administració s’entesta a fer sotsobrar. Sí, aquests són els meus privilegis, però puc assegurar-vos que no li costen ni un euro al contribuent.

Amb tot, no creguin que vull posar-me medalles, no, res d’això. En el fons em sento com el servent útil que al cap i a la fi només compleix amb les meves obligacions. Però és important no confondre drets amb privilegis.

Les retallades en Sanitat i Educació, són retallades en drets i no en privilegis. Que no us confonguin. No veieu enemics on hi ha amics, ni botxins on hi ha víctimes… Confondre és una arma del poder per camuflar al veritable culpable. Amb tot el que està caient sobre els docents, el que més em dol no és la pèrdua de poder adquisitiu, sinó el menyscabament moral a què se’ns està sotmetent. Només demano a la administració, al govern, a tota la societat el mateix respecte que jo professo per qualsevol feina honrada.

Als polítics els demano, honradesa i rectitud, perquè molts han oblidat el significat d’aquesta paraula, ja que dono per suposat que en algun moment de la seva vida el van conèixer. També els demano valentia en denunciar les injustícies socials i les opressions perquè trepitjar el feble és de covards. Els culpables d’aquesta crisi són molt més poderosos que nosaltres i sí que tenen privilegis, cada dia se’n descobreixen i se’n revelen més a les notícies (gràcies a periodistes íntegres que també fan la seva feina sense desviar-se ni corrompre’s).