Hem anat amb el pare a dur a reparar una roda rebentada. Prop de “Lluís Moto” hi havia aquesta vista. Una porta de pas enreixada. Darrere la tanca un solar que probablement està destinant a la construcció d’algun edifici.

El pare recull moltes andròmines que troba pels darreres, prop dels contenidors d’escombreries. Mobles abandonats, bocins de cables elèctrics, fustes de tota mena, capses de cartró, cordills, cadires de tres potes, bastons, filferros rovellats o no, pots de cuina vells van formant una col·lecció diogeniana digna del museu de la inutilitat. Quan se li demana el perquè respon que mai se sap, que tot pot servir i que si no vas recollir quelcom ho lamentes en el moment que precisament necessites allò que vas ignorar.

Jo també acumulo, però sobretot papers, revistes i llibres. No me’n sé desprendre. Penso que a llençar s’hi és a temps sempre. No obstant també m’adono que el moment de buidar mai arriba per a mi i que no és possible l’acumulació il·limitada.

Davant mateix d’aquest paisatge, darrera de la posició on jo registrava la imatge amb la càmera, el pare va recollir del terra un boci de filferro abandonat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!