Angelpas

Actualment  aquest lloc no és un centre religiós sinó una escola d’art.

Quan decideixes fer una foto és perquè hi ha algun element, motiu, alguna forma de llum o situació que et reclama l’atenció. En aquest cas l’element que em va empènyer a prendre aquesta imatge va ser la catifa de fulles ocre-taronja que cobria part de les lloses al peu dels castanyers. Les fulles velles acolorides són testimoni dels cicles en el pas del temps. Si temps enrere elles convisqueren amb la pregària o la meditació de les ànimes que en la pau i silenci d’aquell claustre cercaven posar en ordre el seu esperit, ara, com en un cicle renovat, comparteixen la bulliciosa creativitat dels estudiants que exposen les seves obres en aquest mateix espai. Considero el valor estètic del color de les fulles-catifa i també la seva funció de relacionar, d’establir un vincle entre el passat i el present.

Aquesta reflexió em porta també al cap una idea germana: la positiva i racional reutilització de vells edificis apartats ja de la seva funció primitiva. Un canvi de cicle; una nova perspectiva que en aquest cas concret és la permuta entre religió i art. Penso també en una antiga farinera a Turégano (Segovia) renovellada com a museu,  el museu dels Àngels de Lucia Bosé; penso en tantes fàbriques antigament bullicioses que ara, silencioses, són testimoni de la lectura, la investigació o simplement la badoqueria en la xarxa de tots els públics, perquè han estat transformades en biblioteques com passa per exemple amb el vapor Badia de Sabadell; penso en el pati de l’antic  col·legi dels Escolapis de Tàrrega, que ara és un espai lúdic municipal. Aquesta capacitat de reutilització, aquesta mena de reciclatge d’una funció vella per una de nova, demostra que la intel·ligència humana existeix també amb càrrega positiva.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!