Angelpas

Vanitat del fotògraf. Recerca dels matisos del “jo”. Investigar-se un mateix.

Autoretrat fet amb l’opció d’obturació a intervals de la D700. D’una llarga sèrie que vaig fer al rebedor del pis a Barberà, només vaig conservar aquells en que no feia ganyotes o bé el nas no es veia massa gros i deforme o aquells en que la mirada semblava més atenta, interessant o intel·ligent. El que poso aquí m’agrada. Després, quan la Maria em va demanar de veure’ls, no em produí cap satisfacció especial mostrar els retrats seleccionats mentre ella m’anava dient: “Aquest no està malament… home aquí has quedat força bé… mira que guapo…etc.” Jo no feia cap comentari i em mantenia força indiferent, com si la cosa fos natural. Si més no mostrava el decòrum (sí, d’acord, fictici, però decòrum al cap i a la fi!) del que desitja envanir-se o que l’adulin però no vol que es noti. No sé com seran les confessions de Sant Agustí però segur que no tenen res a veure (ja m’agradaria, ja!) amb la que acabo de fer.

M’he mirat millor la fila que faig en el retrat i penso: “Puc esborrar tranquil·lament tot el que he escrit abans. I Sant Agustí que hi pinta aquí? A què ve lo de Sant Agustí? I tocant-me l’orella amb la mà dreta, no es veu prou clar que de fet no sabia molt bé  en què entretenir-me? Si aprofundim en l’observació, ¿no capteu que el subjecte sembla haver estat sorprès en un moment d’absoluta badoqueria, indecisió i ment en blanc tot junt; en un d’aquells moments en que,de tantes coses com tens per fer,  no saps per on començar i a més et dediques a perdre el temps?”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!