Un vesprada de diumenge de juliol
S’ha escrit molta literatura sobre les temudes vesprades de diumenge. El mur de contenció de sentiments setmanal veu com el que ahir era un puntet ha esdevingut l’escletxa que el fa explotar, i corren corrents de pors, d’oportunitats perdudes, de somriures fruits de fatigues quotidianes, de bosses sota els ulls que abracen nits d’insomni o de mal de coll o d’hauria d’haver fet. Durant la nit, els donyets diminuts, que tenen la mala fama de caotitzar l’ordre i que ens acompanyen, el tornaran a bastir per a una nova setmana d’engranatge, de cafès, de no arribe, de guixar línies de l’agenda. Aquests éssers, amb mala premsa però necessaris per al funcionament humà, en realitat, també desitgen que arriben les vacances només per descansar sense remordiment; no ho diuen, car ningú no els ha escoltats mai, però comencen a fer-ho palès. Les estructures sobre les quals treballen mentre hi afigen ciment han començat a trontollar, i el mur de contenció sortirà una mica inclinat, cosa que provocarà que els corrents de pors, d’oportunitats perdudes, d’etcètera, s’hi filtren.
S’ha escrit molta literatura sobre les temudes vesprades de diumenge. Deia Josep Carner que la nostra vida no es desenrotlla en l’àrea on hi ha les diversions del diumenge, sinó en l’àrea on hi ha el nostre obrador, la nostra botigueta, o el nostre cafè, o la nostra taula de joc; que el diumenge és fet per al dilluns. I tenia raó: la rutina és aquella rodeta de la infantesa que ens encerclava quan ens llançaven a la piscina. I no és això; estimem la rutina, la monotonia. És la sensació de l’inici d’un final, d’una cosa que comença a acabar-se. I no se sap ben bé el que és, o potser sí, se sap de sobra. I vols que finisca? Es pot, però, evitar? No hi ha cap manual d’instruccions que ens haja ensenyat l’opció de llençar-hi l’àncora, d’arrapar-la-hi, de falcar-la-hi, i seguim vivint. Amb tota probabilitat, el nostre obrador, la nostra botigueta, o el nostre cafè, o la nostra taula de joc, és l’única certesa possible -i tampoc és exacta.
S’ha escrit molta literatura sobre les temudes vesprades de diumenge. Molta, moltíssima, massa, tanta que ara no cal fer refregits d’ací i d’allà. La literatura sobre les temudes vesprades de diumenge tenen un punt d’exposició pública, d’exhibicionisme, que ara ruboritza, però que no fa tant era un tret identificador. Ens fem majors, i tot roda, i tot circula, i tot avança -més bé o més malament, però avança-, i tot. Una cançó, una melodia, una lletra, the funeral, are you with me, i arriben els diumenges i són com una roba abandonada enmig d’un camp de calç i pressa.
–Carinyo, vine un moment: què sents? Què et mou la nostàlgia? Quin és el teu lloc segur?
–El meu lloc segur? Mmm… la veritat és que no ho sé.
–Sí, sí que ho saps. A quin lloc tornes quan et vols sentir segur?
–Veus? Hui, vesprada de diumenge de juliol, m’ha vingut al cap les vesprades d’estiu de quan era xicotet, a la caseta, amb els pares, amb els uelos.
–Vols que en parlem?
–No cal…
S’ha escrit molta literatura sobre les temudes vesprades de diumenge. I no seré jo qui n’allargue el clixé.