Blocs de VilaWeb

Ahir, a les 22:30, hi va tenir lloc a Canals un concert del gran mestre de la cançó popular: José Gimeno, Pep “Botifarra”. En un principi, l’actuació havia de ser al parc del mercat, però per les condicions meteorològiques -van acertar- es va fer al teatre València. Això sí, va costar una mica de trobar: “donde esté el árbol grande, a la izquierda, y después dos veces a la derecha; siempre a la derecha”. Sí home, sí, sempre a la dreta, malauradament.

Entrem al recinte, ens posem on cap la cadira de rodes de la mare i veiem que hi ha gent per tots els racons esperant l’aparició estel·lar del xativí i la seua acompanyant Lola Tortosa. La música, a càrrec d’una rondalla formada per homes i dones de tot arreu: Paiporta, Algemesí, Xàtiva o l’Olleria. I en 3, 2, 1… va l'”u d’Aielo”, la primera cançó que vaig descobrir, una cobla de la qual es troba a “Camins” d’Obrint Pas. M’assalten records i pensaments al cap del 2007: 300 anys de la pèrdua de la identitat nacional, el viatge a París, el Com Sona l’Eso de Barcelona, i ella… Tot seguit, i després d’algun refrany, seguix amb la Jota Vella de Moixen, que diu que es mengen la ‘T’. Davall del pon hi ha dos fen-ho i un miran-ho. És molt gran aquest socarrat. A continuació va la Malaguenya de la seua comarca, de Barxeta, apresa de la tia Emilieta Seguí. No sé ben bé per què, però quan diu allò de “d’allà on renaix de les cendres el meu País Valencià” m’entra un calfred. L’aire condicionat? No, s’hi estava millor que fora.

El seu repertori seguix fins que arriba un dels moments més esperats de la nit. Se sent de fons “ja era hora”, i és que, després de l’explicació sobre els romanços de cec, en va un que parla de les dones que anaven a jugar a burro una vegada fet el dinar. És la història d’una jugadora que no es va recordar de fer-li el dinar a l’home i, com el va fer ràpidament, es van mesclar les cartes amb el menjar. En arribar aquest, va començar a rebentar-ho tot. Això sí, fa un incís, perquè la cançó deia que “el marit per no pegar-li sofrix i calla”, i ells canvien el ‘pegar’ per ‘cridar’. Ja se sap que els homes tenien la maneta molt llarga abans… i ara encara en queden així. Algun dia seran jutjats com toca i mai més tocaran una dona.

S’acosta el final i comencen les cançons de Canals. La Masurca, mai tocada en directe, que la rondalla interpreta com si cada dia la feren; i el Dotze i U (Tretze?), el fandango canalí. Munta un jove, Alfons crec que es deia, i canta dos cobles. No té res a envejar al Botifarra, però encara li queden anys de pràctica. I finalment, canta una Havanera. Agraïx el suport i el calor de la gentada, els músics s’abracen i fan la típica reverència. El teatre es va buidant a poc a poc (com dirien els de Canal Nueve) i tornem al cotxe. Ens mengem l’entrepà i tornem a l’alqueria de les Olles en un gust de boca d’allò més dolç. La pròxima vegada que actue per ací prop, no faltarem.

Paga la pena veure el seu espectacle, perquè, a més de gaudir, aprens acudits, refranys, història… cultura popular! I és que ens cal tant açò per no oblidar qui som, qui vam ser i, si no ho canviem, qui serem, que l’hora i mitja de concert va paréixer una mil·lèsima de segon després de tants segles d’opressió. Un poble que té 800 anys no pot quedar en l’anonimat. Un territori ‘format’ a colps amb només 300 anys no ens pot xafar. La llengua ha sobreviure eternament, dóna igual si és com la parlen a la Costera, a la Ribera, a la Vall d’Albaida, a les Balears o a Catalunya, però l’hem de defensar. És la base de la nostra cultura, la base de la nostra unitat. Sense ella no ens diríem valencians, ni hi haurien “uns”, “u i dos”, “fandangos”, “peteneres”, “jotes”, “romanços” que contaren les nostres veritats territorials. Per això i per l’estona divertida que ens fa passar aquest costerenc, hem de mantenir-nos fidels a les nostres arrels. A més, sembla que entres en un món que no és el dels clàxons, el de les carreteres, el d’Internet, el de la nova tecnologia. És una tercera, quarta dimensió o jo que sé per quina van ja, on no hi ha calfaments de cap, pensaments dolents ni estresos urbans. És això, la cultura popular, la cultura del poble, la nostra cultura.

‘Educación para la ciudadanía’? No, que ensenyen què som. Però per favor, que no ho fagen en anglés, eh?