Els dos quantificadors indefinits expressarien el que ara mateix em passa pel cap i pels dits. En moments en què la vida, el món, la societat, tot, sembla anar a una velocitat extrema, sembla girar a la velocitat de la llum, sembla transformar-se i avançar (o retrocedir) a un ritme vertiginós, la ment se’m bloqueja i no sé què escriure. Podria parlar dels moments que visc amb ella, pels camins que la deesa Venus ens marca. Podria. Podria parlar de l’ERO que ha acomiadat centenars de professionals de Canal 9. Podria. Podria parlar de la dimissió de Ratzinger i reflexionar sobre la necessitat d’acabar amb el poder papal. Podria. Podria parlar de les dues bones notícies en una que m’han comunicat a l’hora de sopar. Podria parlar-hi i podria donar-ne les gràcies. Podria. Podria dir tantes coses que els darrers dies m’han passat pel cap que no tindríem prou d’espai cibernètic per començar-hi. Podria. Però, poc i molt, o molt i poc, automàticament el cap i els dits estan centrats amb el TFG i amb Joan Fuster, les polèmiques amb Ferraté sobre Espriu, la consciència de la unitat de la llengua catalana, la distribució de Serra d’Or i tants altres episodis que conviuen últimament amb mi. Ep, i jo alegre i content de descobrir què ocorria entre Sueca i Montserrat als anys seixanta i setanta del passat segle! Al seu torn, em donarà per anar parlant-ne ací. Podrem.
Àngel