La lletra

4

Escriure pot ser, moltes vegades, la manera més eficaç d’aïllar-se del món, de buscar refugi en una altra dimensió còsmica, de crear-se una nova vida. Escriure pot ser -és- la millor manera de retrobar-se un mateix. No?

El ferrer de Bèlgida

0

Recorde aquell matí de dijous 13 com si fóra ahir. Érem a classe, a primària! Feia 2n a l’escola del meu carrer, la Isabel la Catòlica. Aleshores, érem molt menudets i pràcticament sense (cap) consciència nacional -tenia 8 anys. No alçàvem ni tres pams de terra, però el mestre, Víctor Reig, arribà amb una notícia que contar-nos: “Enric Valor ha mort”. Un sarau es montà en aquella aula plena de mocosos. Enric Valor… Enric Valor… és el dels contes? El de les historietes? Ah, sí, l’escriptor de les rondalles! L’home del bigot i les ulleres, d’Alacant o d’un poble pròxim, no? Víctor ens manà una feina col·lectiva a manera d’homenatge, encara que no eixí fora d’aquelles quatre parets. Entre tots, llegiríem “El ferrer de Bèlgida”, en férem un resum i, qui sabia dibuixar bé, algunes imatges. Cal remarcar que ens ho vam -almenys jo- passar bé en la seua lectura.

Uns anys després, un creix, llig i es documenta. Va guanyant eixa consciència nacional que adés deia; i ens adonem que ha sigut una peça clau en aquest país, que continua sent-ho des d’allà on està. I és que les vacances ens van deixant orfes: Sanchis Guarner, Fuster, Estellés, Ovidi, Enric Valor, Montleón… Qui no ha vist mai la famosa “Flexió Verbal”? Ni les rondalles, com la del “Gegant del Romaní” o “El Príncep desmemoriat”? Ni la seua obra novel·lística, encapçalada per “L’ambició d’Aleix”?

Enric Valor i Vives ens deixà fa deu anys, el 2000. No vaig tenir la sort de conéixer-lo en persona: malhauradament, no he conegut cap dels pares que suara he citat, encara que me’ls imagine escrivint mentre jo contemple els seus escrits o escolte la seua música. Amb un català polit, i en la seua versió valenciana. Llàstima que totes eixes acadèmies d’ara s’empenyen a modificar-lo i espanyolitzar-lo.

Curiosament va nàixer un 22 d’agost, com jo.


Al bloc de Gàlim (http://blocs.mesvilaweb.cat/albinyana) trobareu informació més detallada sobre aquest mestre dels mestres.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Avui fa vent

0

El déu grec Éol s’ha alçat aquest matí enutjat. Com a conseqüència, bufa i bufa, i destrossa cases, i arbres, i tomba barreres, i llança rames, i tira persones, i tot això i allò que deia el mestre de Burjassot. Per què ho paga aquest país, aquesta pàtria? Que no tenim prou desgràcies ja? Potser, però, que estiga tornant tots els mals a aquells que han fet malbé, ja siga per la corrupció, per l’urbanisme i la construcció, o per la dictadura que porten a les mans, aquesta terra. Sí, la divinitat hel·lènica està en contra, com tants valencians d’aborigen, del senyor Francisco Camps i de la senyora (o caldria dir senyor?) Rita Barberà, i els ho fa saber provocant tots aquestos aldarulls.

El que passa és que -crec- està sent massa excessiu amb els que no s’ho mereixen, ja que hui gairebé s’emporta amb ell un company meu en acabar un examen. Tal vegada, no s’adone que molts de nosaltres compartim amb ell eixa ideologia divina. Ja ho explicava Fuster “Ego dixi: dii estis. I no ens ho volem creure”. En fi, supose que seran pensaments clàssics que em vénen al cap.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Una cançó del Botifarra a Canal 9!

2

És veritat, i es veu que han canviat les danses per un ball d’Espanyeta (fins i tot el nom de l’utiller?). Ha sigut sobre les 15.20, i hem pogut veure l’home aquest ballant al ritme de la Jota de Moixent, concretament l’estrofa que diu “Pepiqueta, guapeta, fa botifarres / a pesseta la guitza totes cucaes / i sa mare li deia monyo sorongo / el tapó de la bassa serà el teu novio”. El fet en si no tindria res d’especial en altres televisions, però no, la nostra no és normal i, per això, m’estranye tant.

Ja sabíem que l’èxit del cantaor xativí no té fronteres, però, no serà que Canal 9 està obrint-se al món? No serà que aquesta cadena comença a voler-se valencianitzar? No serà que veu que la música en la nostra llengua és igual o millor que la que importen?

En fi, la música en català està d’enhorabona. Ni que siga en un programa com el de Zona Zàping, hem pogut escoltar una lletra en valencià. Malauradament, continuarem sorprenent-nos cada vegada que escoltem un trosset d’alguna melodia que ens siga coneguda. Bé, la capçalera del Doraemon valencià no compta.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Pseudofeminisme: una branca del masclisme?

4

Abans de parlar del tema, vull escriure unes línies en què quede clar el meu posicionament antimasclista i defensor de la igualtat de gènere. Tots som iguals, ningú és millor o superior a cap altre. Tota aquella persona que veja en aquest text un símbol de masclisme és com si volguera trobar una ‘a’ en una frase com El bebé eixe és el de l’oncle: no hi ha. Bé, comencem doncs.

A la meua classe hi ha una ferma defensora de la dona que defensa els seus drets i deures com a tal. Em pareix molt bé, perquè en una societat on sempre s’ha tingut -per desgràcia- l’home com a déu, a poc a poc entre tots estem aconseguint que s’inicie una igualtat que no té precedents. Àdhuc al pecat original, ja es discriminava la dona. Potser és aquest capítol bíblic el portador de tots els mals? O serà el de Pandora? La bona qüestió és que aquesta misogínia duradora que, malgrat que ha disminuït molt en els últims anys, encara hi és vigent al dia a dia, té el seu origen com tantes altres mentides del món: la religió!

No obstant això, quan el feminisme esdevé moviment de superioritat canvien les coses. Aquesta companya també acostuma a fer comentaris com “els homes no serviu per a res”, “si el món fóra ple de dones, seria millor” o el típic tòpic menyspreatiu “tots els homes sou iguals”. Quan sents una vegada algun d’aquestos comentaris penses que bé, que potser, a la vida, li han fet moltes males passades i està ressentida o molt afectada -lògic-; o que a casa ha tingut problemes. Però quan aquest tipus de sentències comencen a ser diàries sense venir al cas, un comença a cansar-se (qui diu un, diu tots -i no només homes- els que l’escolten). Que un amic conta un acudit -no sexista- i ens riem, ella s’enutja; que fan a la televisió un programa d’aquestos on diuen que si una s’ha gitat en un famós o coses així, i ho veiem, ella s’enfada. Això sí, pregunteu-li com es diu qualsevol d’ells que et diu el nom i el cognom.

L’altre dia, un xic va dir que havia parlat en una amiga de Madrid i que li havia preguntat sobre les diferències entre el castellà d’allí i el que ell estudia ací. Quan la defensora de la superioritat femenina -que no feminista- ho va sentir, li cridà que si tenia núvia, que què feia parlant en una altra. Entendria aquest argument si no fóra perquè, al principi de començar les classes, ella va dir que el seu “amic” era molt gelós, però perquè li havia donat motius. En què quedem? Ens contradiem? I, a més, no deia que els homes no servim per a res? Dóna per a malpensar per què voldrà un nuvi, si amb les dones el món seria millor…

Crec que de menuda no li han explicat bé allò de la igualtat (mateixos drets i deures per a dones i per a homes, sense cap benefici ni perjudici per pertànyer a un sexe o l’altre) ni del feminisme (moviment que té com a finalitat d’aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l’home). Opine que ella ha confós aquest últim terme amb el masclisme, que és atribuir als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones, canviant la paraula homes per dones. Jo ho denominaria “pseudofeminisme”, ja que no és un feminisme real.

El que caldria que algú li explicara és que sí, que hem de lluitar per la igualtat de la dona, que hem d’evitar que cada dia muiren més esposes a mans dels seus marits, que hem d’acabar el menyspreu misogínic, que som iguals dones i homes, que l’única diferència que tenim ve per temes hormonals. En definitiva, que, per damunt del sexe, som persones. És eixe el punt clau: som persones! I ha donat la casualitat que dona i home es complementen, que ambdós són necessaris en la societat, que ens necessitem mútuament -no exclusivament en la parella, perquè un home pot estar amb un home i una dona amb una dona, però els dos sexes són igual d’utils en el món-, que no s’entendria el cosmos sense l’un o sense l’altre.

El bé requereix el mal, i a la inversa; el cel requereix la terra, i a la inversa; el dia requereix la nit, i a la inversa. Per la mateixa raó, el món requereix la dona i l’home, i a la inversa. És açò l’equilibri físic, psicològic i natural: el ying i el yang. Sense una part no es comprén l’altra.

És hora d’anar llevant prejudicis falsos: tots els mascles no són iguals; la dona no ha de ser qui faça la feina de la casa; els xics no únicament pensen en sexe; cap dona és inferior a un home. No! Som persones per damunt de tot, i com a tals, ambdós mengem, creixem, dormim, gaudim, cantem, riem, plorem…

Torne a dir-ho: cal eliminar les desigualtats que afecten la dona, cal lluitar perquè recupere la seua dignitat i el seu paper en la societat, i cal que ho fem entre tots, perquè junts ho hem d’aconseguir. És més, ho aconseguirem, n’estic segur. Pilar Rahola ja ho deixava caure i té raó, l’home ha canviat, ja no és aquella bèstia medieval que dominava sobre la dona, no. Però el bon camí no és el de la meua companya de classe -ni el de les que pensen com ella. El masclisme s’ha cregut massa la seua fictícia superioritat, ja no contra les dones, sinó contra els mateixos homes que les defensaven. No caiguem en el mateix desordre i lluitem, tots a una, per la igualtat.

I, a més, perquè no esmentar-ho, una persona no ha de tenir l’única etiqueta d’home o de dona. Jo, per exemple, també sóc valencià, m’agrada escriure i fer moltes altres coses. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’aroma a flor

0

I anàvem els dos, agafats de la mà. Caminàvem, réiem, ens féiem bromes mútuament, ens inventàvem noms i ens abraçàvem… Gaudíem del temps lliure, un damunt de l’altre, aprofitant el temps al màxim. Ara m’acaríces tu, ara t’acarície jo. Ens besàvem i ens amàvem de la nit al matí, tot emulant el mateix Estellés. Ens ajudàvem a estendre la roba, i a guardar-la a l’armari. Em feia explicacions sobre les coses, si era així o d’una altra manera.

Com el naixement del rei en Jaume I, el nostre també va ser màgic. Una errada telefònica ens permeté conéixer-nos. Què voleu que us diga? Recorde els bons temps amb nostàlgia i amb ella al meu costat o, millor dit, l’un al costat de l’altre, perquè ens necessitàvem i, almenys, jo la necessite.

És per això que, quan mire enrere, em ve una dolcíssima olor a flor, a flor de primavera, d’estiu, de tardor i d’hivern. Quan ens miràvem eixien descàrregues dels nostres ulls, convertides en desigs inalterables de passió carnal i espiritual. Enyore les picabaralles i els moments furtius, trobe a faltar la seua pau i tranquil·litat i els seus consells nocturns.

I és un fort aroma el que em recorre el cap i el cos cada vegada que ho recorde, tan fort que és capaç de traspassar qualsevol sentiment de costipat o malaltia. No necessite oxigen; si hi ha una partícula minúscula d’aquell aroma adés esmentat, ja hi podré viure eternament.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Televisió discriminatòria

3

Hui, després de dinar, m’he assegut al sofá. A la pantalla, uns dibuixos animats: una família americana formada per un pare gros, una mare seriosa, un fill amb un cap de meló i un gos que parla. Bé, fins ací tot correcte i adequat per a totes les edats. El que no sembla tan convenient per al públic que ho veu o que ho ha d’escoltar és el contingut.

Un dels personatges és jueu. No sé ben bé què passava, però ha anat a una casa i es feia el pesat. A l’endemà, per a esglaiar-lo, han posat una mena d’espantaocells que representava la figura de Hitler, dictador alemany responsable de milers de morts i de milions de malsons. Ací el pensament m’ha canviat. Cal fer broma en la història recent? Cal utilitzar l’holocaust per a atraure espectadors?

No obstant això, el que quedava encara m’ha arribat més en forma d’odi i de ràbia, perquè és un tema que em toca molt a prop. El protagonista ha obert un restaurant per als “de casa bé” i un amic policia que va en cadira de rodes li ha dit que hi acudiria amb la resta del cos policial. La sorpresa del personatge principal ha vingut quan se n’ha adonat que tots eren discapacitats. Els ha prohibit que hi tornaren a anar, posant un cartell on deia que no s’acceptaven tots aquells que “no tenen cames”, “no poden caminar”, etc. A més, en un dels diàlegs ha comparat les grans figures de la història -no sé quin actor ha anomenat- i argumentava que no tenien cadira de rodes.

Discriminació? Fòbia als discapacitats? Per què una sèrie de televisió ha de clavar-se en els drets dels humans, primer recordant la barbàrie nazi i després menyspreant els minusvàlids? I, a més, per què ho fan en un horari de prime time? He nascut en plena època de tecnologies, on gràcies a la televisió, internet, els mòbils… podem saber què ocorre dia a dia o gaudir del temps d’oci. Però passa com en tot, de tant d’extremisme ho fan avorrir. Ja no saben què posar o quina puta follar-se per a captivar mirades? Al director dels dibuixos, caldria recordar-li que Beethoven o Goya eren sords; que Stephen Hawking va en cadira de rodes i cada vegada li queden menys músculs per moure; o que Miquel Martí i Pol tenia esclerosi múltiple, i tots ells surten als llibres com a personatges importants en la història. Les respectives malalties no els han impedit compondre simfonies o pintar obres d’art, fes descobriment en la física o deleitar-nos amb poemes. I em deixe una llarga llista de superacions personals, perquè no ens oblidem: tots els que pateixen una malaltia i han aconseguit fer quelcom de les seues vides, són motiu d’elogi i mereixen eixir als diaris o a les pantalles, i no eixos gossos malfaeners que ara es giten en uno o en una i ja són millonaris.

Al director de la cadena… Què se li pot dir a un que és fill de pallaso? Què se li pot dir a un que ha interpretat un ratolí en dues pel·lícules? Què se li pot dir a una persona -dubte molt que reunisca les característiques que ens fan ser-ho- que després de tant de tacte amb els més menuts, deixe veure una sèrie on es burlen dels minusvàlids, del jueus, dels que són d’una raça diferent, dels homosexuals i on els personatges utilitzen un llenguatge format per mots despectius? La solució: emportar-se’l al circ! O no, que diria la seua Santa mare (la pobra no té cap culpa), qui vulga veure’l, que vinga a casa.

Per cert, la sèrie no l’he acabada. Tenia coses més importants a fer, com per exemple, dormir.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Radicalisme: mot despectivitzat?

1

Em despertava farà uns dies xop de suor. Hòstia, si són les cinc de la matinada encara! I una paraula apareixia a la meua ment: Radicalisme. Això d’anar dos anys a grec i llatí, i donar etimologia m’ha marcat una mica massa. No sé per què -tal vegada pel subconscient que deia Freud- però la vaig descomposar. Radical, paraula grega que significa arrel: -isme, prefix que significa moviment o ideologia. És a dir, la paraula ‘radicalisme’ vol dir ‘moviment de defensa de les arrels’. De sobte, em vaig tornar a adormir.

Ja pel matí, mentre em dutxava, em va retornar al cap. Això ho he pensat aquesta matinada, no? Sí. I em vaig haver de donar pressa per no fer tard a classe.

Hui, a l’hora de dinar, ha aparegut una notícia a la televisió sobre el radicalisme grec. La gent, quan sent aquest mot, s’imagina el pitjor: foc, pedres, policia, bombes, pistoles… terrorisme en general. I és cert, a la pantalla eixien pedres, foc, policia i tota la isotopia relacionada. Però per què s’ha tornat despectiu un significat que en nom dels valencians -per parlar d’un de tants pobles oprimits- ens hauria de reconfortar? Ho veiem diàriament, o a les manifestacions del 9 d’octubre, del 25 d’abril o de l’11 de setembre sobretot, que ens anomenen radicals. És un crim defensar la llengua, la cultura i la terra pròpies? Per què eixa por? Pareix més un sermó de l’Època medieval: doneu-nos-ho tot i no patireu gens quan aneu al cel… Serà per esquizofrènics!

En fi, una vegada més la classe dominant i la premsa llepaculs ens ha capgirat un element més del nostre diccionari. I dic el nostre diccionari no perquè siga el català, sinó perquè és el de les classes lluitadores, el de les resistents, el de les que no veiem Canal 9, el de les que ens agrada pensar i enraonar, i que fem tertúlies amistoses per arribar a alguna conclusió, sense censurar o amagar informacions històriques ni cap mort.

Si ens volen dir radicals, que ens ho diguen. Nosaltres tenim la consciència tranquil·la, no és cap insult. Què hem de fer?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

GEVOM: Un sindicat imaginari a les eleccions del claustre de la Universitat de València

1

Aquesta serà la nostra exposició oral demà a classe. És un grup “inventat” i, si gent dels sindicats que s’esmenten es senten ofesos, demane unes disculpes humils. Únicament i exclusiva busquem la màxima nota. A la política universitària, per desgràcia, no hi podem entrar…

Molt bon dia companyes i companys!

Permeteu-nos que ens presentem: som el GEVOM (Grup d’Estudiants Valencians Oberts al Món), un sindicat que es preocupa per tota aquella persona que xafe aquesta, la nostra Universitat. L’altre dia, anava pel carrer del meu poble i vaig saludar un home una mica major. En dir-li què estava estudiant, em respongué que, quan ell era al Cap i Casal, no tenia tants avantatges com nosaltres ara, encara que també hi han coses en comú en aquella època.

Això d’arribar a la cafeteria i calfar-se el menjar del carmanyoles era una utopia. La veritat és que vaig anar a per una botella d’aigua i m’hi vaig fixar: només hi ha un microones! Si no em fallen els comptes, aquesta facultat –ja no parlem d’Universitat– té centenars d’estudiants. Si l’hora arbitrària per a menjar està entre la una i les tres, és a dir, dues hores de dinar; i si cada persona, com a mínim, requereix dos minuts per a tenir el menjar calent, aleshores caldrien… si pensem que hi ha uns 300 estudiants que mengen ací… 600 minuts, o el que és el mateix, deu hores (i sóc de lletres, eh?)! És clar, hi hauria qui començaria a la una i qui ho faria a les nou (recordem que a eixa hora s’acaben les classes). Encara hi hauria gent, a les onze de la nit, que no hauria dinat. Així, jo també em faria milionari si tinguera un bar, no?

A més, per a rematar-ho –com deia un polític no molt alt–, els preus són “populars”, i no perquè siguen del poble, sinó perquè sembla que només hi poden menjar ells. Sé que exagere, que puc exagerar les coses (és la vostra atenció la que vull aconseguir), però les exagere molt poc. Si ens n’anem a la facultat d’Economia, el menú pot costar uns dos o tres euros. Ací, a la nostra benvolguda llar, els cinc euros i cinquanta cèntims no ens els lleva ningú. Que hi ha caviar? O marisc? A no, em pareix que és no sé quin plat. Per no parlar-ne de les cues que es formen. Alguna volta heu estat fent-ne a l’aula dels ordinadors? Perquè si els 300 estudiants dels carmanyoles tenen fam i el microones no funciona, l’últim de la fila podria anar xatejant…

I, per a finalitzar en temes gastronòmics, algú se’n recorda dels vegetarians? Ai, redéu! Que si pernil dolç, que si xoriç, que si “blanc i negre”… Perdó, és veritat, que també hi ha pastissets de xocolate i ensalades, i truites… Coneixeu algú amb colesterol? Segurament, és vegetarià i menjava ací dalt. I, és clar, diran: “tenim ensalades”. És que m’agradaria saber què tenen contra gent que defensa que no es maten animals per a menjar. Per què eixe prototip de persona s’associa a la brossa? Escolteu, que ser vegetarià és no menjar productes que deriven directament dels animals, eh?

A continuació, parlarem de qüestions de reprografia. No tinc res contra els que treballen en aquesta secció, però no creieu que podrien posar millor cara? Vull dir, que somrigueren, no? Ho dic perquè fa dues setmanes em va passar un cas curiós: em vaig enganyar i vaig agafar unes fotocòpies que no eren. Uns dies després vaig anar a tornar-les i l’home, en un castellà lexicalitzat, em va fer una cara de gos que em va portar a dir-li, com per un acte reflex, que no passava res, que me les quedava. Si les mirades mataren… Déu meu! Això sí, després una xica me les va comprar. Però, així i tot, encara vaig perdre alguns cèntims que m’hagueren vingut bé per al preu del dinar…

I, per a acabar-ho d’arreglar, està la quilomètrica cua que també ací es pot formar. Crec que, els primers dies del curs, l’última persona estava per la boca de metro… No, ara sense bromes. Per què no fan més gran eixa secció si se sap que és un lloc contínuament visitat per nosaltres? Entre classe i classe es fa molt difícil i esquizofrènicament complicat comprar uns apunts o uns altres. I això que els professors poden arribar a tardar fins a un quart en entrar! Però no hi ha manera que els fulls estiguen apunt. Crec que es prenen al peu de la lletra aquell refrany castellà –pareix que sone més bonic en la llengua imposada– “las cosas de palacio van despacio”. Ja hi tornem en els palaus i les monarquies?

Tot seguit, avaluarem les condicions d’infraestructura. Com podeu observar, dalt de mi, a la dreta, hi ha un forat. Em va cridar l’atenció el primer dia de classe. Que hi ha algú que canvie d’aula per eixe petit indret? En fi, al que anàvem. Si torneu a fixar-vos-hi, aquesta paret blanca no ho és del tot. Vegeu que a un pam del terra el color es transforma, com per metamorfosi kafkaniana, en un gris una mica fumat. També és cert que ací, sota els meus peus, hi havia un entarimat que, per art de màgia –o per art del pes dels qui eren a sobre– va caure. Era Calatrava qui el va posar? A no, que estava a les Arts i les Ciències… Conec un arquitecte valencià, un tal Josep Blesa, que és molt bo… però jo no vull donar cap idea, eh?

I els ascensors? Ai, els ascensors! Un edifici amb set plantes i només té dos ascensors. Un edifici amb centenars d’alumnes i només té dos ascensors. Em sembla incorrecte que la gent l’agafe per a anar a la primera o segona planta, però això de pujar fins la tercera, quarta, etc. a peu… jo no sé què dir-vos… Perquè les cues –ens agrada al GEVOM parlar de cues, no us heu fixat?– que s’hi formen… Una solució seria fer tiquets com en el tren i el metro: a tal hora et toca a tu, a tu i a tu. Això sí, que siguen gratuïts, que de seguida es pensa en posar preu a tot. No pot ser…

Abans d’acabar, parlarem de l’anglés, eixa llengua tan multicultural i que, com diuen des de dalt, és tan necessària. Llavors, jo em pregunte… Si és tan necessària, per què només hi ha un grup d’anglés en una facultat on s’estudien llengües? I, és més, en eixe grup d’anglés, estudiants, algú sap què estem donant? No és que no estiga atent, és, simplement, que les hores es dediquen a corregir activitats que tenim darrere fetes. Em sona que en italià, francés o alemany ja han realitzat exàmens… I sí, eixa és la preocupació que es té per la llengua líder.

Finalment, entrant en els plans d’estudis, sincerament, qui coneix del tot el pla Bolonya este tan famós últimament? Em sona a menjar, no? Bolonya, bolonya… com si fóra un plat exòtic d’aquestos que es mengen a la cafeteria… Per què ens han de canviar ara tots els plans? Com volen que no siguem capdavanters en el fracàs escolar si cada període de temps ens hem d’adaptar a un nou sistema d’ensenyament? Obèlix tornaria a dir allò de “Oh, són folls aquests romans!”. Aleshores, jo li contestaria “Benvinguda follia!”. No, jo sé que va d’una cosa així com que són quatre anys i després un màster pagant –no era una educació pública? Sempre contradint-nos–. No estàvem bé amb les llicenciatures? O açò ja comença a ser una excusa per donar diners? Tota la vida estalviant i ara vénen uns i ens en demanen més.

Podeu creure que no complirem els objectius; podeu creure que açò és més polític –i, per conseqüent, més fals– que una campanya electoral; podeu pensar que només volem aspirar al poder; podeu pensar que tot açò no és res més que retòrica… Però el que no ens podreu negar mai són les ganes de lluitar, de revolucionar aquesta institució, de fer-vos reviscolar i fer-vos veure que les coses no són o blanques o negres, que també hi ha altres gammes de colors. Per això, oblideu-vos del SEPC o del BEA, i penseu en una Universitat més “oberta al món”. El GEVOM compta amb vosaltres: sou els que decidiu què, com i amb quin material voleu estudiar!

Per una educació gratuïta en tots els aspectes; per un ensenyament públic i en català; per unes instal·lacions pràctiques i de garanties; per exigir unes subvencions que el govern destina als centres privats, a les visites del Papa i a passejar-se pels carrers de València amb els corredors de Fórmula 1 i vestits amb tratges “regalats”; per un pla d’estudis on es puga decidir quin camí triar; per una gastronomia adequada als gustos, als principis i al pressupost de tothom; per eliminar l’espera; per la millora d’algunes assignatures… Per tot això i per ser una de les millors universitats europees i mundials, vota’ns el pròxim 26 de novembre!

No deixeu que unes piruletes o uns preservatius us facen decidir el vot. Si us fixeu, estan tractant-vos com si fóreu menudes i menuts, amb caramels i amb precaucions. Que no sabeu pensar per vosaltres mateixos i ser responsables dels vostres actes? No m’allargue més. Moltes gràcies per la vostra atenció i ens veiem demà a les urnes!

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

“Ni amb rastes ni amb camises reivindicatives”, he dit

3

Em contava hui un company de classe que dijous passat va sentir por. Por i temor per la seua integritat física. Per conseqüent, també psicològica. I és que hi ha mots que la gent no coneix. La tolerància, el respecte, la dignitat, la igualtat: la llibertat (entenent per ‘llibertat’ tant la d’expressió com la de pensament, per dir-ne algunes)!

El que deia, dijous passat vam anar a la sala Mirror a contemplar l’acústic dels Obrint Pas i d’Orxata Sound System. Espectacular! No diré res més, encara que una mica curt. Això sí, en “Camins” em vaig deixar la veu. I és que mâ que la Vall tira, eh? En acabar-se, vam decidir conéixer el local del ‘Glop’, al cor de Benimaclet, poble incrustat al Cap i Casal. La son començava a aparéixer als ulls i al poc de temps ja hi érem a l’avinguda Blasco Ibáñez en ganes d’agafar el llit. Jo caminava amb neguit per allò que en diuen de la intolerància, però hi vaig arribar sa i estalvi. Pel que m’han contat hui, altra gent no.

Uns metres més lluny del meu pis, un altre futur filòleg hi viu. Porta rastes i ulleres. Bé, fins ací una cosa normal. El que és extraordinari -no en el sentit positiu- és el fet que hi va tindre lloc. Hi havia cinc dements que van començar a insultar-lo i a amenaçar-lo. Anaven bufats i, possiblement, drogats. Un d’ells li va cridar en un castellà de València “o te quitas esas rastas o te matamos”. El meu company, pensant què fer, es va aturar i va decidir no córrer fins la seua casa, ja que podrien saber més endavant on viu. Va suar una suor freda; la sang se li va glaçar; i els músculs se li van tensar. “Què fem? Comence a córrer cap a ells? Però és que són cinc i jo només un… Ara bé, un va en crosses… Però així i tot en son quatre…”. Es veu que l’únic que tenia ganes de brega era el de les crosses, perquè els altres quatre li van comentar que ho deixara estar, que ells se n’anaven. Finalment, van desaparéixer.

M’ho contava tot hui i se m’ha encés el cor de ràbia. Va arribar a pensar en tallar-se aquest pentinat característic, però, de seguida, va comprendre que si ja anàvem així, acabarien imposant-nos-ho tot. I no! El xic encara llueix les rastes i vesteix samarretes de combat, amb lemes com ‘Pel País Valencià’, ‘Freedom for Catalan Countries’ i semblants. També s’han donat casos de pallisses per portar camises de les que emprenyen la ideologia governant.

M’agradaria finalitzar aquestes humils paraules dient que és tot un conte i que no passa a la vida real. Però, desgraciàdament, açò és la vida real i tot allò tolerant i respectuós només es llegeix als contes. Què fem gent? Com han d’intervenir els polítics en aquests casos si són les camises que ells odien? Com han d’aplacar la situació si ja inciten a arrematar tots els que no pensen com ells?

I el pitjor de tot és que no enraonen, no utilitzen la raó com a arma principal. És la violència, les agressions… que ens tenen por? Perquè recorde que quan som menuts i no podem tenir raó, solem barallar-nos. No els passarà igual als agressors? Per sort, no li van pegar a ell. No obstant això, en algún racó de la capital del País, segurament a algú li eixiria sang per no ser de color blanc, per no vestir com ells volen o per parlar un idioma catalaniste.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La soledat del metro

2

“No sé qui sóc… Fa uns mesos era algú, però ja no em reconec… Per què estic ací, sol, brut i pensatiu?…”

Ell és Joan. Té una barba de més de dues setmanes, unes ulleres amb un cristall badat i cinta adhesiva al ferro que les sostén al nas. Fa pudor a escombraries i no pot parar de tossir. Les cames li tremolen i, conseqüentment, les mans també, moviment que produeix la desbravació de la fanta de taronja que s’ha comprat amb unes monedes que s’ha trobat al terra. Vesteix amb un pantaló de pana marró esgarrat i amb una camisa que devia ser blanca, però que ara té una tonalitat més groguenca. Pateix fred, se li nota en l’expressió facial. Això sí, té uns ulls d’una immensa vitalitat, però les dures circumstàncies li afegeixen deu anys més a la suposada quarantena amb què conta.

Viatja amb el metro, sense un rumb fix. És una activitat que fa cada dia per tal de no enfrontar-se a la crua realitat. A més, així guanya un lloc on escalfar-se. Per les nits, recorde haver-lo vist als serveis dormint. Com a manta té el diari Micalet que reparteixen al llarg de tota la ciutat de València. Com a coixí, un bolic de paper higiènic que sembla net. De sobte, creue una mirada amb ell. És com si em contara tota la seua història personal.

Tota la vida havia treballat per a un home d’aquestos de corbata i tratge, amb el cabell engominat i un bigotet a penes poblat. Se’l considerava un treballador de confiança i, moltes vegades, amo i jornaler havien anat a prendre unes copes. Evidentment, per fer ostentació de diners, sempre pagava el cap. Però un dia, tot va tenir un gir inesperat.

El jefe va convidar Joan i la seua esposa a sopar. Era una vetlada de parelles. El restaurant no sé com es deia, encara que era dels visitats per la jet-set. En un moment determinat de la nit, l’esposa de Joan es va disculpar i se’n va anar al bany. L’empresari, també hi va anar. Va ser allí on va començar a llançar-li flors, a lloar-la, per a, tot seguit, arraconar-la contra la paret i violar-la. Primer li va tocar els pits; després, li va passar la mà per l’entrecuix; a continuació li va baixar les bragues i… Tot va ser molt ràpid. Una mica de sang va caure a terra, però d’on brollaven les llàgrimes eren dels ulls d’ella. El cap de l’empresa del seu marit la va amenaçar: “Como digas algo a tu marido, te juro que lo echo del trabajo. Luego iré a por ti”.

Ella es va assecar les llàgrimes, es va col·locar tota la roba en ordre i va eixir del servei. En la taula estaven els rics i el seu marit, mirant-la amb cara d’enamorat. La dona no la feia tan agradable. Va dir que no es trobava i que si se’n podien tornar a casa. En arribar-hi, es va dutxar i va estar més d’hora i mitja a la cambra de bany. Joan va començar a preocupar-se i li va preguntar si estava bé. Júlia, que era el nom de l’esposa, contestava monosil·làbicament: “Sí, ves dormint…”. El treballador no va poder més i als cinc minuts ja roncava.

A l’endemà, els periòdics ho anunciaven: “Una mujer de unos treinta años se corta las venas. Al parecer, había sido violada”. El primer sospitós va ser el mateix Joan, encara que, després d’haver fet les proves de les restes de semen es van assabentar que el violador havia sigut una altra persona…

Del cap de l’empresa, mai se’n va tornar a saber i Joan va entrar en una profunda crisi personal. Sense feina, els bancs se’l van menjar sencer i en poc de temps es va veure dormint en places, parcs, parades de bus o estacions de tren i de metro.

Mentre esperava la parada de Facultats, vaig passar pel seu costat. Esternudava i li vaig donar un paquet de mocadors de paper. Les mirades es van tornar a creuar, i en la d’ell hi havia una espècie d’agraïment i de ganes de voler-m’ho pagar d’alguna manera que no podia. Li vaig somriure i vaig baixar davant la Facultat de Geografia…

Hui m’he alçat i he comprat un periòdic. A la secció de successos hi havia la fotografia d’un home bastant jove, amb el cabell engominat i un bigotet a penes poblat. El titular deia: “Pedro Jiménez González, asesinado a manos de un vagabundo. Posible ajuste de cuentas”.El que m’ha glaçat la sang ha sigut l’altra imatge: un home amb barba de dues setmanes, unes ulleres amb un cristall badat i cinta adhesiva al ferro que les sostén al nas. No s’hi podia contemplar, però segurament faria pudor a escombraries i no pararia de tossir.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Gladiator

1

Mai una cançó m’havia transmés tanta tranquilitat -exceptuant Ítaca– com aquesta. Hui he vist el documental que Guardiola els posà als seus jugadors abans de la final de la Champions per tal de motivar-los. Reconec que, malgrat tenir l’ocasió, no he vist la pel·lícula de ‘Gladiator’, però la banda sonora m’ha portat a un estat de núvols, prats verds, muntanyes gegantines, l’aigua del mar al davant. Com si siguera allà per Galícia o el País Basc, o, més lluny, allà per Irlanda. És una sensació de pau interior gitar-se cap per amunt, tancar els ulls i obrir els braços immillorable, apoteòsica, que et porta a un clima d’alienació i/o esquizofrènia totalment paradigmàtic.

T’entren ganes de llançar-te a volar, de cridar fort, de córrer, de cantar, de tocar algun instrument, de conéixer altres cultures oprimides i amb ganes de lluita, d’escriure, de llegir, d’aprendre de les veus del passat… I és, aleshores, quan el despertador et torna al lloc on hi ets: València, Cap i Casal del meu País Valencià. Aconseguirem algun dia els somnis i les il·lusions que ens marquem? Ens enfrontem a utopies? Cal caminar. Algun dia en parlaré, del Taoisme, però potser no siga una filosofia tan desgavellada.

Ens n’anem a les costes del nord?

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

800 anys d’història contra 300 anys (“oficials”) de dictadura: la ressaca de la Diada i del “Día”.

3

Després d’aquest pont ple d’esdeveniments, toca reflexionar sobre una qüestió que, segurament, molts de vosaltres ja us haureu fet: per què celebrem els dies nacionals? Quin mèrit té ser valencià dins del País Valencià? O espanyol dins l’Estat espanyol?

Doncs la veritat és que poc o cap… si parlem amb el cap fred i amb indiferència. Si parlem des del sentiment, des de les arrels; si parlem amb la veu dels antepassats, dels avis i àvies que van lluitar perquè ara estiguérem ací; si ens deixem guiar per tota aquella gent que treballa dia a dia per la nostra identitat com a poble perquè “altres” ens la volen destruir; si parlem recordant que el rei Jaume ens va dotar d’unes lleis, d’una llengua i d’una cultura pròpia perquè cinc segles després un monarca francés -no era ni castellà- ens les matara; si esmentem que cada dia tot allò valencià comença a ser més espanyol (en la seua variant castellana): sí que té mèrit sentir-se valencià dins del nostre petit País, més que res perquè -i ací recorde Fuster- ens hi obliga el nacionalisme dominant i pudent que ve de l’oest i que entra a poc a poc, o no tant lentament, a casa nostra.

Per què el dia 12 se celebra el dia de la ‘Hispanidad’? Que ells no ho celebren cada dia? Que ells no estan tips de fer manar l’espanyolisme dia sí dia també? Que ells no ens estan imposant unes lleis des del 1707? Que ells ens deixen ser valencians? NO! I, damunt, ho celebren. Ho celebren amb les autoritats i els que diuen ser valencians, també ho defensen, això. Avions, exèrcits, coets, traques, polítics i monarquies.

Que ningú s’adona que un Estat de 300 anys vol eliminar-ne un de 800? Que ningú s’assabenta que ens volen passar per damunt, que volen plantar la bandereta de dues franges roges i una groga horitzontals al lloc més alt del nostre Cap i Casal? Que estem cecs, valencians, en continuar votant un govern de dretes i dictatorial i en tenir l’esperança del canvi en un altre partit espanyolista? Per sort, les minories encara no estem tan minoritzades com ells es pensen. I com reflexionava J.F.Mira, són ells els perdedors actuals, perquè en 300 anys no han assolit els seus desitjos. Nosaltres, resistint i combatint, encara som vius i estem ací per alçar la veu.

Es pot seguir celebrant el 9 d’octubre com la festa nacional valenciana, per ser el dia en què el nostre rei (de la casa d’Aragó. El borbó no mana sobre nosaltres) conqueria València. Es pot seguir celebrant el nové dia del desé mes en memòria d’aquella conquesta. Però és molt trist que cada any ens llancem al carrer per haver de demanar una televisió pública en valencià, llibertat d’expressió (ja siga per la televisió, la ràdio o que no ens sentim amenaçats per dir les nostres idees), que s’acabe la crisi i la corrupció imperant. No trist en el sentit que ho demanem, perquè són els nostres drets; trist en el sentit que passen els anys i que seguim demanant el mateix més altres drets. El rei En Jaume ens portà la democràcia; Camps i companyia ens porten els disgustos diaris. “Vergonya, cavallers, vergonya”, cridaria el rei de Montpeller.

Malgrat tot, la utopia seguix a l’horitzó i encara queda molt de camí per fer. Torne a repetir, els perdedors no som nosaltres, perquè continuem vius i amb consciència. Que açò servisca perquè reviscolem com el tio Canya, que açò servisca perquè en un futur els 9 d’octubres tornen a representar únicament l’entrada de les tropes jaumeres al nostre país, que açò servica perquè els 12 d’eixos mesos celebrem una derrota i no un orgull d’ells. En definitiva, que aquest optimisme es transforme en realitat, i que per a ser valencians no hàgem d’esperar dos dies a l’any.

Guanyarem!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

“Del Sud”, un llibre, una cançó

3

Ha sigut un dia mogut. Pel matí Formació Bàsica en llengua catalana i Literatura Catalana Contemporània, per a tot seguit anar al pis a per la maleta i començar la meua odissea cap al poble. A la una i un poc més he anat a pel metro, i després d’agafar el tren, he arribat a l’Olleria a un poc més de les tres. He dinat el “putxero” de la mare i, a corre cuita, a la pràctica del cotxe. Se’m notaven els nervis de saber que en menys de vint-i-quatre hores puc ser o no conductor… i també per a pujar de nou al tren amb destinació al bressol de la taronja: a Carcaixent.

Per què hi he anat? Molt fàcil: presentació del llibre Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pasa càrrec dels dos escriptors, Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan, dos periodistes valencians (veieu http://blocs.mesvilaweb.com/delsud), i quatre dels membres de la formació musical Obrint Pas: Robert Fernández, Miquel Ramos, Miquel Gironés i Xavi Sarrià. L’acte s’ha produït a l’Auditori Municipal, al carrer Rector Monzó, a les 19:00h. Dos euros valia l’entrada, i la veritat és que paga la pena per tres motius: escoltar les explicacions de la situació actual del País; sentir, cantar i ta-rarejar les lletres del grup; i col·laborar amb una associació d’ajuda a El Salvador.

Estava petat l’antic convent –maêdéu si Déu els sent- i han sigut gairebé dues hores d’aprenentatge i de goig. Els autors han esmentat com va començar la idea, una nit de farà alguns anys, tot el procés experimentat, etc. Entre les qüestions que els ha fet el públic, una ha despertat l’interés general: “Seguireu?”, a la qual Xavi Sarrià ha respost una mica neguitós que depén de com vagen els nous projectes. Quan s’han acabat les preguntes, han muntat el seu escenari habitual: tres cadires i una caixa musical, i a sobre els músics amb els instruments.

Per a començar, i jo encara estava amb l’Antoni demanant-li que em signara el llibre, han “tornat a casa i per la finestra”, per a deixar clar que han anat “més lluny” i que “mira si han recorregut terres que han estat en Alfarrasí”. Han hagut moments per a cançons antigues, anormalment escoltades en directe com “Records” o “Sense terra”, amb dedicatòria per als pobres de Palestina i els altres països oprimits; han hagut “Camins”, on el públic ha col·laborat en l’estrofa del Botifarra la qual pertany a l’ “u d’Aielo”; han seguit cremant emocions amb “la Flama” del Correllengua; han recordat els assassinats del Guillem i d’altres defensors de la llibertat; han fet una crida a la solidaritat amb els immigrants al “llac rosa de Dakar”; i han cantat per fa 300 anys, per la pèrdua dels furs, per la pèrdua contra els botiflers, perquè no oblidem que som (i serem) maulets que lluitem per la nostra identitat, per la nostra cultura i terra. Per a finalitzar, Miquel Gironés ens ha aborronat amb la seua dolçaina i l’himne del meu país, del nostre país, del País Valencià: la Muixeranga.

Una vegada acabada l’actuació me n’he anat a parlar amb Xavi i a demanar-li un autògraf del seu llibre Històries del Paradís. Li he comentat que he començat Filologia Catalana, i ell m’ha dit que va a fer el doctorat. Després he (re)agafat el tren i cap a casa.

Una sensació agradable, harmoniosa, esquizofrènicament inigualable, que ha tingut uns cent vint minuts de duració. Un recorregut per la seua memòria, la qual ja quasi ha d’estar associada a la nostra. Perquè si Fuster o Estellés influiren en el devenir de la nostra història, ara, des de la música combativa, els Obrint Pas també ho han fet. I Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan han sigut els “culpables” de deixar-ho per escrit.

Seguiu així companys, perquè està clar que mentre hi haja ploma, paper, lletres i música, no ens faran desaparéixer.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari