En el 25è aniversari de l’IES Vermellar
Bon dia a totes i tots!
Tenia…, bé, tinc un amic, un d’aquests bons amics, amb qui forges una relació sòlida, generosa, íntima, després d’haver conviscut any i mig en un pis de València. Aquest amic hui no pot estar ací, almenys en persona, i, a més, li dec un cafè des de fa uns cinc anys. Des d’aleshores no ens hem vist, però moltes nits imagine aquest cafè pendent amb ell, mentre comentem com de fotut està el món, mentre ens riem de tot i de tots, i de nosaltres, també.
Aquesta darrera setmana, per exemple, he imaginat que parlàvem del nostre pas per l’IES Vermellar –o IES L’Olleria, que és com es deia durant la meua etapa com a estudiant, abans que li posaren el cognom. Si em puc imaginar la conversa, és perquè en algun moment la vam realitzar: ell té huit anys menys que jo i va resultar impossible coincidir-hi, però sí que vam compartir alguns professors. Mentre fèiem petits glops, en repassàvem alguns, com José Vicente Gonzalo Copete, de qui es va contagiar la passió per la Història.
Quan em va tocar a mi, no vaig poder deixar de recordar la meua última mestra del Col·legi Públic Isabel la Catòlica: Tere Castelló. Sovint es diu que el salt de la Primària a la Secundària és un salt molt ampli, que els alumnes tarden a acostumar-s’hi i que és la cruïlla entre traçar un camí o començar a perdre’s. Jo tinc quimera que la majoria dels que hem passat per les classes de Tere vam arribar més que preparats al nou estadi acadèmic. Com el bon Pigmalió, ens va esculpir amb paciència i amb treball perquè entràrem amb bon peu en la Secundària aquell 2003 ja pretèrit.
Ja a l’IES Vermellar, vaig tenir professors molt bons (Sime, Ferran, Ester, Gemma, Geno, Carmen, M. Carmen, i tot un seguit de noms, d’alguns dels quals, me n’hauré oblidat), professors bons i professors, sense adjectiu. Però, sobretot, en vaig gaudir de quatre als quals sempre he intentat imitar, tot i que no sé si ho he aconseguit. Per exemple, de M. Ángeles Aparicio, a qui tinc en un altaret personal, en vaig aprendre, a banda que a les mesquites no s’estudia l’Alcorà –com a les esglésies no s’estudia la Bíblia–, l’atenció i l’afecte cap als alumnes. De Maite Navarro, me’n vaig quedar amb la paciència i la precisió per estudiar l’àrea d’una fulla, però, també, l’ànim per participar a les Olimpíades de Matemàtiques i a les Proves Cangur. De Josep Carmona, en vaig voler incorporar l’amor i la passió amb què es prenia l’ensenyament de la llengua i de la literatura catalanes, fins al punt que m’hi he acabat dedicant. I d’Amparo Vilaplana, en vaig admirar la totalitat: l’actitud i l’energia, saber-se situar al mateix nivell que els estudiants quan tocava, però també marcar l’autoritat quan ens descontrolàvem, a més de tot el seu bagatge cultural i literari; de fet, la lectura era la base sobre la qual girava l’ensenyament de Castellà. De tots ells, de M. Ángeles, de Maite, de Josep i d’Amparo, en vaig quedar impregnat, i, amb el temps, encara he apreciat una última qualitat: el respecte que tenien cap als estudiants, però, sobretot, el respecte que sempre van demostrar cap a la professió.
Una professió que, d’acord amb articles recents, crema i molt els que la viuen: «El que vindrà és pitjor que el que tenim», en recollia un titular a Vilaweb fa un mes. Una professió que, sovint, viu en hostilitat per diverses bandes: una, el context polític, que tendeix a crear inestabilitats recurrents, com la darrera consulta inútil i ridícula per l’elecció de la llengua; una altra, el context familiar, que, en no poques ocasions, se situa contra el professorat com a excusa per eludir la part de responsabilitat que li pertoca. Hi ha, però, altres factors que expliquen l’evolució dels nostres adolescents: el ritme frenètic de la vida en general i la proliferació constant de xarxes socials, l’educació –o la nul·la educació– des de casa, o la idiotització de l’alumnat per part d’alguns pares i docents, que creuen que els joves no només són joves, sinó que també són idiotes. Fa uns anys, una professora de València d’un altre centre va etzibar que no feia llegir els seus alumnes de Batxillerat el «Veles e vents», d’Ausiàs March, en valencià antic, perquè, pobrets, es perdien. Perquè ens en fem una idea.
Durant el cafè imaginari amb el meu amic, li comentava que fa 16 anys que vaig deixar l’IES Vermellar, i amb el temps m’he anat sentint més afortunat de tot el que hi vaig viure aquells 6 cursos, dels professors que hi vaig tenir –dels dolents, també–, del que vaig aprendre i de com em van formar, acadèmicament i humana. L’IES Vermellar és casa, i és una sort que el tinguem al nostre poble. Ara que compleixen –que complim– 25 anys, és moment de recordar totes aquestes coses, de posar-lo en valor i de reivindicar que no té res a envejar a cap altre centre públic, ni, molt menys, als concertats o privats. Però la figura del professor, respectem-la, valorem-la, ajudem-la. Em sap greu perquè les noves generacions no gaudiran ni de M. Ángeles, ni de Maite, ni de Josep ni d’Amparo, perquè s’han jubilat o perquè treballen en altres instituts. Ara bé, comptaran amb una gent igualment preparada per fer-los de pont entre la infantesa i l’etapa preadulta. Confiem-hi, perquè tenim el millor centre públic, de qualitat i en valencià. I per molts anys!
Tot això és el que conversàvem el meu amic i jo durant el cafè. Tot això, i que ell hauria pogut ser un dels millors professors d’Història de l’IES Vermellar; en tenia, ja als seus quasi 22 anys, les qualitats. De fet, una de les seues opcions de pràctiques era ací mateix. Però se’n va haver d’anar, sense pretendre-ho. I, com que ell no podrà dir-hi la seua hui, voldria tenir jo unes últimes paraules de record per a ell, per al meu amic, a qui encara li dec un cafè i que sé segur que un dia li’l tornaré. El meu amic, i també antic –i molt estimat– estudiant de l’IES Vermellar: Josep Cerdà Ferrando.
Moltes gràcies!
[Text llegit dissabte 12 d’abril de 2025, durant la celebració de l’acte pels 25 anys de l’IES Vermellar de l’Olleria].
