El creixement lector o el retorn a ‘La plaça del Diamant’
Segons anotació pròpia en la primera pàgina –i record, perquè recorde exactament el dia i el lloc–, vaig llegir La plaça del Diamant el curs 2007/2008, quan feia 1r de Batxillerat. Com que me’n recorde, puc postil·lar que la vaig llegir el dia 23 d’abril de 2008, diada de Sant Jordi, en el llit de la meua habitació de cals pares; si ho he fixat en la memòria, va ser només pel dia i perquè aquell jove de 16 anys alternava capítols de la novel·la amb les entrevistes que a TV3 –encara es podia veure al País Valencià en obert– es feien pel Dia del Llibre. No diré que n’havia oblidat el contingut, però sí que és cert que les reminiscències que me’n quedaven eren conseqüència de l’estudi d’altres obres de l’autora, amb comentaris recurrents a La plaça del Diamant, i no tant de la lectura en si. Vaig llegir la novel·la en una vesprada, vaig entendre –millor dit: fer com si entenguera– alguns símbols i vaig fer el control de l’endemà. La professora de l’institut, però, no ens n’explicà res ni ens guià en l’aventura lectora; amb aquella negligència, se situava una peça cabdal de la literatura catalana al mateix nivell que tanta literatura de baix nivell que ens havien «ofert». I alguns vam haver de recórrer al que es deia a Internet –un Internet, pensem-ho, pràcticament prepúber–; de fet, dins de l’exemplar a què he retornat hi ha un full imprès, a mida 10, amb certes definicions, més o menys encertades, dels símbols. Tant se val. Al cap de dos cursos, a la caduca llicenciatura de Filologia Catalana, la professora Carme Gregori ens descobrí la Cecília Ce perquè, encisats, no ens oblidàrem mai més d’aquell carrer de les Camèlies. Després vindrien Aloma, Mirall trencat i els contes, però el desig de revisitar la història de Natàlia sempre restava en la llista de pendents. Fins a aquest setembre.
Aquest estiu m’he endinsat en la poesia de Mercè Rodoreda –ja en parlarem– i, en acabar la lectura dels versos, des de la prestatgeria de cals pares, La plaça del Diamant em reclamava l’atenció, com, justament, l’ocell que arranca el vol amb ganes de tocar el cel. Metàfores suades a banda, l’he devorada amb una calma delerosa o amb una ànsia reposada, i he compadit l’Àngel de fa 19 anys, per no haver-la fruïda com mereixia i per no haver quedat amb aquesta sensació enganxada a la pell, al cor, als dits. Que sabia que estava davant d’una novel·la extraordinària de les nostres lletres i de la literatura universal? Sí. Que no l’havia sabut apreciar com ara? També, lògicament. Des del punt de vista literari i lingüístic, és riquíssima, però no en descobriré jo ara cap virtut. Llavors, m’ha vingut al cap una de les classes rodoredianes de Carme: “És important la relectura al cap d’uns anys, perquè els llibres no canvien, però vosaltres, sí”. I en això estem.
