El bloc d'Andreu Mas

Rectificar quan un s’equivoca sempre és una decisió sàvia. Per als polítics comporta un cert exercici d’humilitat que no sempre és fàcil d’assumir. Ser capaç de canviar de parer i fer cas dels que s’asseuen a negociar a l’altra banda de la taula és, però, un signe d’intel·ligència política que els conciutadans reconeixen més com una virtut que no pas com un defecte. Ara, al barri de Dalt la Vila a Badalona s’ha produït aquesta situació. L’Ajuntament ha fet marxa enrere en els plantejaments urbanístics que tenia entre cella i cella i s’ha avingut a retirar un mobiliari urbà que no té res a veure amb la fesomia típica del barri, i ha pactat amb la renovada associació de veïns un nou disseny per al carrer de la Costa, que conservi les característiques absolutament singulars del carrer, que és un dels camins d’entrada a Dalt la Vila.

El consistori ha estat receptiu, i ha trobat com a interlocutor una associació veïnal renovada amb ganes d’arribar a acords. Hi ha hagut voluntat mútua i això és fonamental. Els nous dirigents de l’entitat han entrat amb força, com ho demostra el fet que són una entitat molt activa. N’és un signe que avui per avui siguin l’associació més ben situada a la xarxa, amb pàgina web pròpia actualitzada i un servei on line per recollir propostes, entre altres coses. Tal com està el món veïnal, que hi hagi algú que tingui una política que fugi de la cultura de la queixa permanent i que obri línies de treball al servei dels veïns és un exemple a seguir per a totes aquelles entitats enquistades en maneres de fer dels anys setanta.

Hem d’esperar que aquesta conjunció d’interessos entre consistori i entitat ajudi a projectar amb força el barri de Dalt la Vila a la resta de la ciutat. Urbanísticament, ha quedat demostrat, s’ha d’actuar amb molta cura. L’intent d’introduir elements moderns en un espai que s’ha de caracteritzar per conservar al màxim el seu caràcter medieval és un error. És cert que el barri no es pot deixar tal com està, sobretot per la degradació de molts dels seus habitatges. Ara bé, sembla que la política més sensata que es podria fomentar des de l’administració pública és la rehabilitació, més que no pas l’enderrocament dels vells edificis per altres de nous. Tothom sap que moure un totxo a Dalt la Vila implica, quasi amb tota seguretat, trobar una resta romana. La rehabilitació integral dels edificis podria salvar aquest escull. Ara bé, rehabilitar és més car que enderrocar i construir de nou i deixa, per tant, menys marge de negoci per als promotors. És aquí on l’Ajuntament ha d’empescar-se arguments que condueixin en aquesta direcció: rebaixes en els impostos i taxes municipals, agilitat en la tramitació de llicències i, fins i tot, ajuts públics de prou interès per fomentar la rehabilitació. Tenir el barri que volem té un preu i algú l’haurà de pagar. Si ningú no està disposat a gratar-se una mica la butxaca –cadascú la seva– la degradació està garantida vint anys més. La recuperació d’altres barris amb les especificitats de Dalt la Vila en altres ciutats ha passat, també, per aconseguir fomentar una petita activitat comercial en aquestes zones, sovint lligada a comerços de caire artesanal. No hi ha gaires baixos comercials en el conjunt del barri, però possiblement es pot fer un plantejament que faci compatible una petita activitat comercial amb el manteniment de la singularitat de Dalt la Vila.

Oblidem que Dalt la Vila té, a més, un gran esquer per als visitants: el patrimoni romà. Això que molts veïns veuen com una nosa hauria de ser la gran aposta del barri. Molt pocs a Catalunya acumulen tanta riquesa patrimonial com aquest. Els romans són la cirereta d’un pastís que encara no valorem prou.