El nostre és un país construït a base de renúncies. Una situació a la
qual hem arribat històricament per un pragmatisme mal entès, que ens ha
portat a escollir mals pactes abans que un bon enfrontament. Durant
molts anys, els dirigents d’aquest país, els d’abans però també els
d’ara, ens han fet creure que el diàleg podia ser sincer i que no
convenia tibar la corda amb Espanya. La prudència ens ha fet traïdors,
perquè no ens hem adonat que a l’altra banda de la corda no hi havia
ningú i que, per tant, tibant de la corda tampoc no hauríem pres mal, en
tot cas podríem haver estat conscients abans que se’ns estaven rifant.
Així estem.
Aquest punt de renúncia ha estat sobretot polític però
també en certs aspectes socials, i el que ho il·lustra millor és el
darrer balanç de política lingüística de la Generalitat, que constata
que el col·lectiu de ciutadans que només s’expressa en català ha
disminuït en onze punts en només cinc anys, passant del 46 al 35%. Una
xifra preocupant. Aquesta reducció descriu, d’entrada, una situació de
bilingüisme real, que no deixa d’amagar una major penetració del
castellà en els àmbits de relació no reglats (la vida al carrer, les
converses entre amics, veïns…) Els catalanoparlants ens estem passant
al castellà.
Això passa en un moment, les dades de l’anàlisi són
de 2008, que la població estrangera resident a Catalunya representa un
16,4% sobre el total. El percentatge més alt i la xifra més elevada en
termes absoluts de l’última dècada. Els catalanoparlants, fem un
exercici de consciència, estem fent una nova renúncia, aquest cop a una
cosa tan fonamental en la nostra essència identitària com és la llengua.
Hi ha algú de nosaltres que, amb més o menys assiduïtat, no faci servir
el castellà sobretot si s’ha de relacionar amb persones vingudes de
l’estranger, especialment de l’àrea de l’Amèrica Llatina? Per què no
respectem el seu dret, i el seu deure, de conèixer la nostra llengua i
els reconeixem la capacitat intel·lectual d’aprendre-la? Per educació o
per comoditat hem renunciat a fer de mestres; potser hi haurà un dia que
els nostres fills no podran renunciar a res més perquè ja no els
quedarà res.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic plenament d’acord amb la reflexió que proposes que fem, ara bé, la defensa del català és tan sols això, la defensa de la diginitat d’una llengua i del seu ús, llengua que ha de ser oficial a l’estat del qual forma part així com al parlament europeu, però també cal que aprenguem altres idiomes com ara l’anglès i el francès, i sé que el teu text no exclou en absolut aquesta possibilitat, però no podem encegar-nos en la defensa de la nostra cultura excloent-la del món del qual forma part. La llengua no morirà mentre la seguim parlant.
anava a criticar-te i dir que no, que es pot ser purista. Però tot just he recordat que fa 20 minuts he sortit d’una reunió on personal d’empreses catalanes discutia en castellà, quan només una de les 10 persones que hi eren era una noia italiana que viu a Barcelona des de fa molts anys. La resta tenia cognoms (i tinc les seves tarjetes davant) que ni a Porquerisses al segle XVIII.
…Bién, el tema es difícil. Ciertamente mi coincidencia con el Sr.Mas es la “acomodación” que desde Catalunya y en los últimos 30 años, se ha observado respecto de los tempos,las formas y los intereses -en suma- que desde el resto del Estado (concretamente desde su centralidad) se han marcado.
A partir de ahí, mi discrepancia: En el sentido de que quienes marcaron la citada acomodación; resulta que gozaron -legislatura tras legislsatura- de la confianza mayoritaria de quienes viven y trabajan en Catalunya, o séa: De los Catalanes…Sería por algo.
Y tal reflexión me lleva a la siguiente: ¿Se le pueden poner puertas al campo?… Quiero decir: Si la sociedad de hoy, en Catalunya, haciendo concordancia con el “mestizaje” real e imparable que “sufre” o que la enriquece (véase cómo se quiera) resulta que por unas causas u otras (en tal sentido también cabe exponer que las políticas lingüísticas de la Generalitat, nó siempre han sido acertadas) resulta -digo- que a pesar de que no debería, en la Sociedad, se impone por espontaneidad,el uso del castellano sobre el catalán.Será taréa árdua y -casi- imposible evitarlo…
Insisto: Y no debería ser así. Pero -por lo que estamos viviendo- és….
Véase que está ocurriendo: En familias cuyas 2ª y 3ª generación son yá Catalanes de nacimiento, se sigue hablando en castellano. En Barcelona,Badalona,Hospitalet,Cornellá y un largo etc. hay barrios enteros en que “solamente” se habla en castellano y -en la actualidad- árabe,rumano,chino y también otro largo etc….¿Quién y cómo se reconduce un estado de cosas igual a las que expongo.?…Es y será imposible.
En Catalunya -quiérase o nó- en el asunto de la lengua -lamentablemente- se está más por la salvaguarda de las esencias (comprensiblemente) que por una adaptación a la situación,primero. Para una reconducción de los intereses propios,después…
Y políticamente: ¿Un buen enfrentamiento…? Tal posibilidad sólo comienza a ser factible,hoy. Pero…¿Quién se hubiera atrevido a tal fórmula,recién muerto el dicatador y en los inmediatos años que siguieron a su muerte…? Nadie. Y -afortunadamente-para todos; “nadie” lo hizo. De ahí el respaldo popular a las ambigüedades…
En fin, en tema es difícil ciertamente; pero -creo- que hoy por hoy y entre “muchos” aún se está dificultando más. Y no debería ser así…