El bloc d'Andreu Mas

El clos de la Torre

13 d'abril de 2011
1 comentari

Perduts a l’illa

Escriure un article d’opinió és sempre un exercici de subjectivitat i vagi per endavant que, en aquest cas, jo en sóc part, cosa que sempre hi afegeix un component emocional del qual no sempre es pot agafar distància. Aquest passat mes de març han passat cinc anys des que l’Ajuntament de Badalona va presentar l’ambiciós projecte de remodelació de l’entorn de l’illa Fradera, dita ja avui plaça de Pompeu Fabra. El pla pretenia reconvertir tots els habitatges dels carrers Anselm Clavé, Creu i Santa Bàrbara en edificis de sis pisos d’alçada, aixecant en dos pisos la volumetria que tenien fins al moment. Hi havia finques que desapareixien del tot, carrers que s’obrien nous i altres que s’eixamplaven. El govern ho tenia tan clar que quan hi parlaves et deien que allò no ho parava ningú i que els afectats ens n’havíem d’alegrar perquè allò equivalia que ens hagués tocat la loteria. Els propietaris i llogaters estàvem neguitosos perquè ens deien que en sis anys tot estaria executat, que els promotors vindrien atrets com mosques i que no ens hi podíem oposar perquè, en cas de fer-ho, acabaríem expropiats. Era l’època de l’imperi del totxo.

Si ens atenem al que deia el planejament original ara ja hauria un munt d’edificis acabats i tot estaria ple de bastides. El termini per marxar, convertir-se en promotor o en expropiat era de tres anys prorrogables a tres més. Doncs n’han passat cinc i l’aspecte de l’entorn de la plaça és el que es veu a la fotografia. Hi ha cartells que fa cinc anys que anuncien una propera promoció que vés a saber quan es farà. HI ha cases i negocis tancats i els promotors ni hi són ni se’ls espera, com tampoc no s’espera que el consistori pugui complir l’amenaça d’executar certes expropiacions, pelat com està. No es pot dir, doncs, que la gestió del pinyol d’oliva de la Badalona del Centre hagi estat modèlica, més aviat al contrari.

Ara, a més, fins i tot hi ha qui posa en dubte –diria que encertadament– que es faci a curt termini l’emblemàtic edifici que havia de ser la cirereta de la plaça en construcció. Pitjor encara, en cas de fer-lo tampoc no sabrien quin ús donar-li, cosa que aconsella prudència, perquè encara hi haurà qui posarà el carro davant dels bous. Els edificis han de respondre a una necessitat o a una opció, a un projecte, fer-los per fer-los és absurd i, en els temps que corren, diria que és impossible per falta de recursos.

Si fem cas dels pronòstics econòmics que auguren encara un parell d’anys, com a mínim, d’estretors, ens acabarem trobant que tenim una plaça més o menys bonica amb un entorn degradat, quan podíem haver tingut una plaça envoltada de cases baixes que amb una bona política d’incentius per a la rehabilitació ara farien un cert goig.

Respon a gds Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!