El bloc d'Andreu Mas

Som un país prudent. Sempre ho hem estat. Tant, que n’hem patit les conseqüències com a nació. La prudència ens ha fet febles. Més que una virtut ha estat una cotilla en un Estat que de prudència en té més aviat poca. El silenci prudent de Montilla és el revers del silenci que Pujol imposava quan deia que no tocava parlar d’allò o allò altre. Dues cares d’una mateixa moneda. El catalanisme silenciós que ara acceptarà la imposició d’una tercera hora de castellà i el tancament del circuit català de Televisió Espanyola i de Ràdio 4. On són ara aquells que abans cridaven? Al govern, potser? Qui calla atorga.

No som un país normal. No som un Estat normal. En un país normal, quan a una administració li envaeixen les competències es planta. Tant si val qui mani a l’altre costat del fil telefònic. Es planta. És el que toca. És el seu deure. El govern català no pot acceptar que des de Madrid s’imposi una tercera hora de castellà a l’escola catalana. No forma part de les atribucions del govern de l’Estat segons allò que ha acordat amb Catalunya. El que ja és inadmissible és que el conseller d’Educació de la Generalitat digui que "queda absolutament intacta la presència del català a les aules". No es pot fer passar bou per bèstia grossa. D’on trauran l’hora? De les classes d’anglès? Si una matèria (posem per cas matemàtiques) s’ensenyava en català i ara s’ensenya en castellà, això no afecta la nostra llengua? El que és blanc és blanc i el que és negre és negre. No es pot tractar els ciutadans com si fóssim idiotes.

Potser caldria recordar-li al nostre conseller que, ben mirat, ja hi ha sobre uns vint minuts més de castellà a les aules, que són l’estona que els nanos s’estan al pati esmorzant: majoritàriament parlen castellà. I al carrer, i a casa. El català ha sobreviscut dictadures i censures perquè es parlava a casa, si acaba morint serà perquè es deixarà de parlar a les llars. Hi ha un perill evident de regressió de la nostra llengua, que no acaba de tenir el suport institucional que necessita ni el reconeixement que li pertoca. L’única garantia que la nova immigració sabrà (que no parlarà) català és la immersió lingüística, que el decret governamental conculca en part. Tanta por ens fa el Partit de la Ciutadania? No ens en feia en Vidal-Quadras, potser perquè pescava vots d’un altre sarró.

Mentre ens imposen el castellà també a l’escola, la Plataforma per la Llengua reivindica per enèsima vegada que la majoria d’empreses no etiqueten en català. Que no pateixin, al ritme de desnacionalització que portem si les empreses etiquetessin en català no acabaríem entenent que diuen els pots. Li diré a un dels meus fills que deixi de preocupar-se perquè el professor de castellà li diu Adrián en lloc d’Adrià, malgrat que ell li reclama que li digui pel seu nom en català. Si de cas, agafo un tiquet i vaig al registre a canviar-li el nom. Per cert, on són els d’Esquerra Republicana?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!