El bloc d'Andreu Mas

El clos de la Torre

27 d'agost de 2010
1 comentari

Murphy

Aquest no ha estat un bon any per a l’alcalde de Barcelona. La màxima
de Murphy: “Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament”,
s’ha complert fil per randa en el seu cas. I això que semblava que la
nau municipal havia de ser fàcil de redreçar, després de la
desafortunada gestió de Joan Clos i del cop moral que havia suposat per
als seus organitzadors el fracassat Fòrum Universal de les Cultures,
que a banda de dubtes sobre els comptes públics ha deixat una gran
esplanada a Barcelona que la ciutat no sap ben bé com ocupar.

El full de ruta de l’hereu de la vara d’alcalde havia de ser
senzill: no afrontar grans reformes i aplicar-se en dos camps prou
sensibles per a la ciutadania com la seguretat i la neteja. Comandar,
en resum, una etapa de transició comuna a moltes ciutats europees que
pateixen, com Barcelona mateixa, els rigors de la recessió mundial.

Però Hereu va decidir complicar-se la vida (i de quina manera!).
Calia situar la ciutat davant un nou repte de volada i per això
l’alcalde va proposar que la ciutat comtal acollís una nova edició dels
Jocs Olímpics d’Hivern, en coordinació amb les estacions d’esquí del
Pirineu. El cas, però, és que allà no en sabien res i que Barcelona va
ignorar Lleida, per a qui els Pirineus són el seu actiu econòmic i
turístic més important. La troca estava embolicada i va arribar la
consulta de la Diagonal per rematar-ho. Jordi Hereu va mentir quan va
dir que havia votat; tothom ho va veure, però ell va mantenir una
versió que l’únic que feia era erosionar la seva credibilitat. Hauria
estat més honest admetre la veritat. Com estava cantat, la consulta va
ser un autèntic desastre que va acabar d’enfonsar la credibilitat
d’Hereu i dels socialistes.

La resposta va ser una fugida endavant en la qual Hereu va renegar
de tot el fet fins aleshores: la consulta mateixa i la proposta dels
Jocs. Tot quedava invalidat perquè Hereu havia descobert, de cop i
volta, que els barcelonins tenien altres prioritats en ment. És molt
difícil que la campana salvi Hereu –només li ha faltat el cas del
Palau–; ha fet massa coses malament i, sobretot, ha generat la sensació
que navegava. Bé, més aviat, que el vaixell li feia aigües.

Article publicat a El Punt el 24/08/10

  1. L’Hereu i altres mentiders compulsius (E. Maragall, i molts altres!) ho tindrien molt fomut per sortir reelegits en unes eleccions en paissos més democràtics que el nostre (EUA, per exemple).
    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!