M’agrada molt escoltar. Aquests dies m’he fet un fart de sentir interpretacions diverses sobre què té al cap Artur Mas. Fins i tot els que se’n declaren detractors l’admeten, sense dir-ho, com un actor clau del futur del país. Hi ha, majoritàriament, dues opinions. La primera: Mas és un autonomista que cerca l’últim intent per encaixar Catalunya dins d’Espanya. Des d’aquest punt de vista, el seu objectiu és utilitzar la manifestació de l’11-S com un espantall davant Madrid. Segons aquesta teoria, el president de la Generalitat s’oferiria com el garant de la integritat territorial espanyola i com el fre de les ànsies independentistes del poble català, pervertint així el missatge que, probablement, donarem els catalans dimarts vinent. Aconseguirà el pacte fiscal i farà baixar el suflé sobiranista. A l’altre extrem hi ha els que afirmen que Mas té un full de ruta clar, que ha emprès un procés de transició nacional cap a la independència que no té marxa enrere. Anirà el 20-S a Madrid a constatar que el govern espanyol no ha entès res, tornarà sense pacte fiscal i, adduint el suport del carrer a la llibertat del país, farà un gir sobiranista, convocarà eleccions i es presentarà com l’avalador màxim de l’Estat propi i com el representant del partit que pot garantir la cohesió social en aquest procés llarg i difícil.
Després de meditar-ho llargament he arribat a la conclusió que el que té el president de la Generalitat al cap només ho sap ell, i que possiblement adaptarà l’estratègia a les circumstàncies de cada moment.
El que cal recordar-li al President és que tothom que ha intentat liderar un procés de transició política –sigui en aquest cas cap a una nova i definitiva entesa amb Espanya, sigui cap a l’estat propi– s’ha vist desbordat pels esdeveniments. S’hi va veure desbordat Suárez a Espanya i Gorbatxov a la Unió Soviètica. Aquest darrer referent el trobo interessant. Mai sabrem del cert si Gorbatxov era un comunista reformista o un demòcrata que de bon principi volia dinamitar l’URSS. El que és clar és que la figura de Ieltsin (aquí no ens val en López Tena, que també fa de destraler), el cop d’estat dels involucionistes i la sortida massiva de gent al carrer van fer caure un imperi a principis dels noranta.
Espanya, abocada al rescat, sense credibilitat internacional, sense dirigents polítics de categoria, amb una institució monàrquica qüestionada pels escàndols, és feble. Prou per esgarrapar-nos però també per no poder aguantar una forta escomesa d’un poble maltractat, fart d’abusos i amb una visió clara de cap on vol anar.
Ara com ara, el poble català és material sensible i si algú prova de manipular-lo es pot trobar que li passi per sobre. Potser el president Mas vol gestionar el tempo de tot plegat, però és molt possible que el cavall se li desboqui i l’obligui a apartar-se del camí o a liderar una opció que potser no tenia prevista per ara o per mai.
La societat civil està mobilitzada i, el que és més important, organitzada. Quatre exemples. L’Assemblea Nacional Catalana està fent un treball excel·lent de cohesió de l’independentisme, i està exercint de paraigua de múltiples sensibilitats, tot i que no sempre és fàcil controlar una part de parròquia amb tendència a estripar-ho tot. Per sort, cada cop són més minoritaris els que criden i no escolten.
Excel·lent feina també la del Cercle Català de Negocis, que superat el discurs de l’espoli fiscal –ara que els polítics ja l’han fet seu– s’esgargamella explicant arreu del país que ja toca parlar de l’endemà, del Dmés1, i ofereixen, a qui els vol escoltar, pautes molt clares sobre què cal fer i com s’ha de conduir el procés de l’estat propi.
O vital també l’aportació del Col·lectiu Emma, que explica al món la realitat política i econòmica de Catalunya en l’àmbit internacional, per suplir la mirada esbiaixada dels corresponsals dels mitjans estrangers residents a Madrid.
Finalment, lloable la tasca de l’Assemblea de Municipis per la Independència, que demostra que la base del poder polític, el món municipal, és qui millor recull la sensibilitat del poble. Ara cal que el seu exemple es transmeti a àmbits superiors de la política catalana.
És transcendental la manifestació d’aquest dimarts, però més important encara serà gestionar l’èxit d’aquesta demostració de força o administrar una punxada que, a dia d’avui, sembla impossible.
Si els catalans empenyem, si avalem un acte de sobirania que demostri que volem l’estat propi, el procés serà irreversible, que no vol dir immediat. Caldrà continuar, però, fent feina: empenyent, denunciant l’abús de l’espoli i, sobretot, no deixant-se enganyar si ens donen quatre engrunes. Fem entendre als polítics que ara volem la llibertat i no hi renunciarem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No se me alcanza a calificarlo “hoy” en tal sentido. Y más si “recupero” parte de su programa…Sí, aquél con el que “barrió” literalmente a quienes desde un auto-denominado “progresismo” -me refiero al PSC-estimaron,igual que lo estiman hoy, permacener al margen de cuanto signifique la posibilidad de romper lazos con España. Recuérdese: “Dotar a Catalunya de las máximas estructuras que le permitan conseguir…” vino a decir el -entonces- Sr. Mas, en campaña…
El President Mas -hoy- ha tomado un tren que -quizás y si se conduce bien- sea sólo de ida…De ida y con destino a conseguir el derecho de autodeterminación para todos los Catalanes. Para todos…para quienes -solamente- quieran pensar en clave autonomista,tambien… Por tanto: otro factor a tener en c uenta -desde el rigor- para quienes quieran atribuirle -al President Mas- unas ambiciones distintas a las que yá ha manifestado y comprometido querer conseguir…
Y por último sobre el aluvión de “miedos,mentiras y falsedades” que son y serán derramadas sobre los Catalanes, lo siguiente: La verdad de la história muestra -con claridad diáfana- que la movilización pacífica de un pueblo,detrás de sus convicciones y de sus anhelos, para conseguir; nó puede ser detenida “sólo” con la espada de la ley. Si “antes” -a dicha ley- no se la desposee de la venda, para que pueda ver y apreciar…
El 11 de Septbre.se mostró -ante el mundo- el primer “muestréo” de lo que expreso en el párrafo anterior. Si se quiere más – que nadie lo dude- habrá mas…y desde la ejemplaridad.
Saludos.