El bloc d'Andreu Mas

M’adono que el novembre passat deia que feia molt que no escrivia al bloc i que em comprometia a tornar a escriure sovint. Des de la darrera entrada, al desembre, ja han passat cinc mesos. El temps passa ràpid per a tothom, sobretot quan la feina t’absorveix. Ara torno a escriure, esgarrapant temps a l’insomni, i ho faig en motiu d’una desaparició de transcendència històrica, la mort de Joan Blanch, que va ser alcalde socialista de Badalona des de 1983 fins a 1999.

Blanch, malgrat que ara que arriben les seves exèquies tothom el lloi com si n’hagués estat amic tota la vida, era un home controvertit. En vida, la seva determinació política, el seu tarannà d’home decidit, intransigent i a voltes cruel amb els seus rivals polítics li va generar un llarg estol d’enemics, els mateixos que avui, hipòcritament, parlen de “petites diferències” i en canten les excel·lències.

Vaig coincidir en l’arena de la cosa pública amb Joan Blanch durant un bon grapat d’anys del seu mandat i sempre hi vaig mantenir una relació franca. M’ha tocat fer-li, com a periodista i entre 1995 i 2003 director de l’edició del Barcelonès Nord d’El Punt, algunes de les entrevistes més dures que penso que li han fet mai (modèstia a part) en moments transcendentals de la seva vida política. Ell sempre hi va accedir, sense preguntes pactades ni condicions; sense això no toca o aquesta pregunta no la contesto. No tenia problemes per mirar-te de fit a fit i contestar amb la mateixa fredor que hom li preguntava si pensava dimitir del càrrec o si no s’adonava que la ciutadania ja no l’estimava.

Per aquest motiu, i perquè era un dels polítics més hàbils que he conegut -un d’aquests “homes d’Estat” (cada cop en queden menys)-, que li tenia i li mantinc una personal admiració, no sempre compartida pels meus companys periodistes i amics badalonins. Recordo que quan en Jordi Grau va assumir la direcció d’El Punt badaloní el 1993 el primer que va haver de fer va ser impartir-nos una classe a aquells cadells de periodista sobre que no calia prejutjar ningú. A la redacció del que havia estat la Revista de Badalona s’hi flairava entre els periodistes un cert antiblanchisme, fruit de moltes idees preconcebudes. Mentre vaig ser director vaig intentar fer el mateix que en Grau i vaig demanar als meus col·legues que jutgessin el polític pels seus actes no pel que una “opinió pública formada” tenia sobre aquell home. Penso que primer en Grau i jo després vam aconseguir canviar aquesta actitud preconcebuda vers el polític per una actitud periodísticament més madura i neutral i no per això el vam deixar de collar.Tot i que el mateix Grau que defensava Blanch hi va tenir una notòria enganxada al despatx d’alcaldia amb un alcalde que exercia d’home totpoderós. Aquell episodi, en el qual em va acabar tocant fer d’home bo i que va acabar amb la publicació d’una crònica oberta al lector al diari, quedarà entre els tres que èrem allà (si més no de moment…)

A Blanch se li ha de reconèixer el mèrit d’haver recosit la ciutat; d’haver fet millores substancials en l’àmbit urbanístic en els barris perifèrics del municipi; d’haver aconseguit (juntament amb un altra persona controvertida i desapareguda, Jaume Argerich) encapçalar un moviment social que va portar la pota nord de la ronda de dalt fins a Badalona i Montgat -tot i que aquí no la tenim coberta com m’agradava recordar-li-; d’haver desenvolupat el Front Marítim i engegat contra tot i tothom el projecte del port; d’haver potenciat la cultura popular (amb l’ajut dels Riera, Mieras, Mayné, en diverses etapes); d’haver eliminat l’impost d’escombraries (en un ple maratonià que va desmuntar l’oposició veïnal); d’haver impulsat el polígon industrial de Les Guixeres i d’haver aconseguit situar Badalona al mapa durant el seu mandat. És mèrit de la seva habilitat política (especialment gràcies a la seva relació amb Pasqual Maragall i de la seva preocupació per ostentar càrres supramunicipals com la vicepresidència executiva de la Mancomunitat de Municipis i la presidència del Consell Comarcal del Barcelonès) l’haver donat a Badalona uns anys de projecció catalana que no hem sabut recuperar.

Home d’extraordinària cultura general, amant de fer llargues disquisions i soliloquis, en Juanito (com ell mateix s’anomenava) ha estat un polític excepcional, malgrat les ombres que l’han envoltat (on s’ha barrejat una mica de tot sense que ningú n’hagi explicat res ) i de les quals, per respecte al finat, avui no toca parlar-ne per bé que cal apuntar-les per ser justos a la seva memòria i a la història de la ciutat.

De tots els anys que vaig compartir amb ell en aquesta relació d’amor-odi entre el polític i el periodista la imatge que sempre em quedarà gravada és la del Blanch que em rep a casa seva amb sabatilles, que es deixa fotografiar amb les pantufles i envoltat de llibres (en català, castellà i francès) mentre anuncia que trenca amb el PSC per crear el CSP (efecte mirall), la Coalició Socialista de Progrés, perquè el seu propi partit li ha volgut fer el llit. I no s’està de res, és el primer que critica i denuncia la figura de Narcís Serra, aleshores primer secretari del PSC, i, en l’àmbit local, no salva ningú del que fins aleshores ha estat el seu partit.

La darrera entrevista que li vaig fer va ser en un restaurant d’un hotel de Barcelona, poc després que s’entregués amb cos i ànim, per a sorpresa pròpia i aliena, a la causa de l’independentisme. Com sempre, tenia una teoria per explicar el seu viatge fins a Ítaca vestida amb arguments de teoria política que es remuntava, si calia, a Aristòtil.

Badalona ha perdut un actiu que no ha sabut recuperar des de la seva abrupta sortida del mapa polític local i amb el qual, personalment, tinc un deute pendent en forma de biografia que espero arribar a escriure tard o d’hora. Descansi en pau.