Hi ha un germen innat en l’ADN dels comerciants de Badalona que fa que hi hagi més coses que els separen que no pas que els uneixen. Així com altres ciutats han tingut clar que el petit botiguer, o comerç a cel obert si es vol dir de manera méscool, havia d’unir esforços per sobreviure a l’empenta de les grans superfícies comercials, el comerç de Badalona ha mantingut la tendència a l’atomització. I ja no en parlem de la relació entre botiguers i gent dels mercats municipals, una història impossible. Motius per aquest desastre n’hi ha molts: es pot argumentar que la complexitat de la trama urbana de la ciutat evita que hi hagi traspàs de clients d’una banda a l’altra del municipi; o que els poders adquisitius no són tampoc uniformes i les zones comercials han crescut adaptant-se a l’entorn social més pròxim i, fins i tot, es pot dir que hi ha qui pensa que aquesta és una ciutat de diferents velocitats; anant més enllà molts creuen –tot i que dir-ho és políticament incorrecte– que no s’han de barrejar les classes socials i que el millor és que cadascú es quedi a casa seva. I a sobre de tot plegat, aquesta crisi econòmica que s’ho està emportant tot i que no permet al botiguer tenir cap més horitzó que mantenir-se viu.
Semblava que havíem superat part d’aquesta carrinclona mentalitat amb la creació de Centre Comerç Badalona, que en principi aglutinava els comerciants de la Federació de Comerç del Centre i l’Associació de Comerciants del Progrés, però el matrimoni de conveniència se n’ha anat en orris, perquè els comerciants del carrer de Mar han volgut fer la seva, perquè els de Canonge Baranera sempre han volgut menjar a part i perquè les associacions i l’Ajuntament fa segles que no s’entenen. El toc final de surrealisme l’afegeix el fet que el regidor de Comerç, Jordi Subirana, d’Unió, manté una declarada mala relació amb el cap de llista de la federació, i això es trasllada als comerciants –expliquen– en forma de comentaris enverinats, quan hauria de ser tot el contrari, atès que els comerciants són clientela convergent.
Fent seu l’eslògan promocional d’Ikea, cadascú ha volgut muntar la seva república independent i mentre es barallen no tenen la capacitat de trobar solucions a problemes evidents: falta aparcament lliure; la demanda de productes diversos està massa dispersa tot i que el comprador tendeix a anar per feina; els horaris de comerciants i mercats no encaixaven fins fa poc; l’oferta de restauració és minsa; l’oferta d’oci és inexistent –i oci cultural i comprar van lligats–; hi ha massa franquícies i pocs comerços diferents respecte al que hi ha a les grans superfícies, i no s’han adaptat a les noves tecnologies ni han promogut prou el servei a domicili. La llista és llarga. No hi ha més cec que qui no vol veure-hi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!