El bloc d'Andreu Mas

El clos de la Torre

20 de novembre de 2006
1 comentari

La mort de la identitat

Comencen a sentir-se veus, un cop passades les eleccions al Parlament, que advoquen per superar el debat identitari a Catalunya, tot afirmant que el país ja ha superat aquest estadi. Com si voler tenir personalitat pròpia en un món que tendeix a esborrar diferències fos absurd.

Passades les eleccions, la classe política i certs mitjans han engegat el discurs de la superació del debat identitari. Per als que formaran govern, el fracàs de CiU és la certificació de la mort del nacionalisme català com a element substantiu de la política. Ara, fins i tot els dirigents d’ERC afirmen que no han estat mai nacionalistes. No havíem quedat que l’independentisme era l’última etapa del nacionalisme a Catalunya? Des de la banqueta dels guanyadors morals però perdedors a la pràctica, els convergents, ara toca imposar el pragmatisme i preparar-se per a una guerra política que de ben segur serà llarga i que pot acabar amb la implosió de la federació. Des de la banqueta dels populars i del Partit de la Ciutadania se sent allò tan conegut de "nosaltres ja ho dèiem que no hi havia nació" i sense nació no hi pot haver nacionalisme, és clar.

El debat identitari no es pot donar per finiquitat pocs mesos després d’haver estat un dels cavalls de batalla de l’aprovació de l’Estatut. No té sentit que avui estiguem dient que som una nació i que ens cal un reconeixement que l’Estat ens accepta formalment però ens denega en realitat, i que a l’endemà diguem que ja som majors d’edat i que cal deixar-se de collonades, que ara toquen polítiques socials. D’entrada, sempre han calgut i sempre caldran polítiques socials, perquè això és la base de l’Estat del Benestar; i invertir-hi més en un moment que ho necessita no vol dir deixar de fer infrastructures, com invertir en infrastructures no vol dir deixar d’invertir en sanitat. Els recursos són limitats, però tot necessita els seus diners. Seguint el mateix raonament, que un govern faci el que toca fer no implica no reflexionar sobre qui som i que ens agradaria ser en el futur.

Els ciutadans no estan saturats del país; estan saturats dels seus polítics, que han acabat enamorats del seu propi joc i han oblidat que la seva màxima raó de ser és governar pels seus ciutadans, no pels seus interessos estratègics. Parlem massa dels polítics i massa poc de la política, del que necessita i vol la gent. Això ens passa també als que opinem: acabem teoritzant sobre la virtualitat, sobre coses que no interessen de debò als ciutadans, només a la classe política i a qui els envolta. Un gran circ del qual el públic en fuig.

Al circ cada dia s’incorporen nous pallassos i ara veurem com a l’hemicicle català es parla en castellà només perquè quatre intel·lectuals rebotats del sistema polític s’entesten a dir que a Catalunya es discrimina el castellà. Una idiotesa majúscula que deixa de ser-ho quan veus que 90.000 persones els han votat per aquest argument o per qualsevol altre motiu. I, és clar, ara des de les files del PP també es parlarà castellà per no deixar espais per les bandes, i al centre del camp encara veurem algun socialista fer-ho perquè són els que tenen l’aixeta dels vots degotant. Passarem de tenir un President català nascut a Andalusia que parla un imperfecte català a veure molts catalans nascuts a Catalunya parlant un perfecte castellà. Dirà molt del país. A veure si també collonarem als qui parlen en castellà tant com als que s’esforcen per parlar en català. I aquí és on tornem a la qüestió de la identitat. El nou allau migratori modificarà els nostres costums (ja s’està demostrant en algunes festes populars on s’ha replantejat com tractar la figura tradicional del moro per no ferir susceptibilitats o en escoles on l’alt nombre d’alumnes no-cristians obliga el claustre a preguntar-se si han d’explicar això del Nadal) i el nostre panorama lingüístic. Aquesta podria ser una bona oportunitat per acabar de fusionar la vella immigració espanyola dels cinquanta i seixanta amb aquells catalans de tota la vida, entorn d’una llengua (el català) i uns costums (els que s’han anat creant a partir de la suma d’accents i tradicions diferents). Una societat cohesionada permetria deglutir millor la nova immigració i facilitaria la integració per assimilació. Però aquesta oportunitat també la perdrem pel tacticisme polític i al final perdrem la llengua i, qui sap, potser la identitat. Es comença per dir que no s’és nacionalista i s’acaba sent una província sense accents ni perfil propi.

  1. Per fi, al Parlament de Catalunya podrà sentir-se la veu del nacionalisme espanyol més pur, íntegre i essencialista. Enmig d’aquest batibull de partits pseudonacionalistes catalans, més aviat regionalistes de via estreta, que no gosen alçar excessivament la veu senzillament perquè els falta el geni de raça de la nació espanyola que encarna el partit Ciutadans, Partido de la ciudadania, l’orgull de l’espanyolitat recuperarà l’espai que no havia d’haver perdut mai.

    Prou que alguns mitjans de comunicació catalans van intentar boicotejar el nou partit amb l’excusa que aquest era un partit extraparlamentari i que per tant havia de rebre el mateix tracte que els altres partits extraparlamentaris. Eren excuses de mal pagador perquè era evident que Ciutadans encarnava l’autèntic esperit nacional tan malmès d’ençà de la mort de Franco, i per tant no li calien més credencials perquè se li donés el tracte que es mereixia, i que sí que li van saber donar els seus valedors de la COPE, del diari el Mundo, la Razón i altres mitjans que es consideren hereus de l’obra del Generalíssim. Es possible que des del Partit Popular de Catalunya se’ls consideri l’extrema dreta, però tan se val, perquè a Ciutadans saben que no hi ha dretes ni esquerres i que el que compta és la defensa a ultrança de la identitat i de la llengua espanyola.

    Ciutadans! Arriba España!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!